contacte

Contacte: ctlls@yahoo.com

dilluns, 20 octubre de 2014

ESCULTURA MODERNA

Artur Ramon / Aleix Art
Una de les escultures de bronze de Lobo, aquesta  del 1977, patinades fins a aconseguir coloracions noves. 
La  idea de l'escultura evoca de manera simple, no només el cos, sino l'actitud.

Baltasar Lobo reclama el seu lloc


Barcelona/ Centelles. El vaixell del temps present va avançant i deixa una estela llarga. En el nostre camp, si mirem endarrera, on no tornarem mai, ens toca veure els artistes. Alguns encara ens acompanyen amb obres que recordarem sempre, sense discussió. En d’altres casos, cal que alguna cosa més ajudi a que un artista recuperi un lloc entre els noms que hauríem de recuperar pel futur. Perquè no sempre funciona la transmissió dels “bons”?
La fortuna crítica dels artistes és arbitraria. Un cas d’artista en potència, que sembla estar passant deseparcebut és el que acullen ara a la galeria Artur Ramon, amb una nova aproximació a l’obra de l’escultor Baltasar Lobo (Cerecinos de Campos, Zamora, 1910- París, 1993). Podríem dir que és un artista apartat de la nostra realitat.  Però, perqué era de Zamora i va fer la major part de la carrera a París?. La seva empenta i originalitat no és molt diferent, a la que salvant el tarannà de cadascú, fa destacar el  nom d’un Chillida, un Àngel Ferrant o un Zuloaga. Lobo podria ser més reconegut. És com si pel  fet de vindre d’una  zona teòricament apartada dels nervis moderns,  com podrien ser Barcelona, Madrid, etc., no pogués disposar d’un bon padrí per fer recordar la seva obra. En el text de Juan Manuel Bonet del catàleg fa referència a una espècia d’apatia de les autoritats zamoranes per assentar un museu, tot i disposar ja d’un fons. Perquè no mouen fixa? Ho farien si es tractes de Picasso?
LLIBRE: 
Sant Jeroni 
penitent de Caravaggio

L’última  frase del text de Lobo, 
que fa referència a Caravaggio, 
deriva de la petita monografia que 
Artur Ramon Navarro, l’hereu de la galeria 
barcelonina, ha dedicat al famós pintor italià. 
Ramon escriu el text per explicar 
la història de la pintura del mestre, 
un “Sant Jeroni penitent”, 
conservada a Montserrat. 
Com a bon investigador, 
Ramon prologa el nucli del llibre amb 
un context biogràfic i artístic exhaustiu, 
que ens dóna a conèixer també les principals 
i les darreres aportacions en 
l’estudi del pintor italià. 
Com el fet que per pintar s’ajudava 
d’un mirall per captar certa  
calidesa dels models, objectes i de l’espai. 
La monografia és un deliciós llibre de 
butxaca, de 100 pàgines. 
Cada referència del text té 
el seu suport visual, ja sigui una
obra en conjunt 
o detall. El llibre pertany a les Publicacions 
de l’Abadia de Montserrat.
Lobo marxà d’Espanya després de col·laborar en la defensa de la llibertat civil, com a anarquista, col·laborant en revistes, aportant material gràfic i fent cartells. Al llarg de la seva carrera també farà  litografia i xilografia. Un cop a París connectà de ple amb les idees dels artistes moderns vius. Com tants d’altres contactar també amb Picasso. Lobo seguirà la via d’altres artistes, de fusionar les arrels tradicionals ibèriques amb el signe dels temps. El zamorano va trobar les seves fonts escultòriques al Museus d’Escultura de Valladolid i també als museus arqueològics i d’arts del passat de Madrid. La via de Lobo anirà sent la de simplificar les formes, per expressar el mínim indispensable. A vegades semblen una combinació de bonys geomètrics –com de globus-, però no perden mai la idea de recrear un torç, una dona o un toro. Tenen la gràcia de les coses simples i ben trobades.
En l’exposició de l’Artur Ramon podem veure diverses figures femenines, representades sols per la part que a l’artista li interessa: el torç i les extremitats li són suficients per evocar la forma i amb ella tota la sensualitat que pot oferir la bellesa del cos en sí i la poètica del material utilitzat. Lobo combinava molt bé aquest equilibri entre la  sensualitat del tema i la calidesa del material, que com a tal, per tenir volum, és sensible a la llum i a l’espai circumdant. Lobo treballava el marbre i també el bronze. De l’anterior exposició de Lobo a l’Artur Ramon, en recordava la seva dedicació per tractar el bronze i fer-li aflorar qualitats minerals desconegudes. Bronzes verds, blaus o foscs com el pòrfir. Lobo feia el què volia amb els materials.
El cas és que aquest talent i domini. La seva vicisitud històrica i el seu  èxit en exposicions i monuments arreu, no són suficients per fer-lo destacar d’entre la massa d’artistes del passat. També diuen que a finals del segle XIX, Caravaggio era un desconegut.  L’exposició a la galeria barcelonina del carrer de la Palla si pot veure fins al novembre.





dilluns, 13 octubre de 2014

INTERCANVI ARTÍSTIC

La Garriga - Lidköping

Fotos: Aleix Art
La Garriga/ Centelles. El curs passat èrem a la Garriga per un intercanvi d’obres entre artistes garriguencs i japonesos. Les obres, bàsicament planes s’enviaven a la destinació on eren emmarcades amb marcs standars, de 50x50. A la Sala Andreu Dameson  veiem la “resposta” japonesa, acompanyada per artistes locals.
Enguany la iniciativa s’ha repetit. I aquest cop ha tocat Suècia. A allà segur que tenen marcs d’ikea.  Persones de la Garriga ja havien establert fa temps contactes amb la societat nòrdica. Aprofitant aquesta sintonia la Fundació Fornells-Pla i Conxa Cisquella va coorganitzar l’intercanvi amb els suecs NBV, que van oferir el Läckö Castle de Lidköping. Allà l’exposició es va poder veure entre el juny i l’agost. I ara des del diumenge 5 d’octubre es pot veure el torn garriguenc al Taller de la Conxa  -c/ Calàbria,  208- , seu de la Fundació Fornells-Pla. De fet es tracta de l’espai de treball de la mateixa Conxa Sisquella. 
A l'exposició "Equidistància"  participen 11 artistes de cada contrada. Dels artistes locals o relacionats amb la Garriga n’hi ha un munt de familiars: Bet Serra, Eulàlia Llopart, Fina Tuneu, Jordi Urbón, Jaime Moroldo, Núria Segura. Dels suecs no en conec cap. El cas és que tot i la singularitat de cada treball hi ha una espècie de connexió: cada una té una narrativa personal, que si bé, no té perquè assemblar-se a la dels demés, destil·len de forma comuna un aire tranquil. Com si tots s’haguessin dedicat a completar les obres de cap a fi.  Cada obra és com un exercici tancat. Un problema resolt.  Una passa segura i amb voluntat de tenir empatia.
Entre els artistes suecs em criden l’atenció peces com les de Tony Abrahamsson que em recorden l’estil expressionista dur  i sec que hom fa característic dels pobles escandinaus. Però d’altres  com  les de Petra  Gunnarsson  o Helena Larsdotter ens apropen altres vies més d’evocació poètica i il·lustració.
En general hi ha tant dibuix,com pintura, gravat. Jordi Urbón aporta un dels seus contes  fotogàfics. Jaime Moroldo sorprèn amb una composició micro-fragmentada però que parteix d’una fons urbà arquitectònic. Eulàlia Llopart aporta la planxa  xilogràfica, directament. No és nou.  Però canvia de tema: entinta i talla formes que recorden una pell de serp. Un exercici extraordinari de concepció i contrucció de la composició, que qui sap si li provoca un efecte tarapèutic.
Retrobem l’obra gràfica de Núria Segura amb un dibuix proper al que vam veure a la Col·lectiva, però al Taller de la Conxa  hi apareixen les mans i la idea del tacte. Tot com  si fos una experiència molt íntima que no acaba d’externalitzar-se. Potser no cal.
L’exposició ens permet també conèixer noms nous, com el de Francesca Riu. Ella mateixa ens explica que sol treballar amb la confecció de vestits, no de moda, sinó de  càrrega artística i simbòlica. Al intercanvi participa amb composicions de collage de teixits. Cada artista participa al intercanvi amb dues peces. Un altre artista que descobrim  és Stefano Puddu. A  la Garriga hi té una espècia de collage amb papers i teixits tramats, que per composició i color resulten afectius.

L’etapa garriguenca del intercanvi es completa amb un programa d’activitats destinat a difondre la cultura sueca: música,  cinema,  literatura i teatre.   L'exposició dura fins el 5 de desembre.

dilluns, 6 octubre de 2014

FEEDBACKS DEL SWAB

Ni la pintura, ni el dibuix han mort


Fotos: Aleix Art
Stand de  Haffner. L'artista és el jove assegut. El paper no
és vegetal, però sembla que hagi fet servir quelcom similar.
Barcelona/ Centelles. Aquest cap de setmana ha estat molt intens en visites i descobriments artístics. Per això mateix tardaré uns dies a desgranar totes les exposicions, perquè cada proposta vol el seu temps i el seu espai. Espero que no em caduquin les exposicions, ara!
Comencem per la proposta més fugissera: part de la setmana passada i fins ahir al vespre es va  celebrar al pavelló italià de Montjuïc una nova edició de la fira Swab, una mostra dedicada a l’art contemporani.  Oblideu-se per sempre d’Art-expo. Això és una altra cosa: hi ha art de tota mena, de molts països i sobretot d’artistes joves. Creadors que comencen a tenir l’oportunitat o l’impuls d’alguna galeria o marxant. No hi havia pas artistes ni de la vella guàrdia o de l’star-system: ni Tàpies, ni Saures, ni Plenses, ni Manolo Valdes, res. Foc nou. Si ho poguessiu reviure –és possible via web-, llegirieu o aprendrieu  noms nous d’artista, per primera vegada o vagament els reconeixereu d’alguna exposició. Hi havia artistes de casa però també una bona  part eren estrangers. Hi havia vàries galeries de Budapest però podien estar apropant artistes de Corea.
Tintes de Kurihara Jugo. Els artistes asiàtics i les galeries de
la Xina tenien una presència important al Swab.
Swab organitzava els stands per àrees geogràfiques i també per accentuar algun tema, per exemple el dibuix. Així hi havia força galeries de Berlin i també –com dèiem de Budapest-,  però també Shangai.  Hi havia stands de galeries apropant obra de varis creadors o també d’un sol artista, com és el cas de Philipp Haffner. Artista berlinés, venia de la mà de Vanja Contemporany. El seu espai mostrava una col·lecció de dibuixos de traç de línia. Una espècia de croquis sobreposats sobre altres croquis, com fent un mapa amb capes. Vaig poder  demanar al mateix Haffner com s’ho feia per mantenir la idea del dibuix que executava, sense perdre’s, en mig del garbuix dels traçats subjacents. No perd la línia. Es veu que s’ajuda amb la base d’imatges digitals per anar com calcant i anar sobreposant cada tema. El resultat és interessant. Si bé es perd la idea del tema o temes, resulta una resposta interessant per jugar entre realitat i  abstracció i al mateix temps,  em sembla una imatge genial de reflex de la sobreabundància d’informació. En el text   que l’artista facilitava, explica que els dibuixos resulten de la recerca de diferents conceptes a la xarxa.
Atents al temps
Acrílics de Hur Kyune-Ae .La fira Swab
no donava la impressió d'abarrotament. Però aprofitava tots els
racons per penjar i mostrar obra.
Dèiem que al Swab, hi havia una part dedicada al dibuix, però Haffner no en formava pas part. De fet , de dibuix o d’obra amb un caràcter lineal, n’hi havia força en tota la fira. A la Sun Art  Gallery de Shangai, portaven obra de Kurihara Jugo. Dibuixa amb tinta japonesa sobre paper setinat. Fa una espècia com de  “monstres” o formes orgàniques en que sobretot crida l’atenció la perícia amb les gradacions i el joc entre negre i blanc, per anar creant tota la forma. Però no hi ha trama, sino que són pinzellades de tinta més o menys diluïda.
L’area de dibuix no era gaire lluny. Quatre galeries compartien stand per mostrar la carpeta dels respectius artistes.  Allà em va interessar el treball de Juan Francisco Casas, que dibuixava selfies de noies.  Tema i estil em van semblar suggerents. Casas és de Jaén i el portava la galeria madrilenya Fernando Pradilla. Això és dibuix, però també hi havia força pintura i fotografia.  Hom podia sortir del Swab, amb l’esperança de poder afirmar que la pintura continua ben viva. Personalment em van cridar l’atenció els artistes coreans  de la galeria hungaresa Kálman Maklary Fine Arts. Hur Kyune-Ae és l’autor d’uns treballs amb acrílic, utilitzat de forma especialment densa i fent uns solcs, com si lleurés camps, en que de forma increïble, hi queda concentrada pasta de colorins, com si fossin tons marbrejats.  La resta és blanc.  Els sols són els que concentren els colors i formen una particular estructura matèrica i colorista, que l’artista repeteix en diferents variants. Un treball important. Un paisano seu, Suh Jeong-Min, clava una espècia d’estelles de fustes colorejades al suport. A la fitxa tècnica posa que és paper hayi, de Corea.  Amb les “estelles” crea mars de moviment i gradacions de colors, d’una forta impressió.

Conjunt de les setze imatges de Bonfin, sobre la 
transformació d'un local
Entre els treballs de fotografia em quedaria amb el conjunt Balmes, 88, de l’artista Carolina Bonfin. El seu treball “documentava” el procés de transformació d’un local, de bar musical a galeria. La mateixa artista es situava davant la càmera per actuar, ballant, seguint la música de la performance a la que es vinculen les imatges. L’artista, “explicava” l’espai  amb la seva figura i acció. Ara el local és la seu de la galeria barcelonina Cyan, que  també  és l’ambaixadora d’aquesta artista. Entre els artistes de casa també hi havia unes peces molt interessants de Jordi Mitjà. Com unes mongetes molt llargues, obertes i amb escrits a dintre. Sincerament, l impressió és que Swab és com un mar de puntes d’icebergs. Una bona fira per descobriri i iniciar-se en el seguiment ee propostes i  energia dels artistes que estan al peu del canó, ara mateix. 

dimarts, 30 setembre de 2014

EFÍMERA

Art a la roureda

Fotos d'Aleix Art
Calders/ Centelles. Abans d’ahir, diumenge vaig aprofitar per tornar les obres de la Roser Oduber, de la Col·lectiva. I així també vaig poder veure un xic més del què es genera al Cacis, el Centre d'Art Contemporani i Sostenibilitat de Calders. Perquè aquest cap de setmana al Forn de Calç van inaugurar una exposició nova d’Alèxia Lleonart. Però sobretot hi anava per veure una proposta físicament caduca: Efímera. Des del 2011 que organitzen aquesta mostra d'art efímer, a la Roureda de les Tàpies. Només durant el diumenge hi havia un un grup de divuit artistes concentrats en una roureda per fer obres que a la nit perdrien la seva àurea. L’acció servia també com per protestar contra la llicència per destinar una zona de circuit de moto-cros,  allí mateix al costat. La zona on es troba el Cacis és una àrea bàsicament boscosa, amb masies escampades, alguns conreus i creuada per molts camins que enllacen Artés amb Calders i les carreteres que ho bordegen. De forma habitual és creuada pels veïns, a peu, bici, cavall, moto, etc. Però també hi viuen altres animals.
En un encreuament de camins s’hi situen una família de roures molts antics, de tronc ample i alt,  que amb les seves immenses branques i les fulles fan una cúpula al sostre. En el sól de terra i herbes, els artistes havien armat les seves propostes. La més perifèrica del grup era una artista resident al Cacis, Lucinda Linderman. Procedent de MIAMI, estudia  la memòria i la funció del forn de Calç. A Efímer s’havia instal·lat prop d’un camp, a una zona més salvatge de l’àrea de la roureda, amb arbres més humits. Muntava una espècia de cascs de romaní amb branques que servien per connectar la persona amb l’arbre. Com si es poses un casc hologràfic. Però aquest era i connectava amb una realitat 100% natural.
Art i pluja
Joan Raven estava dintre de la roureda, però a l’altra punta, a un marge i sota un roure. El marge  li servia de pendent per fer-hi un hort d’on sortien fruits i aliments embassats. L’home, conscienciat per un modus vivendi profundament ecològic, denunciava així la industrialització de l’alimentació i l’ús de components que poden ser perjudicials, com les E’s que es troben en els components d’alguns productes preparats. Raven, entre altres idees, comentava que en les etiquetes, les E’s apareixen esmantades soles i ningú parla de l’efecte que produeixen agrupades, en un sol producte, formant com un còctel químic.
Algunes propostes ja es trobaven instal·lades quan hi vam ser d’altres s’anaven gestant. És el cas de la barca de Marc Sellarès, feta de filferro gruixut de ferro, a on hi va anar penjant pàgines que arrancava de l’Odissea. Els preparatius i l’acció posterior de llegir i penjar, com en un ritual, varen voler diferents visites i també l’atenció més nombrosa de les persones assistents, bàsicament els artistes d’altres propostes i acompanyants. Públic extra a Efímer no ni va haver molt.  El dia era inestable. 
Damàris Llaudis havia fet un mandala al voltant d’un roure, utilitzant colorants i espècies com la canela o la sal, com a pigments. Aurora Pérez ens redescobria via arqueològica, la ceràmica. Al voltant d’un altre roure havia delimitat un espai amb cordill, com si fos un jaciment, i dintre d’algunes caselles hi havia dipositat argila en diferents estats: pols, líquid, forma, etc.  

En definitiva la proposta Efímer reunia propostes ben plantejades sobre la relació amb l’entorn natural. La relació entre el medi i la manipulació humana, ja sigui artesanal o industrialment. Les propostes podien durar un dia, però la idea es pot perpetuar. A partir de la 1 es  va posar a ploure. Els artistes continuarien el diàleg en un dinar.  

dimarts, 23 setembre de 2014

FINESTRES DEL TRABUC

La tenacitat

Exposició: Visions de la Festa Major. 
Dibuixos de Pere Relats acompanyats de dues fotos de Ricard Camprodon

Fins el 18 d'octubre a les Finestres del Trabuc. Carrer Socors, 1.

Aleix Art
Dibuix de Pere Relats del concert de Miquel del Roig
Centelles. Ens consta que el Pere Relats ja pintava  quan en Sarrate començava a aixecar la seva carrera. Que per motius professionals i també familiars, les trajectòries es van separar i el Pere ha recuperat velles aficions, un cop ha anat deixant els despatxos en segons termes i finalment s’ha jubilat. Els nens també s’han fet grans i tot i que tenen la companyia dels nets, ja és una altra cosa. La situació de tants  “àvis”. El Pere ha  reprès el seu gust per pintar. I des de  fa uns  temps surt al carrer a dibuixar. Els centellencs hem sigut els primers testimonis de la seva activitat a plein air, pels carrers i activitats de la vila. A on  no heu vist al nostre dibuixant urbà  equipat amb algun gran bloc i les eines de dibuix? Tintes,  aquarel·les, llapis. En Pere ha anat provant diferents recursos d’una manera bastant autodidacte. I dibuix darrera dibuix, ha anat perfeccionant una art que  vol de molta gimnàstica de la mà, el coco i tenacitat per arribar a satisfer les espectatives de l’autor.  Omplir el blanc de negre provoca por a molts. És fàcil començar i trobar-se en problemes. I acabar per esquinçar el paper. Però el Pere és d’una manera que fa i acaba. Per això el seus dibuixos tenen el valor de ser impressions sinceres i en brut. Ell perfecciona dibuix darrera dibuix. És així com els espais, paper darrera paper, han guanyat arquitectura i identitat. Igual com les persones, que durant molt de temps, sortien tan  sols petites i esquemàtiques, l’han anat portant a fer dibuixos més fisonòmics i retrats. Els dibuixos del Pere Relats no són mers exercicis repetitius sino, que cada un té el plus de voler superar l’anterior.
La Trobada de Gegants
L’exposició que acullen les Finestres d’El Trabuc és doble: a la banda del carrer hi podreu  veure una selecció dels dibuixos que el Pere ha fet expressament i per encàrrec nostre, sobre la Festa Major d’Estiu que va acabar fa vint dies. L’artista va anar resseguint la majoria d’actes i us serà  fàcil reconèixer de què es tracta. Dibuix fets d’uns sola tirada, amb atenció al tema principal i també als detalls que Pere copsa i trasllada immediatament al paper. Aquí rau la diferència respecte la fotografia: el dibuix sempre és subjectiu perquè pot ometre detalls a favor d’altres. Per la part de dintre de l’exposició hi podreu veure una altra selecció de dibuixos del mateix quadern que ens ha deixat el Pere i que ens aproximen a altres dibuixos anteriors i força especials,com: el viatge a Fornells, origen d’una tela pictòrica que el Pere va presentar a la Mostra  del 2013. I també  paisatges centellencs, com el de la Plaça Major amb l’esglèsia. Dibuixos de persones ballant a l’escenari del Casal. Testimoni compartit per l’interés per la figura i la descripció d’accions. En definitiva envers i revers de l’exposició ens aproximen a l’obra d’un centellenc que es redescobreix com a  artista i ens permet apreciar la seva visió i tenacitat.     

Relats en acció
Els dibuixos ocuparan les dues finestres grans. A la petita hi podreu veure dues fotografies a color, també dedicades a la Festa Major, però dels anys noranta i degudes a Ricard Camprodon. Veí de Centelles des de fa molts anys, aquestes dues còpies ampliades seran la punta del iceberg d’un altre personatge que té un bon arxiu fet de material propi i amb amor per les possibilitats de la fotografia. Des d’aquest aparador i des d’altres canals intentarem anar descobrint aquest tresor biogràfic i artístic.  

diumenge, 21 setembre de 2014

2n SKETCHCRAWL DEL MIAU

Tots repetidors 
al sketchcrawl del Miau


Aina Desumvila/ Aleix Art
Els sis dibuixants urbans amb l'artista Aina Desumvila, 
la segona per l'esquerra, al safareig de la Canaleta.
Caldes de Montbui/ Centelles. Ahir es va celebrar una nova edició de la Mostra Internacional d’Art Urbà a Caldes. Els safareigs de la vila van ser l’escenari principal de les intervencions. Però també el parc de Can Rius i el Passeig de la Riera. Un bon testimoni de les propostes el van intentar donar els participants a la segona trobada de dibuixants urbans. La idea era centrar-nos en descriure les activitats del MIAU. Vam ser sis dibuixants.  La meitat que el 2013, però tots repetidors procedents de Barcelona, Vic i Centelles. Com en una pel·lícula de por, vam començar molt bé tots sis, però  a partir de la tarda en van anar desapareixent, fins que al final només va quedar l’apuntador.

Començava a les 10, però per motius tècnics de retard en el bus de Barcelona, vam començar pràcticament a les 11. I per això ens vam saltar un pas, del punt primer vam passar al segon, per poder disfrutar degudament al safareig de la Canaleta. Durant una hora vam estar dibuixant l’espai modernista i la instal·lació de l’Aina Desumvila, “Fer un safareig de draps bruts”. Aquesta llicenciada en Belles Arts havia disposat un mar de roba donada per veïns de Caldes, sobre una plataforma de pòrex, que s’anava alçant, a mesura que el safareig s’omplia d’aigua. Els sis dibuixants vam estar prenent nota del tema. Podíem  dibuixar tant la roba escampada, com fer referència de la quantiosa gent que va acostar-se. Tot el dia vam trobar molta  gent que venia a Caldes  per conèixer les propostes del MIAU.  No se si m’equivoco molt si observo que és l’any que ha vingut més gent de fora. Tornant al treball  de l’Aina Desumvila, sols voldria subratllar la seva originalitat. Ja l’any passat va deixar anar bones sensacions al públic, amb la seva instal·lació de les bosses de gel. Propostes ben pensades, suggerents, madures i que auguren un camí fèrtil.  


dimecres, 17 setembre de 2014

EXPOSICIÓ INDIVIDUAL

José Luís Pascual, més sofisticat


Aleix Art
Vista general de l'exposició. 
Camallera/ Centelles. Aquesta temporada llegireu més d’un post dedicat a José Luís Pascual. Ho vam fer a l’agost, al mig d’un Treball d’estiu dedicat a l’Empordà.  Ho farem avui, per l’exposició a l’espai de Km7, a Camallera. I ho farem d’aquí un mes, per la segona exposició a Vilajuiga, a les caves Espelt, on hi haurà les obres del tema de les fronteres. Avui toca la primera exposició que anunciàvem, que dura fins el diumenge últim de setembre. Cada any  l’artista prepara obra i la presenta anualment al seu propi show-room i espai vital de Km7. Pascual treballa molt. Aquest any ha treballat molt. I malgrat les crisis. L’exposició de Camallera aplega obra realitzada per l’artista al voltant d’unes circumstàncies excepcionals que el van tenir a l’hospital uns mesos. Una operació que a primera vista havia de ser simple, es va anar complicant. Es veu que els amics li portaven flors i rams per animar-lo. Tanta vida i color el van animar a plasmar allò que li feia companyia, sobre el paper. L’artista ens recalca que les peces d’aquest tema són el primer treball que ha fet en se vida, que parteix d’un model. Fins ara, tot era bàsicament inventiva.
Exemples de la sèrie de dibuixos de rams i flors.
Però no són simples dibuixos el que trobem. Si no que Pascual trasllada la idea dels retalls de ferro en el paper i construeix una espècia de dibuix floral amb marcs de finestres enganxats i el ram retallat i enganxat sobre fons. Retalls, forma i color es combinen amb un intens i pacient treball de trames, fet amb tinta o similar, que ajuden a contextualitzar el ram, ja sigui sobre una taula de fusta, un tepete, etc. Es tracta d’un treball deliciós, meticulós i que ens comunica sentiments vitalistes i sobretot el seu propi gust pel seu ofici.
Els dibuixos-collage florals formen una primera part de l’exposició. Flors i fulles tenen un grau important de detall, que Pascual treballa per exemple amb ceres, de tal manera que podem distingir espècies. El realisme en el conjunt de l’obra de Pascual ha conegut diferents graus de deconstrucció. En aquests rams del 2014, guanya el interès per descriure a través de traços energètics i valents.

Ocells i dones

Peces dedicades als ocells, caracteritzats pels
colors vius i formes que recorden trets avantguardistes
Més enllà d’aquestes peces l’exposició acull altres sèries similars. Pintures i papers pintats, vinculats amb la idea de dividir i organitzar l’espai pictòric amb funció de retalls o línies. Ho retrobem amb un grup de cares femenines i també en un conjunt en que els protagonistes són els ocells. Aquí la línia i el joc de contrastos entre formes i colors, entre fons i subjecte són les eines principals. Una de les peces és magnífica: es tracta d’una pintura  amb un estol d’ocells que vola  entorn de la Lluna. Fabulós!

Vam redescobrir l’obra de Pascual –per aquest blog-, l’any passat en motiu de les escultures retallades. Hem tornat al mateix lloc, un any després i hem vist un treball totalment nou, fruit d’un artista capaç de reinventar-se i cercar altres camins. Crec que en José Luis Pascual tendeix a sofisticar-se, a fer-se més complex. I no ho hem vist tot: a l’octubre veurem les obres fetes, aquest mateix curs, sota el tema de les fronteres. Una ocasió per revisar un tema que ell mateix ens deia que ja havia tractat. Però que segur hi haurà tret suc desconegut. Poc a poc anem redescobrint un artista amb moltes etapes, que ja és un gat vell, però sempre amb molta força i constant renovació. 

dimecres, 10 setembre de 2014

MIAU 2014

Segon sketchcrawl a Caldes de Montbuí

Centelles. Amb el lleó de la famosa font d’aigua calenta de Caldes utilitzat emulant el lleó de la Metro Golden Mayer, s’ha penjat fa ben poc la programació per la propera edició de la Mostra Internacional d’Art Urbà. Això serà el proper dissabte, 20 de setembre, durant tot el dia. Aquesta informació calenta, ens permet acabar de preparar i sobretot animar als dibuixants urbans a anar a Caldes de Montbui, per participar a una nova trobada de dibuix urbà. O com n’hi diuen sketchcrawl. L’any passat ja es va fer. Van venir una quinzena de dibuixants, entre veterans de les grans trobades de Barcelona i Vic i d’altres que ho provaven per primera vegada. En aquella trobada es van resseguir els carrers i llocs més emblemàtics de la vila termal, incloent el menjador de l’antic balneari de Can Rius, la Font del Lleó, la portada de l’església parroquial i diversos safareigs. Dinar i tornar-hi.
Enguany l’organització del MIAU ens va fer una recomanació: que aquest any ens centrem a posar en el paper les activitats programades per la mostra. L’any passat ho vam dibuixar de passada i sobretot a la tarda. Enguany ens hi cabussarem. Igual com al final de la trobada, els qui es vulguin, es podran cabussar al safareig d’aigua calenteta de la Portalera.
El programa del MIAU sol oferir propostes innovadores i engrescadores. D’entrada no us donarà molta idea el títol, però podeu confiar que hi haurà de sobre motius inspiradors per fer anar les eines de dibuix.
El matí començarem dibuixant preparatius. Al safareig de la Portalera i a Can Rius els artistes estaran muntant les instal·lacions i propostes que es presentaran més cara a la tarda i vespre. Serà uns moments per dibuixos dels espais i conèixer l’entorn i els protagonistes. Al migdia és quan començarà més la xixa d’activitats. Allà a les 11, segurament ja podrem fer una bona visita al safareig de la Canaleta, per  veure la instal·lació “Fer un safareig de draps bruts”, a càrrec de l’artista Aina Desumvila. A les 12, ens podrem presentar a la plaça de l’església per dibuixar les coreografies que  Elena Montes i Anna Macau proposaran a la gent del carrer.
L’activitat gràfica es reprendrà oficialment a les cinc de la tarda, després d’un bon dinar de menú, quan les instal·lacions i propostes ja s’han  de presentar com es mereixen: a les 5, al Passeig de la Riera, per veure la proposta del grup Enpúblic amb l’activitat de participació i investigació #unpassatmilfuturs. Entre les 5 i les 7 tindrem temps de dibuixar aquesta activitat i la que es farà al Parc de Can Rius, de nom el Globus Vermell.
 A les 7, tots al Safareig de la Portalera:  l’equip de Pou Arch posarà en safata una proposta culinària termal. En el mateix  lloc podrem conèixer una altra instal·lació de Despacio, anomenada Ensabona’t. I a les 8, un concert per a rentadors, molins i sèquies, a  càrrec d’Edu Comellas. Aquestes tres activitats al safareig de la Portalera, on al final s’acaba amb el bany de tothom dintre el safareig.

Qui vulgui venir a dibuixar al MIAU d’enguany és lliure de fer-ho. Si bé li agrairia que anunciés la seva participació enviant un email a la bústia del blog ctlls@yahoo.com. Més per res, per saber que vindrà algú i reenviar la informació amb el plànol del recorregut, per si algu s'encanta, es perd o s'afageix més tard.

dimarts, 9 setembre de 2014

QUADERN DELS MIQUELETS

Passeig vuitcentista per Moià

Dibuixos de la visita amb els Miquelets per Moià, en el
nou quadern de butxaca.
Moià/ Centelles. Diumenge hi havia cita Miquelet a Moià. De fet també hi havia cita a Gaià. Aquests dies es multipliquen les cites i el dijous també els veureu per Barcelona. Els meus papers i els llapis, no aniran a la Ciutat Comtal. Massa gent. No puc dibuixar amb tanta gent i pressió. Els quaderns els omplo més aviat a poc a poc. Un dibuix vol com a mínim 5 minuts perqué sigui alguna cosa. Això ho vaig poder practicar a Moià. Ara ja no es tracta d’esbossar i fer esquemes, sino de descriure. Narrar la vida dels soldats, amb més detall. Crec que van sortint coses positives. Ara podria ser un bon moment per començar a fer dibuixos i treballs més definitius. No se si arribaré a fer xilografies. Crec que aquí els caps-recreadors crec que m’hauran de deixar fer-ho amb el linòleum. És el medi que conec. La xilografia, vull aprendre-la. Però necessito algun guia. El linóleum és el germà petit de la xilografia. És el mateix concepte de gravat, encara que sigui un material del segle XX. 

Per seguir el text i veure els dibuixos,clica aquí




divendres, 5 setembre de 2014

FINESTRES: PROGRAMA TRIMESTRAL

Les Finestres dels artistes

Carla Arenas
Cocció en el tòrcul dels linòleums de la Carla
Centelles. Avui plou i hem hagut de deixar per demà la trobada amb  en Pere Relats per veure els seus dibuixos dedicats a la Festa Major. Els paper no es pot mullar i no calia arriscar-se, sent demà dissabte i tenint marge. Aquesta serà l’exposició següent a les Finestres d’El Trabuc. L’aparador va molt bé per fer mostres versàtils de material lleuger. La idea és capturar material ràpidament sortit del forn. Per això la suggerencia al Pere de dedicar una sèrie als actes de la Festa Major. Així es crearà un bon feedback entre els veïns que les acaben d’acabar i aquest infalible dibuixant urbà. La mostra serà la primera que mirarem de que per la part interior de la cafeteria, també es vegin dibuixos.
Els responsables de la cafeteria d’El Trabuc s’han avingut molt bé a acollir aquestes petites exposicions. Millorat el sistema de subjecció i presentació, encara hem millorat la sintonia i així permetem que els vianants vegin l’exposició i els clients del local, gaudeixin d’un bon cafè, un bon entrepà o croissant, i poden llegir i mirar a fora al carrer, que és una de les artèries de la vila.
Apressi pel gravat
Qui també prepara i ja té a punt el material i inclús n’ha donat detalls pel Facebook és la Carla Arenas. Gravadora, docent d’aquesta especialitat a l’Escola de Llotja de Barcelona, en cercava la seva cita a les Finestres, perqué ens portés una sèrie de linòleums fets amb varis colors, que semblen com cues de drac, plenes d’escames i trossos geomètrics amb coloracions diferents. Els primers que vam veure i que van cridar l’atenció, ja els vam presentar a la secció Salonet.  Gammes taronges. Per a les Finestres prepara una nova edició amb tons més lilosos i grocs. La  cosa pinta bé. Segur que aquestes estampes faran impressió  a les Finestres. Això serà en el tram que va del 22 de novembre, al 20 de desembre.
Abans, en el tram d’octubre-novembre, tindrem la visita d’una altra gravadora. En aquest cas, Marta Torres ,que ens deixarà una col·lecció de gravats calcogràfics, de petit format, dedicats a animals i plantes. D’aquest treball ja en parlem a l’article Treball d’Estiu dedicat a aquesta artista. I en tornarem a parlar.
Aleix Art/ Mercé Serrallonga
Instal·lació d'Alda Rabionet 
a un balcó vigatà del centre
La planificació completa d’aquest trimestre per a les exposicions de les Finestres d’El Trabuc ha anat bé per ordenar la proposta d’artistes i poder-ho preparar amb temps. Es tracta d’exposicions petites, però que volen ser mimades, com tot. A finals de novembre es planificarà el segon trimestre. Amb aquest marge es pot fer una bona recol·lecta de propostes que tant inclou artistes de casa, del poble, com de fora.
L’artista que exposarà a finals d’any, té ara obra o millor dit, una proposta seva col·locada a alguns balcons de Vic, per  una empresa que es trasllada a Vic. Es tracta de l’Alda Rabionet, que ha col·locat unes piles de cadires de fusta, en uns balcons de la Ciutat dels Sants, per anunciar la inauguració d’aquest negoci a la ciutat. Rabionet va ser també l’autora d’un espai de relax pel Mercat del Ram, a la Plaça dels Màrtirs. És un artista que treballa amb l’espai i crea escenografies per  indrets oberts, urbans, o tancats, com aparadors. Per això la saba d’aquesta jove centellenca l’aprofitarem a El Trabuc perque prepari unes Finestres ben integrades en les dates nadalenques i, també, a la polvorosa festa que hi celebrem els centellencs.    


dijous, 4 setembre de 2014

EXPO "CATALUNYA CREATIVA"

Poca canya

Aleix Art
Càntirs de  Xavier Mañosa (Apparatu) i treball
"Toponimies" de Bosch Capdeferro Arquitectures, 
al fons. Aspecte de l'exposició.
Barcelona/ Centelles. Encara hi ha tres setmanes per anar a veure la primera part de l’exposició Catalunya Creativa, 1999-2014, que es fa al Santa Mònica de Barcelona, fins el 28 de setembre. Ara toca la relació entre creativitat i tradició. Després vindran: creativitat i percepció; i creativitat i inspiració. La idea es fer visibles obres de diferents llenguatges d’artistes que han tret el cap en aquest nou mil·leni. Creadors, que conscients del ventall de tècniques i informació, treballen amb diversitat de medis per expressar-se. La mostra es situa a la planta superior de l’Arts Santa Mònica, que ara també s’anomena Centre de la Creativitat.
En el fulletó ja consta que l’exposició no vol ser exhaustiva, però en qualsevol cas penso que, com a idea de talent, dóna una imatge pobre de la creativitat. Les obres que s’hi exposen, per mi, no tenen xixa. I la relació que mostren amb la tradició és més una qüestió casual del tema, que  un caràcter intern de l’adn del treball de l’artista. Penso que és més una excusa per visualitzar grup d’artistes, que intent real de prendre el pols a la realitat creativa del país. L’exposició que vam veure en el mateix centre, fa alguns anys, d’art rus, l’hi donava mil voltes.
Just a l’entrada de l’exposició hi trobem la pintura “Las banderillas” de Sergio Mora, feta aquest mateix 2014. La narrativa de l’obra té  la seva gràcia: una barreja  entre el turonet del laberint amb el minotaure. El toro és alhora una bèstia i una bailarina de flamenc, vestida amb faldilles drapejades. En el laberint pul·lulen  personatges de la cultura pop, com el Tió, la rosa  de Sant Jordi, en Miki Mouse, un gnom, un pernil ibèric. Aquí hi ha molta tradició: el llenguatge pictòric en sí, inclús l’estil que té un aire com de pintura flamenca, l’ús de l’oli a més de l’acrílic. El tema també està inscrit en la tradició. És cert que hi dóna una lectura actual, poblant-la de personatges del nostra temps. Però és això un gran signe d’innovació i relació amb la tradició?
Pintura "Las Banderillas", de Sergio Mora, 
just a l'entrada de l'exposició
Un dels artistes més interessants de l’exposició és Carles Congost, autor de fotografies escenogràfiques. És a dir amb un plus de narració d’una idea o una escena. En una d’elles, “Walter and the Spanish Baroque Gang in the Golden Age”, del 2008, barreja personatges vestits a la manera d’una banda de mosqueters, amb l’ambient d’una habitació d’adolescent carregada de referències a la cultura dels anys 80. Específicament al cinema i als mitjans electrònics: un cartell del film “Tron”, un prestatge ple de vídeos, una ràdio, altaveus. Habiten l’espai el jove, potser el protagonista de la imatge, vestit com de personatge de ciència-ficció i un home  madur, trajat, assegut al terra. Cada personatge fa alguna cosa: o espia o mira, o pensa. Té la seva gràcia, imaginació i es pot estirar filosòficament. Però la relació entre tradició i creativitat, es dóna només per utilitzar la fotografia i un suport super modern com l’alumini, per plantificar-hi uns personatges i un atrezzo del passat? On està el pes de la tradició? En la composició “pictòrica” de les figures? En que l’autor sempre recull o refà  imatges del passat? De moment no em sembla representatiu d’uns  signes del temps.
L’exposició també mostra cadires de fusta i vímet redissenyades en formes diferents o estores i també càntirs amb formes noves. També hi ha etiquetes d’ampolles que es retallen  formant les quatre barres o la maqueta d’una bloc d’habitatges, projectat per un estudi d’arquitectura. Vídeo-jocs, còmics, llibres d’artista.

Cadires de fusta ideades per Guillem Ferran
Una obra que mereix atenció és la del binomi Bosch Capdeferro Arquitectures, que ha fet dibuixos de detall i s’ha esplaiat en la descripció de les figures anònimes que il·lustren els plànols de projectes arquitectònics. També em semblen interessants el vídeos de Ricard Garcia Vilanova sobre les batalles d’Alep, si bé d’una gran cruesa. Està bé que l’exposició abraça disciplines a vegades excloses del concepte artístic. Els reportatges de Garcia Vilanova aporten la seva visió personal i independent del conflicte sirià, al marge dels grans mitjans de comunicació. Fer un bon reportatge és practicar un bon art. L’exposició també inclou  cartells i dissenys tipogràfics. Hi ha treballs que estan més bé que d’altres, però en conjunt no em  semblen representatius o que de forma especial combinin  de forma enriquidora tradició i creativitat. Potser falta explicar-se més o indegar més qué volem dir quan parlem de tradició i creativitat i qui realment arrisca. En aquest sentit, l’exposició del Santa Mònica, tant podria estar a allà com a un centre cultural més local o en una galeria.    

dilluns, 1 setembre de 2014

CRÍTICA DE TEATRE

Dotze hores ballant

  • “Lluitant per un somni”, 
  • Aquinahora-jove. 
  • Casal Francesc  Macià, Centelles
  • Estrena del 29 d’agost, a dos quarts d’11.

Aleix Art / Aquinahora
Cartell de l'obra plantejat per Ada Fàbregas
Centelles. Avui a la tarda hi ha l’última de les quatre sessions del muntatge “Lluitant per un somni”, adaptació de “Fama”, a càrrec del grup centellenc Aquinahora, i específicament la  secció jove. Dirigeix Pep Company que compte amb un extens equip d’actors i coordinadors: Sandra Rafart en la direcció coreogràfica, Anna Bartolomé  i Ropi Fàbregas en el cant. Per cert, que a l’Anna li fan avui dilluns, una entrevista a la contraportada del 9nou. Un repàs ràpid als seus gustos i aficions. No sabia que ara ja era directora de l’Escola Municipal  de Música, succeint així a son pare.  Precisament Albert Bartolomé dirigeix l’orquestra  en viu que interpreta els temes, en l’obra teatral. Una formació integrada per alumnes de l’Escola en qüestió.
En l’apartat actoral, format per una trentena de joves, tot i el sentit coral de l’obra, destaca el paper de Gisela Roca, Alba Villaitodo, Núria Güell, Xènia Company, Guim Puig, Dani Salido i Nil Sobrevias. L’obra reuneix moltes qualitats:  per començar i només començar, han tret un partit esplèndid de l’apartat gràfic, aprofitant les noves portes del Casal i els nous punts de propaganda: han fet uns cartells  estirats molt xulos, aprofitant la imatge gràfica ideada  per l’Ada Fàbregas, que també té un bon paper a l’obra.  
Un altre aspecte sobradament positiu són els balls i els cants,  impresos  de molt ritme i energia. L’apartat musical repassa grans èxits de la lírica i cants dels musicals o balades del segle XX i també del passat. Es compta dalt l’escenari –i no només en el cos de músics-, amb bons intèrprets instrumentals, que  et sorprenen en qualsevol moment i poden simular que assagen, amb la sorpresa que quan poden lluir ho aprofiten. La Núria Güell, toca el violí, però té molt bona veu i així ho demostrarà. Tot i el teòric bateig de molts dels actors en el ball o el cant, han extret virtuosament  el seu  do per cantar o ballar. Segur que avui al vespre estaran morts, però satisfets de tantes hores saltant dalt l’escenari.

Passotes

L’obra reuneix moltes qualitats, però també alguna pega: en la  successió de les escenes hi falta ritme. Falta un metrònom amagat. Sent una obra llarga va lenta i li caldria que el ritme que impera en els balls s’estengués a tota l’obra. Un aspecte de concepte perceptiu: s’entén que  els alumnes de l’escola, persegueixen un somni, i en canvi, en molts d’ells s’hi percep un aire “passota”.En canvi d’altres actors,  com el que fa de Joe Vegas/ Nil Sobrevias, que entra a l’escola sense saber que fer i se li suposa un do innat, no se l’aprofita per que  se li desvetlli la passió i al final, reveli algun gran do, ja sigui cantant o ballar. Més aviat, acaba esmunyint-se del primer pla. Carmen Diaz/ Xènia Company és qui potser pot concentrar millor la idea d’artista pura, que només vol ballar i acaba triomfant. I aquí sí que es dibuixa bastant bé el personatge, amb les seves contradiccions i virtuts. Però potser faltaria un episodi conclusiu per celebrar els seus mèrits i veure si la Srta Sherman se’n surt de readreçar-la.    De fet el conjunt  de l’obra és el resum d’un any acadèmic i hi estan representades  totes les etapes. Però, personalment, el final, se’m fa curt. Com si s’interrompés i faltés una bona conclusió coral, i sobretot argumental. Res a dir sobre el petó en l’escena entre Serena Katz/Ada Fabregas i Nick Piazza/ Dani Salido com a Julieta i Romeo, que ve a culminar un micro-relat romàntic dintre l’obra. Els micro-relats dintre “Lluitant per un somni” estan molt ben plantejats i resulten prou interessants.  També hi ha actrius que guanyen profunditat dramàtica, entre el primer i el segon acte, com la Srta. Bell/ Gisela Roca i la Srta. Sherman/ Alba Villaitodo. En el segon, els trets esteoritaps de la primera part, es dibuixen molt més bé. S’entra en el seu perfil més psicològic i se’n veuen més bé  el seus límits i mèrits. El diàleg entre artista salvatge i artista format, resultaria  més interessant si el posicionament d’entrada no fos  una mica massa simple i innocent. Però ben estructurar seria un altre moment clau de l’obra, ja que  explicaria molt bé la missió de l’escola de formar a artistes. La duresa de les mestres, crec que també es reforçaria si amb la seva potència com a personatges, es passegessin més entre els alumnes. Alçades en les bastides, enlloc de professors semblen déus. L’escenari utilitza bastides per situar diferents espais i escenaris en el mateix espai escènic del Casal.

A pesar  d’aquestes observacions, subjectives, l’obra funciona i està bé. El públic va aplaudir de forma entusiàstica l’obra. Segurament els hi va agradar també el doble argumentari, posat amb l’ajuda d’una pantalla que descriu la vida a l’escola, prenent imatges de  l’estada dels actors a una escola-internat de Sant Julià de Vilatorta i explica així moments de sortida i entrada de les classes, de l’hora del pati o narra petits episodis entre els personatges, que  després es detallen sobre l’escenari.  La música en directa és un altre detall enriquidor, que suposa a més un salt qualitatiu en les capacitats dels integrants de l’orquestra de l’escola municipal de música. Música i teatre han suposat moltes hores de preparació i assaig dels quals, les diferents representacions, en són un bon i gran testimoni.

LXXII PREMI CENTELLES

La innocència dicta el fallo


Aleix Art
Alcalde, representants de la comissió del Marçó 
i artistes premiats en la lectura del veredicte 
del Premi Centelles d'enguany.
Centelles. Ahir diumenge es va fer públic el veredicte del LXXII Premi Centelles:  Francisco Javier Pretel  Franco, d’Argentona és el guanyador dels 3000 euros, el guardó i l’exposició del curs vinent al Marçó. Quique Giménez, de Vic, és una Menció Honorífica i Carolina Valls, de València, l’altra. A més hi ha 22 obres per exposar, com a seleccionades. Jurat: Anna Chàvez, Francesc Artigau, Joan Gardy Artigas, Isao Llorens, Antoni Pladevall i Jordi Vilarrodà. Entre els seleccionats hi ha noms que em sonen, com Núria Balcells o Dominika Berger, que ja porta uns anys de batalla pictòrica; o Raquel Navarro que també defensa un estil a base de control de camps cromàtics. El perfil de la selecció del jurat és bastant de signe figuratiu. En el catàleg i en les cartel·les de l’exposició hi trobo a faltar la dada tècnica.
El Premi  Centelles, l’obra de Pretel i la Menció Honorífica, obra de Giménez, comparteixen que tenen un aire naïf. Carolina Valls planteja una pintura de construcció geomètrica. Responent a la pregunta d’en Musach, aquesta obra de Valls, em deixa indiferent. No em diu res. Al meu parer no es mereix estar destacada, perqué forma part d’uns plantejaments que són  com dejavi.  Anem, per tant, a buscar xixa: el Premi Centelles. Si només no m’agradés, no seria suficient per deixar d’analitzar-la, ja que una obra pot estar ben feta i no agradar. I d’alguna manera, m’agrada intentar endevinar el pensament del  jurat.  El problema és que ni és  del meu  gust, ni em sembla una  bona  obra. Tot el contrari: mediocre i pobre.  No em sembla que infongui un bon exemple, ni disposi d’un caràcter rellevant. Potser sí que al cap d’una  estona, els seus colors amables, atrapen i fan que la composició guanyi pes i coherència.  Però no és una  obra que sustenti  la comparació amb possibles referents, com Matisse o Van Gogh. No calen mals imitadors. Però aguantem per uns minuts, que l’obra es mereix ser qualificada i anem a analitzar-la.
 L’obra de Pretel  és de composició austera i disposa els objectes, sobretot la cadira i el radiador de forma “infantil”. L’aire naïf és clau. Casi bé que això és el veritable tema. Potser  ja  és això: a l’escola no ens ensenyen art! Però per això, em pregunto: l’obra “Workshop” és el resultat d’anys  de formació o és el resultat d’una etapa d’estudi, de simplificació i despullament de l’artista, a la recerca d’un estil personal, en brut i sincer? O és la primera obra que fa i presenta?

Anàlisi

Personalment penso que Pretel, no ha arribat ni a concretar un estil natural, ni parla massa bé del seu mestratge. Li falta rigor i exigència per ser veritablement imaginatiu i lliure. Si  la peça “Workshop” fos  el resultat d’una  sola sessió de treball, en que tot es disposa i pinta, sense retocar o corregir, fins al final, acabaríem dient que l’autor sí que és sincer, però no explota les seves propietats com a pintor, ni tampoc sap aportar un missatge, més  enllà de l’afecta cromàtic. Calen moltes hores de vol, perquè Miró sigui un Miró. Caldran moltes hores de pintar, perquè en Pretel tregui un bon profit dels 3000 Euros i torni a Centelles, amb una proposta engrescadora i gens mediocre.
Faltaria completar aquestes explicacions amb una comparativa de la seva obra. Aquest punt el reservem per comentar-ho en la primera de les sessions d’Écfrasis (si us interessa contacteu al mail). En aquest text, plantegem qüestions igual com ho fa el jurat, que s’enfronta amb aquestes obres, per primera vegada. Isao, un dels membres del jurat, també és pintor i el seu estil trepitja zones naïf. Però la seva proposta desprèn una arrel més estudiada i una base més rigorosa. Arriba on arriba, amb gràcia i encert –o també descencerts-, després de dedicació. La sort és caduca.   
Per l’experiència amb algun jurat, sé que  a vegades  es busca l’obra diferent al conjunt. La que surt de la norma. Dintre de la pintura  contemporània també hi ha certs camins que s’han estandaritzat. En aquest sentit, crec que el jurat  no ha estat encertat. Obres com “Estructura” de Cristina Pérez, “Arquitectura” de Núria Balcells o “La peineta roja” de Susana Ortiz els hi trobo millor caràcter per figurar al  capdavant del catàleg. I no és perquè siguin abstractes.
Seria bo que el Premi Centelles també recuperés l’edició d’un bon catàleg, amb forma de llibret i no un cartell doblat, que mostra les pintures com si fossin articles de propaganda de supermercat. La inversió per l’edició del llibre commemoratiu dels 10 anys del Marçó, hauria servit. La suma de bons catàlegs pel Premi Centelles, són el millor arxiu. Una pàgina web actualitzada i amb dades fresques dels premis Centelles, el millor seguiment.  

dimecres, 27 agost de 2014

TREBALLS D'ESTIU (IV)

Retorn a Cadaqués

Platja de Port-lligat a Cadaqués.


Centelles. Quan es pot, va bé poder fer una volta per les exposicions d’estiu de la zona de l’Empordà. Aquesta és la seva época més activa i s’acumulen les propostes atractives. I no parlem de festivals musicals,  sino d’exposicions d’art. En la volta que vam fer dijous passat,  amb una amiga, vam dibuixar un triangle amb el cotxe: Camallera, Palafrugell, Cadaqués i retorn per Figueres i Olot. Els tres pobles primers eren els nostres objectius. A Camallera hi ha l’estudi vivenda de José Luís Pascual. Li anavem a tornar el quadre de la Col·lectiva i ho vam aprofitar per enterar-nos bé dels seus projectes més immediats i veure l’exposició actual de fotografia que hi ha al seu espai expositiu. Hi haurem  de tornar, si es pot, el setembre i sobretot a l’octubre.
A Palafrugell anàvem a veure específicament l’exposició fotogràfica de Joan Pujol Creus a la seu de la Fundació Josep Pla. No vam veure les mostres de Can Mario, perquè no obren fins a la tarda. Al migdia érem de camí cap a Cadaqués, Empordà amunt. Dinar de picnic a Portlligat, amb unes delicioses empanadilles fetes al forn i xerrada distesa  sobre la vida i les seves complexitats, assentats sobre les roques mirant el mar. A quarts de 7 visitàvem les exposicions. Primer el Mini-Print i després, però just al costat, l’exposició de Richard Hamilton. Sortir i marxar. No vam ni fer el gelat. Camí de casa, ens vam aturar a fer un entrepà a Can Guix d’Olot. Els túnels de Bracons són una drecera important. Dia estable, però variable amb estones  de sol i núvol.  Ara, aquí, farem esment només de les coses vistes a Camallera i a Cadaqués:

Doble via

Obres per les dues exposicions
que prepara en J.L. Pascual
La peça gran de Pascual a la Col·lectiva, “Fronteras” va cridar l’atenció d’alguns perquè significava una proposta diferent per part del seu autor, que ens té acostumats a temes més hedonistes. Però els  més coneixedors ja ens van recordar que en els seus inicis, l’artista ja havia tingut etapes més compromeses, on per exemple feia us del llenguatge més propi  del còmic. El fet és que ens va arribar que en Pascual estava preparant una exposició amb el tema de les fronteres. Per tant vam anar-lo a veure, per  tenir  més informació del què  esta tramant. La realitat és que ja fa uns anys que l’artista de Camallera toca aquest tema i utilitza el leitmotiv dels filferros, les mans i els rostres. Sobretot les mans. Ens va parlar d’una instal·lació escultòrica situada a Suïssa, amb aquest tema. Mans agafades a filferros que volen saltar la frontera o la frontera els separa de nosaltres. Efectivament l’artista ha estat preparant una nova fornada de peces: dibuixos, pintures, col·lages, amb aquest tema que s’exposaran a les caves Espelt, a Vilajuiga,  el proper octubre.
Però abans, durant el mes de setembre al mateix show-room de l’artista, a l’espai que anomena Km7 , hi instal·larà una altra exposició de temes florals! José Luís Pascual surt d’una estada  prolongada més del previst, a l’hospital i durant aquesta etapa, i potser com un cant a la vida, s’ha vist atret per les flors que li portaven per alegrar el dia. L’artista,  que no havia tocat mai aquest tema, les ha traslladat sobre el paper combinant dibuix amb collage de parts  retallades i enganxades com si fossin les seves planxes de ferro retallat. El fet és que es multipliquen  les cites expositives de Pascual. Si ja pensàvem anar a les caves, a l’octubre, també seria interessant fer-ho ara al setembre per veure la col·lecció floral penjada.

Nu masculí capturat per Maria Alzamora
L’exposició que acull actualment l’espai del Km7, mostra fotografies de Maria Alzamora. Es tracta de nus femenins i masculins, captats en blanc i negre, i de forma fragmentaria . Les parts anatòmiques es mostren amb papers ampliats, de manera que hom pot passejar la vista sobre la carn, la pell i els signes corporal d’un home i una dona de tipus natural i amb tota la naturalitat, sense respondre a grans models. També hi ha imatges més petites, relacionades amb aquests o altres treballs similars. Fins a finals de mes.

Mosaic de gravats

Cadaqués és com la Florència de l’Empordà. La que concentra, agrupa i inspira la resta. Ens varem  centrar en un sol carrer, que acull la ja coneguda galeria Taller Fort, amb l’exposició del Mini-Print. Aquest premi internacional reuneix casi un miler de propostes en  paper de petit format: gravats de totes les tècniques,  inclús digitals. La mostra es reparteix entre dues plantes i a la baixa, que és la de l’entrada també hi ha l’exposició  d’obra dels artistes guanyadors de l’edició de l’any passat. Em vaig fixar en els nombrosos linòleums, fets amb una perícia impressionant. Amb la quantitat de participant japonesos. Un servidor també hi participava amb una sèrie de linòleums dedicats a Porto. Són de color blau, però hi ha una taca de tinta groga, que dóna tonalitats verdoses. Amb això volia emular els tocs d’aquarel·la que donen gràcia als dibuixos originals, fets in situ durant el viatge de l’any passat.
Vista de la planta baixa de la galeria on es presenta el
Mini-Print, que enguany ha arribat ja a la 34 edició 
 Just al costat de la galeria de la Taller Fort, hi ha la galeria Cadaqués que enguany ha saltat a les pàgines de la premsa per acollir dues exposicions consecutives dedicades a Richard Hamilton, el gran referent de l’art pop britànic. Aquestes propostes fan visible la franca relació de l’artista anglès amb Cadaqués i amb la mateixa galeria, atret per la presència d’altres artistes de renom, al poblet mariner, com Marcel Duchamp. La mostra actual mostra cartells i imatges fotogràfiques intervingudes. Hi ha una sèrie de papers grans amb les imatges enganxades del retaule barroc de la parròquia de Cadaqués. Hamilton sobre-intervé cada imatge artísticament. Aquesta “apropiació” és  encara més evident en un grup de cartells d’unes exposicions de Miró a capitals europees, que Hamilton es fa seves, taxant i canviant els noms pels seu i dibuixant sobre les figures. Una i altra proposta ens  fan evidents els interessos de l’artista pop, per signes de la cultura popular. El retaule és un dels  elements del patrimoni de Cadaqués, més destacats; Miró és un artista universal. Hamilton atrapa aquests hits culturals de l’entorn i els evoca a través de mitjans, igualment destinats a arribar a la gent, com pot ser el cartell o la fotografia, que acaba reinterpretant, reconvertint-los en obres d’art úniques. La galeria revisa aquest tipus d’obres que demostren la relació de Hamilton amb Cadaqués i les situa a prop d’altres treballs, també de caire cartellístic on cita les figures geomètriques utilitzades per Duchamp  ens les seves obres, com la del gran vidre.  Trobo que aquest tipus d’art que intervé sobre material de signe publicitari es podria resseguir en obres d’altres artistes propers... La tarda  queia a Cadaqués quan sortíem, però se’ns va fer de nit, atravessant Figueres.