contacte

Contacte: ctlls@yahoo.com

diumenge, 26 de juliol de 2015

COL·LECTIVA ALEIX ART 2015

La col·lectiva ecològica 
arranca amb 15 artistes

La proposta expositiva, es complementa amb activitats performatives, tertúlies 
i mirades crítiques a diferents temes  propis de la relació de l’Home amb la Naturalesa

Centelles. L’agenda expositiva apreta: ahir inauguraven a Km7, 
a Camallera-Saus, l’exposició dual entre Francesc Artigau i Xavier Serra de Rivera. Tindrem temps  de  comentar-la si anem a veure-la abans del 16 d’agost. També tenim notícies fresques d’una exposició al  Museu d’art de Girona, dedicada a Josep Aragay. Artista pintor i també amb dots ceramistes, vinculat amb Breda i amb el noucentisme. Hi ha temps per recordar la seva petjada fins el febrer de  2016! L’exposició de Calsina a Montserrat, s’acaba  abans... I molt abans, la nostra cita a Centelles:
Ahir inauguràvem  la tercera Col·lectiva Aleix Art. El blog té quatre anys. La primera exposició ja suplia amb els artistes participants, el buit del primer any. Ara ja tenim una dinàmica participativa i la roda organitzativa, ha fet que d’acord amb la selecció i les voluntats, enguany  reunim quinze artistes, comptant autors de suports físics i els artistes d’acció. I encara cal sumar l’equip de col·laboradors que permetran  aprofundir en el tema general, amb el seu criteri, experiència i visió.
Les exposicions Col·lectives del blog, volen ser una aposta de qualitat per poder permetre tocar i veure en directa la matèria de la que es parla cibernèticament en el blog d’internet, Aleix Art i també al blog Crònica de Centelles. Enguany, 2015,  ocupen la Capella de Jesús artistes que són nous en la selecció o inclús que no havien exposat mai  a Centelles i també d’altres formen repeteixen perquè l’any que passat ja es van mostrar disposats a aportar una  proposta de qualitat per al tema marc d’enguany. Aquests  mesos d’estiu la col·lectiva estarà dedicada a l’ecologia humana. Un concepte molt ampli, difícil de concretar, però que a mesura que en surten els temes específics –recursos materials, usos dels entorns geogràfics, convivència amb éssers vius, etc-, motiva debats i reflexions  constructives per abordar el futur de l’home al planeta.
Des de sempre la relació nostra, dels humans amb el  nostre planeta. La manera com ens n’aprofitem i ens en servim. Els abusos i les malifetes. Els  crims ecològics i sovint, acompanyant aquests, els abusos sobre els drets humans, són qüestions que preocupen. En el nostre entorn més immediat potser hi  ha coses millor abordades, però no podem descuidar que tots compartim una casa global  i que tard o dora, haurem de prendre de manera més global i seriosa l’estratègia per continuar convivint tots a la Terra, amb una població humana superlativa.  L’atenció ecològica és una línea que cal revisar i actualitzar, perquè coincidirem en que és des del compromís personal-local, que es podrà incidir en la reorganització del sentit comú global que ha de conduir la relació de l’home amb la naturalesa, d’ara endavant.  
En l’exposició hi participen, com a artistes: Marta Postico, Marta Torres, Maria Picanyol, Esther Parellada, Sílvia Valenciano, Gemma Uribe, Josep Musach, Aleix Mataró, Noelia Marín, Neus Gorriz, Meritxell Codina, Núria Calsapeu, l’equip Alucinamandarinas, Pili Vila (Nouestil) i Laura Marsal. Les dues darreres i el seus equips aportaran dues coreografies.

A més de l’aportació artística, comptem amb la centellenca Núria Puigsaslloses, biòloga i docent, que actua com a assessora científica de l’exposició i encetarà el “debat ecològic” en el sí de la col·lectiva amb la presentació d’un text sobre el tema. Més endavant, altres persones participaran a la Col·lectiva amb altres propostes:  Josep Ginestet farà una demostració participativa, del que malament definim com “karate de la salut”. Aquest tipus  de  karate, així com els dos exemples d’acció coreogràfica mostren de manera molt clara i directa  la relació nostra amb el medi, a través del cos i la gestualitat “manada” pel sentit, els  sentiments, una ètica, unes impressions, etc.  Mn. Joan Torra, rector de Torelló ens explicarà les línies bàsiques de la recent encíclica del Papa Francesc, “Laudato si”, dedicada precisament al  tema de l’ecologia humana.  Volíem  també tocar el tema de l’alimentació. La nutricionista Queralt Aguilà ens permetrà reflexionar sobre com hauria de ser una cistella d’aliments bàsica, sobretot pensant amb la que caldria distribuir a través de Càritas i el Banc d’Aliments, perquè les famílies en moments difícils,  gaudissin també d’una minuta equilibrada. 

dijous, 16 de juliol de 2015

TRIANGLE EMPORDANÉS (I)

Flexibles com el bambú


Noelia Marín
Detall de les escultures de Lo a Km7
Saus-Camallera/ Centelles. Ja hem fet la primera excursió triangular a l’Empordà. Si propostes bones, alegries noves, posts cap aquí. Dissabte el primer objectiu indispensable  era visitar l’exposicio que Laurent Martin, “Lo” té a l’espai Km 7. El centre d’art que gestiona J.L. Pascual. Hi va haver més “xixa” la resta del dia, per les terres costaneres del nord, però anirem pam a pam. La nostra “logística” també fa que parlem de can Pascual quan falten quatre dies per tancar aquesta exposició. I per tant cal optimitzar el temps. Per cert: després toca l’altra exposició per la qual també esperem pujar a Camallera: Francesc Artigau i Xavier Serra de Rivera. Cada tità ocuparà mig espai del que abans era una sola sala. No estaran barrejats, com si fos una batalla entre Alien i Predator. J.L. Pascual  ha dividit l’espai i també això ara li permet dedicar a Lo, mitja sala amb un repàs de les obres, amb les que l’artista ha exposat durant deu anys, a la sala i una altra part, amb l’obra amb la que Lo, renova el seu compromís amb el lloc, amb obra nova.
Fins ara sabíem que Moisés Villela era un geni amb les escultures  fetes amb bambú. Però no és l’únic. N’hi ha que o han arribat al mateix material o l’han continuat, però l’hi han donat un impuls nou. Lo és un bon cas.  En Lo tot és molt més simplificat materialment (no pinta les peces): només sol utilitzar el bambú, un fil negre de pescar, que es veu és típic del Japó i és molt fort; i unes boles negres que havien set de metall i ara són de fang. Amb aquests tres elements bàsics, Lo, “transforma” la canya de fusta de bambú amb filaments i estructures que formen formes. No sé si ho he dit: estem parlant d’un escultor. Però és com si Lo dibuixés formes abstractes i geomètriques amb la canya “linealitzada”. El fil i un complex i estudiat joc de tensions i pesos (les boles) li permet mantenir l’estructura estable i ferma. Tant sols sensible a l’aire que pot tendir a fer-la moure com un mòbil pesat. No se si cal cercar referents reals: a vegades semblen àtoms amb els seus camps magnètics o planetes… el fet és que són formes que són ben simples, però per ser, precisen d’una “condició” física i material, ben estudiada i experimentada. Més enllà de l’’estructura general, el bon observador pot deleitar-se amb els “accents” materials del propi bambú i com l’artista aprofita la seva estructura, per fer-hi delicats forats i passar-hi o lligar-hi el fil de pescar. L’obra inspira paciència i respecta a la feina feta amb ganes. 

MNAC
FOTO NOTÍCIA:
La col·lecció de romànic i gòtic 
d’Antonio Gallardo cap al MNAC

Ahir el Museu Nacional d’Art de Catalunya 
va anunciar que la Generalitat faria entrega en aquest 
nostre museu, la col·lecció d’art donada per 
Antonio Gallardo Ballart. 
Es tracta de 17 peces d’entre els segles XII a XV,  
que inclouen obres d’artistes gòtics destacats 
com els Serra, Lluís Borrassà, Bernat Martorell, 
Martín Bernat o Nicolás  Francés. I també peces romàniques 
d’àmbit català i castellà. Segons fons del museu serà més cap 
a la tardor quan s’ingressarà efectivament aquest fons particular, 
i es podrà exposar i detallar millor el seu contingut. 
El col·leccionista Antonio Gallardo ha donat aquest fons 
i el govern català ha acceptat part d’aquesta col·lecció 
com a forma de pagament per a futurs impostos.  
El pagament d’impostos amb obres d’art és una fórmula 
legalment prevista i que ja ha estat l’origen d’algunes 
incorporacions museístiques. 
La fotografia recull el moment 
de la signatura dels compromisos i acords 
per la donació entre membres del govern, patronat 
del museu i el col·leccionista, 
feta a la sala Sert del MNAC.
Les peces noves semblen més grans i de tema còsmic. Però no sabem si això és prou important. El cas és que les obres noves són les que l’artista ha estat ultimant. I l’obra de la retrospectiva són  peces que actualment pertanyen al fons de Pascual. Entre aquestes hi ha peces que normalment es pengen al sostre –per cert, recurs comú en Lo-, però també hi ha  petites peces com de sobre-taula en les que descobrim el geni de l’artista per fer aguantar la peça, sense complicar-ho molt. Sigui en una banda o altre, les peces es fan mirar per gaudir de les seves sorpreses.

dimarts, 14 de juliol de 2015

Treballs d'estiu: galeries sota la calor (i III)

Meifrén i sorpreses de dibuix a l’Artur Ramon

Artur Ramon
Un dels dibuixos impressionistes
d'Eliseu Meifrén.
Barcelona/ Centelles. La primera de les visites que vam fer el dissabte de la calorada per Barcelona, era a l’Artur Ramon. La galeria del carrer de la Palla sol ser la primera en visitar-se en les rutes bloggeres, perquè obren dora al matí. Normalment és agraït fer-hi visites perqué solen tenir la capacitat de renovar les exposicions amb material engrescador. Ara a la “capelleta d’art” hi penja obra de l’artista Eliseu Meifrén. Pintor barceloní de la generació modernista. Col·lega dels Rusiñol i Casas, el seu nom ha seguit un prestigi bastant estable en les sales d’art especialitat en pintura del canvi de segle i també en la de subhastes. El cas és que quan hom munta una exposició amb cara i ulls com la present, permet revisar millor la seva petjada. La mostra acull pintura, però sobretot dibuixos. Ambdós llenguatges ens traslladen a la marca estilística dels impressionistes. Meifrén va assimilar-ho sobretot amb les visites a París junt amb altres col·legues barcelonins, que ho aprengueren com a via per distanciar-se de l’art acadèmic. Meifrén fou alumne de l’Escola de Llotja. Tingué de professors a Ramon Martí Alsina i a Antoni Caba. Dos mestres importants. No tinc clar si la seva “oposició acadèmica” tenia res a dir contra aquests dos titans de l’art català o era una qüestió de crítica més contra l’estatus general.
El cas és que Meifrén va anar creant-se un llenguatge propi, d’arrel impressionista, en que abunden els paisatges mariners o rurals. La seva especialització és en el tractament qüestions llumíniques i atmosfèriques.  Meifrén tenia coses amb comú amb els pintors de l’escola lluminista formada a Sitges: aplicació de la llum marítima de la costa mediterrània. A l’Artur Ramon hi ha una marina important.
Però el pes més important de l’exposició són els dibuixos. La factura no és molt diferent de la d’altres artistes influenciats pels impressionistes. Era una manera per dibuixar! El cas és que Meifrén acostumava a fer-los a París  o, almenys in situ. L’artista alternava les estades a París amb les de Barcelona. Els seus dibuixos també s’exposaven ja aleshores en galeries franceses i d’altres llocs i van ser del primer material que es va “popularitzar” de l’artista. Ajudat per les seves pintures, a partir de la bona acceptació dels dibuixos es va guanyar una reputació internacional. Per tant la mostra de l’Artur Ramon revisa Meifrén, però ho fa amb el material fonamental per valorar la seva fortuna crítica.

Més dibuix

A la sala adjunta de la galeria també hi ha una esplèndida mostra de dibuix modern. És a dir des dels segles XV al XIX. A més del fantàstic esbós de Joan de Joanes per un retaule, la selecció de papers és interessant per trobar estudis preparatoris, usos de la sanguina, papers amb dibuixos reticulats per traslladar a formats grans, dibuixos per traslladar a gravat, etc. Entre altres perles, hi ha un dibuix de Piranesi que detalla una de les seves figures que com extres acompanyen i posen l’escala humana a les seves vedutes romanes.  

dijous, 9 de juliol de 2015

Treballs d'estiu: galeries sota la calor (II)

Eude revisita les fotos de l'Esclusa més jove 


Esclusa / Eude
El viatge a Venècia va significar per a Manel Esclusa un
abans i un desprès en la seva formació fotogràfica
Barcelona/ Centelles. Dissabte a primera hora de la tarda tornàvem ja cap a Centelles. El termòmetre no va variar en cap moment: sempre 37 graus. En un moment determinat ens vam imaginar que potser ens podria avançar una moto tipus Harley, sota aquell sol de justícia i amb el motorista vestit amb les seves pells fosques. En concret pensàvem que la podria pilotar en Manel Esclusa, perquè a la galeria Eude, on acaben d’inaugurar una mostra dedicada a ell, ens havien parlat d’aquest mitjà de transport característic en el fotògraf vigatà. Era un detall que desconeixíem, una possibilitat donada la direcció i donada la calor, un suplici infernal, però també un terreny de proves per provocar accidents a les fotografies...
A Eude, al carrer Consell de Cent, hi exposen vàries sèries de treballs fotogràfics d’Esclusa, que ens parlen dels seus inicis en la fotografia i del seu itinerari cap al present. L’exposició d’Eude, participa en aquest certamen galerístic que potencia “l’Art Nou”, que és el fet per artistes joves. Els treballs centrals que es recullen, són de quan Esclusa tenia cap a vint-i-cinc any. El fet és que els treballs més primerencs exposats i els més nous, expliquen bastant bé la manera com va anar entrant en el seus temes propis: la nit, el moviment, la sorpresa. I  també com aquests passos, que a vegades poden semblar els d’un home solitari, solen estar en contacte o reben l’impuls vitamínic de la relació del fotògraf vigatà amb altres persones de cultura.
El centre de la mostra a Eude és la sèrie dedicada a Venècia. Com s’ho va fer per treure tota la gentada o que les aigües semblessin com un mirall? És cosa de la Venècia de fa quaranta anys? Aquesta sèrie veneciana sembla que és primordial en la carrera del seu autor, perquè a partir d’aleshores va seguir amb els nocturns. En una sala adjunta, hi trobem penjat un pas previ. Sortint d’uns estats d’ànims convalescents, Esclusa es va dedicar a retratar llocs com jardins o racons de caire oníric. D’aquí en va sortir un llibre d’artista, dedicat a poemes de Brossa. És a prop  d’aquests treballs de natura “humanitzada”  i “desconcertant”, on trobem les primeres atencions de l’objectiu a l’obra de Gaudí. Fins aquí els temes o leitmotiv d’Esclusa es presenten de forma bàsica.

Troballes d'observador


Més endavant, a l’entrada de la sala, trobem imatges de ports o llocs urbans, nocturns, disparades amb l’obturador obert, que capta lentament la llum i les imatges en recullen també el moviment, que corresponen ja estadis més aprofundits del treball empíric d’Esclusa. El nostre autor dispara bastant a partir de troballes i positivitza sobre el paper,  accidents i atzars. Per això no ens estranyaria una maleta amb material fotogràfic, carregada, a ple sol a la moto, amb el desig de l’autor de provar un resultat. Esclusa, treballa sobretot en blanc i negre. Amb negres ben foscos. A la galeria també hi ha la carpeta amb la que Esclusa va entrar amb contacte amb Eude, fa 35 anys, per homenatjar a Man Ray, juntament amb altres fotògrafs, com Joan Fontcuberta. Es porten dos anys.    

dimecres, 8 de juliol de 2015

Treballs d’estiu: galeries sota la calor (I)

La Marlborough refresca l’espai d’art

En tres post, més o menys seguits, esmentarem un trio de noves exposicions que pertanyen a galeries de Barcelona. Un triangle de bones propostes que desafien la calor i la tònica de que els mesos d’estiu, la nostra Capital, es buida d’oferta d’art contemplatiu 
(però també tenim novetats al MNAC i a altres llocs). 
Evidentment, no tardarem tampoc a introduir posts relatius a l’oferta que, com una traca, ha esclatat a l’Empordà, un lloc darrera l’altra: des de Cadaqués a Camallera, a Torroella, a Castellò o més amunt, Ceret i Le Barcarés (França). 

Marlborough
En l'escultura de Lipchitz es veu bé que el treball inicial
surt de treballar material plàstic com el fang
Barcelona/ Centelles. Dissabte al matí érem per Barcelona. Abans d’empenya la gran porta de la nova Marlboroug (fa un any llarg que són a Enric Granados, 68), ens  vam assegurar que anàvem bé de temps  i no vam entrar a dintre sense recuperar abans la frescor i la pau d’esperit que cal per entomar bé les peces penjades.
 Coneixem bastantes galeries ja, i cada una, ens fem la imatge mental  que té la seva idiosincràsia. I n’hi ha  com la Marlblorugh que no sabem si és el nom o la manera, imposen un ritus o un respecta “eteri”. No hi ha dubte en la selecció curosa i el conjunt o la proposta, sigui quin sigui, es manté sempre dintre una espècia de constant “vibració estètica” (suposo que és la voluntat de fer un espai neutre, internacional i amb propostes d’art més aviat segures). Sigui com sigui, un cop feta la primera volta per la sala, l’artisticitat de les peces aflora, i tota complicitat, quotidianitat, humanitat i el joc amb el gust i el disgust acaben fent-se naturals. Això no es pot contenir.
 L’observació que he separat, potser es veu a venir que rodeja el comentari a una exposició col·lectiva. I és això: la setmana passada la Marlborough de Barcelona va reunir peces del fons propi i d’altres a l’abast, que pertanyen a les seus d’altres indrets (Madrid, Londres, etc.), per vestir una col·lectiva d’estiu. Tinc apuntats els següents noms: Juan Genovés, Luís Gordillo, Manolo Valdez, Paula Rego, Juan Correa, Pelayo Ortiz, Jacques Lipchitz i Ahmet Günestekin. En falta algun, però els dos darrers són els que vaig trobar més interessants. Els altres, una mica ja sabem per on van: Valdez sempre és resolutiu, però l’escultura de bronze de Lipchitz ens traslladava, de cop, a un context més “arriscat”, el 1943. Les seves solucions –ara- potser no són molt diferents a les d’altres escultors moderns, però la data de “Sketch for Benedictt II”, ens posava en òrbita de la Segona Guerra Mundial. Lipchitz no pertany al context germànic dels que van silenciar-se o fugir –no surt pas al llibre dels cent anys alemanys-. Sinó que és un escultor de Lituània format a París. El cas és que l’incorporem al quadern d’apunts, per recordar-lo i perquè ja tindrem ocasió de profunditzar-hi més: al retorn de les vacances, al  17 de setembre la mateixa Marlborough inaugura una individual dedicada a aquest artista modern.

Noves cites

És casual que aquest artista “engrescador” tingui exposició aviat. Però passa el mateix amb l’altra artista  “curiós” que serà el següent a exposar: Ahmet Günestekin. Es tracta d’un pintor actiu. Un turc kurt, segons ens informa la Laura Rodríguez, una de les galeristes de l’espai. Podem veure una pintura gran –els formats de la col·lectiva són mitjans o  grans-, de fons negre amb una taca grossa, en forma com de ventall o un drapejat multicolor, però amb potència expressiva i estètica. Potser pensem amb un ventall perquè les pinzellades semblen de fils brodats. Dissabte a la tarda, en una fira de botigues al carrer, un paradista tenia coixins amb robes estampades d’estil orientalitzant. El cas és que Günestekin ens trasllada a un altre context que, a priori, té bastant a veure amb aportar ingredients d’altres contextos  i amb l’atenció latent a Occident per les coses de les cultures del Llevant planetari.  Però sempre resulten interessants les aproximacions occidentalitzans d’artistes d’un context “d’out-sider” (potser falten més dades). Per això esperarem a veure què dóna de sí. Però la peça i les obres seleccionades per aquesta Col·lectiva resulten uns bons representants per refrescar empaties artístiques de diferents tarannàs i fer com un aperitiu “d’artistes a l’alça”. 

dijous, 2 de juliol de 2015

JOAN ABANCÓ

Moià acull l’homenatge pòstum


Aleix Mataró/ Aleix Art
Vista general de l'exposició. És  difícil fotografiar una pintura en concret, perquè cada una explica alguna cosa i val més fer una bona visita, si teniu temps.
Moià/ Centelles. El pintor Joan Abancó ens va deixar fa un any. No podia fallar una exposició d’homenatge que es pot veure encara a la sala del Casal de Moià, la flamant  nova capital  de comarca,  fins el proper diumenge, 5 de juliol. Amb prou feines, sis dies –tres caps de setmana-,  ha durat la presentació pública de la selecció preparada per comissaris i familiars, amb el propòsit de resumir les principals etapes pictòriques d’Abancó.  La mostra admetria visites i revisites perquè és l’obra de tota una vida, completada.  D’altra banda tenim la dada de que en plantejar-se l’homenatge, s’havia tantejat portar la proposta a Manresa i que es va descartar.  Sincerament no se on tenen el cap els polítics culturals, que desinflen homenatges quan realment es fan. Personalment, Abancó, crec que es mereix figurar entre els artistes que han treballat bé i dur i han destacat en el seu camp, en contra del seu context particular:  etapa de la postguerra, a la “perifèria” de Barcelona i precarietat de l’ofici vocacional. Recordem que l’obra dels artistes solen requerir d’uns receptors  i que la pintura, suposa... La bona pintura suposa sempre un enriquiment de l’ànima que cal facilitar, igual com si la música no sona, no se sent.
La sala del Casal acull pintures de diversos anys. Corresponen, bàsicament a cada dècada. La peça més antiga és de 1939. Les més tardanes que tenen a la mostra, daten del 2002. No hi ha les obres més recents, si bé és sabut que Abancó va pintar fins als últims moments. Perquè era un pintor incansable. El coneixia molt poc –de  tres o quatre cops-, però el vaig poder saludar i parlar-hi i em  va quedar la idea d’un “pintor-guerrer” (els seus records de referència respecta a la meva família, es remuntàvem als meus avis i tiets-avis!).  Les pintures que s’exposen són diferents, però em sembla plausible observar que Abancó és com si hagués estat pintant sempre la mateixa obra. I que en cada tela no va  fer més que anar penetrant la matèria. La pintura del 1939,  oli, sobre fusta, és clara i de factura acadèmica. Llum mediterrània. La llum serà important. Però a partir d’aleshores i a mesura que els anys passen –en l’exposició-,veiem com Abancó reestructura tots els objectes representats i els separa del seus objectes o espais veïns, amb línies gruixudes. L’estructura, la representació dels volums, la fidelitat als tons de la terra –rural i urbana-, serà com el caldo de licor que pictòricament, Abancó anirà destil·lant i explorant. Cada obra sembla un problema, un exercici  que Abancó entomava i mirava de resoldre fins que sortia. I potser no es resolia mai del tot. Escric impressions  i per això voldria apuntar que l’obra de l’Abancó em sembla la d’un artista “constructor” d’una pintura, que amb plena consciencia i tenaçment, l’artista volia que fos “viscuda”, “genuïna” i pintura com la que penja a les millors galeries i museus. Per això crec que  és una pintura amb empatia i on s’hi pot aprendre.
Per tot això crec que l’exposició voldria més temps. Més dies perquè acabi d’impregnar el seu àmbit receptiu. La seva obra hauria d’interessar  a veïns i també als de fora. Caldria deixar que se’n parli, que es frueix-hi.  Quinze dies sembla més un formalisme per complir, que una resposta ferma a la voluntat que aquella obra perduri en el temps, més enllà del seu gaudi habitual en entorns privats.

Pintor dels voltants

L’exposició comissariada per Eva Permanyer, Carles Riera, Marina Berdalet i membres de la família, funciona perquè és representativa de la producció del pintor. Ens adonem del seu amor reconegut pel territori més immediat. Pels temes rurals, per representar elements identitaris en crisis –carrers antics, masies, parets de pedra, molins derruïts-. Són obres que se n’hi pot treure molt suc.
A,M,/A,A,
Moià: els diumenges a Moià també és mercat, com a 
Centelles. Hi ha de tot i les botigues també estan obertes.
En una de les parades, per cert, hi ha el gendre d'en Musach
que ven roba amb estampats propis. L'església parroquial,  
el museu Rafael de Casanovas o una volta pels seus carrers,
prometen una bona visita. A més, actualment  des de Centelles,
es pot fer tot el camí pel Puigsagordi, casi bé tot asfaltat i el
tros de pista de "la maqueta de tren", està arreglat. Vint minuts.
Com a centellenc sí que trobo a faltar una referència explícita a la seva estada a la falda del Puigsagordi, on va fer obra, col·legues i va continuar la seva formació com a pintor i va encomanar el seu entusiasme a altres. A l’exposició no hi ha cap tema centellenc. Però, en canvi, el dia de la inauguració, dos artistes de primera línia, centellencs, Josep Musach i Jordi Sarrate van col·laborar en rememorar a Joan Abancó durant el pròleg públic. I no es tractava d’una participació forçada: Abancó va ser un dels fundadors del Premi Centelles, i tal i com recorda en Musach.  Abancó estava al cas i va ser molt crític amb la seva evolució. El Marçó vell, pinacoteca local, guarda també  un Premi Centelles, guanyat pel pintor de Moià, dels primers que l’ajuntament va decidir començar a guardar per formar un fons pictòric. Abancó havia treballat al taller de pintors-decoradors dels Musach. I allà va compartir la passió per la Pintura, amb un jove Musach  que aleshores s’estava formant i amb qui va tramar una bona amistat. En Musach, uns deu anys més jove, també gaudeix avui d’un respecta especial com a pintor i instigador artístic. Jordi Sarrate, un altre gurú de l'art centellenc, també havia passat pel taller dels Musach, però –sent el més jove dels tres-, va derivar el seu interès artístic cap a altres sectors (art povera, art protesta) i últimament gestionava l’associació Amics de Centelles, que ja va acollir fa poc una exposició dedicada a l’Abancó.
Està bé la voluntat exposició de Moià de remarcar l’atenció d’Abancó amb el seu entorn. La fan allà i és d’allà. Però m’hauria agradat un repàs menys localista i més atent a visites a altres indrets. També voldria que la nostra vila del Congost, s’enganxés a col·laborar en l’homenatge, perquè es tracta d’una obra important, en part ens correspon i el gest val la pena. Però al final, mirant l’obra, m’adono que en Abancó, el tema és un pretext, i que el tema  tema, és el “com”. I aleshores, tot sembla perfecta!


diumenge, 28 de juny de 2015

GALERIA ARTEMISIA

Les Franqueses remira l’obra de Ramon Bufí

Les Franqueses V./ Centelles. Al costat de l’església de Corró d’Avall hi ha una galeria d’art. La galeria Artemisia (c/ Sant Ponç. 65). Va ja algú ironitzar que quan van inaugurar, ningú li donava ni sis mesos de vida. Ara ja en porten al voltant de quaranta-vuit. El cas és que divendres, a quarts de nou, encaraven una nova exposició individual. El protagonista: Ramon Bufí, pintor granollerí, de 79 anys. La mostra és un repàs a les seves principals tècniques, temes i etapes.
Artemisia/ Aleix Art
Una de les aquarel·les exposades a Artemisia, 
obra de Bufí, dedicades a l'entorn de Llerona. 

Artemisia, com les de Consell de Cent de  Barcelona, és un negoci privat de promoció i divulgació artística, el porta i cuida la Cristina Requena. Vam saber de les seves activitats, sobretot arrel de l’anterior exposició,  amb gravats de la Rosa Permanyer. Es pot aprofitar la visita a l’exposició per conèixer el fons de la galeria, que s’exposa i inclou dintre l’ espai visitable, però en un nivell subterrani.  La galeria de la Cristina Requena prioritza als artistes del seu entorn. Permanyer viu a Caldes. Ramon Bufí viu per la zona de les Franqueses. La seva obra, pel què van explicar, és la d’un veterà,  que s’ha guanyat una repercussió local important –com l’Abancó a Moià, Joan Capella a Montcada o Abelló a Mollet -. També Bufí actualment està present a cases il·lustres i amatents de l’entorn. L’alcalde diu que en té al despatx de l’ajuntament i a casa seva. Per això la retrospectiva pot ser un homenatge a aquest veterà i per això la galeria Artemisia va sumar la col·laboració del consistori municipal i també el suport d’altres talents locals. Tot per un i al mateix temps, tots per reclamar l’atenció sobre les qualitats dels habitants de Les Franqueses. En la inauguració, per exemple, es servia un cava lila amb gust de xocolata, produït per un celler local.

Entrem en matèria

L’exposició de Ramon Bufí, més que reunir molta obra és un compendi de peces seleccionades. Es pot veure fins el 31 de juliol. A la sala principal, a nivell carrer, hi ha les peces de pintura més representatives. Al subterrani també hi ha algunes perles seves, però el primer contacte amb la seva obra són uns grups de pintures a la sala principal a nivell del carrer: aquarel·les, pastels i olis. I també dibuixos amb carbonet i també tres gravats calcogràfics. Finalment  hi ha un dibuix amb tintes xineses reduïdes amb aigua, que representa el curs actual de Bufí. Després de la visita “introductòria” i de tastat el cava lila, vam poder parlar amb el mateix artista i ens va confirmar que tota l’obra exposada, o està feta “in-situ” i a “plein air”. O disposa, entre mig, d’un dibuix –o una fotografia-, des d’on han derivat els gravats. Però la idea, és que tota l’obra és de “producció immediata” , de la idea al suport, primer atac, l’error s’assumeix, el resultat és un exercici completat.
Olis, pastels i aquarel·les fan sobretot referència a paisatges. Hi ha moltes referències als turonets de Llerona. Però no penseu molt amb “entorns verds”, perquè precisament una de les singularitats de Bufí és que destaca els cromatismes adjectius de l’entorn  donats , ja sigui per la geografia, l’estació o l’hora del dia: argilosos, grocs, blaus marins i verds camuflats. Bufí pinta amb taques i a partir d’una lectura impressionista dels temes.
Els dibuixos amb carbonet ens situen en un altre terreny: també són moments viscuts i coneguts. Però solen pertànyer a un entorn molt més social i urbà. De fet, podem  confirmar que Bufí ja fa temps que fa “d’urban sketcher”, si bé ho fa amb papers grossos. Però també és dels que va a una tertúlia amb els amics, treu el cartipàs amb els papers i dibuixa el què veu. Ens explicava ahir, que quan era jove, se n’anava al Casino de Granollers, es posava darrera la barra del bar i dibuixava àmpliament als jugadors de cartes o pòquer. A l’exposició d’Artemisia hi ha dibuixos d’aquests temes i també fets per Bufí a Tossa i en diverses ocasions.
D’alguns d’aquests dibuixos i d’altres fets in-situ n ‘han sortit els gravats. Els que s’exposen directament a les parets d’Artemisia són calcografies.  Planxes grosses de coure treballades amb aiguafort o aiguatinta. Hi ha una estampa amb la imatge de l’ajuntament actual de les  Franqueses –les antigues escoles-. També una estampa amb un catàleg d’esglesietes romàniques. I després hi ha un grup d’estampes dedicades als temes “urbans” de Bufí:  les tertúlies o llocs de vida social, com una estampa dedicada a la Fonda Europa, amb començalls i l’ambient de gent que ha fet del lloc una institució gastronòmica i cultural.
Si en dibuix i pintures, Bufí es mostra “impressionista”, en gravat l’estil és com si tingués més en compte l’exemple de Hogarth o dels  vedutistes venecians, ja que basant-se més en la línia i el dibuix, ens explica i dignifica coses del nostre país i temes quotidians, com les tertúlies, que formen part de la identitat local. Bufí és descriptiu en els gravats,  però quan pot en les aiguatintes hi ha com un sentit “aquàtic” i sobresurt el seu gust per les taques pictòriques, a través d’uns fons “embrutats degudament”. Destaca també que tira els gravats amb tintes de colors verdosos oliva i que a la part inferior de l’estampa sempre hi ha un segell identificatiu de la col·lecció a la que pertany el tiratge.
A la part inferior de la galeria hi ha altres obres de Bufí, però criden l’atenció una carpeta amb unes sèries de linòleums amb  figures i altres temes –com la decoració per una tapa d’una guitarra- que són d’un estil d’aires molt clàssics i totalment diferent al conjunt de l’exposició.  Per la seva dinàmica, el linòleum estampa sempre amb un sol color, però Bufí combina diferents planxes i entinta també diferents parts amb tintes diferents –potser utilitza la tècnica de la planxa perduda. La línia sol ser la part buidada i és blanca. Són treballs d’un estil com bastant sintetitzat i també tirats amb un  tipus de tintes d’aspecte “boirós”, com  si fos aquarel·la. És un treball  interessant, certament.

Per altres racons  de la galeria es poden veure algunes tintes xineses de les que fa actualment en Bufí. Són interessants però potser fora millor parlar-ne un cop l’artista hagi com conclòs un cicle experimental amb aquests papers. Perquè una  cosa és resumir seixanta anys de carrera artística i l’altra entrar a analitzar unes peces que s’allunyen bastant del conjunt. Gràcies a Artemisia ara tenim una altra mà artística a la que vetllar i anar descobrint. La galeria es troba al carrer Sant Ponç, 65, de Corró d’Avall, molt a prop  de l’estació de tren de les Franqueses.

dijous, 18 de juny de 2015

FINESTRES D'EL TRABUC

Lliçons d’història i d’art

Tere Roma exposa els dibuixos dels calendaris a El Trabuc

A.M.
Centelles. Hi ha coses que es queden al record i d’altres que no.  Per exemple, no recordo quantes assignatures o totes les matèries vaig fer sota el mestratge de la Tere Roma, a l’Escola Sagrats Cors. Però sí que recordo que va ser amb ella de qui vaig escoltar les primeres lliçons series d’història. Ja no fèiem “socials”. Sino que ja posàvem dates i fèiem una cadena de fets: les coses adquirien una dimensió molt més humana, assequible i també comprensible. Això sí que era interessant! Amb la Tere també vam fer dibuix i plàstica. I ja aleshores, de la Tere vam saber que hi havia professors, que darrera seu podien tenir una carrera o etapa artística, que l’educació, havia deixat com en segon terme.
Fa setze anys (1999)  la Tere Roma va començar a fer la il·lustració dels calendaris que publica l’Ajuntament. Sempre són de taula, en forma de “toblerone”. Primer eren de plàstic, ara jo són d’un tipus de cartró. Sembla que l’equip municipal va recórrer a la Tere, perquè aleshores, ella havia passat a dirigir l’Escola Municipal de Dibuix.  Efectivament ens situem en els anys 1998-99, en que en Josep Musach es va enretirar de professor de l’Escola. Uns pocs anys després agafaria el relleu en David Casals, que encara continua. Aquests han estat de moment els tres professors titulars de l’Escola de Dibuix, si bé encara podríem afegir a la Margarida Musach, que algun cop havia substituït al seu pare, i que també, a la dècada dels 90, teníem de professora de plàstica a l’Institut Pere Barnils.
A.M.
La Tere Roma ens explica que per fer els dibuixos, primer havien de ser com en dues tintes, per adequar-se als resultats cromàtics que admetien els calendaris de plàstic. Però més cap aquí ho van millorar. El fet és que darrerament, com a mínim els quatre últims dibuixos són d’una qualitat molt millor.  A més de tenir més color estan molt més ben plantejats i acabats. Per exemple el dibuix per a l’Aplec o el mateix de l’Escola, tenen com un major nivell de dificultat i ambició, alhora d’explicar espais i ambients que tots els centellencs coneixem de primera mà. La Tere ens explica que normalment són els de l’Ajuntament qui li diuen el tema que toca. Ella després ho esbossa i fa el dibuix definitiu, que moltes vegades inclou com un mostrari de colors, per suggerir els tons addients per la part informativa del calendari. La tasca de la Tere per tant, inclou tant el dibuix com el resultat estètic del porta dies.
A.M.
Per plantejar l’exposició al Trabuc, ens va atrapar la qualitat dels darrers dibuixos. Però al revisar els anteriors ens adonem que el dibuix original és cent elles millor que el que permet l’enginyeria del plàstic: en  els que tenen un plantejament més bicolor, hi trobem recursos de veladures i aiguades atmosfèriques de tons grocs i lluminosos que resulten molt càlids. La Tere a més té ull i recursos per representar llocs comuns, com la Plaça Major, amb els músics;  o l’escultura de Cerdà de l’entrada del poble.  En aquest cas va fer servir un  collage per apropar-se millor a la filamenta  metàl·lica del prohom representat amb acer per Jordi Díez. La Tere  Roma utilitza sovint matèria aquarel·lable o similar. Per exemple, aplica una espècia de pastel que es pot aigualir. Em sembla que també utilitza gouache (com dèiem de Josep Obiols, en un post al blog).
Per penjar els dibuixos a les Finestres d’El Trabuc, hem fet una selecció de vuit. A la finestra petita, podeu veure el dibuix d’enguany. Tots els  que formen la mostra, són els dibuixos originals i que la Tere va donar per bons, per fer els calendaris. A les altres dues finestres hi ha una selecció representativa dels setze anys, amb dibuixos interessants en sí i també pel tema: els 50 anys dels gegants, la plaça Major arreglada, etc. Alguna hora es podria fer una exposició de racons comuns pintats pels artistes, a Centelles. A la  paret interior s’hi pot veure un altre dibuix matèric i de tema nocturn: la parròquia des de la Pista, amb una Lluna ben màgica a dalt. La Tere Roma també forma part de la Comissió del Marçó Vell. Aquest 13 de juny, mateix inauguren l’exposició de trofeu, al guanyador del  Premi Centelles 2014, Javier Pretel.


dimarts, 16 de juny de 2015

ART I NATURA MARINA A LA GARRIGA

Blues sobre el blau 
per Núria Rossell

Aleix Art
Vista parcial exposició de Rossell a La Garriga amb les
escultures i pintures al  fons
La Garriga/ Centelles. Diumenge 7 de juny, fa una setmana, al matí, vaig baixar amb tren a La Garriga. Sabia que hi hauria molta gent perquè era el dia de Corpus. En els carrers cèntrics de la vila termal, a l’hora que hi vaig passar, petits i grans estaven molt enfeinats posant flors per fer les catifes naturals i de colors de primavera. Crec que em va agradar més poder veure el frenesí i el treball de la gent i com s’organitzaven uns i altres, que poder gaudir, de tornada de l’obra acabada. El que em va cridar l’atenció –ai la mania en criticar-, és  que hi havia varis treballs amb els lemes en anglès.  Ja sabem que l’anglès és un idioma dominant en el planeta, però per dir segons què, el català serveix igual.
Les flors, les catifes, la festa, el diumenge aquell, era magnífic, però  l’objectiu real de la visita era anar a veure l’exposició de la Núria Rossell, a l’espai expositiu de la Fundació Fornells-Pla.  En l’antic taller de la Conxa Sisquella, dona de Fornells-Pla actualmente hi fan exposicions . L’obra del matrimoni d’artistes es custodia a la casa.
Incís
En la visita, esperava també poder saludar al Jaime Moroldo, que també és un bon artista i un bon instigador d’iniciatives i projectes artístics i expositius. Si tot va bé exposarà a les Finestres d’El Trabuc el mes d’agost. Portarà una sèrie de quadrets que va presentar a una individual més ambiciosa que li van dedicar a Montcada i Reixac, fa uns mesos. Havia vist l’exposició, inclús tenia fotos per poder-la comentar, però vaig perdre la batalla del temps.
El cavaller dels rellotges de sorra, també ha posat pegues perquè pugui sortir un altre article sobre la Rosa Permanyer , per una mostra a la galeria Artemisia de les Franqueses. Tenia intenció d’anar a conèixer el lloc i obra nova de la gravadora de Caldes, però quan semblava que podria organitzar l’agenda, per mala pata, les peces seran ja a una fira que fan Sitges, el proper cap de setmana.
A La Garriga encara hi haurà l’exposició de la Núria Rossell fins 28 de juny. Si els que van a Sitges o si un va a Arenys de Mar,  mirem el mar, potser quedarem impregnats del blau i de la  vida marinera mediterrània. L’exposició de Rossell també parteix del contacte amb el mar, la sorra fina, i els  objectes pol·lïts i retornats per l’aigua i la sal. L’exposició es diu blues. I per això, potser sospiteu que el blau mironià hauria de ser el to dominant.... però es va més enllà. Quan Rossell diu “blues” és també per la relació amb aquella música de sentiments  que pertany a la tradició afroamericana. L’exposició és tota com un cant íntim al mar, fet amb objectes trobats, objectes convertits en art i obres d’art nascudes com a tal. El blau no domina pas. Són més colors fets d’impressions de l’ànima i que cerquen l’essencial. Núria Rossell, que el diumenge de Corpus també va ser a la sala d’exposicions per fer una visita, ens va poder explicar en petit comitè, que sol plantejar les exposicions com a projectes estancs, que es generen i completen de mica en mica, per a si mateixos, de manera autònoma.  I quan acaba, fa un punt i a part, i recomença de nou en una altra direcció.
Naufragis de paper
A.A.
La mostra inclou varis tipus d'obres:
escultures, pintures, collages o
llibres d'artista.
No conec l’obra anterior de Rossell, però ella mateixa ens indica que això no li importa molt.  I de fet les peces exposades, més que un estil característic, tenen com una “manera particular” de resoldre’s i presentar-se. L’exposició en sí, tot el conjunt, ja és una xarxa artística: al centre hi trobem com una representació de la vida del mar. Feta amb escultures penjades, fetes de paper, filferro i altres materials, amb les que Rossell recrea formes de peixos  o cargols de mar, barques. Ja en aquesta `sèrie d’escultures sí que hi veiem un recurs habitual, com és que les parts tapades de les geometries zoomòrfiques, estan fetes amb tires de papers escrits, estripats i enganxats. Papers que a vegades pertanyen a llibres o a documents antics, que Rossell col·lecciona per reutilitzar com a obra. Ens assegura que “no tenen cap valor documental”.És més pel fet de la  cal·ligrafia o la tipografia que tenen disposada. O el tipus de paper. Aquí, en això hi surt la vena filològica de l’artista, que s’ha format en aquesta carrera, parenta de la branca històrica de la paleografia.
Pedres gravades
Les escultures mòbils dels peixos, amb la manera com estan construïdes sí que deixen veure algunes maneres de fer de l’artista: ja hem parlat de l’escriptura, el paper. D’alguns materials. I de retallar, enganxar. Rossell sembla sobretot una constructora de formes. Una de les parts que ja Moroldo ens va dir d’entrada, que a la gent els hi agradava molt, són uns còdols que Rossell havia recollit i col·leccionat de la platja, i que amb l’ajuda de diferents processos, els hi ha anat fent relleus i incisions, de manera que es converteixen amb pedres humanitzades. Són pedres gravades –podrien servir de segells-, amb formes geomètriques –com petits mandales-. Els peixos es construeixen amb la idea del buit i el ple, les pedres, de la part natural i la part erosionada intencionadament. Rossell cerca també la manera de reflectir en la seva obra, la idea de negatiu/positiu com resumeix la forma geomètrica simbòlica del  in i  el ian.

A.A.
Una de les catifes florals que preparaven a La Garriga,
el dia de Corpus (7 de juny)
Personalment la part que més m’agrada és la de les sis pintures. Particularment un paper treballat amb acrílic molt aigualit. Rossell ens confessa que té formació d’aquarel·lista. Però no sospitàvem que l’acrílic es pogués diluir tant, casi com si fes veladures. En aquesta peça  el to dominant és un turquesa. De blaus mediterranis n’hi ha pocs en l’exposició. L’altra peça pictòrica interessant és una pintura amb un component més matèric. Utilitza sorra que tenyeix i sense voler fer un paisatge, sí que ressegueix com la separació clara però bellugadissa, entre la platja, el mar i el mar de fons. La peça té un sentit vertical i Rossell troba la manera de que l’equilibri s’aguanti intuïtivament. La col·lega fotògrafa Noelia Marin, ens recordava pel cas de  Gabriel Casas, la norma de les tres parts en la composició fotogràfica. En les pintures de Rossell hi cercava equiparar-hi aquesta lògica compositiva. I si bé en la pintura, el treball és més lent, la història està en que formes, composició i colors, no caiguin o no facin caure la tensió estètica. Rossell ho clava. A veure què varia en la propera exposició. Sembla que al taller hi ha quedat peces sobre paper, amb acrílics aigualits, però suposo que això per ella ja deu ser com un  treball del passat. Passarem pàgina i esperarem coses noves. La Fundació Fornells-Pla és al carrer Calàbria, 208 de La Garriga.

dilluns, 8 de juny de 2015

JOSEP OBIOLS I GABRIEL CASAS:

Art i compromís al voltant del saló del tron

Aleix Art
Vista de Barcelona, des del que és el Saló del Tron al Palau Nacional, seu del Museu Nacional d'Art de Catalunya. A la foto inferior es pot veure millor una de les pintures que hi trobem, fetes per Josep Obiols, el 1929
Barcelona/ Centelles. El nom de Josep Obiols, per a mi va associat a una visita  imprevista, a una casa vella d’Olesa de Montserrat, fa com setze anys endarrere, en que un home gran, de barba blanca, ens va mostrar una col·lecció particular de gravats i pintures. Tenia de tot. Nosaltres érem en edat universitària, no distingíem el blat de la palla, i teníem un amic que ens ensenyava el seu poble i ens va voler mostrar el lloc i el personatge.  Recordo que el veí de molts anys, ens va voler parlar amb llatí i també amb rus, per donar idea del seu passat erudit i també de combatent.
A.A.
El referent clàssic és una constant, tant en l'edifici en sí, com
en les pintures i decoracions, com a la base del ideari de país. 
En algun lloc del seu fons domèstic ens va mostrar una obra –ja no recordo si era pintura o dibuix-, de Josep Obiols. I no recordo si va ser ell o algu altre que va comentar que aquest Obiols era el pare o l’avi del Raimon Obiols, que tots coneixem com a prohom de l’arena política del país. El nom d’Obiols artista ha anat reapareixen, igual com el d’altres noms  que et sonen del món de l’art, sense conèixer molt la seva obra. Però al final són noms familiars: com en Rafael Benet, Junceda, Ismael Smith, Josep Pijoan,  etc. Només quan algú planteja una exposició monogràfica, hom té l’oportunitat. I normalment és una oportunitat brillant, d’associar millor el nom amb l’obra.
Ja fa dies que està en marxa una exposició dedicada a Josep Obiols. S’ha d’anar a la galeria de Francesc Mestre, al carrer Enric Granados. En aquest  espai, referencial  per redescobrir i aprendre a revalorar l’art català, disposen sobretot d’obra sobre paper i alguna tela. Josep Obiols seria un dels artistes de la mateixa generació que  Miró o E.C. Ricart.  D’Obiols em van cridar l’atenció, sobretot una espècia d’escenes narratives ambientades a l’antiga Grècia. En ells, Obiols, utilitza el gouache. Des d’aleshores que tinc ganes de provar aquesta tècnica per valorar l’opacitat i fluïdesa de la pinzellada –si bé després d’una visita a la Fundació Fornells-Pla, ahir, es veu que el gouche deixa anar pigment, com el pastel sense fixar. Però també  em vaig fixar amb els tipus de personatges, que s’escapaven una mica del tipus de fisonomia més idealitzades pels cànons classicistes. En aquests temes d’Obiols m’hi va semblar veure un tractament  més naturalitzat i proper dels homes, i de les dones, la seva fisonomia, el color dels cabells,  etc. Hi ha molts altres dibuixos  i treballs. Alguns associats a publicacions de l’època. El fet és que és un treball que val la pena tenir-lo present. Es pot col·locar  fàcilment dintre el paquet d’artistes noucentistes, però també ens cal reconèixer que la nomina d’artistes que  s’havien fet seu allò de la “feina ben feta” o el gust per l’art, són més dels que habitualment comptem.
Josep Obiols també havia fet pintura mural. O com a mínim va ser un dels autors que va participar en la pintura historiogràfica que dóna vida a la zona de la cúpula del Palau Nacional. L’edifici, el més monumental dels projectats per l’Exposició Universal de 1929, alberga actualment el Museu Nacional d’Art de Catalunya. A pesar dels anys i de les reformes, les pintures murals es  conserven al mateix lloc : Josep Obiols va fer les dues llunetes de sota els arcs del Saló del Tron, annex a la sala de la Cúpula. El Saló del Tron acull actualment el restaurant del museu. Les escenes d’Obiols són d’aire clàssic. A la cúpula, en el que és el tambor, les patxines i la closca en sí, hi ha pintures de Togores, Humbert i Francesc d’A. Galí, respectivament.
Gabriel Casas/ MNAC
Encontra entre Niceto Alcalá Zamora, president
de la República Espanyola, i Francesc Macià, president de
la Generalitat de Catalunya, el 1931. Fotografia de
Gabriel Casas, autor al qui s'hi treu la pols a la 
interessantíssima revisió que es fa al MNAC
Les pintures d’Obiols, al Palau Nacional,  són del 1929.  Dels mateixos anys i posteriors, són les fotografies de Gabriel Casas, que s’exposen a la sala petita del MNAC.  Casas no sé si fins ara era tant conegut com els gurus de l’avantguarda fotogràfica catalana. Però segur que amb l’exposició es farà un lloc en el Paradís dels artistes: era reporter fotogràfic i en aquest context va disparar la càmera en distints contextos que avui són magnífics com a document de l’època, de la història i com a fotografia en sí. Casas, dominava molt bé els recursos i sabia disparar en el moment just, perquè el vidre fotogràfic quedés impragnat amb una imatge perfectament composada i informativament eficaç: tenia intuïció per trobar els eixos de perspectiva o utilitzar l’espai per enquadrar i situar la figura en un relat, que passava de ser “real” a “informatiu” i al mateix temps donava  una idea del dinamisme, la modernitat de la ciutat. I també de les seves crisis socials: l’exposició recull tant fotografies quotidianes, com la del retratista de la Rambla, com fotografies de vagues, de detenció de sindicalistes, la polícia  muntada, disparant en una vaga; manifestacions i actes públics amb polítics com Macià  o Companys. També hi ha una secció amb retrats periodístics de prohoms de la cultura catalana o internacional: Pau Casals, Manolo Hugué, Buster Keaton... no m’havia aturat a pensar mai que Lluís Millet, anairia amb una gorra “obrera”.
Aleix Art

La Fundació Sorigué i el MNAC se sumen al LOOP 
La fundació ilerdenca ha cedit una sèrie de propostes 
videogràfiques, que s'han repartit al llarg de
les sales de romànic i modern del MNAC. Així participen
de la fira  dedicada al videoart, que va començar aquest 
cap de setmana i ha tendit a expendir-se per la ciutat.
Entre les sales de les col·leccions del  MNAC, hi trobem 
treballs d'artistes de primera fila, 
com Bill Viola, amb una proposta 
instal·lada a la portada de Santa  Maria de Taüll. També  hi
ha obra d'artistes internacionals, com Jacco Oliver o 
Ger van Elk. La tria està feta amb amor 
i la ubicació està molt ben estudiada. Això es veu molt bé
en la proposta de Matt Callishaw, un treball del 2009,
que és dels més bonics de la "escampada" d'obra
pel museu. Es tracta d'un mirall, emmarcat amb motllures
barroques, que al mateix temps  és una pantalla i 
deixa visionar
com un fum de tabac que forma objectes i cares
(com els  dibuixos que fa Gandalf amb la pipa).
La proposta està dedicada a valorar el rol i
la influència de la dona (en el món dels homes). Per això
-i si la nostra lectura és correcta-, trobem encertadíssima 
la seva instal·lació, casi camuflada, entre una sèrie de retrats
de les mullers d'artista i també d'un oli d'autor
femení. Efectivament al voltant del mirall, hi tenim a Maria
del Pilar Casanovas, dona de Marià Fortuny. 
A Maria Sampere retratada pel seu home, 
Francesc Pausas. I també, a l'esquerra,
un retrat fet per la pintora modernista Lluïsa Vidal.    
L’exposició de  Gabriel Casas mostra també imatges corresponents a l’àmbit publicitari o treballs més específics, com uns reportatges dedicats a la pobresa i mendicitat de Barcelona. Hi ha  tot un conjunt de fotos dedicades al Barri Xino. Però no de fora, i d’amagat, com després feria Joan Colom, sino que uns trenta anys abans, Gabriel Casas entrava a les cases i fotografiava la seva gent amb la seva dignitat de persona i la seva misèria sistèmica. Aquestes fotos tenen un caire com antropològic, igual com avui hi ha magazines que a vegades comparen families estàndard de diferents indrets, amb una espècia de bodegó personal i d’objectes, amb les coses característiques del seu estil de vida.   Gabriel Casas feia tot això seguint unes pautes i tècniques que devien vindre dels seus contactes amb altres fotògrafs o cercles més d’àmbit europeu i modern.
L’exposició de Gabriel Casas i la visita a les pintures de la Cúpula, són un bon pretext per conèixer el nostre patrimoni i capital humà.


dijous, 4 de juny de 2015

CAMPANYA D'ESTIU

Artigau, una pota a L’Empordà, i l’altra a Londres


Noèlia Marín/ Aleix Art
Fotografia amb vistes a la pintura d'Artigau, comentada
pels candidats a l'alcaldia de Centelles.
Centelles. Quan vam plantejar el debat- entrevista  als candidats alcaldables, vam contactar amb el gran pintor Francesc Artigau perquè fos l’artista que ens deixés l’obra. Primera idea, primera opció. El quadre que vam portar a la caseta del costat del “matadero”, està dedicada a l’arribada dels immigrants del sud, a l’Estació de França de Barcelona. La pintura captura amb mirada d’artista un fet que passava el 1962 i que encara avui forma part del nostra present. Aquells són els avis i les àvies d’avui. I ara també tenim altres migracions locals i mundials. Els humans som migradors o viatgers.  En el 1962 ho feien per necessitat. I avui encara cal fer-ho.
Tornem a l’Artigau: cas que la pintura no hagués pogut ser, teníem un pla B: també era una obra de l’Artigau: només calia fotocopiar la portada de la revista Grama del 1978, en que quatre barres o columnes aixequen un “plat” amb un poble… A la revista és Santa Coloma de Gramanet. Però com que de Colomes també n’hi han a Centelles, el dibuix, reproduït originalment amb un ciclostil, també podría ser la vila  de la falda del Puigsagordi…Era una portada molt interessant  per parlar de la gent com agent constructor i era l’obra “low cost”, possible de comentar.
Però no va caldre el pla b. Vam trobar totes les claus i va anar bé. El fet és que amb la visita al taller de l’artista vam poder prendre nota de les coses que prepara: perquè en Francesc Artigau no és pas dels artistes que als 75 anys hagi abandonat les eines, sinó que segueix actiu. Fa poc va presentar una de les seves grans pintures, dedicades a una sessió de model al seu taller. La va presentar a Vinçon, local que per cert, tancarà. Però l’Artigau continua. És més: s’ha com reorganitzat i segueix casi un horari feiner indiscutible. S’equipara als botiguers i altres oficis que es troben al carrer de St. Pere mes Baix. La referència a artesans i gent de gremis em sembla molt apropiada en el seu cas i també és un punt per a mi, familiar i de coincidència amb ell. Però què està preparant?

Reunió d'artistes

Aleix Art
Cofret amb el doble joc de cartes de pòker preparat per 
l'Artigau, per a la  Creu Roja d'Angleterra
El secret de les coses grans i més vistoses que prepara, el reservarem per a la crònica que farem en ocasió de l’exposició que el mateix Artigau compartirà amb en Xavier Serra de Rivera, a l’espai Km 7 de Camallera. A la sala d’exposicions i galeria de José Luís Pascual, a tocar de L’Escala. Només podem avançar que prepara una sèrie nova i complexa. Fidel al seu estil i també traslladant a gran format, alguns temes que ha recollit darrerament en treballs d’aquarel·la, que feien referència a natures mortes. Hi ha molt verd. Verds lluminosos de pastel a pistatxo. L’exposició s’inaugura a l’agost.
En la conversa també vam parlar d’altres projectes de ben frescos: darrerament, Artigau, ha estat a Londres i sembla que l’estada l’hi ha reportat alguns contactes que poden obrir-li les portes a noves exposicions a allà. Artigau era a la ciutat del Temessis per concloure, amb un acte oficial,  la seva col·laboració en la tasca d’il·lustració de baralles de cartes de pòker, encarregat per la Creu Roja d’allà. El joc de cartes es distribueix en un cofret-farmaciola blanca. L’artista es va ocupar de tots els dibuixos que va poder: va fer tant la cara del revers, amb dibuixos aquarel·lats de figures d’infermeres o personal de la Creu Roja, prohoms, etc. I també els símbols que identifiquen cada carta de pòker. Evidentment els jocs que es distribueixen són reproduccions digitals, però estan molt ben acabats i presentats.

Amb tot això, m’adono de que hi ha artistes que tenen ganes de treballar. De viure del seu ofici, encara. I que no poden deixar de pintar o fer, perquè també és la seva vocació. L’Artigau ara pot fer el què li vingui de gust perquè té una bona carrera sembrada i recollida a les espatlles, com a pintor i professor. Però com qualsevol gat vell o jove, encara pot donar molt de sí. I el fet és que no és el primer cop que sentim a parlar de Londres o París com a llocs molt millor que aquí, per a que els artistes del país, trobin un sender més optimista per donar a conèixer i col·locar la seva obra.  On és el mercat d’art local?

dimarts, 26 de maig de 2015

CosmoCaixa revisa la història del Soyuz 2

El contingut d’aquest article, és pràcticament segur que descriu uns fets històrics, sobre un heroi cosmonauta desaparegut, que és en realitat una ficció muntada pel fotògraf Joan Fontcuberta. En posteriors posts mirarem d’aclarir l’abast de la desil·lusionant mentida. Les informacions consultades per preparar text no advertien clarament d’aquesta invenció. Disculpeu l’entusiasme per uns fets heroics falcejats.

On és Istotxnikov?


CosmoCaixa/ Obra Social "La Caixa"
Passeig espacial de la gossa Kloka i el seu 
"cosmoamo", Ivan Istotxnikov, que viatjaven a la
nau "Soyuz 2", el 1968.
Barcelona. Fa dies que l’exposició Sputnik:  l’odissea del  Soyuz 2 està instal·lada al CosmoCaixa de Barcelona. He intentat vegades anar-hi, però fins dissabte, no van quadrar els astres: temps i aparcament. Casi que haureu de còrrer per veure-la, perquè la tanquen diumenge vinent. Però no patiu: si no tots, alguns dels objectes –exactament no sé quins-, formen part de la col·lecció integral d’aquest projecte expositiu i pertany al fons de la Fundació La Caixa. I igual que ja es va mostrar fa 21  anys al MNAC, potser d’aquí un  temps la recuperen, sobretot si esbrinen coses noves.
 Com una bona amiga deia, sembla que hi ha molts “souvenirs”. Però el terme no és adequat: són records, objectes teòricament personals o relacionats amb l’etapa heroica dels cosmonautes russos i en especial a l’episodi d’un d’ells, que a hores d’ara, encara no se sap on es troba. A través de les cartel·les s’expliquen alguns detalls de l’episodi, però el document  més interessant és la separata que es va publicar el 1994, per presentar el mateix projecte,  aleshores al MNAC, de quan estava sota la direcció d’Eduard Carbonell. El llibret és interessantíssim i explica molt bé tota la història, de forma rigurosa i hi ha punts que sembla una novel·la tipus James Bond, però és història. El que m’estranya és que en 20 anys, ara, no es pugui aportar cap novetat, respecta a la història que s’explica a l’exposició,que es va “destapar” aleshores i que sembla que no s’hagi continuat investigant més. Hi ha coses que queden per explicar, i no saps si són part del misteri o que encara hi ha documents  per desclassificar.
La idea bàsica de l’exposició, comissariada per el Premi Nacional de Fotografia, Joan Fontcuberta, és revisar i recuperar la història i els fets esdevinguts al voltant del llançament del Soyuz 2, el 1968, ocupat i conduït pel cosmonauta Ivan Istotxnikov  i la gossa Kloka. Es tractava del primer vol espacial mixta. Degut a un accident  en que probablement home i gos, van perdre la vida –en estranyes circumstàncies-, els líders van ocultar que la Soyuz 2 anés ocupada i, per assegurar el silenci i l’oblit, van confinar els familiars a Siberia i van modificar imatges i versions. Tal i com pronosticava George Orwell en el seu “1984”. Tot per blindar “l’orgull nacional” i per tal que el tema i la sort del cosmonauta Istotxnikov quedés dissolt i pogués desviar la crítica als rumors –alimentats pels serveis secrets-, sobre “els accessos d’accidents especials”. La versió oficial sols parlava d’objectius satisfets. Igual com es veu que van fer amb la famosa gossa Leica, que tots coneixem per ser el primer ésser de la Terra, en donar una volta al planeta,  dintre una càpsula especial. La gossa va tornar a la Terra, però la van trobar rostideta com un pollastre a l’ast (i els xinesos es veu que s’hi van inspirar per fer una recepta de “pollastre a la Leica”). Per resoldre el tema, els polítics van cercar una altra gossa semblant, i amb la fotografia, semblava la mateixa.
L’episodi del Soyuz 2 ens situa a l’any 1968, en el context de la Guerra Freda i sobretot en el de la carrera frenètica per arribar a la Lluna. La proposta la va fer Kennedy però va incentivar a les dues potències a deslliurar una “cursa sense pietat” per veure qui hi arribava primer. Però per fer-ho s’havien de solucionar moltes qüestions tecnològiques i científiques, per enviar un coet a la Lluna,  aterrar, tornar a marxar, i tornar a la Terra, sa i estalvi. En alguns llocs, els resultats sembla que passaven per davant dels riscos i entre els astronautes i els cosmonautes hi ha tant herois, com màrtirs. L’orgull.

Mala pata

Istotxnikov era un cosmonauta reconegut. Com altres formava part de l’equip d’herois de la Unió Soviètica. El somni de la conquesta de l’espai despertava passió. La seva missió era acoplar la Soyuz 2 a la Soyuz 3. Exactament no he entès si acoplar-se com un endoll o més aviat, sols havien de permetre estar prou a prop, perquè un astronauta passés a l’altra nau, a través d’un petit passeig especial. El cas és que un motor de la Soyuz 2 es va engegar de cop, una mica més toca la Soyuz 3, però va passar fragant i es va situar en una òrbita més alta. En el temps que es va tardar en resituar-se una sonda, davant l’altra, tant des de la Soyuz 3,  com des del control de la Terra, es va perdre el contacte amb el capità Istotxnikov. I quan el cosmonauta de la Soyuz 3 va poder entrar a la nau companya, no hi va trobar ningú.
Aleix Art
Imatge general de l'exposició sobre el Soyuz 2 i les seves 
vicissituds, que encara no estan del tot clares. 
L’exposició de Cosmocaixa reconstrueix amb fotografies i objectes personals i de l’època la història del capità Istotxnikov i de la seva missió. El 1993 es van posar a la subhasta objectes dels cosmonautes de l’època pionera a Nova York. Michael Arena, de l’Smithsonian Institute, va tenir curiositat per adquirir uns grapat d’objectes diversos, amb fotografies i papers d’apunts dels cosmonautes. Revisant una de les fotografies es va adonar que hi apareixia un cosmonauta que no surt a una publicació oficial de l’època. Decidit, va indagar sobre l’assumpta i es va posar en contacta amb col·legues russos vinculats en organismes d’estudi de l’espai internacionals. Les seves preguntes “innocents”, van crear polseguera a Rússia, on el desgel polític era una realitat i quan l’hi van respondre, no era abans d’haver inquietat la memòria d’antics cosmonautes, que coneixien el cas, però que havien “callat”.  Des d’aquell moment, Arena i altres col·laboradors russos, van investigar. I a l’empara de la Fundació Sputnik  van anar desvetllant i exposant a la llum pública l’episodi fosc. La fundació russa és filla de la Perestroika  i està dedicada  a”deslliurar-se de les restriccions del passat recent” i a revisar el passat per anar cap el futur. En el 1994 els objectius es proclamaven amb força i les ganes d’establir ponts i diàlegs eren evidents. Avui la guerra a Ucraïna, sembla que dificulta també la disponibilitat dels russos a facilitar segons quins materials relacionats amb el tema. Així es llegeix en un racó del Cosmocaixa, on teòricament s’havia de projectar un  documental amb material rus.  
L’exposició al Cosmocaixa treu la pols a aquest episodi. Però també aporta una sèrie de material científic que avalaria el interès astronòmic d’aquella missió. Però hi ha aspectes que queden una mica “foscos”, encara: per exemple, es parla d’un asteroide que es diu Kadok, però no s’explica massa, com és que es va poder estudiar: si és que passava per la Terra i era molt a prop. En la separata es donen moltes dades i inclús es parla de que l’asteroide en qüestió genera una petita força de la gravetat i té un satèl·lit propi, donant-li voltes. Però encara no sé si se’l pot trobar per aquí o va passar de llarg.  De fet molt material de l’exposició és en rus i faria falta una mica d’ajuda traductora. Per sort, vaig poder llegir “Sarasade”, en un dels discos que  teòricament escoltava l’amic Istotxnikov . Però tota la resta de la paperassa, els dibuixos són molt xulos, però es fa difícil seguir-los si no es pot llegir ni la numeració.

Coses fosques

També hi ha un  habitacle fosc, molt fosc i ben ambientat, com si fòssim a l’espai, que conté un tros de meteorit. Però trobo que es veu malament, molt fosc. Com si no es pogués ensenyar amb la llum d’una bombeta normal i poder observar bé la seva forma i textura. No veiem cada dia una pedra de l’espai! La pedra còsmica és com una cassoleta i al mig hi ha com uns cilindres de fossa metàlics, que encara no sé que són. Però almenys, es veiés millor... Pel que sembla aquest meteorit hauria quedat enclastat a la Soyuz 2 quan l’anaven per retornar a la Terra. Quan ho van trobar, els científics ho van estudiar i van  descubrir com unes incisions que recordaven les escriptures cuniformes.  Però a la separata també es diu que ningú ho ha pogut desxifrar, ni  pot aventurar que sigui la marca d’una cultura extra-terrestre. Tot això no fa més que afegir estranyesa en el cas.
Un altre aspecte que també mereix un comentari “crític”,  és que dintre de l’exposició, a part d’alguns dibuixos d'Istotxnikov, també hi ha dues pintures atribuïdes al mateix cosmonauta. Exactament són reproduccions  digitals sobre tela. S’entén, còpies d’uns originals que no se on són realment, però tal i com veiem, semblen prou interessants, perquè estan formats per collages de fotografies transferides sobre un suport, amb alegories de l’espai o visions planetàries i “desitjos” com els d’un  cosmonauta plantat a la Lluna, amb una bandera de la CCCP. Rauschenberg a la russa. Entre les grans fotografies també hi ha la imatge promocional de l’exposició, amb la gossa ben espantada i l’astronauta fent un passeig especial. El tema és que no consta que arribessin a fer un passeig especial, segons es pot llegir a la separata. És un fotomuntatge?
Comprenc que els objectius de l’exposició potser són més concrets: el material central són les  fotografies que demostren l’omissió d’ Istotxnikov i també i sobretot les imatges del documental en que es veu l’astronauta pujant a la càpsula i la ignició. Tot l’altre material és més contextual i anecdòtic. Excepte el meteorit i les imatges de l’asteroide, que aporten pistes que potser serveixen més a la ciència, però també formen part del projecte real del Soyuz 2 i 3. A partir d’aquí, trobo a faltar que, després de vint anys, no hi hagi cap novetat, encara que sigui saber si la viuda d’Istotxnikov, encara està viva. El 1984, després d’anys a una espècia de presó per “dissidents o perillosos”, es va poder escapar i vivia a Finlàndia. Tampoc em queda molt clar quin ha estat el paper del comissari i, en quina mesura, ell mateix, Joan Fontcuberta, prou interessat en aquest tipus de “reversions” de la realitat, ha afegit a la mostra, material extra, seu.  Això sí: l’exposició val la pena veure-la, per veure de primera mà, documents i documentació de l’època, a més de la cassoleta de pedra de l’espai. També el marc del Cosmocaixa és una passada.