contacte

Contacte: ctlls@yahoo.com

dimarts, 26 de maig de 2015

CosmoCaixa revisa la història del Soyuz 2

On és Istotxnikov?


CosmoCaixa/ Obra Social "La Caixa"
Passeig espacial de la gossa Kloka i el seu 
"cosmoamo", Ivan Istotxnikov, que viatjaven a la
nau "Soyuz 2", el 1968.
Barcelona. Fa dies que l’exposició Sputnik:  l’odissea del  Soyuz 2 està instal·lada al CosmoCaixa de Barcelona. He intentat vegades anar-hi, però fins dissabte, no van quadrar els astres: temps i aparcament. Casi que haureu de còrrer per veure-la, perquè la tanquen diumenge vinent. Però no patiu: si no tots, alguns dels objectes –exactament no sé quins-, formen part de la col·lecció integral d’aquest projecte expositiu i pertany al fons de la Fundació La Caixa. I igual que ja es va mostrar fa 21  anys al MNAC, potser d’aquí un  temps la recuperen, sobretot si esbrinen coses noves.
 Com una bona amiga deia, sembla que hi ha molts “souvenirs”. Però el terme no és adequat: són records, objectes teòricament personals o relacionats amb l’etapa heroica dels cosmonautes russos i en especial a l’episodi d’un d’ells, que a hores d’ara, encara no se sap on es troba. A través de les cartel·les s’expliquen alguns detalls de l’episodi, però el document  més interessant és la separata que es va publicar el 1994, per presentar el mateix projecte,  aleshores al MNAC, de quan estava sota la direcció d’Eduard Carbonell. El llibret és interessantíssim i explica molt bé tota la història, de forma rigurosa i hi ha punts que sembla una novel·la tipus James Bond, però és història. El que m’estranya és que en 20 anys, ara, no es pugui aportar cap novetat, respecta a la història que s’explica a l’exposició,que es va “destapar” aleshores i que sembla que no s’hagi continuat investigant més. Hi ha coses que queden per explicar, i no saps si són part del misteri o que encara hi ha documents  per desclassificar.
La idea bàsica de l’exposició, comissariada per el Premi Nacional de Fotografia, Joan Fontcuberta, és revisar i recuperar la història i els fets esdevinguts al voltant del llançament del Soyuz 2, el 1968, ocupat i conduït pel cosmonauta Ivan Istotxnikov  i la gossa Kloka. Es tractava del primer vol espacial mixta. Degut a un accident  en que probablement home i gos, van perdre la vida –en estranyes circumstàncies-, els líders van ocultar que la Soyuz 2 anés ocupada i, per assegurar el silenci i l’oblit, van confinar els familiars a Siberia i van modificar imatges i versions. Tal i com pronosticava George Orwell en el seu “1984”. Tot per blindar “l’orgull nacional” i per tal que el tema i la sort del cosmonauta Istotxnikov quedés dissolt i pogués desviar la crítica als rumors –alimentats pels serveis secrets-, sobre “els accessos d’accidents especials”. La versió oficial sols parlava d’objectius satisfets. Igual com es veu que van fer amb la famosa gossa Leica, que tots coneixem per ser el primer ésser de la Terra, en donar una volta al planeta,  dintre una càpsula especial. La gossa va tornar a la Terra, però la van trobar rostideta com un pollastre a l’ast (i els xinesos es veu que s’hi van inspirar per fer una recepta de “pollastre a la Leica”). Per resoldre el tema, els polítics van cercar una altra gossa semblant, i amb la fotografia, semblava la mateixa.
L’episodi del Soyuz 2 ens situa a l’any 1968, en el context de la Guerra Freda i sobretot en el de la carrera frenètica per arribar a la Lluna. La proposta la va fer Kennedy però va incentivar a les dues potències a deslliurar una “cursa sense pietat” per veure qui hi arribava primer. Però per fer-ho s’havien de solucionar moltes qüestions tecnològiques i científiques, per enviar un coet a la Lluna,  aterrar, tornar a marxar, i tornar a la Terra, sa i estalvi. En alguns llocs, els resultats sembla que passaven per davant dels riscos i entre els astronautes i els cosmonautes hi ha tant herois, com màrtirs. L’orgull.

Mala pata

Istotxnikov era un cosmonauta reconegut. Com altres formava part de l’equip d’herois de la Unió Soviètica. El somni de la conquesta de l’espai despertava passió. La seva missió era acoplar la Soyuz 2 a la Soyuz 3. Exactament no he entès si acoplar-se com un endoll o més aviat, sols havien de permetre estar prou a prop, perquè un astronauta passés a l’altra nau, a través d’un petit passeig especial. El cas és que un motor de la Soyuz 2 es va engegar de cop, una mica més toca la Soyuz 3, però va passar fragant i es va situar en una òrbita més alta. En el temps que es va tardar en resituar-se una sonda, davant l’altra, tant des de la Soyuz 3,  com des del control de la Terra, es va perdre el contacte amb el capità Istotxnikov. I quan el cosmonauta de la Soyuz 3 va poder entrar a la nau companya, no hi va trobar ningú.
Aleix Art
Imatge general de l'exposició sobre el Soyuz 2 i les seves 
vicissituds, que encara no estan del tot clares. 
L’exposició de Cosmocaixa reconstrueix amb fotografies i objectes personals i de l’època la història del capità Istotxnikov i de la seva missió. El 1993 es van posar a la subhasta objectes dels cosmonautes de l’època pionera a Nova York. Michael Arena, de l’Smithsonian Institute, va tenir curiositat per adquirir uns grapat d’objectes diversos, amb fotografies i papers d’apunts dels cosmonautes. Revisant una de les fotografies es va adonar que hi apareixia un cosmonauta que no surt a una publicació oficial de l’època. Decidit, va indagar sobre l’assumpta i es va posar en contacta amb col·legues russos vinculats en organismes d’estudi de l’espai internacionals. Les seves preguntes “innocents”, van crear polseguera a Rússia, on el desgel polític era una realitat i quan l’hi van respondre, no era abans d’haver inquietat la memòria d’antics cosmonautes, que coneixien el cas, però que havien “callat”.  Des d’aquell moment, Arena i altres col·laboradors russos, van investigar. I a l’empara de la Fundació Sputnik  van anar desvetllant i exposant a la llum pública l’episodi fosc. La fundació russa és filla de la Perestroika  i està dedicada  a”deslliurar-se de les restriccions del passat recent” i a revisar el passat per anar cap el futur. En el 1994 els objectius es proclamaven amb força i les ganes d’establir ponts i diàlegs eren evidents. Avui la guerra a Ucraïna, sembla que dificulta també la disponibilitat dels russos a facilitar segons quins materials relacionats amb el tema. Així es llegeix en un racó del Cosmocaixa, on teòricament s’havia de projectar un  documental amb material rus.  
L’exposició al Cosmocaixa treu la pols a aquest episodi. Però també aporta una sèrie de material científic que avalaria el interès astronòmic d’aquella missió. Però hi ha aspectes que queden una mica “foscos”, encara: per exemple, es parla d’un asteroide que es diu Kadok, però no s’explica massa, com és que es va poder estudiar: si és que passava per la Terra i era molt a prop. En la separata es donen moltes dades i inclús es parla de que l’asteroide en qüestió genera una petita força de la gravetat i té un satèl·lit propi, donant-li voltes. Però encara no sé si se’l pot trobar per aquí o va passar de llarg.  De fet molt material de l’exposició és en rus i faria falta una mica d’ajuda traductora. Per sort, vaig poder llegir “Sarasade”, en un dels discos que  teòricament escoltava l’amic Istotxnikov . Però tota la resta de la paperassa, els dibuixos són molt xulos, però es fa difícil seguir-los si no es pot llegir ni la numeració.

Coses fosques

També hi ha un  habitacle fosc, molt fosc i ben ambientat, com si fòssim a l’espai, que conté un tros de meteorit. Però trobo que es veu malament, molt fosc. Com si no es pogués ensenyar amb la llum d’una bombeta normal i poder observar bé la seva forma i textura. No veiem cada dia una pedra de l’espai! La pedra còsmica és com una cassoleta i al mig hi ha com uns cilindres de fossa metàlics, que encara no sé que són. Però almenys, es veiés millor... Pel que sembla aquest meteorit hauria quedat enclastat a la Soyuz 2 quan l’anaven per retornar a la Terra. Quan ho van trobar, els científics ho van estudiar i van  descubrir com unes incisions que recordaven les escriptures cuniformes.  Però a la separata també es diu que ningú ho ha pogut desxifrar, ni  pot aventurar que sigui la marca d’una cultura extra-terrestre. Tot això no fa més que afegir estranyesa en el cas.
Un altre aspecte que també mereix un comentari “crític”,  és que dintre de l’exposició, a part d’alguns dibuixos d'Istotxnikov, també hi ha dues pintures atribuïdes al mateix cosmonauta. Exactament són reproduccions  digitals sobre tela. S’entén, còpies d’uns originals que no se on són realment, però tal i com veiem, semblen prou interessants, perquè estan formats per collages de fotografies transferides sobre un suport, amb alegories de l’espai o visions planetàries i “desitjos” com els d’un  cosmonauta plantat a la Lluna, amb una bandera de la CCCP. Rauschenberg a la russa. Entre les grans fotografies també hi ha la imatge promocional de l’exposició, amb la gossa ben espantada i l’astronauta fent un passeig especial. El tema és que no consta que arribessin a fer un passeig especial, segons es pot llegir a la separata. És un fotomuntatge?
Comprenc que els objectius de l’exposició potser són més concrets: el material central són les  fotografies que demostren l’omissió d’ Istotxnikov i també i sobretot les imatges del documental en que es veu l’astronauta pujant a la càpsula i la ignició. Tot l’altre material és més contextual i anecdòtic. Excepte el meteorit i les imatges de l’asteroide, que aporten pistes que potser serveixen més a la ciència, però també formen part del projecte real del Soyuz 2 i 3. A partir d’aquí, trobo a faltar que, després de vint anys, no hi hagi cap novetat, encara que sigui saber si la viuda d’Istotxnikov, encara està viva. El 1984, després d’anys a una espècia de presó per “dissidents o perillosos”, es va poder escapar i vivia a Finlàndia. Tampoc em queda molt clar quin ha estat el paper del comissari i, en quina mesura, ell mateix, Joan Fontcuberta, prou interessat en aquest tipus de “reversions” de la realitat, ha afegit a la mostra, material extra, seu.  Això sí: l’exposició val la pena veure-la, per veure de primera mà, documents i documentació de l’època, a més de la cassoleta de pedra de l’espai. També el marc del Cosmocaixa és una passada. 


    

dilluns, 18 de maig de 2015

"EL CUADRO", DE DAVID TRUEBA, ES PROJECTA A CENTELLES

Secrets de pintors, amb els germans Santilari

Foto: Noelia Marin
Pere i Josep Santilari, parlant de la seva obra, dissabte al
Casal Francesc Macià de Centelles.
Centelles. A les cinc de la tarda, del dissabte 16 de maig –abans d’ahir-, amfitrions,artistes convidats  i públic divers, es trobaven ja al Casal Francesc Macià de Centelles. Després d’ultimar preparatius tècnics i donar vist i plau a una projecció que va diferir lleument del format més idoni, vam fer entrar a la gent i vam engegar l’acte. Platea del Casal Francesc Macià, cadires relativament còmodes. Hi havia unes quaranta persones. Entrada gratuïta. Pantalla gegant : dissabte, a Centelles, presentàvem el film de David Trueba dedicat a la pintura “Ell@” de Josep Santilari. En paraules del Josep, Trueba no els hi va fer un documental, sinó un “document”, explicant el seu procés de treball  des de que planteja la composició amb la model, fins que entrega el quadre al galerista, al cap de disset mesos.  Tal i com desitjarien que s’hagués fet amb Velàzquez, per exemple, per “estalviar-se” algunes lliçons i trucs pictòrics.
L’acte es va desenvolupar tal i com estava previst: vam apagar els  llums i durant 50 minuts vam visionar el film. Havíem recomanat a la gent que s’apuntés qualsevol cosa que desprès els hi fes gràcia de comentar o demanar. La peli explica molt bé el treball. I hi ha moments molt bons, com quan mostra la rapidesa i energia amb que en Josep planteja el fons del quadre. Ens explicava que, “Trueba va dir-me que s’havia cansat més ell que jo, al veure’m treballar amb tanta energia durant tres hores”. El document resumeix en casi una hora, tretze sessions de gravació, espaiades  per varis dies i mesos. Santilari explica que a vegades, es posava a pintar el quadre, expressament perquè el director venia. David Trueba va ser qui va proposar de fer el documental. I l’artista pintor va dir que disposava d’una tela, una idea i que si volien  podien anar per fer-ho. Entre germans pintors i el cineasta s’havia generat un respecte i una simpatia mútua que va facilitar el treball conjunt.
El film documental explica els passos de pintura, parla amb la model, visita la botiga de belles art on els Santilari van a buscar teles. Escolta el  primer veredicte del galerista. La tela ’”Ell@” viatge sovint amunt i avall, perquè els Santilari acostumen a moure les peces per valorar la pintura en funció de tipus diferents de llum.  I així és com veiem sovint el seu terrat. Un dels temes que després va centrar més els comentaris va ser el  de les veladures. Això s’explica  bastant bé al film.
Noelia Marin
Aspecte general de la platea, amb el quadre "Ell@" 
projectat a la pantalla, durant la part de comentari. Hi havia
bastants artistes locals i de pobles propers. 
A l’acabar el documental, s’encenen els llums: la gent va aplaudir. I vam anar per fer la part de comentari. Vam presentar el pla de que primer, entre els assistents, descrivíssim la pintura i després cerquèssim el tema. Però aquí hi havia ganes de dir coses i els micros van començar a còrrer per la sala, cercant acollir comentaris, preguntes i respostes.
Personalment els dos temes que més em van interessar, van ser els de considerar el quadre ”Ell@”, com una aportació al gènera de les “vanitas” i que de fet, aquest tema, constitueix un camp on els germans Santilari, s’hi  mouen bastant: mentre en Josep feia aquest quadre , en Pere,  a més de pintar el seu gran paisatge urbà, també s’ocupava de pintar les “vanitas”, amb les calaveres i els rellotges o els mòbils, que conformen un tipus de pintura més propera al  prototip dels vanitas històrics. En Pere va  donar una bona definició del tema: resumit, seria el de posar en el quadre, els elements i objectes que reflecteixen el poder, els títols o la riquesa de les persones, en la vida terranal, però que no es podran endur, quan morin i vagin al cel (per això la calavera).
L’altre tema que em va cridar l’atenció és el procés que els germans van seguir per analitzar i comprendre la “gramàtica pictòrica” de les veladures. Dit de forma matussera, seria com sobre una pintura feta amb grisalles, aplicar-hi com una capa més fina de pintura, que forma una transparència i permet donar color amb uns resultats particulars. En el quadre “Ell@”, les veladures es concentren en el cos de la model. Si seguíssim les passes físiques i mentals del Josep o en Pere, per reconstruir el seu aprenentatge podríem anar a Londres i Edimburg a veure pintures de Hogarth i Rembrandt. Tant sols per gust i per comprendre bé del tot.
Santilari/Aleix Art
El quadre "Ell@", pintat per Josep Santilari, 
en el que es basa el document de David Trueba 
i que fa poc es podia veure a l'exposició
dels Santilari, a la galeria Artur Ramon de Barcelona. És una
peça de dimensions considerables.  Els Santilari els hi agrada
la idea de fer algun dia una exposició amb pintures dedicades 
a aquesta model, la Sílvia, que ha estat protagonista de moltes
teles, al llarg dels anys.  
La sessió de comentari es va estendre ben bé una hora més, fins que l’encarregada de la sala ens va observar que  després feien altres activitats –a Centelles, dissabte era dia de molta marxa-.  Però hi va haver temps suficient perquè qui volgués preguntés o comentés coses. Es va parlar també d’alguns referents de la pintura, com una pintura de Balthus. O pel·lícules similars precedents, com “L’obra mestra desconeguda” o "El sol del  membrillo”. També els Santilari van defensar  i distingir la seva pintura “realista”, oposada a la “hiperrealista” i al mateix temps recolzada en l’ús metodològic de la fotografia. Els Santilari  saben i defensen que saben llegir les fotografies per extreure’n la informació anatómica necessària o les qualitats del color. I que a més, la seva pintura va més enllà del referent fotogràfic. De fet vam aprendre de que quan els Santilari fan la fotografia, que en el film,  corresponen a les primeres imatges, en el cas del treball complet dels artistes, arriba  en segon o tercer terme. Ja que abans tenen o la idea o la visió mental i pensen i plantegen el tema sobre el paper o mentalment. En Josep deia que les idees visuals dels quadres “l’hi baixen”, com si el seu cap carregués una imatge computacional. “Que la inspiració ens agafi treballant”,  deien:  si tenen  la idea, l’apunten, es  fan llistes, pregunten a la gent, per definir i precisar. Preparen a la model perquè adopti un rol concret. I quan disparen la foto, no és per cercar la composició, sino que ja saben  per on han d’anar. Si bé, el treball de la model  o algun “atzar”, pot oferir-els-hi també un marge  de llibertat creativa útil, si  la cosa “pinta millor que la idea inicial”.
Sembla ser que Londres serà la propera cita d’una exposició dels Santilari. El mercat internacional és més temptador que el local. No estaria malament aprofitar la cita britànica per retrobar-nos amb els artistes, amb coses noves i revisar els museus dels Mestres d’allà.

La sessió de presentació del documental “El cuadro”  de David Trueba, va ser molt maca, va agradar  a la gent i als pintors i estimula molt a continuar apostant per iniciatives culturals similars i tant enriquidores. Fa un mes  Cantus Firmus ens va regalar Goodhall.  Dissabte, els Santilari ens van  ensenyar els seus secrets i obrir una altra “finestra”.

FINESTRES DEL TRABUC

Meritxell Codina omple les Finestres d’equilibri japonès

Fotos: Aleix Art
Centelles. Les Finestres són com aparadors. I en elles, com en qualsevol bon establiment ens interessa mostrar-hi coses “fresques”. Fa més d’un any que hi fem exposicions. I hem preocupat que  d’entrada, quí exposés; o ell o el  seu “producte”, fos nou, original, acabat de treballar. En el blog Aleix Art també hi ha la secció Salonet, que vol servir per capturar fets i obres d’art, amb més rapidesa de la que precisa un article a la portada. Les Finestres en són la idea materialitzada, però tenen vida pròpia i diferenciada. És així com hem  preocupat que els materials fossin inèdits i les persones artistes, a vegades alienes a Centelles o “novelles”  a fer exposicions. Per exemple: en Pere Relats, no sé si havia exposat mai abans. Però ara ja en prepara una per a la capella de Jesús. La Begoña Carrillo  havia  exposat. Però la seva obra no tenia una bona visibilitat a Centelles. Aviat farà una altra exposició a l’Occità de Vic. La Rosa Permanyer, que va ser la segona “finestra”, ja té més anys de guerra i d’exposicions. Però era un artista de prestigi i els seus gravats vermells, no s’havien vist a Centelles . La Montse Font,  la Mercé Pujol. Ara toca a la Meritxell Codina.
La  Meritxell és com un doble fitxatge, però per a tots: perquè amb la seva parella i el seu fill s’han instal·lat a Centelles, fa poc. I ens ha encomanat una mica –i cada cop més- idees de la seva passió pel Japó. En el text que acompanya aquest  butlletí  ens fixa l’origen del seu enamorament cultural. I té poc a veure amb les boles de drac o l’Arare. És un contacte molt més humà i real: les post-olimpiades. Des de que hi vam contactar, ara a Centelles, nosaltres, ens n’hem  “aprofitat” per saber més sobre la caligrafia japonesa i obrir una mica la finestra a la cultura del Sol Naixent, a través dels seus coneixements. Des de fa un temps,ha anat sumant nous cursos i tallers.  Actualment l’escola d’adults d’Hostalets, l’Ateneu, ha ofertat unes classes  que ella impartirà. També sap alguna cosa de recursos terapèutics i forma part de l’equip de salut d’un nou espai inaugurat recentment al carrer de Vic, amb la Rosa Díaz.
Mentre tot això s’anava definint i aclarint, a les Finestres d’El Trabuc ja teníem  apuntat que un dia la Meritxell exposaria als aparadors de la cafeteria .I  així ha passa ara: des de fa dues setmanes, a cada finestra es pot veure una  mostra dels tres diferents camps que la Meritxell pot practicar sobre paper; i també hi trobem en totes tres, una selecció de la seva producció ceràmica. Ens direu que el cavallet de mar potser pertany més a una cultura humanista. Però potser és un  punt de contacta universal: tant el dibuix científic,  com la caligrafia, l’aiguada o les ceràmiques –tot-, són al final, un mitjà artístic de coneixement i també d’auto-coneixement. El resultat estètic és un “efecte”. Primer hi ha la idea, després el procés. I el resultat és la suma de tot això, i del bagatge i la casualitat, també.
L’exposició, la Meritxell, la volia ben simple. És així com hem  prescindit de marcs i els papers  s’aguanten amb pinces i fil de pescar. I el cavallet de mar té una fusta al darrera, però vam evitar posar-hi un vidre, perquè  el paper respirés i prengués vida com els altres dos,  i evolucionés lliurament amb l’escalfor i la llum del nostre sol Mediterrani. Perquè tot estigui amb equilibri intern i amb el seu voltant. El Trabuc és al carrer Socors, 1 de Centelles.

Text de l'artista: 

ESSÈNCIES DEL JAPÓ

Per: Meritxell Codina

L’ Art està lligat Íntimament a l’Ésser humà com a mitjà  d’expressió de les emocions més profundes i com a una de les múltiples formes de materialitzar la creativitat que hi ha dins de tots nosaltres. L’Art Zen, fa un pas més enllà fent de la creació artística una forma de meditació i d’introspecció, com a vies d’auto coneixement i d’alliberació personal.
  La Cultura i l’Art Japonès és present a la meva vida des del 12 anys, quan vaig començar a fer arts marcials i sempre més m’ha acompanyat al llarg de totes les etapes vitals. Als anys 90 vaig estudiar l’ idioma i vaig fer un munt d’amics de la comunitat japonesa de la Barcelona post-Olímpica que bullia de tot tipus d’esdeveniments artístics i culturals de tot el món. Són aquests amics els que em va obrir la porta d’un món de bellesa sublim. Avui en dia segueixo aprenent d’ells i amb aquesta petita mostra vull compartir amb vosaltres la meva fascinació pel País del Sol Ixent.
                                                                                  
SHODŌ O CAL·LIGRAFIA JAPONESA

  Es defineix com l’Art de l’escriptura bella dels caràcters propis de Japó i per practicar-ho no calen coneixements de l’idioma japonès ni dibuix o pintura.  Tampoc és important la tècnica ni el resultat sinó la bellesa artística i el seu ús com a mètode meditatiu.
  Com a mostra d’aquesta disciplina presento l’obra “L’EQUILIBRI”. És una cal·ligrafia en estil Kaisho del kanji o ideograma “naka” que literalment significa “en mig”. D’una forma més abstracte, és un ideograma utilitzat en el budisme Zen per il·lustrar el concepte vital de situar-se en el “el camí del mig”. Evoca un Ésser humà en equilibri dinàmic, lliure de passions i aversions que tot abraça i res li pertany.

SUMI-E,  L’AIGUADA JAPONESA
   És un estil de pintura monocromàtica a tinta negra que busca capturar i comunicar l’Essència de la Natura. És bellesa destil·lada i expressada al límit més essencial. Sense models, són obres d’execució molt ràpida, utilitzant un sol pinzell per tots els tipus de traços i evocant sensacions amb una subtil gama de grisos com a resultat de la simple dilució de la tinta negra en aigua.
  A l’exposició podeu veure l’aiguada titulada “FLUÏR, FLORIR” que representa un cirerer florit, símbol del final del hivern. “Sakura” (cirerer) és un dels 4 motius denominats “Els Honorables Cavallers” emprats a les classes de Sumi-e per l’estudi de les pinzellades i aiguades de tinta bàsiques.
CERÀMICA
  La ceràmica és una de les arts més antigues del Japó i sempre ha estat altament valorada en la societat nipona.  Influenciada per la viva cultura japonesa, les peces ceràmiques estan impregnades dels principis estètics del Zen, on es conjuga Art,  Bellesa i funcionalitat de forma magistral.
  Amb un estil únic en el món, els ceramistes fan ús de coccions i de tècniques de modelat pròpies, especialment les de modelat manual (sense torn) com les diverses peces que es presenten en aquesta exposició. Totes elles són creacions fetes al taller d’una mestra ceramista japonesa de Barcelona a on segueixo aprenent i sorprenent-me constantment dels resultats obtinguts a cada fornada. 
IL.LUSTRACIÓ CIENTÍFICA
  Quan parlem d’il·lustració científica ens referim a un tipus de dibuix molt detallat que te el propòsit de reafirmar visualment els textos d’investigacions de disciplines com: arqueologia, medicina, botànica, zoologia, etc...convertint-se, així, en un mitjà de comunicació universal.

 Per la meva formació en biologia i la feina desenvolupada durant anys en el camp de recerca científica, les il·lustracions tenen molta importància per a mi. Em porten a observar els elements de la natura amb detall, a estudiar les formes i les infinites composicions, a meravellar-me amb la riquesa, la plasticitat i la perfecció de tota la Vida que m’envolta. En voler-los plasmar en un paper, puc unir dos constants de la meva existència: la Natura i el dibuix.
  Com a exemple d’això exposo l’obra “HIPPOCAMPUS”, il·lustració d’una espècie mediterrània de cavallet de mar feta amb grafit. Molt influenciada pels principis estètics del Zen, tinc tendència a fer aquestes il·lustracions en blanc i negre i sense fons com a forma de copsar la bellesa de les formes sense perdre’m en els colors i en el paisatge.

dimecres, 13 de maig de 2015

ARRIBA EL DIA DELS MUSEUS

Investigar, divulgar i atraure


Fundació Institut Amatller d'Art Hispànic - Arxiu Mas
El 1961 a l'actual MNAC  ja es va fer una mostra conjunta
de totes les peces que conformen el Davallament d'Erill la 
Vall. El Davallament (amb Josep d'Arimatea i Nicodem) i 
els dos lladres són al MEV. Santa Maria i Sant Joan 
al MNAC, a Barcelona.
Centelles. Ja és un clàssic: almenys cada cop que s’acosta el 18 de maig, els museus es fan sentir per recalcar que hi haurà un dia que obriran gratuïtament, durant més hores que mai. El 18 de maig és la data en que l’ICOM es fa sentir més. Si el 18 us trobeu a Nova York o Shangai, segurament ho tindreu més fàcil per accedir a les col·leccions publiques o privades. Potser serà un bon dia per tornar a visitar el Museu del Bardo de Tuniz, escenari fa pocs mesos d’uns pistolers despietats. Potser molts desconeixíem fins aleshores que guarda una col·lecció impressionant de mosaics romans i altres mostres d’arts ben dignes. Però pels que ens quedem al país català, l’oferta en museus serà igualment important i a més es completen amb activitats paral·leles. Penseu un museu que no hagiu visitat mai, cerqueu a “Sant Google” i reserveu l’agenda. No cal que per nassos, sigui aquest dissabte, perquè obren molt sovint. Els museus hi són sempre i durant l’any també fan moltes activitats: avui (dimecres, 13), al MNAC feien un homenatge al galerista i col·leccionista Salvador Riera. Una persona destacada en afavorir i potenciar la creació artística, en temps de la postguerra. Però dissabte 16, diumenge i sobretot dilluns, és com si fos l’aniversari dels museus.  El dia 18, dilluns, és el dia oficial en sentit estricte.
 A Centelles, museus ben muntats encara no n’hi ha cap. Però en tenim un d’aprop que és dels millors del món. Però costa de visitar: el Museu Episcopal de Vic. Quants heu vist les taules pintades atribuïdes als Gascó (estudiat per Miquel Mirambell), del segle XVII, que acompanyaven la talla gòtica del Crucificat de Centelles? Quant temps fa que no veieu els frontals i laterals d’altar de Lluçà o els esplèndids conjunts de pintura mural romànica del Brull i Sant Martí Sescorts? Heu vist que grans i magnífics són els retaules gòtics? I les gerres de vidra català del segle XVIII? El MEV disposa d’unes col·leccions molt bones i si ja hi heu anat, penseu que tornar-hi és millor que rellegir un bon llibre, perquè a part es tracta d’obres autèntiques. Allà no hi ha versions ni exemplars . Hi ha “les pintures del Brull” o “el sostre del baldequí de Tost”.  Una bona manera de visitar museus no és anar-hi a fer un passeig, com si féssim una excursió pel cementiri; sino triar algunes peces i posar-si al davant i mirar de comprendre-les, gaudir-les, completar-ne informació.
Fundació Institut Amatller d'Art Hispànic - Arxiu Mas
Adolf Mas va fer aquesta fotografia del conjunt
"retrobat", en la missió arqueològica als Pirineus, de 1907
El MEV segurament farà activitats especials cara els dies dels museus. Però com a veïns, podeu anar-hi quan vulgueu, perquè l’entrada no és molt cara i la idea és que el contingut hi serà sempre i és impagable. També l’equip del MEV està viu i procura que la informació sobre les obres i la seva divulgació vagi millorant. Al voltant de l’exposició de la pintura sobre els frontals d’altar, de l’any passat, han pogut aportar dades molt interessants sobre la tècnica de les obres. La informació i també alguns dels mitjans científics que es fan servir, s’utilitzen ara com elements d’anàlisis i divulgació a l’abast del públic.  Per exemple, no us estrenyeu si veieu acetats amb imatges radiografiades dels frontals: es veu que gràcies això poden extreure molta més informació sobre la distribució de les fustes que formen l’estructura i també el tipus d’arbre que es va fer servir, fa mil anys. En una sala-laboratori mostren  com es fa la pintura al tremp, de manera artesanal: pigment, rovell d’ou i aigua.

En la III Trobada sobre patrimoni, que el MEV va acollir dissabte passat al matí, es van ensenyar als assistents aquests mètodes museogràfics per poder apropar la col·lecció al públic. Les trobades estaven pensades sobretot pel públic escolar. S’explicava als professors com s’articularia la visita, si hi anaven amb els nanos. Però em va semblar que hi ha coses que són per més visitants. Una idea del MEV a generalitzar és també anar introduint aplicacions per poder utilitzar el mòbils com a eina enciclopèdica per accedir i auto-informar-se dels fons. També volen aplicar la tecnologia de les impressions en 3d per fer rèpliques a escala d’escultures, per poder ensenyar-ho millor o permetre que persones cegues ho toquin. Evidentment també han vist les aplicacions de la 3d per fer marchandising.  En les Trobades també van participar professors universitaris  i grups d’alumnes i professorat d’escoles de primària de Vic i voltants, que van presentar estudis d’anàlisi i divulgació. Es va parlar, per exemple, de les muralles de Vic, dels carrers amb noms d’oficis, d’un projecte de geo-localització per l’església de Santa Eugènia de Berga. Al final, el personal del MEV va oferir una visita per les sales dels fons, explicant les novetats metodològiques.
Toquem fusta

Evidentment tota visita al MEV, comença per les sales de romànic i ja d’entrada una de les peces que es troben i que casi es poden tocar, són les talles del conjunt d’Erill la Vall. A Vic disposen de la majoria de peces del conjunt del Davallament. Cinc peces, de les set. Les altres dues són al Museu Nacional d’art de Catalunya. Igual  com en el cas de les pintures romàniques, també hi ha un grup d’investigadors de museus, universitats, i grups d’estudiosos que van aportant i compartint dades. Al MEV tenen una part grossa del tresor, però al mateix temps, al MNAC es pot veure una altra talla d’un Sant Joan Evangelista, procedent del mateix taller que el Davallament. El préstec de la peça “joanina”feta pel museu de Vilafranca, permet mirar-la amb deteniment i completar dades sobre processos tècnics i solucions formals. Comparant-ho amb els conjunts de Vic i Barcelona, els investigadors van recomposant el puzle d’aquell taller pirinenc.  El curiós del cas és que les peces del Davallament fa encara no cent anys, estaven guardades en un espai fosc i de “trastos” de la parròquia d’Erill la Vall. Martí Gironell, en el seu nou llibre “Strappo” fa una interpretació pintoresca del moment en que Mn. Gudiol troba les primeres talles. Quan les troba, ja s’adona de que estan articulades i que podien servir per representar un drama litúrgic. Evidentment la presència de Mn. Gudiol en l’expedició catalana i científica que va trobar i recuperar aquests i altres tresors (com les pintures de Taüll), explica la facilitat amb que una part del Davallament va passar al museu vigatà.  A més, Gudiol en va ser el fundador. El relat de Gironell té de base una historia real que Adolf Mas, que els acompanyava, va retratar amb la seva càmera  i és així com l’Arxiu Mas, ara dintre l’Institut Amatller d’Art Hispànic, guarda la imatge de les talles d’Erill la Vall, “prenent el sol” a fora de l’església, quan les van trobar.  Ara es guarden series i ben pulides entre dos dels millors museus de Catalunya.  Si no dissabte, dilluns 18, i sino, un altre dia, estan oberts sovint (al MNAC a més obren també de franc els dissabtes a la tarda). 

dijous, 7 de maig de 2015

ALEIX ART PROPOSA:

Projectarem el documental "El cuadro" de David Trueba i ho comentarem amb els germans Santilari


Aleix Art
Centelles. Gràcies a l’amabilitat dels artistes germans Josep i Pere Santilari, el proper dissabte, 16 de maig, de 5 a 7 de la tarda, podrem presentar a Centelles, el film que David Trueba va dedicar al quadre “Ell@” pintat pel Josep. El film del cineasta i escriptor documenta els treballs de realització d’aquesta gran i ambiciosa obra i serveix de pretext per explicar la filosofia i l’estil de treball dels dos germans pintors catalans. Com podreu conèixer, els dos germans destaquen per un especial concepte de la pintura, versió moderna i actual de la gran pintura realista europea.

En ocasió de la projecció d’aquest documental, els dos germans Santilari, ens acompanyaran durant la sessió i en acabat de visionar el film, hi podrem parlar i preguntar qüestions per acabar de completar i comentar les qüestions sobre el seu treball i la seva pintura.
El film “El cuadro” de David Trueba s’ha presentat en molts pocs llocs (algunes poblacions, també a Madrid i fa molt poc a la Filmoteca), i mai en els circuits comercials. Els Santilari parlen ben bé del film com un regal del director cap a la seva obra. Trueba es va interessar per l’obra dels dos germans perquè les seves “imatges” solen il.lustrar les portades dels seus llibres.
Aleix Art ha seguit de prop l’evolució dels Santilari tant pel què pertoca a la celebració de noves exposicions, amb obra nova; com pel que es correspon a la presentació d’aquest film documental, que es va esdevenir fa dos anys, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, en un moment en que el film encara no disposava de la banda sonora.
La projecció del documental a Centelles serà una oportunitat important per conèixer plenament el treball cinematogràfic de David Trueba i evidentment, entrar a fons en el coneixement de la pintura dels germans Santilari, valorada i apreciada pels bons col.leccionistes i amants de l’art.
J.S./A.A.
Jordi Sarrate informa de la següent activitat, que
també comença el dissabte 16 de maig.
La sessió del documental i la posterior sessió de comentari s’inscriuran en un tipus de trobada com la que habitualment celebrem els integrants del grup ÉcfrasisXXI. Creat el 2012, aquest grup amateur de centellencs, es reuneix de forma periòdica per comentar i analitzar obres d’art, des del punt de vista del plaer estètic, l’anàlisi formal, el iconogràfic, el del context de l’artista i l’entorn, etc. La sessió a Centelles amb els artistes i amb el públic mirarà de ser fidel a l’esperit de comentari obert del grup ÈcfrasisXXI. Els integrants solen ser persona agosarades, capaces de plantejar una lectura o comentari, abans que la veu autoritzada dels artistes, ho confirmi o ho matisi. Però així sempre es deixa espai a la lliure interpretació.

Gràcies a l’amabilitat i compromís de l’Ajuntament de Centelles, la projecció del documental es farà al Casal Francesc Macià, a la sala gran, amb entrada gratuïta i oberta a tots els públics, de 5 a 7 de la tarda. El film dura uns 60 minuts. El comentari posterior ens ocuparà una estona similar.

dimecres, 22 d’abril de 2015

LLIBRES PER SANT JORDI?


Llibres amb molt d'artista


Centelles. Ja som Sant Jordi. En el blog ja anem parlant de tant, en tant d’algun llibre que el trobareu referenciat a l’etiqueta “llibre”. Ara en aquest post especial en repassarem breument algun que ja hem esmentat i n’afegirem algun de nou. No tot són novetats d’ara. Són llibres que em sembla que estan bé. N’hi ha poquets, però bons.


Pintar fa mil anys
Manuel Castiñeiras i Judit Verdaguer, editors
Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2014.
174 pàg.


Catàleg de l’exposició del Museu Episcopal, que recull els estudis i les imatges que han permés aprofundir en els procediments tècnics que emparaven els pintors romànics. Un llibre imprescindible per estar al dia en aquesta etapa  de la història de l’art, molt important a Catalunya, però també comuna amb altres indrets d’Europa.
Agenda “Llatinoamericana mundial 2015·: drets humans”
Varis autors.
Comissió de l’Agenda Llatinoamericana de Girona i Comitè Oscar Romero de Barcelona ,2014
300 pàg, aprox.

Pere Casaldàliga i José María Vigil estan al capdavant  d’aquesta agenda d’ús diari, molt completa, que recull textos i notícies d’activitats de les comunitats i persones implicades en la defensa de la pau i el respecta, especialment als països Llatinoamericans.  S’edita en català, castellà, portuguès, anglès. Concepte ecumènic i enguany dedicat al tema dels “drets humans”. Versions a internet, també
Color de pluja, haikus
Jordi Sarsanedas
La Puça del Petroli, Badalona, 2014
43 pàg.


Llibret que recull uns quants poemes breus de Sarsanedas, escrits seguint la idea i la mètrica d’un haikú japonès. Poemes preparats amb  col·laboració amb Eugènia Bigas  i Yayoi Kagoshima, que en van fer la traducció al nipó (amb l’alfabet llatí i el japonès). El llibret es va finalitzar pòstumament a la mort de l’escriptor. Rosa Vives, que ja havia col·laborat altres cops amb el mateix autor, acompanya els pomes amb una sèrie de dibuixos de tinta.  
Strappo, la novel·la sobre l’espoli del romànic català
Martí Gironell
Ediciones B; Barcelona, 2015
319 pàg.

Versió novel·lada de la història que ens explica el redescobriment de l’art romànic català , i el seu delicat trasllat a col·leccions privades i museus. L’espoli cap a fons estrangers va moure les institucions catalanes a actuar, per salvaguardar un patrimoni importantíssim, aleshores, desprotegit legalment.
La cuina amb Astérix
Receptes de Marie-Christine Crabos
Editorial Timun Mas, Barcelona, 1992
62 pàg.



Ara que està de moda la cuina, per als petits i també bo pels joves solters que s’indepen-ditzen, hi ha o potser encara trobareu a alguna llibreria amagada, aquest receptari, basat en les aventures de l’Àsterix. Més que com cuinar un senglar, hi ha receptes fàcils i xules per preparar diferents àpats: salats, dolços, etc. Una bona eina molt didàctica, per fer sopars “resultons” amb amics o practicar amb temps ociós, cuina “francesa”assequible. Vigileu amb la mantega.


Altres formats:

Tauler de l'Oca,
Dibuixat i pintat per Francesc Artigau
Edita: Tinta Invisible, Barcelona, 2015


S'acaba de presentar: Francesc Artigau ha il·lustrat amb el seu univers humà particular i el seu estil vibrant, un tauler del joc de l’oca. L’editorial “Tinta Invisible” s’ha  ocupat de la reproducció en facsímil del tauler pictòric, que distribueix a partir d’avui, com a peça de joc i de col·leccionista, juntament amb la fitxa i els daus per entretenir-se.  



FINESTRES D'EL TRABUC

"Fem cafés amb passió"


Fotos:  Noèlia Marín




Per celebrar el primer any completat d'exposicions a les finestres d'El Trabuc, hem editat un butlletí en paper especial, de tres folis, que va encapçalat amb aquesta entrevista als responsables de la cafeteria, Toni Riera i Judit Muns. 


Centelles. S’acosta Sant Jordi. Sempre són uns dies especials. Estem a l’abril. Fa més bo. Els dies s’allarguen i s’allargaran encara fins el juny. A la Plaça Major de Centelles és temps de moltes activitats, a més del bullici del dia a dia, del mercat del diumenge i les grans festes de solidaritat, esport i cultura que preparem.
El Trabuc fa dos anys que serveix i continua la seva activitat des dels baixos de Can Domingo. En uns locals que han conegut diversos usos  al llarg de la història del nostre poble. En Josep  Musach aquí hi havia tingut una sala d’exposicions i no fa tant hi guardava encara, les peces de fusta del puzle  del Record Guinness , precisament dedicat al cavaller de la rosa.

Primer pel Cau de  Bruixes del 2014, i al cap d’uns mesos, a l’abril, de forma ja més regular, mes a mes, es van començar a utilitzar les tres finestres del nou Trabuc, com a aparadors i expositors d’obres d’art. Normalment les obres s’han vist des de fora, perqué era una manera de portar l’art al carrer i treure’l dels “cubs blancs” (museus, centres d’art, etc). A vegades els clients  de dintre també en podien gaudir. La ubicació és molt bona per poder presentar obres d’art, de manera ràpida i fresca, amb la mateixa agilitat que els cafès i els entrepans, es preparen i recorren la sala de la cafeteria per arribar a la taula.  Durant aquest any hem après a muntar exposicions a les Finestres del Trabuc i ara toca revisar una mica i agafar forces per tirar endavant. Per això calia obrir aquest butlletí especial parlant amb els responsables d’El Trabuc. Vam trobar adequat el format entrevista, per resoldre la manera de transmetre sobre el paper, una part del seu amor per la feina, per les coses ben fetes i el gust.
Aleix Mataró.-  Quan vau obrir el Trabuc, quina idea de negoci teníeu?
Toni  Riera / Judit Muns.- Vam obrir el Trabuc, el 1997, al carrer Socors. Havíem començat els dos junts amb un bar a La Garriga, el 95. Però vam veure l’oportunitat d’obrir a Centelles, d’on som i on vivim i vam fer els passos per obrir a aquí. Primer fèiem brasa, dinars, cafès. De tot. Però a partir del 2002, vam reorientar el negoci i ens hem dedicat, des d’aleshores a cafeteria. Aquell any va venir al món, en Gil, i vam  decidir  que, encara que no guanyéssim tants diners, ens estimàvem més poder compaginar la vida familiar amb la feina. Quan vam obrir i després en altres moments, hem fet coses diferents: a darrera la barra no hi ha hagut mai les begudes alcohòliques a primera vista. Vam treure la màquina escurabutxaques. I de mica en mica hem anat especialitzant-nos a servir productes distingits. A més de servir cafès, i d’aprendre bé a servir-los –fa quinze anys fèiem ja els dibuixos sobre la crema del cafè-, i a conèixer els diferents tipus, servim cerveses artesanes, tes, xocolates, etc. Ara, des de fa uns anys, oferim un vermut els diumenges, que està tenint molt èxit. El tema del vermut s’està recuperant i ara és “trending topic”,  a Barcelona.
A.M.-  Quants llocs ha tingut el Trabuc? Perquè el canvi?

T.R./J.M.- El primer lloc on vam obrir El Trabuc –c/ Socors-, hi vam estar des del 1997 fins el 2013. Des de fa temps que vèiem que necessitàvem créixer i havíem comentat amb la immobiliària que hi havia on som ara, que si mai quedava lliure el local, que ens avisessin. .Els anys van anar passant i el 2013, els de la immobiliària van decidir  tancar i vam fer el pas: ara estem, també al carrer Socors, però donem a la Plaça Major. Ocupem un immoble, patrimoni del poble, com és Can Domingo. Estem molt ben situats.  Molt millor en tot. El nostre desig és continuar oferint cafeteria, esmorzars, entrepans, tes, cerveses i cerveses artesanes, gelats, etc. El servei del cafè dóna per a molt. Creiem que si et dediques als cafès, no t’has de dedicar a servir dinars o sopars, perquè  cada cosa vol molta dedicació i ja ens dediquem al nostre àmbit. Segons la terminologia més tècnica, de la gent que posem i servim el cafè se’n diuen “averistes”. Servir cafés, és una passió.
A.M.-  Què us sembla l’ús  “artístic” de les vostres “Finestres”?
T.R./J.M.- Ens agrada molt que s’aprofitin les finestres per ajudar als artistes a donar a  conèixer el seu treball. És una sorpresa, el fet, que el dia que es canvia l’exposició, l’endemà ja hi ha gent que està al cas i s’atura a veure què hi hem posat. No podem  dir si per això ens entre més gent, però sí que si entra, es presta més a demanar informació sobre les obres penjades o el seu autor.  Troben a faltar el butlletí , quan el  demanen i no n’hi ha o no està a punt.
A.M.-  Que feríeu o fareu de nou?
T.R./J.M.- Un tema que a vegades hem plantejat però que veiem molt difícil, per qüestions administratives, és millorar la terrassa. Sigui perquè la gent continua fumant o per altres coses, a la gent li agrada estar al carrer i fer vida a fora. Però quan fa fred, no podem tenir estufes, perquè representen una despesa energètica molt gran. Ens agradaria poder muntar una terrassa, amb pèrgoles o amb un tipus d’estructura semi-tancada, com es fa a altres llocs, com Barcelona. No ens faria res que l’Ajuntament decidís uns estàndards per homogeneitzar i poder generalitzar aquest tipus de terrassa a la plaça i altres llocs. Però han de fer la llei  per arreglar legislativament el tipus de  terrassa que hi ha d’haver a Centelles, per permetre’ns fer coses i oferir un major servei. Segons què fas, t’ho fan treure de seguida, però no hi ha una norma clara. Cadascú, ara, va per lliure.  De moment, però estem molt contents de com va anant tot. Havent fet el canvi de lloc, en moments de  crisis, les coses han tingut una recepció bona per part dels clients. Som parella des de fa vint-i-vuit anys  junts i treballant junts tot el dia. Fem la feina de gust. El Trabuc aviat farà 20 anys.


dimecres, 15 d’abril de 2015

ESTRENA A VIC:

Laura Marsal es prepara per trepitjar fort l’Atlàntida amb Ramon Vila i  Montse Albàs


Aleix Art
Pobre reflex de l'espectacle que s'estrena dissabte, 
18 d'abril, a l'Atlàntida de Vic. 
Vic/ Centelles. Perquè dissabte l’agenda s’havia saturat, comentant el tema, he pogut avançar i anar  a veure “Potser desig de no”, dirigit per la Montse Albàs i actuat pel Ramon Vila i la Laura Marsal. La peça escènica s’estructura a partir de poesies i reflexions escrites, entre altres per Víctor Sunyol, Andreu Vidal i Miquel Àngel Riera. El poeta vigatà i altres persones inquietes  han coincidit aquest vespre a una de les sales d’assaig del Institut del Teatre de Vic, per presenciar la prova final del què definitivament s’estrenarà el proper dissabte, 18 d'abril, a dos quarts de 9, a l’Atlàntida de Vic. No cal explicar gaire, per no desfer sorpreses. Sols us diré que suposa un molt bon pretext per veure en acció el cos i la psicologia dramàtica de la Laura Marsal, ara ja amb una bona base formativa i, no sé si és pot dir, en procés de definir un llenguatge propi. La coreògrafa centellenca, ja sabem per l’entrevista que li vam fer, apunta cap a la dansa contemporània. I en part, aquest nou espectacle, crec que ve a ampliar i a millorar l’experiència de l’espectacle anterior, “Tempo”. Ara la Montse Albàs, la dirigeix dintre d’un marc poètico-teatral, però ja veureu que li dóna molt relleu per poder gaudir dels moviments extraordinaris del cos; però tant em refereixo a grans moviments de contorsió i encadenament de passos, fets de lògica física, rítmica i expressiva, com també atenció a petits detalls, com la poètica del moviment pausat i minimalista dels peus, els dits, els braços, etc. Us podeu fiar de que el què expressen els ulls, és el mateix que ens fa veure la cara i els gestos. També hi ha una mica de veu, d’aquella que cada mot compte –i per això sols diria que cal assegurar que es senti bé tot - per part dels dos personatges, que ja decidireu si comparteixen un espai físic i familiar, o més aviat es tracta d’una gran metàfora sobre les relacions humanes. La dansa i el teatre, però també la no menys important selecció musical i sonora, estan per descriure la poesia, en aquest cas. Ramon Vila, amb la seva paraula, dita  amb seguretat i vigor, determina l’acció de la noia. Ens consta que no queden massa entrades per la funció única de dissabte, però alguna cosa s’ha de fer perquè hi hagi bolos, o el ball i el teatre continuï més temps.

divendres, 10 d’abril de 2015

L'ACTIVITAT CONTINUA:

La Fundació Vila Casas convoca el Premi d'Escultura 2015

Aprofitem aquest anunci per repassar la seva activitat 
i incloure l’opinió dels seus responsables sobre el tema de la Fundació F. Godia.

Totes les fotos: Noèlia Marín/ Aleix Art
Exposició d'escultura de Josep Subirà-Puig, artista de casi 90 anys, que resideix a París.









Barcelona/ Centelles. En l’article anterior comentàvem que havíem demanat l’opinió a alguns col·legues per publicar-la en el post. Els que van accedir a fer-ho públic i  van omplir el petit  formulari, van ser els de la Fundació Vila Casas. Concretament, tenim les consideracions  de la cap de premsa i adjunta de direcció d’art, Natàlia  Chocarro.
Respost el qüestionari, i com per fer patent que la cultura proposada des d’institucions privades, no s’havia pas mort, la mateixa  fundació ha anat enviant fins a tres anuncis d’activitats i certàmens, que ens obliguen a fer-ne alguna cosa, ja que a més, tenim coses pendents a dir sobre algunes exposicions en curs. A més, acaben el cap de setmana de Sant Jordi. Anem per feina:
La primera notícia, feia referència a la convocatòria d’una nova edició del premi d’escultura. La Fundació Vila Casas, com sabreu, convoca un any, el premi d’escultura. I el següent el de pintura. Ara torna a tocar el d’escultura. En el comunicat, posen a l’abast les bases -  http://premis.fundaciovilacasas.com  - i també una direcció per fer les inscripcions per participar.
En el mateix comunicat, expliquen que el premi està obert a tots els artistes nascuts o residents a Catalunya. El premi està dotat amb 15.000€ i també inclou una exposició monogràfica al museu de la fundació a Barcelona, Can Framis.  També informen de que en el veredicte del jurat hi prendran part “Francesc Miralles, crític d'art; Javier Garcés, artista i guanyador de l'edició anterior; Antonio Sagnier, col·leccionista; Eduard Duran, galerista; Joan Uriach, patró de la Fundació Vila Casas; Antoni Vila Casas, president de la Fundació Vila Casas, i Glòria Bosch, directora d'art de la Fundació Vila Casas, en qualitat de secretària sense dret a vot”. El “fallo” es coneixarà  el dissabte 13 de juny al Museu Can Mario, a Palafrugell.

Sorpreses de París

Detall de "l'àngel de la guerra", del


1968, de Subirà-Puig, feta roure.
L’escultura, la pintura, també la fotografia.  Són arts habitualment presents en  les exposicions dels espais de can Vila Casas. Precisament a l’Espai Volart, a la sala 2, tenen actualment una exposició d’escultura, prou interessant. Es tracta d’obra de Josep Subirà-Puig. Un aspecte positiu de la Vila Casas, és que atrapa a molts artistes i pot acostar-nos l’obra d’alguns que ens són desconeguts. Com aquest mateix. Nascut, a Barcelona, el 1925. Sembla que encara és viu, però resideix a París des del 1955. En la seva formació, primer va passar pel conservatori, música, i després per la Llotja. Va conèixer l’escultura de la mà de persones com Fenosa, Collet i Monjo. Té diverses escultures monumentals repartides per França i altres llocs. A Barcelona, a l’Espai Volart, hi torna amb unes obres de mida més aviat petites. De fusta i algun metall –bronze-. Es tracta de formes d’aspecte antropomòrfic. De concepte, com replagades en si mateixes. Si bé hi ha un desig d’expendir-se. Una mica la raó sembla estar en la base constructiva de les peces: ja que estan fetes com amb fustes enganxades  sempre en sentit longitudinal.  Com si fossin línies de  dibuix de trama rectes. A partir d’aquests “nervis de fusta”, intenta cercar la forma de la peça: hi veiem formes humanes, caps i també sers com àngels i guerrers (com Clavé?). Les fustes s’enganxen i s’ajuden en la seva construcció d’altres peces que donen a aquesta escultura un aire com de collage. Són certament imponents tot i ser petitetes. Les obres pertanyen a diversos anys, separats per dècades. I de fet són bastant fidels al tipus d’obra que Subirà-Puig fa a escala monumental, pel què podem veure en el catàleg.   
L’altre exposició també té un aire escultòric. Són com exercicis tècnics,  esforços creatius, originats en la ment de dos dissenyadors: Joan Pedragosa i Jordi Fornas. Feia temps que no veia una exposició de disseny d’aquest tipus en el que es proposen solucions per originar formes eficients d’una idea o un concepte publicitari o comercial, en un objecte d’una utilitat diferent a la d’una pintura o una escultura. La part més original, a mi em sembla que és la part dels retallables de paper.
Exposició de Fornas i Pedragosa.
Finalment, però és la primera que es veu a l’entrar i al subsol, hi ha l’exposició dedicada a Narcís Comadira. Home de lletres, també té una faceta i una formació artística, que la mostra repassa en sentit cronològic. Un passeig per totes les etapes. Des d’uns anys inicials on hi ha com una recerca de temes i camins estilístics, fins cap al present on va concretant  uns leitmotiv fets de colors vius, arbres i paisatges de caire metafísic, molt concrets, que va  repetint, reformant... com les bandes sonores de John Barry, que hi ha un fil conductor comú. En algunes obres hi ha punts de contacte interessants com amb De Chirico o també el pintor tarragoní Josep Maria Rosselló.
Tenim constància de les altres  exposicions als espais de Barcelona i de l’Empordà. I és en relació als espais gironins que es relacionen les altres activitats que han anunciat des de l’oficina de premsa de la fundació Vila Casas.

Altres accions

Vista d'escaire del "cub" de l'Espai Volart, 
amb pintues
de Narcís Comadira, de la mostra 
que revisa tota la seva carrera.
Seguint una costum de fa ja dotze anys, avui mateix començava a la seu de Palau Solterra, a  Torroella, el Cicle d’Història i Humanitats. Avui li tocava el torn a Rafel Torrella, comissari de l’exposició  “L’artista  al seu taller”, que reuneix dues sèries de retrats fotogràfics d’artistes, fetes per Francesc Serra i Ramon Manent, en dos moments diferents del segle XX. Francesc Fontbona moderarà la conversa.  Més enllà d’avui, uns altres dies tocaran temes com l’art grec de Tanagres,  el fons  arqueològic del Museu de Montserrat o els enigmes de la reina egípcia Nefertiti. Tenim l’enllaç de l’agenda d’aquest cicle.
Aquest cicle humanístic, tindrà lloc a Torroella. Però a la  seu de Can Mario a Palafrugell també han preparat una altra agenda cultural:  precisament avui, Teresa Forcades ha de parlar amb Marta Vergonyós. Ambdues posaran l’accent femení, de forma verbal i dialogada, en el sí del projecte expositiu “Blueism”. Aquesta mostra, proposta de Vergonyós, es pot veure actualment a Can Mario.  El cicle de converses en clau femení, continuarà amb altres veus destacades de la cultura catalana: Denys Blacker, Fina Miralles, Mar Serinyà i Mercè Riba; les cantants Sílvia Pérez Cruz i Marinah (Ojos de Brujo) . Forcades conversava avui. Demà, a les 12 h., Marta Vergonyós conversarà amb Marinah.  Diumenge, 12, a les 12 :Fina Miralles, artista visual i pionera de l'art d'acció a Catalunya.
Evidentment, tota aquesta activitat no és la flor d’un dia. I és en aquest context,  i coneixent una mica l’activitat de la Fundació Vila Casas, que podem passar a llegir i a situar les seves respostes al nostre qüestionari, dedicat a valorar el vel que ha tapat l’activitat de la Fundació Godia. Com dèiem al principi, qui escriu les respostes és la Natàlia Chocarro, cap de premsa i adjunta de direcció d’art.

1.- Com valores el tancament de la F. Godia?
El tancament de qualsevol institució, sigui d’àmbit públic o privat, és quelcom que ens ha de fer reflexionar. El paper rellevant  que han ocupat aquesta i d’altres fundacions a Barcelona i Catalunya en els darrers vint anys, han estat clau alhora de transmetre coneixement i establir vincles amb la societat contemporània.

2.-  Què creus o creieu que s'hauria de fer?
La situació actual en termes de cultura és força decebedora. Una de les principals mancances i que encara  no s’ha posat damunt la taula, és l’escassa col·laboració entre els diferents agents que intervenen al sistema escolar i els representants de les polítiques culturals.


El que sembla segur és que en el camí que ens porta cap al demà, museus, institucions, galeries, també crítics d’art i en general, els agents culturals, hem d’estar desperts i anar revisant la feina i les bases per adaptar-nos als temps i necessitats no previstes.