contacte

Contacte: ctlls@yahoo.com

dimecres, 17 desembre de 2014

MESTRES EN PETIT FORMAT

Com en el pots petits

Artur Ramon
Visió veneciana de Laureà Barrau, 
oli sobre tela adherida a taula, que fa 16,5x28cm.
Barcelona/ Centelles. Dijous passat estava tant a prop i tant ben estacionat, que no vaig poder evitar fer una escapadeta fins a l’Artur Ramon. Va ser com a la peli “Millor impossibe”, quan el prota  entra a la botiga a comprar una americana. Però jo vaig entrar i enlloc d’assenyalar el què volia, em vaig quedar bocavadat davant l’estol de pintures i escultures de petit format. Però també va ser una visita ràpida i mai prou ben disfrutada.
Tota la sala  de la “capella” conté una sèrie de pintures de petit format. Tots són olis, sí, però hi ha  més: vàris suports són o fustes o cartró. També hi ha diverses obres que tenen un aire d’esbós. De plantejament ràpid. Alguns  temes ja ho afavoreixen: paisatges, natures mortes. És difícil precisar si totes les obres són estudis previs per altres obres més definitives. No cal que sigui així. Els responsables de la galeria ens indiquen que potser un dels conjunts de Martí Alsina siguin estudis preparatoris. Però en d’altres casos en tenim prou en admirar la pericia d’un o altre artista davant el repte. Hem esmentat Martí Alsina. Hi ha un altre Martí Alsina que és com una Odelisca que bé podria ser un quadret de Fortuny –pel tema-. I en canvi, al seu costat, hi ha un paisatge de Fortuny que també podria ser un Martí Alsiana. Però la mà és la de cadascú. També hi ha pintura de Manolo Hugué. M’agradaria ser com un caçador i poder dirigir certes peces cap a certs llocs. Un Manolo cap al Museu Thermalia. Però també hi ha una natura morta de Pau Roig!  Coneixíem  aquest artista pels seus gravats i no gaire per la seva pintura. I m’interessa, per exemple, la manera com tracta les flors. Ja que reconeixem l’espècia i el tipus de pètal, just gràcies a taques de pintura, d’una manera que em resulta familiar: fa uns mesos parlàvem d’un  recurs similar en uns treballs de J. L. Pascual.

La  selecció nadalenca de l’Artur Ramon és més extensa i inclou altres fitxatges sorpresa o que ens redescobreix. Bàsicament pintura dels grans artistes del canvi de segle passat (XIX-XX). Una proposta que segons ens indiquen es basa en el fons cuidadosament cuidat de la mateixa galeria. Això és com un celler de bons vins. La selecció, per cert, és com un comentari a peu de pàgina al fitxatge d’artistes exposats a les noves sales d’art modern del MNAC, aportant obres i noms que poden suscitar el interès de col·leccionistes de tots els àmbits.  La proposta expositiva actual de l’Artur Ramon s’allargarà fins els febrer. Com els pessebres que teòricament no s’han de desmuntar fins a la Candalera. Això permetrà revisitar-ho i entretenir-s’hi com es mereix.   

diumenge, 7 desembre de 2014

INDIVIDUAL DE NEUS GORRIZ

Pelegrinatge d’artistes cap a la cabanya

Aleix Art
Zona de l'entrada al castell de Montesquiu amb el camí que porta cap a la Cabanya.
Montesquiu/ Centelles. Un plaer: un dia de sol i una excursió al castell de Montesquiu. Només el paisatge i l’entorn són una meravella. Normalment el trajecte, aquest cronista, el fa per anar a veure les exposicions de la Cabanya del Castell. Feia temps que no ho feia. Ara desitjaria fer-ho sovint: però no només per l’entorn, sino i de nou, per la proposta que hi ha instal·lat l’artista i nou fitxatge a la vila centellenca, Neus Gorriz. Un projecte gestat amb certa celeritat, que fa evident l’amplia experiència de l’artista, el seu sentit de l’ordre i de compromís amb “la feina ben feta”, aquest lema tant català.
Recordo que vam compartir el seu temor per “omplir” l’espai immens de la sala d’exposició. L’exposició va ser presentada en petit comitè, en el Sushi Dinner Show, celebrat al Sushi Osona, el passat 25 d’octubre. Sota la teulada a dues aigües de la Cabanya, amb bigues feixugues de fusta, les parets de pedra es veuen separades. Però la proposta de Gorriz fa l’espai petit: a una banda, col·lecció de sucres. A l’altra, dibuixos i transfers. I al mig, la sèrie de la col·lecció blava, que dóna nom a l’exposició i reuneix gravat i pintura. Tot és una mostra de les arts i habilitats de l’artista. Tot coincideix en una mateixa manera, però al mateix torn demostra especificitats. Hi ha obres recents i d’altres dels últims anys.
Imatges d'algunes obres de l'exposició
Telegràficament, podríem dir que a la Neus l’hi interessa la llum i els cossos. I concretament  el volum, la disposició anatòmica... redimensionar la realitat a través de la seva mirada. Els sucres són com dibuixos instantanis de tinta, capturant i inclús extremant estiraments i postures corporals. Aquí el model són masculins. Però el camí per visualitzar-nos-els, és el del gravat. I tota “agilitat  en el traç” amaga la perícia de l’artista en reproduir el gest expressiu amb tècniques alquimistes de gravat, en que intervenen sucres emmascarats que fan  el dibuix i s’han de fondre amb aigua i àcids que ataquen planxes.
La part central de l’exposició i cap a la dreta els models són femenins. I es poden reconèixer obres recolzades en  apunts previs de sessions de models. Però també hi ha espai per a l’abstracció pura com podem veure en les dues grans teles, desprovistes del bastidor i en dos gravats de paper quadrangulat. En els models masculins, Gorriz explica el cos amb imatges de la seva plasticitat gimnàstica. 
En els models femenins veiem més una preocupació per evocar el volum corporal i dotar-lo –en les pintures- de qualitats materials. Personalment m’agraden més les solucions matèriques dels quadres amb propietats més com de filaments que els dels quadres granulats amb arena o similar. Però la idea és la mateixa: evocar el cos a través del seu contrast llumínic i material. En les pintures el fons és sempre fosc igual com queden les planxes de metall del gravat, immediatament després d’escampar-hi la tinta. És com si la Neus cerqués en aquestes pintures, dibuixar la figura a través de recuperar les llums, igual com amb la tarlatana, hom procura anar netejant de tinta la planxa per recuperar el dibuix base.
En les pintures grans, on regne l’abstracció més pura i també en els dos gravats del mateix tipus, el que hi veiem és més un exercici per jugar amb les variabilitats matèriques i  la intervenció amb diferents resultats més o menys atzarosos. Però mai es perd la unitat de l’obra.  La col·lecció blava està representada, a la Cabanya per catorze obres. L’artista ens explica que ha hagut de descartar obra. Hi ha més peces ubicades als pilars de la sala.
El repàs al treball de l’artista s’acaba a la banda dreta, amb una sèrie diversa de dibuixos i obres en les que ha intervingut un procés de transferència, ja sigui de gravat més o menys conegut o amb tècniques més curioses.  En aquest apartat hi veiem més estudis de models femenins i també exercicis de retrat de familiars. Alguns de caràcter més experimental i d’altres d’una naturalesa més acadèmica, però sempre amb un resultat notable.
A.A.
Neus Gorriz i Esther Xandri, inaugurant
En definitiva la Cabanya acull una exposició que ens mostra la fonamentada maduresa i saviesa d’una artista que també ha estat mestre d’artistes i que per això convé revisitar i revisar per assaborir les qualitats del seu treball i la filosofia implícita. Després de la mostra un servidor es pregunta pel passat de l’artista i pel camí estilístic que ha seguit per arribar fins a la proposta de Montesquiu.
L’acte inaugural
Sessió de Karate amb sintonia amb l'exposició
El dissabte en que s’inaugurava l’exposició no era normal. La carretera C-17 i també el tren de la línia a Vic es trobaven una mica col·lapsats pel Mercat Medieval a Vic, la fira de l’Avet a Espinelves. Tot i així la inauguració va aplegar un bon grup de gent i entre aquests hi va haver alguns pesos pesats de la cultura, l’art i el gravat. En l’acte inaugural, Esther Xandri, que havia estat presidenta del Cercle Artístic de Sant Lluc va prologar la inauguració i el parlament de laa mateixa Gorriz, amb qui l’uneix una profunda amistat. 
Entre els assistents també hi havia la Gemma Uribe, que també va participar en el sopar del Sushi, explicant-nos uns contes que fa i que il·lustre. Uribe  era en bona  part responsable de que la Neus exposés a Montesquiu i en l’acte d’ahir va animar al grup de Karate en el que entrena, a completar la inauguració amb una sessió breu d’exercicis. Guiats pel seu mestre i acompanyats per altres membres del seu grup ens van oferir participar en la  sessió. 
Tant el mestre karateka, com l’artista Neus Gorriz van convenir que el seu  art i els exercicis  físics d’auto coneixement, compartien punts en comú. El cas és que tant la Neus, com algu més es  van també descalçar i es van ajuntar al grup  de karatekas vestits amb els seus “kimonos”. Un servidor també es va descalçar, però va seguir la sessió de vint-i-cinc minuts fent fotos i dibuixos del fet.



dilluns, 1 desembre de 2014

TEMA DE PLUJA

Un tresor al carrer


Aleix Art
Detall d'una escultura d'Ernst Barlach
Centelles. Cap de setmana de pluja. Bon temps per revisar llibres. Fa uns dies al mercat de Centelles hi vaig trobar un tresor de paper. Al carrer Socors, molt sovint hi para un noi que ven llibres de segona mà. Els beneficis que recull van a un associació de suport social. Sol tenir moltes novel·les, i abans més que ara, tenia una bona secció de llibres d’art. La cosa depèn de l’stock. El cas és que de tant en tant surten joies: i aquell dia brillava com cap altre un volum titulat: “100 años de arte en Alemania, 1885-1985”. Es tracta del catàleg d’una exposició celebrada entre el 28 d’abril  i el 30 de juny de 1985, a Ingelheim am Rhein. Una ciutat que està a prop de Frankfurt, i a casi 1300 km de Centelles, cap amunt.
El llibre, traduït al castellà, fa un estupendo repàs biogràfic i artístic dels principals artistes alemanys que han treballat en aquest temps, agrupats en grans moviments: realisme, simbolisme i modernisme, impressionisme, etc fins  a l’anomenada “nova pintura”, en que hi trobem Baselitz o Kiefer, que serien els més propers a nosaltres. Això converteix aquest llibre en una bona eina per revisar els artistes i sobretot aquells que van topar-se amb una o  inclús les dues grans guerres mundials. Noms com Emile Nolde, Oskar Kokoschka, Kandinsky o Hans Arp segurament us sonaran. Artistes més actuals com Dieter Roth, Gerard Richter, Joseph Beuys, Blinky Palermo, Anselm Kiefer... Altres noms com Wols, Hannah Höch o Oskar Schlemmer es desperten i revisen tots en les pàgines d’aquest llibre. Fullejem-lo una mica:

A tall d’exemple

El primer artista que cita pertany al realisme. No és fins a L, que se’n destaca un: Wilhem Leibl (1844-1900). Mestre de l’Escola de Munich, se’l considera un artista de treball dur i obstinat, amb fusta de líder. Preferia pintar més a la camp que a la ciutat. Amic de Coubert. Relacionat amb París. Una obra mestre seva és “Els polítics del poble”. Al llibre hi surt destacat per un retrat, gènere en el que també brillava. El retrat d’una noia bàvara, de 1897, pertany a una etapa tardana d’estil més desinhibit.
Més enllà trobem més artistes, prou interessants –no  els comentarem pas tots-: Karl Stauffer-Bern, Hans Thoma... És en les pàgines del simbolisme i el modernisme on hi trobem un artista “diferent”: Max Klinger. L’obra que l’il·lustra és “La mort orinant” (1900).  Fill de Leipzig, prosseguirà estudis d’art a Berlin. A París coneixerà l’obra de Goya, Doré i Puvis de Chavannes. La seva obra agafa un perfil de crítica de les desigualtats socials i polítiques. S’inspira en novel·les de l’época i també dedicarà una sèrie d’aiguaforts dedicats a Brahms, a qui coneix personalment i admira.
A.A.
Max Beckmann (1884-1950)
Fent passar les pàgines, ens trobem amb un altre personatge enigmàtic: el seu autoretrat ho diu tot. Es tracta de Max Beckmann (1884-1950), etiquetat d’expressionista. També era de Leipzig. El seu pare era comerciant de farines.  El 1903, és a París. Viatge per Florència. Al 1914 s’allista com a voluntari del servei de sanitat. A Flandes farà dibuixos i aiguaforts que plasmen la seva visió de la guerra. Tindrà crisis psíquiques. La commoció dels episodis bèl·lics i la voluntat de transformació artística desemboquen en l’estil expressionista. A partir del 1925 adquireix responsabilitats docents, però a partir del 1931 comença a ser acusat pels nacionalsocialistes. Finalment és apartat del seu càrrec. El 1937, 509 obres de Beckmann, del museus, són incautades i difamades com a “degenarades”. Marxa a París i a Amsterdam, fugint dels nazis. Després de la guerra, viurà certa estabilitat amb un reconeixement de la seva obra i persona, als Estats Units.
Passem altres pàgines d’artistes interessantíssims i ens aturem amb una escultura amb molta força, d’Ernst Barlach (1870-1938). Expressionista, després d’una etapa anodina de formació a Alemanya i França, destaca un viatge a Rússia, que suposa un “despertar feliç” i la clau per generar el seu estil propi, basat en un arquetip d’home, fet de primitivisme, immediatesa i rols elementals.  Treballa la fusta i el bronze. De la Primera Guerra Mundial en surten xilografies i litografies. Els nazis consideraran “degenarada” la seva obra. Monuments seus són destruïts.
La tria és subjectiva. M’he aturar amb perfils dramàtics. Però el fet és que tots d’una manera o l’altra són víctimes del seu temps. Amb aquest llibre només vull compartir la sensació de que la història de l’art està feta per molts artistes i que gràcies a aquest tresor de la cultura, podem accedir al seu record i al seu llegat. Quina ganga!


dilluns, 24 novembre de 2014

FINESTRES DEL TRABUC

De cues de drac 
a simfonies del cos humà

Carla Arenas exposa, per fi, 
tres estampes de la sèrie “Geometries de l’ésser”, a Centelles

Aleix Art
Geometria  de  tons blaus, tal i com es pot veure a les Finestres d'El Trabuc. 
Les tres estampes exposades no són una
tria atzarosa de l'artista, sino que  formen  un tríptic relacionat per 
la  forma i la tria dels tons dominants, a qui 
l'artista  hi dóna  una raó socio-política.

Centelles. La pesca d’aquest fitxatge estrella del gravat, va començar l’any passat, quan s’iniciava la programació intensiva de les exposicions per a les Finestres d’El Trabuc. Va ser veure les estampes de la Carla Arenas i saber que calia que passés per les Finestres.  Compromisos previs van fer-nos armar de paciència per esperar el nostre torn. Des del dissabte passat ja podem veure una mostra, una punta del iceberg, del treball d’aquesta gravadora.
Carla Arenas
L'artista  buidant, en aquest cas una xilografia, A
El Trabuc s'exposen  linòleums, però segueixen
la mateixa idea formal.
Coneixia a la Carla com a dibuixant urbana. Va ser companya de curs  en el taller de Sant Lluc, en temps del binomi Sagar/Swasky. També ja em va explicar que era gravadora i va ser ella que em va parlar d’una botiga especialitzada en aquesta disciplina. També he descobert que és una artista barcelonina, amb arrels a Madrid i a Mallorca. Ara ja sé millor, que es tracta d’una apassionada del gravat; Que ho pot practicar intensivament en un taller propi, compartit amb altres artistes, a la zona del Poblesec i també com a docent a l’escola de Llotja. És ni menys ni menys que docent del “Conservatori de les Arts del Llibre”. 
Efectivament tant fa gravat de la majoria de tècniques, com tasques de  l’art del llibre. Però a la secció Salonet del blog va saltar-hi per uns gravats en relleu, espectaculars, que hem procurat  poder exposar a Centelles. Els vam veure primer, via internet, publicats  com a resultat d’exercici didàctic d’un curs que ella impartia. Carla practica amb la mateixa amabilitat, tant el linòleum com la xilografia. A les Finestres d’El Trabuc  hi podem veure linos. Exactament utilitza dues matrius,  amb dos colors entintats en cada una. Utilitza tinta grassa.  La superposició d’una planxa i altre, crea nous convidats tonals: el blanc del paper i els  colors mixtos, resultat de la sobreposició de les dues tintes. No hi ha res més. Les planxes estan estampades a sang, sobre papers  de qualitat.
A.A.
El tríptic centellenc abans  d'instal·lar-se a les Finestres.
Els gravats presentats a les Finestres han estat tirats expressament i en colors són diferents dels que vam mostrar inicialment al Salonet. Però la idea és la mateixa. Primer ho vaig entendre com un estudi de geometria i em fa recordar encara a les cues dels dracs. Per a ella és  el resultat d’abstraure la forma geomètrica de l’anatomia humana. Estem d’acord en que hi ha la idea de cos, moviment i sobretot ritme: Carla juga a compaginar les subestructures geometriques, tirangulars i les sèries de figures lineals, creant un simfonia sensible, de sons ètnics, paisatges fantàstics. Són obres aparentment simples, però que aporten poètica a mesura que es van deixant contemplar. La senzillesa i encert s’aconsegueix després d’un treball pacient de buidar les planxes i estudiar la seva bona combinació. Com la partitura d’una cançó.
L’exposició s’estarà a les Finestres d’El Trabuc fins el 20 de desembre. El dia 13, el dissabte anterior, la Carla serà al café centellenc per parlar del seu treball i poder conversar amb nosaltres i altres interessats en l’art i el gravat. Complementant aquesta  exposició, la Carla, ens ha deixat uns textos que parlen del seu treball i d’ella mateixa.

Textos de l'artista:

Geometries del ésser

                Aquest treball sorgeix de la necessitat de conèixer la construcció del nostre interior.  Analitzar les formes i geometries de les que estem composats; ossos, muscles, elements de natura molt diversa que s’articulen creant enllaços d’una complexitat desorbitant.
                Les referències d’aquest projecte inacabat venen donades pels primers estudis del cos humà portats a terme a l’edat mitjana per Andés Vesalio, Leonardo da Vinci al Renaixement fins la radiologia    actual.
                A partir d’aquestes formes construeixo noves estructures sense cap intencionalitat de ser fidel a la realitat, fent ús de l’abstracció i la geometrització de les formes, buscant composicions i enquadraments que generin dinamisme a partir de la repetició, de la continuïtat dels elements en l’espai.


La Tècnica

                La tècnica emprada és el gravat en relleu en planxa de linogravat (linóleo) o xilografia (sobre fusta). Cada imatge està descomposada i gravada en dos matrius. La imatge resultant és la sobreimpressió d’aquestes dos matrius sobre una paper, cadascuna amb la seva tinta determinada 

Carla Arenas Cano

                És llicenciada en Belles Arts en l’especialitat de Gravat i Estampació.
Gravadora apassionada pel material imprès, investiga les possibilitats més enllà de l’estampa i experimenta amb nous formats i materials. Principalment desenvolupa el seu treball en art gràfic vinculant-lo en ocasions amb el llibre i la tipografia tradicional.
Viu a Barcelona on compagina la seva tasca de docent a l’Escola Superior d’Arts i Disseny Llotja al departament de Gravat impartint assignatures relacionades amb la impressió i el llibre d’artista.





diumenge, 16 novembre de 2014

FRANCESC ABAD, EXPO A RIPOLLET

Restes fòssils del nostre temps

Aleix Art
L'artista i les nòmines de la seva vida laboral, obra de Francesc Abad, que es presenta a l'exposició de Ripollet
Ripollet/ Centelles. Ahir al matí abans d’anar al curset de dibuix urbà a Palau-Solità, em vaig acostar al Centre Cultural de Ripollet.  A les 10 del matí obrien ja i això em va anar de conya per poder veure l’exposició “Estratègia de la precarietat” amb obra de Francesc Abad. Segurament la mostra voldrà més d’una visita i article. Comissariada per Miquel Bardagil i Magdala Perpinyà, es tracta d’un repàs a l’obra d’aquest artista català conceptual, produïda per l’ACVic, que itinerarà per varies seus (també a Terrassa i Vilafranca, durant els propers mesos).  Per això disposem d’un temps ampli per anar-la coneixent.
Però no sé perquè al text de l’exposició parlen del repàs d’obra, com d’epíleg de l’artista. És cert que enguany ha fet 70 anys, però no em sembla pas que vagi per jubilar-se! Més aviat, el material que presenta sembla cuinat per fer un llarg recorregut. La mostra no és molt gran, però és complexa. A mi em sembla complexa. Perquè s’embolica de moltes idees tant del propi artista com extretres de la filosofia contemporània. És d’aquestes exposicions, que per entrar a fons, caldria conèixer algunes de les teories subjacents. Segurament Abad és molt versat en aquests temes i li serveixen de coixí intel·lectual per interpretar les seves pròpies preocupacions. Però un servidor no està al dia i no podrà traduir-ho. A més el text que acompanya la mostra, al meu entendre és una mica ferregós i no acaba d’explicar res. Com a experiència artística matinal, pot resultar, un pel crua o  freda. Però mai deixeu que els prejudicis inicials i les barreres limitin la lliure mirada, la intuició i la imaginació. Amb un parell de minuts en vaig tenir prou per trobar una sintonia artística, més enllà de la cortina feixuga de les teories i els discursos dels entesos.  
El pensament, les idees i troballes de l'artista, com a 
estrats sedimentaris. 
Abans d’escriure volia definir l’exposició com les restes d’un naufragi. Però hi ha una peça  petita a l’exposició que és com un tall a les capes de diferents sediments de roques, d’un tros de terreny. Una reliquia d’on l’artista en destaca diferents “troballes” conceptuals i materials. Com un jaciment arqueològic. Per això em sembla més correcte parlar de l’exposició, com d’un conjunt de restes fòssils amb les que s’intenta explicar el treball d’un artista i també el seu context social i filosòfic. Aquí hi ha una idea clara i clau, em  sembla: Abad és un artista político-social i conceptual. I concretament, pel qué sembla posa la seva obra en diàleg amb les tesis de Walter Benjamin i d’Ernst Bloch.
M’agradaria fer un segon article per parlar amb més propietat del què signifiquen aquestes bases teòriques o que aporten a l’obra. Per això espero poder parlar amb algun dels comissaris i si cal, revisar les fonts escrites per aquests pensadors. Això val la pena perquè resulta que les preocupacions d’Abad, expressades amb les seves propostes, és la realitat nostra quotidiana. Intento descriu-los-la: la relació del individu amb el context polític i econòmic. L’ésser davant el monstre dels grans mercats i les polítiques neoliberals.
L’exposició no presenta obres acabades, sino peces que les documenten –fotos, records, vídeos, etc-, i altres que formen part del procés de treball, com aquest conjunt de retalls i imatges que formen els Diaris del Pensar, presentades com si fossin  idees sueltes i successives. Hi ha referències a l’obra d’un tortell i a una altra de la pela  de la taronja, com a metàfora del temps, però no acabo d’entendre el seu significat intrínsec. En un vídeo, el tortell, emplatat, va girant-lo una mà, i a cada volta una veu en off –i escrits en alemany-, afegeixen un  comentari o una idea.  Al final la mà el trosseja i se’l menja. Evidentment hi ha una relació entre el present i el passat, a mesura que el tortell gira, ja que l’acció transcórrer durant un temps determinat. Però no hi se veure les implicacions, ni si el sentit va per un  altre cantó.
En un altre muntatge, es passen fotografies de retrat dels filòsofs que serveixen de pares teòrics i l’artista o una veu en off en comenta aspectes biogràfics i psicològics.  En un altra  racó de la sala hi ha com un mapa mental o esquema, que traça un recorregut entre idees, filòsofs i obres. Però falta saber més coses per comprendre el significat. Son com peces d’un trencaclosques incomplet.

Per seure-s’hi

Mostra del Diari del Pensar, poblat de retalls de diari, 
postals d'exposicions, fulles de tardor, fotos, etc. 
Personalment, crec que l’exposició podria funcionar únicament, només amb l’obra que hi ha a la paret gran. Centenars de papers  blancs penjats, amb la impressió de la col·lecció vital de nomines de l’artista, que venen a mesurar l’existència de l’artista a partir del seu pas salarial per una escola d’art. Avui en dia molts artistes només poden ser-ho si tenen una feina que els permet sobreviure i els hi deixa un petit marge per poder-se tancar al seu taller. Només amb aquesta obra ja tindríem tema de conversa durant hores!. És simple, feta amb material verídic, testimoni del pas dels anys, la fluctuació dels honoraris, les taxes contributives i la pura realitat de la majoria d’artistes del nostre entorn que conec.

L’exposició es completa amb cinc entrevistes a diferents personatges, que necessiten d’un major temps de visita, per acabar d’arribar al final. També hi ha un vídeo on l’Abad s’explica, De moment m’he quedat amb l’aspecte formal, amb una patina dels materials que es presenten. Cal una segona o tercera oportunitat per endinsar-se en la filosofia pràctica del Francesc Abad.  El Centre Cultural de Ripollet és a la Rambla de Sant Jordi, 2-4. L’exposició hi serà fins l’11 de gener. 

dimecres, 12 novembre de 2014

FINESTRES

Del regne vegetal i animal

Gravats de petit format de la Marta Torres a les Finestres del Trabuc


Aleix Art
Els gravats que s'exposen a les Finestres els vam
descobrir per primera vegada durant la vista al taller
de la Marta a Barcelona
Centelles. Falta una setmana i mitja perquè finalitzi l'stage dels gravats de Marta Torres a les Finestres d'El Trabuc. Vam muntar l'exposició fa casi un mes. Us heu fixat amb l’amor pel detallisme que testimonien? I amb la línia pura que defineix els animals. Tota la petita mostra està dedicada al regne vegetal i a l'animal. Un tema que agrada molt a l'artista i que en el seus gravats i en aquest treball tracta d'aproximar-si amb una proposta gràfica que  recorda a l'aquarel·la o a les aiguades. Torres treballa habitualment els temes pertanyents al regne vegetal o animal.

Si encara no heu vist l'exposició us animo a passar per les Finestres. A dintre us reconfortarant amb un bon esmorzar, berenar o café de mig matí. 

Marta Torres ens descriu el seu treball amb aquestes paraules: 

“LA NATURALEZA Y SUS COLORES
Mis grabados intentan plasmar un instante de las formas de la naturaleza.
El mundo vegetal lo percibo como una danza de estructuras que se contraponen y se complementan con sus diferentes formas y colores. 
Cada planta te saluda con su impulso de vida que genera un movimiento singular en medio de los ritmos del Jardín.
La rana, el búho, el elefante, acompañan esta danza con sonidos y colores nuevos; en medio observo como lentamente el caracol sigue su camino tomando conciencia de cada milímetro que ha recorrido.
Es un mundo nuevo a cada instante!
De los peces me seduce su suavidad, su transparencia, su dulce deslizarse por el agua y la profunda belleza de ese mundo silencioso.”

diumenge, 9 novembre de 2014

ESCULTURA CONTEMPORÀNIA

Ricart, la serpent dels mil camins

Aleix Art
Bronzes, fustes i ferros de la nova expo de Pep Ricart,
a El Carme de Vic
Vic/ Centelles. Divendres al vespre s’inaugurava a la galeria El Carme de Vic una exposició amb peces noves d’escultura fetes per Josep Ricart. També alguns treballs pictòrics. Però sobretot  hi ha peces de fusta i metall. L’últim que havíem vist de Ricart –això va ser al Marçó de Centelles-, era una espècia de caixa amb una forma orgànica a sobre, alegoria d’un poema. Tot de fusta, d’aspecta com d’art povera. Ricart ha continuat amb aquesta història fent assamblatges i acoplant-hi treballs de talla, en noves peces de fusta aprofitada i clara.  La tònica sempre és una base geomètrica, que pot ser un espai, una caixa, espècia de pedestal o inclús una estantaria amb tensió. Cada “base”  aguanta un comentari més concret, en forma de cos més o menys independent, també de fusta natural o pintada que evoca idees més concretes: naus, ocells... en definitiva cossos més o menys definits. El relat llenyós comenta poemes o fa referència a altres fonts textuals que demostren la passió de l’artista per la lectura o per temes concrets, com els àngels. Però aquest és un dels camins que ha seguit la serpent creativa de l’artista osonenc.

A la concorreguda inauguració del divendres, seguida per amants i també per alumnes del gat vell d’escultura de l’Escola d’Art de Vic,  van poder trobar altres mostres de la seva varietat d’interessos i habilitats. Conjuntament amb el material prima dels arbres hi ha obres de metall: ferro o bronze. Els bronzes els  presenta combinats amb bases de fusta vermelloses i potser aquí  ens parlen encara del  Ricart més familiar, amb els seus tòtems carregats de forma, textures i accidents provocats.

Novetats

És en les tres planxes de ferro oxidat, de tons grocs i verdosos, amb barnilles doblades on trobem l’altra punta d’avantguarda en el treball de l’artista. I són de fet les peces que donen nom a la mostra. Les tres obres evoquen un poema de Paul Valery. Esbossos sobre el tema d’un serpent, que Ricart desenrotlla de forma diferent a cada obra: cada filament té el seu cap i la seva cua, originada en dos forats de la part superior. I d’un a l’altre extrem desenrotllen un argument fibrós de diferent complexitat. Com si el filferro fos la línia d’un llapis que tendeix a enredar-se, però sense perdre mai la identitat del traç.

L’especulació sobre el significat de cada peça la deixo per la vostra imaginació, un  cop visiteu l’exposició. Que de debò us recomano, com a testimoni de la força i originalitat d’un artista, que tot i les dificultats personals, no defuig nous reptes i fa fora la mandra i el defalliment per acomplir nous objectius.   

dissabte, 1 novembre de 2014

EXPOSICIÓ REIVINDICATIVA

Ramon Calsina:corroborant un talent oblidat


Centre Cultural Terrassa
Cap al tard, oli del 1990. Calsina morí dos anys més tard.
Sempre fou fidel al seu estil i als seus temes.
Terrassa/ Centelles. Ahir al vespre,  el jefe em va permetre sortir abans de la feina. Eren les 7 quan posava direcció a Terrassa, mitja hora abans del temps previst. Cinquanta minuts de viatge. A la banda esquerra, la  C-17 plena de cotxes cap al interior. A la dreta ben neta, cap avall. A la C-58 una mica de cua a l’altura de Sabadell, d’aquestes que anuncien a la ràdio. Ja a Terrassa vaig saber apropar-me suficient amb cotxe fins a la seu Centre Cultural Terrassa. Allà hi fan fins el 5 de desembre una bona exposició de repàs de l’obra de Ramon Calsina (Barcelona, 1901-1992). Tenia una hora per davant. La sala tanca a les 9 del vespre. Només obren els laborables i dissabtes per la tarda, i això limitava molt la meva capacitat de veure una exposició sospitosament important (en festius i diumenges, també obren quan fan funcions de concerts o teatre). I sort que anava amb temps: la mostra és immensa. No recordo qui va  ser que em va parlar de Ramon Calsina i em va transmetre la passió per la singularitat d’aquell artista. En la nova organització de la col·lecció d’art modern del MNAC hi ha ja un conjunt de peces d’aquest artista. Però l’exposició de Terrassa l’explica molt millor.  
Dues sales grans complementades amb parets postisses i tot, és el que ocupa l’exposició dedicada a Ramon Calsina. Una mostra que com les poques que s’han fet sobre aquest artista, vol reivindicar-lo, per situar-lo a la galeria dels grans, d’una vegada. Sembla ser que mai s’ha acabat de digerir el seu treball i que a més ell tampoc si feia molt per popularitzar-lo. En l’exposició es ressalta l’especial estima que Calsina va tenir entre escriptors contemporanis. Especialment amb Joan Oliver, que el considerava la seva ànima germana en pintura
C.C.T.
"El mesquí", dibuix a llapis Paris del 1930
El fons aportat per col·leccionistes, museus com el MNAC i  també la fundació que guarda la memòria de l’artista, inclou una extensa quantitat de dibuixos i pintures. Més llapis que olis. També litografies, cartells i treballs calcogràfics relacionats amb llibres d’art o edicions de bibliòfil. Hi ha un gravat de Calsina pertanyent a la col·lecció d’estampes de la Rosa Vera, comentat amb un text de Salvador Espriu. També es poden veure dibuixos pertanyents a il·lustracions del Quixot o d'altres textos d'autor com Poe o Dickens
Els dibuixos, sobre papers grans, estan generalment poblats per personatges. Són com retrats, però no ben bé d’individus concrets, sino que tendeix a dibuixar estereotips dels que l’artista n’extreu la seva humanitat i n’explica quelcom del seu rerafons. A vegades semblen més caricatures, a vegades són com escenes costumistes. Tota l’obra de Calsina està submergida en una humanitat immensa. Els personatges i els elements que en formen part expliquen coses per sobre de l’aparença i formen part d’un relat. Aquest relat, no se si hom el pot estirar lliurament, interpretant del que es veu, o caldria connectar-lo sempre, amb els poemes i escrits que ocasionalment acompanyen les peces. Però d’entrada, i només mirant, donen molt de sí per comentar-ho i especular significats. Hi ha símbols com el globus vermell que reapareixen o els nadons dibuixats amb pantalons que semblen bosses, les estrelles. Pintures i dibuixos sempre hi ha quelcom de màgia que porta el tema una mica per sobre de la realitat. Avel·lí Artís Gener va comparar la plàstica de Calsina, amb la literatura de Pere Calders. Si intentem resumir les obres en temes, podríem pensar amb la solitud, la pobresa,  els sentiments, la naturalesa humanitzada, la ironia de la vida, etc . Un crític negatiu de l’obra de Calsina parlava del seu llenguatge en clau  de “tema o estil anarquista”.  Calsina era nascut al Poblenou...
En l’obra de Calsina tant singular és el tema, com l’estil. Una manera de fer que l’artista, sembla que va definir aviat i va mantenir de forma bastant uniforma durant les sis o set dècades de carrera. Sembla que de forma voluntària i conscient, es va voler mantenir al marge de qualsevol tendència o moda i va voler se fidel a un concepte de treball basat en el control de la tècnica i dels resultats. Va mantenir l’estil en una evolució en horitzontal, aprofundint i anant més endintre del seu estil “personal” per aconseguir majors cotes expressives.
En els dibuixos destaca l’ús generalitzat del llapis amb el que creava volums i atmosferes a través de traçar trames i graduar la intensitat de la marca amb la duresa de la mina, per aconseguir diferents tons de gris i de negre. El color no és gaire freqüent. La trama és molt ordenada i tots els dibuixos  es mostren perfectament acabats, sense deixar llocs a descuits. Són obres fetes i acabades de dalt a baix.

Món personal

C.C,T/ MNAC
Interior de l'estudi, 1955. Quadre compart
per subscripció popular el 1957, aprofitant
l'impuls d'una altra exposició d'homenatge a 
Calsina. La peça fou lliurada al que aleshores
era el Museu d'Art de Catalunya, MAC
Calsina també va definir un tipus de figura humana característica i que es repeteix insistentment: rostres rodonets, trets fisonòmics lleugerament separats i esquematitzats. En funció del tema també introdueix rostres més esquemàtics o més expressius. Una mica amb la idea d’artistes com Dore o Hogarth tant rics i ràpids a l’hora de caricaturitzar personatges i facsions més o menys grotesques, així com crear situacions urbanes i socials. Mirant en prospectiva, l’obra de Calsina em fa recordar, al seu  torn, amb la del desaparegut il·lustrador de caire satíric Krahn. Segurament seria possible connectar l’obra de Calsina amb la dels artistes il·lustradors de tires satíriques  de l’època. Calsina recull una mica aquest sopa de “tipus graciosos”, però els dignifica i els fa com personatges d’històries més transcendentals. El que en l’obra de Calsina llegim en clau filosòfica o tràgica, també hi cap certa dosis d’humor.   
En la pintura les trames desapareixen i en el seu lloc hi trobem pinzellades amples. Quan es tracta de descriure el paisatge, són àrees més aviat monocromes, de taques grosses. És en la descripció de la figura i en el punt on volgudament centra el relat on trobem un major detall. Per això m’agradaria parlar d’una pintura “pura”, ja que no retoca per igualar l’estil, sino  que treballa en  funció del plans o sectors d’interès de la peça. L’obra del MNAC, “Interior de l’estudi” i alguna altra com el  retrat de la Rosa o del poeta Gimeno Navarro, demostren que això forma part de la voluntat de treball, ja que en aquestes el nivell de descripció i detall pictòric és més general.
Entre els dibuixos m’agradaria destacar “Sentiments” del 1933, que per la composició recorda lleugerament el plantejament compositiu del  Guernica de Picasso: La figura airosa que s’escapa o fuig de la finestra. La finestra a un racó, amb la làmpada al fons i el fons negre. Qui sap si Picasso tenia “in mente” aquest dibuix quan va dibuixar l’espai  i el vent del Guernica.  

En resum: l’exposició demostra abastament que entre la fornida legió d’artistes catalans del segle XX, n’hi va haver també un  que va saber ser, al mateix temps, original i fidel a un estil propi, i que havent vist aquesta exposició hom no compren com no és més reconegut entre els paisanos del país. En un  manifest escrit per Calders per recolzar la celebració d’una anterior exposició reivindicadora, parlava de “país desagraït”. A  mi em sembla que com a contemporanis, hem estat testimoni del treball  de molts artistes, i que la perspectiva del temps deixarà veure la superioritat d’alguns, els quals potser ara no en som prou conscients. Si és per honestedat, sinceritat i gust, Calsina ja brilla. Si és per valor artístic i talent, segur que a partir d’ara només farem que anar-ho corroborant. L'exposició es fa al Centre Cultural Terrassa, a la Rambla d'Ègara, 340. 

dilluns, 27 octubre de 2014

EXPOSICIÓ INDIVIDUAL AL MARÇÓ VELL

Imma Parés: enquadrant la bellesa

Aleix Art
Durant la inauguració, la filla gran de la Imma, que estudia
direcció i composició musical a Saragossa, va oferir una 
peça instrumental composada per ella mateixa, per evocar
l'aigua i l'atmosfera dels quadres de la mare pintora. La 
germana petita també col·laborava en la interpretació, 
llegint de la partitura, tocant els instruments "domèstics" i 
també posant veu.
Centelles. Quan estudiava la carrera un dels extrems recorrents entre els artistes de diferents temps, era entre aquells que acudien a la naturalesa per imitar-la i capturar-la en el seu art i aquells que  miraven més cap al seu interior i donaven lloc a una visió més inventiva. D’entrada l’obra de la Imma Parés sembla més propera a la dels que imiten la naturalesa. Però no només es tracta d’això. Ella ens repeteix que  és quan camina que copsa la naturalesa i que aquesta l’atrapa per que sigui representada sobre el blanc del paper o la tela. La Imma, mira, recull i sap projectar-ho amb efecte. En els seus dibuixos hi veiem un exercici acurat per representar els objectes de la mare terra: pedres, cels, aigües, plantes. No hi ha pas lloc pels animals o les persones. En canvi sí que n’hi ha per cercar recrear l’atmosfera, els reflexos, la llum i la qualitat material de les coses, ja sigui amb el llapis o el pinzell. Aquests són els “personatges”  amb els que la Imma fa parlar la seva naturalesa, aquests són els seus cants a la bellesa.
A l'apartat de pintura hi ha una col·lecció de quadres
petits dedicats a paisattges àrids, com els que l'artista
veu camí de Saragossa, per veure a la seva filla. En aquests
el gran protagonista és el cel i les tonalitats  de blau.
Amb aquest resum general podem veure per on va l’obra recent que la Imma presenta en l’exposició que s’acaba d’inaugurar en el Marçó vell de Centelles. Fa temps que l’artista treballa en el plantejament d’aquesta cita, que li ha servit per conduir la praxis a desenvolupar una sèrie de inquietuds. Parlàvem de la idea de recrear, d’evocar la forma i llur bellesa. L’exposició és un compendi d’aquests interessos expressats en dibuix, gravat i pintura, els tres llenguatges que serveixen per ordenar l’exposició.
Abans havíem vist moltes més pintures de la Imma dedicades als  reflexos aquàtics. Però aquí descobrim el seu interés pels paisatges, on  l’aigua és un actor més. Personalment trobo més  interessants els paisatges a llapis, per la riquesa de gradacions i trames de la mina. I també les pintures, quan es tracta de parlar de cels. En aquests apartats és on crec trobar a la Imma més potent.

Comparativa

L'exposició s'obra amb el dibuix.  Dibuix, gravat i pintura
parlen  dels mateixos temes, però en cada un hi ha
un fil diferent: el dibuix és descriptiu, precís, fidel als
objectes. Les pintures tenen un valor més atmosfèric. 
En canvi els gravats són més inventius. 
Un aspecte que m’agradaria comentar -sense ofendre a ningú- és el de la font per certs recursos de formats i de l’estil, com els quadrats petits. Els temes amb primers termes arboris i certs recursos estilístics com l’estil tramat de dibuix. Em sembla viable plantejar la seva connexió  amb recursos utilitzats per altres artistes propers, com David Casals i Carles Vergés. De fet, tots dos, a la seva mesura fan escola. Tots tres. La Imma també és professora.  I és una artista amb una experiència profunda. Però no em sembla injuriós especular que potser en algunes solucions de les que veiem, desenvolupa idees prestades. En aquest sentit, el que em sembla interessant, és que la Imma beu d’aquestes influències i és capaç d’assumir-ne l’essència i aplicar-ho en els temes i àmbits que formen més part del seu món. El sistema de trama de dibuix de Vergés, que ell utilitza en cossos, aquí ho veiem aplicat en paisatges i bodegons de pedres. Recentment en Casals havia presentat algun quadre, inclús grisalles, amb primers termes d’arbres poblats de branques caigudes, sobre fons aquàtic o boirós. En el cas de la Imma veiem la seva resposta, a través del treball més fi del llapis, i amb una major precisió en la descripció dels detalls i les qualitats atmosfèriques. El llapis permet descriure. A més utilitza el suport de paper amb format circular, de manera que aquestes peces en tondos, tenen una especial gràcia. Podeu veure l’exposició, gaudir d’aquestes obres i reflexionar sobre aquests temes fins el 23 de novembre. No hi ha cap dubte que ara al Marçó hi tenim una molt bona exposició.


dilluns, 20 octubre de 2014

ESCULTURA MODERNA

Artur Ramon / Aleix Art
Una de les escultures de bronze de Lobo, aquesta  del 1977, patinades fins a aconseguir coloracions noves. 
La  idea de l'escultura evoca de manera simple, no només el cos, sino l'actitud.

Baltasar Lobo reclama el seu lloc


Barcelona/ Centelles. El vaixell del temps present va avançant i deixa una estela llarga. En el nostre camp, si mirem endarrera, on no tornarem mai, ens toca veure els artistes. Alguns encara ens acompanyen amb obres que recordarem sempre, sense discussió. En d’altres casos, cal que alguna cosa més ajudi a que un artista recuperi un lloc entre els noms que hauríem de recuperar pel futur. Perquè no sempre funciona la transmissió dels “bons”?
La fortuna crítica dels artistes és arbitraria. Un cas d’artista en potència, que sembla estar passant deseparcebut és el que acullen ara a la galeria Artur Ramon, amb una nova aproximació a l’obra de l’escultor Baltasar Lobo (Cerecinos de Campos, Zamora, 1910- París, 1993). Podríem dir que és un artista apartat de la nostra realitat.  Però, perqué era de Zamora i va fer la major part de la carrera a París?. La seva empenta i originalitat no és molt diferent, a la que salvant el tarannà de cadascú, fa destacar el  nom d’un Chillida, un Àngel Ferrant o un Zuloaga. Lobo podria ser més reconegut. És com si pel  fet de vindre d’una  zona teòricament apartada dels nervis moderns,  com podrien ser Barcelona, Madrid, etc., no pogués disposar d’un bon padrí per fer recordar la seva obra. En el text de Juan Manuel Bonet del catàleg fa referència a una espècia d’apatia de les autoritats zamoranes per assentar un museu, tot i disposar ja d’un fons. Perquè no mouen fixa? Ho farien si es tractes de Picasso?
LLIBRE: 
Sant Jeroni 
penitent de Caravaggio

L’última  frase del text de Lobo, 
que fa referència a Caravaggio, 
deriva de la petita monografia que 
Artur Ramon Navarro, l’hereu de la galeria 
barcelonina, ha dedicat al famós pintor italià. 
Ramon escriu el text per explicar 
la història de la pintura del mestre, 
un “Sant Jeroni penitent”, 
conservada a Montserrat. 
Com a bon investigador, 
Ramon prologa el nucli del llibre amb 
un context biogràfic i artístic exhaustiu, 
que ens dóna a conèixer també les principals 
i les darreres aportacions en 
l’estudi del pintor italià. 
Com el fet que per pintar s’ajudava 
d’un mirall per captar certa  
calidesa dels models, objectes i de l’espai. 
La monografia és un deliciós llibre de 
butxaca, de 100 pàgines. 
Cada referència del text té 
el seu suport visual, ja sigui una
obra en conjunt 
o detall. El llibre pertany a les Publicacions 
de l’Abadia de Montserrat.
Lobo marxà d’Espanya després de col·laborar en la defensa de la llibertat civil, com a anarquista, col·laborant en revistes, aportant material gràfic i fent cartells. Al llarg de la seva carrera també farà  litografia i xilografia. Un cop a París connectà de ple amb les idees dels artistes moderns vius. Com tants d’altres contactar també amb Picasso. Lobo seguirà la via d’altres artistes, de fusionar les arrels tradicionals ibèriques amb el signe dels temps. El zamorano va trobar les seves fonts escultòriques al Museus d’Escultura de Valladolid i també als museus arqueològics i d’arts del passat de Madrid. La via de Lobo anirà sent la de simplificar les formes, per expressar el mínim indispensable. A vegades semblen una combinació de bonys geomètrics –com de globus-, però no perden mai la idea de recrear un torç, una dona o un toro. Tenen la gràcia de les coses simples i ben trobades.
En l’exposició de l’Artur Ramon podem veure diverses figures femenines, representades sols per la part que a l’artista li interessa: el torç i les extremitats li són suficients per evocar la forma i amb ella tota la sensualitat que pot oferir la bellesa del cos en sí i la poètica del material utilitzat. Lobo combinava molt bé aquest equilibri entre la  sensualitat del tema i la calidesa del material, que com a tal, per tenir volum, és sensible a la llum i a l’espai circumdant. Lobo treballava el marbre i també el bronze. De l’anterior exposició de Lobo a l’Artur Ramon, en recordava la seva dedicació per tractar el bronze i fer-li aflorar qualitats minerals desconegudes. Bronzes verds, blaus o foscs com el pòrfir. Lobo feia el què volia amb els materials.
El cas és que aquest talent i domini. La seva vicisitud històrica i el seu  èxit en exposicions i monuments arreu, no són suficients per fer-lo destacar d’entre la massa d’artistes del passat. També diuen que a finals del segle XIX, Caravaggio era un desconegut.  L’exposició a la galeria barcelonina del carrer de la Palla si pot veure fins al novembre.





dilluns, 13 octubre de 2014

INTERCANVI ARTÍSTIC

La Garriga - Lidköping

Fotos: Aleix Art
La Garriga/ Centelles. El curs passat èrem a la Garriga per un intercanvi d’obres entre artistes garriguencs i japonesos. Les obres, bàsicament planes s’enviaven a la destinació on eren emmarcades amb marcs standars, de 50x50. A la Sala Andreu Dameson  veiem la “resposta” japonesa, acompanyada per artistes locals.
Enguany la iniciativa s’ha repetit. I aquest cop ha tocat Suècia. A allà segur que tenen marcs d’ikea.  Persones de la Garriga ja havien establert fa temps contactes amb la societat nòrdica. Aprofitant aquesta sintonia la Fundació Fornells-Pla i Conxa Cisquella va coorganitzar l’intercanvi amb els suecs NBV, que van oferir el Läckö Castle de Lidköping. Allà l’exposició es va poder veure entre el juny i l’agost. I ara des del diumenge 5 d’octubre es pot veure el torn garriguenc al Taller de la Conxa  -c/ Calàbria,  208- , seu de la Fundació Fornells-Pla. De fet es tracta de l’espai de treball de la mateixa Conxa Sisquella. 
A l'exposició "Equidistància"  participen 11 artistes de cada contrada. Dels artistes locals o relacionats amb la Garriga n’hi ha un munt de familiars: Bet Serra, Eulàlia Llopart, Fina Tuneu, Jordi Urbón, Jaime Moroldo, Núria Segura. Dels suecs no en conec cap. El cas és que tot i la singularitat de cada treball hi ha una espècie de connexió: cada una té una narrativa personal, que si bé, no té perquè assemblar-se a la dels demés, destil·len de forma comuna un aire tranquil. Com si tots s’haguessin dedicat a completar les obres de cap a fi.  Cada obra és com un exercici tancat. Un problema resolt.  Una passa segura i amb voluntat de tenir empatia.
Entre els artistes suecs em criden l’atenció peces com les de Tony Abrahamsson que em recorden l’estil expressionista dur  i sec que hom fa característic dels pobles escandinaus. Però d’altres  com  les de Petra  Gunnarsson  o Helena Larsdotter ens apropen altres vies més d’evocació poètica i il·lustració.
En general hi ha tant dibuix,com pintura, gravat. Jordi Urbón aporta un dels seus contes  fotogàfics. Jaime Moroldo sorprèn amb una composició micro-fragmentada però que parteix d’una fons urbà arquitectònic. Eulàlia Llopart aporta la planxa  xilogràfica, directament. No és nou.  Però canvia de tema: entinta i talla formes que recorden una pell de serp. Un exercici extraordinari de concepció i contrucció de la composició, que qui sap si li provoca un efecte tarapèutic.
Retrobem l’obra gràfica de Núria Segura amb un dibuix proper al que vam veure a la Col·lectiva, però al Taller de la Conxa  hi apareixen les mans i la idea del tacte. Tot com  si fos una experiència molt íntima que no acaba d’externalitzar-se. Potser no cal.
L’exposició ens permet també conèixer noms nous, com el de Francesca Riu. Ella mateixa ens explica que sol treballar amb la confecció de vestits, no de moda, sinó de  càrrega artística i simbòlica. Al intercanvi participa amb composicions de collage de teixits. Cada artista participa al intercanvi amb dues peces. Un altre artista que descobrim  és Stefano Puddu. A  la Garriga hi té una espècia de collage amb papers i teixits tramats, que per composició i color resulten afectius.

L’etapa garriguenca del intercanvi es completa amb un programa d’activitats destinat a difondre la cultura sueca: música,  cinema,  literatura i teatre.   L'exposició dura fins el 5 de desembre.

dilluns, 6 octubre de 2014

FEEDBACKS DEL SWAB

Ni la pintura, ni el dibuix han mort


Fotos: Aleix Art
Stand de  Haffner. L'artista és el jove assegut. El paper no
és vegetal, però sembla que hagi fet servir quelcom similar.
Barcelona/ Centelles. Aquest cap de setmana ha estat molt intens en visites i descobriments artístics. Per això mateix tardaré uns dies a desgranar totes les exposicions, perquè cada proposta vol el seu temps i el seu espai. Espero que no em caduquin les exposicions, ara!
Comencem per la proposta més fugissera: part de la setmana passada i fins ahir al vespre es va  celebrar al pavelló italià de Montjuïc una nova edició de la fira Swab, una mostra dedicada a l’art contemporani.  Oblideu-se per sempre d’Art-expo. Això és una altra cosa: hi ha art de tota mena, de molts països i sobretot d’artistes joves. Creadors que comencen a tenir l’oportunitat o l’impuls d’alguna galeria o marxant. No hi havia pas artistes ni de la vella guàrdia o de l’star-system: ni Tàpies, ni Saures, ni Plenses, ni Manolo Valdes, res. Foc nou. Si ho poguessiu reviure –és possible via web-, llegirieu o aprendrieu  noms nous d’artista, per primera vegada o vagament els reconeixereu d’alguna exposició. Hi havia artistes de casa però també una bona  part eren estrangers. Hi havia vàries galeries de Budapest però podien estar apropant artistes de Corea.
Tintes de Kurihara Jugo. Els artistes asiàtics i les galeries de
la Xina tenien una presència important al Swab.
Swab organitzava els stands per àrees geogràfiques i també per accentuar algun tema, per exemple el dibuix. Així hi havia força galeries de Berlin i també –com dèiem de Budapest-,  però també Shangai.  Hi havia stands de galeries apropant obra de varis creadors o també d’un sol artista, com és el cas de Philipp Haffner. Artista berlinés, venia de la mà de Vanja Contemporany. El seu espai mostrava una col·lecció de dibuixos de traç de línia. Una espècia de croquis sobreposats sobre altres croquis, com fent un mapa amb capes. Vaig poder  demanar al mateix Haffner com s’ho feia per mantenir la idea del dibuix que executava, sense perdre’s, en mig del garbuix dels traçats subjacents. No perd la línia. Es veu que s’ajuda amb la base d’imatges digitals per anar com calcant i anar sobreposant cada tema. El resultat és interessant. Si bé es perd la idea del tema o temes, resulta una resposta interessant per jugar entre realitat i  abstracció i al mateix temps,  em sembla una imatge genial de reflex de la sobreabundància d’informació. En el text   que l’artista facilitava, explica que els dibuixos resulten de la recerca de diferents conceptes a la xarxa.
Atents al temps
Acrílics de Hur Kyune-Ae .La fira Swab
no donava la impressió d'abarrotament. Però aprofitava tots els
racons per penjar i mostrar obra.
Dèiem que al Swab, hi havia una part dedicada al dibuix, però Haffner no en formava pas part. De fet , de dibuix o d’obra amb un caràcter lineal, n’hi havia força en tota la fira. A la Sun Art  Gallery de Shangai, portaven obra de Kurihara Jugo. Dibuixa amb tinta japonesa sobre paper setinat. Fa una espècia com de  “monstres” o formes orgàniques en que sobretot crida l’atenció la perícia amb les gradacions i el joc entre negre i blanc, per anar creant tota la forma. Però no hi ha trama, sino que són pinzellades de tinta més o menys diluïda.
L’area de dibuix no era gaire lluny. Quatre galeries compartien stand per mostrar la carpeta dels respectius artistes.  Allà em va interessar el treball de Juan Francisco Casas, que dibuixava selfies de noies.  Tema i estil em van semblar suggerents. Casas és de Jaén i el portava la galeria madrilenya Fernando Pradilla. Això és dibuix, però també hi havia força pintura i fotografia.  Hom podia sortir del Swab, amb l’esperança de poder afirmar que la pintura continua ben viva. Personalment em van cridar l’atenció els artistes coreans  de la galeria hungaresa Kálman Maklary Fine Arts. Hur Kyune-Ae és l’autor d’uns treballs amb acrílic, utilitzat de forma especialment densa i fent uns solcs, com si lleurés camps, en que de forma increïble, hi queda concentrada pasta de colorins, com si fossin tons marbrejats.  La resta és blanc.  Els sols són els que concentren els colors i formen una particular estructura matèrica i colorista, que l’artista repeteix en diferents variants. Un treball important. Un paisano seu, Suh Jeong-Min, clava una espècia d’estelles de fustes colorejades al suport. A la fitxa tècnica posa que és paper hayi, de Corea.  Amb les “estelles” crea mars de moviment i gradacions de colors, d’una forta impressió.

Conjunt de les setze imatges de Bonfin, sobre la 
transformació d'un local
Entre els treballs de fotografia em quedaria amb el conjunt Balmes, 88, de l’artista Carolina Bonfin. El seu treball “documentava” el procés de transformació d’un local, de bar musical a galeria. La mateixa artista es situava davant la càmera per actuar, ballant, seguint la música de la performance a la que es vinculen les imatges. L’artista, “explicava” l’espai  amb la seva figura i acció. Ara el local és la seu de la galeria barcelonina Cyan, que  també  és l’ambaixadora d’aquesta artista. Entre els artistes de casa també hi havia unes peces molt interessants de Jordi Mitjà. Com unes mongetes molt llargues, obertes i amb escrits a dintre. Sincerament, l impressió és que Swab és com un mar de puntes d’icebergs. Una bona fira per descobriri i iniciar-se en el seguiment ee propostes i  energia dels artistes que estan al peu del canó, ara mateix.