contacte

Contacte: ctlls@yahoo.com

dijous, 24 juliol de 2014

COL·LECTIVA ALEIX ART 2014:



































Exposició col·lectiva amb artistes citats al blog Aleix Art, entre agost 2012 i 2013. Tema: un país pel futur. Arts: pintura, dibuix, escultura, llibres d'art, joieria, etc. Artistes: Marta Ballvé, Marta Calvo, Cris Curto, Nuri Manent, Roser Oduber, J.L. Pascual, Jaume Puigdomenech, Josep Maria Rosselló, Núria Segura, Montse Urán, Núria Vall, Joan Vall, Carles Vergés. Artista convidat: Recién Llovido. La mostra dintre la mostra: Ignasi Arañó, Ñay. Activitats paral·leles.

Inauguració el dissabte, 26 de juliol de 2014, a les 7 de la tarda, a la capella de Jesús, Centelles.



SPONSORS
AJUNTAMENT DE CENTELLES      DORSERAN    LA SAGRERA   BIÉS OSONA  

ASSESSORIA PUIG      TERRYTOWEL s.l.         PISCA

COL·LABORADOR

LA DROGUERIA


diumenge, 20 juliol de 2014

EXPOSICIÓ AL CACiS

Maria Picanyol, ceràmica amb el bosc de la infantesa

Fotos: Aleix Art



Calders/Centelles. Quina casualitat: fa uns mesos una Maria de Centelles treia relleus d’escorces d’arbres amb làmines de fang, apretant-les amb força contra el tronc. Vèiem els resultats en  l’exposició de pintura i ceràmica  d’Adults, a la capella de  Jesús.  Ahir la ceramista d’Artès Maria  Picanyol presentava  una exposició amb la mateixa  idea al Centre  d’Art Contemporani i Sostenibilitat El Forn de Calç, de Calders.  A vegades  les idees estan a l’aire i més  d’un les recull sense que s’hagin de  conèixer. Hi ha casos famosos. Potser  heu  sentit a parlar de les teories evolucionistes  de  Charles Darwin i en canvi desconeixeu les similars, paral·leles i contemporànies conclusions d’Alfred Russel Wallace.
Placa porcellana amb fulles estampades i fornejades.
El fons també és una planxa de fang negre.
Entre  artistes és molt difícil ser original, ser el primer. Les avantguardes, milers anys d’història, un planeta molt creatiu,  han fet molta feina. L’important em sembla que està ara en la lectura que cada creador fa, el treball i els resultats que s’inciten i la recepció. La Maria Picanyol,  la d’Artés, és  ceramista  de tota la vida. Per fer les obres inèdites, pensades per l’exposició al  Cacis, crec que  ha fet un pas endavant. La seva obra “anterior”  ens  la recorda dues  peces d’aire més oníric,  instal·lades entre els arcs de pedra del forn, a l’exterior. Són escultures exemptes. Ja són arbres o troncs, però barregen altres solucions ocasionades  per altres interessos potser més literaris. Per arribar a les peces  centrals de l’exposició, a les noves,  pensades i  fetes  expressament, la  Maria s’ha passejat de nou  pels  boscos de la seva infantesa i ha cercat la manera que aquell entorn quedés recollit  a la seva  obra, de la manera més natural. Un imput  que respon  en bona mesura  a  les  “exigències” del Cacis que  sobreviu al mig dels boscos del Moianès com a pol de creació i divulgació artística centrada en el respecte i conservació de l’entorn natural. Roser Oduber és la mestressa d’aquest centre,que té una programació estable anual. Tot i el seu  aparent aïllament,  és fàcilment visitada per veïns i forasters que volen participar.  Tenen artistes en  residència, fan  campus  per  xavals ara  a l’estiu. L’enllaç: http://www.cacis.cat

Maria  Picanyol treballa amb fang refractari destinat a forn d’alta temperatura. Ha agafat un bon tros d’aquesta argila i s’ha anat dedicant a treure negatius de  les  escorces d’arbres: una noguera, un pi, etc. També ha agafat fulles  i branquillons i  els ha  apretat contra planxes  de porcellana. No només això: ha deixat branquetes  amb fulles  d’aquestes sobre la  planxa  blanca i ho ha  posat a coure tot al forn. A milers de graus de temperatura, la porcel·lana s’ha cuit i la fulla ha deseparegut. Però en el  procés  de  transformació  ha  deixat anar algunes  propietats,  com uns  components òxids que han  donat  tonalitats ataronjades al voltant de la posició  original. Això ha donat com a resultat unes planxes  de porcellana amb una gran marca de la  branca  al centre i tot de relleus de formes fitomòrfiques, amb tocs acolorits i vitrificats. La mateixa artista creu  que això es  déu a l’alt contingut de ferro en el sòl de la zona.  Aquestes  planxes de  porcellana  d’alquimista i els  motllos de fang són com el quadern d’esbós del dibuixant. Són el treball de camp de la Maria, que els  mostra  com a peça escultòrica, amb tota la poètica que emana de la textura, tonalitats i formes. 
Però  els motllos de les escorces  d’arbre han servit a l’artista per fer altres obres: pressionant-hi  a sobre  noves  planxes de porcellana, ha extret dels motllos primers noves  peces,  que  en són nous positius i que permeten donar  forma  a peces que  poden  arribar a  tenir un sentit més utilitari –com plats-, però que  per la Maria  no deixen  de  ser noves escultures. Peces per contemplar.  Els motllos de fang es mostren  sense esmaltar. Els  positius de porcellana porten una capa d’esmalt  transparent. Com melmelada. Picanyol  ens indica que es  tracta de components  xinesos.
L’obra de negatius  i positius és la primera part de l’exposició. Les planxes  de porcellana, la  segona. La  tercera  part no és menys important: es la més  visible, perquè es tracta de  quatre troncs fets de de fang. Cada tronc està construït per cilindres que tendeixen a aprimar-se a mesura que s’alcen i que guarden una solució de continuïtat, amb cada part. 
Una artista que també ha exposat al CACIS 

i que coneixem
prou és la  Marina Berdalet.  
Fa uns dies, a començament
de juliol, va comunicar que agafava 
el cotxe amb el
seu home i que se n'anaven 
a Pontevedra. La missió
era  muntar  una exposició 
conjuntament amb Mercedes
Cabada, amb qui d'entrada 
sembla que plàsticament
també  hi manté una curiosa afinitat. 


Maria Picanyol ha treballat cada tronc, amb fang refractari de dos colors –dintre els tipus blanc, roig i  negre-, que sàviament mescla i treballa per donar forma  lineal a escorces. No són escorces amb un relleu agut, sino  que són estrucutres  líneals que s’entrellacen o taques escampades o, també, topos que donen  una visió pictòrica i poètica de la columna vertebral  dels arbres. El tronc dels  topos és potser la que recorda la vessant més literària de l’obra  de Picanyol. Però  els altres  també evoquen històries: sequeres, gotes  d’aigua, els camins de les formigues, etc.

En resum: ens  trobem al Cacis amb una bona proposta artística, que bé val una visita, per disfrutar amb les possibilitats del fang i valorar la natura, amb una nova mirada. No tinc visió retrospectiva sobre l’obra de Maria Picanyol, però m’ensumo  que aquesta seva retrobada amb els boscos de la infantesa li poden obrir camins  creatius fascinants. 



































dilluns, 14 juliol de 2014

TREBALLS D'ESTIU (I)

Porcellana fina


Fotos: Aleix Art

Centelles. Des de fa varis estius, els  juliols acostumo  a fer algun curset. Primer els de gravat amb la Fina Tuneu, a Tona i des de l’any passat amb la Marta Postico al seu taller de Sant Pau. És la guinda al curs. Com els “cinc minuts més” al llit dels diumenges. Ambient distés, un lloc  diferent  i coses noves: aquest cop la Marta ens ha fet tocar i experimentar amb la porcellana. Pasta fangosa de color blanc. La del secret llargament guardat pels tallers de la Xina i que el segle XVIII es va “redescobrir” a  França. De Limoges prové  la pasta que va sostentar el poder de la Madame de  Pompadour . Però també hem tocat una  pasta d’origen australià, més fosca –com gelat d’avellana-, i amb unes altres propietats. 
Faltarien moltes  més hores de treball, per saber quines qualitats té aquest  material com el  fang, però més difícil d’obligar i com un xiclet. La Marta al principi ens deia: cerqueu fer superfícies  fines i  veureu com  la porcellana té propietats translúcides. Però és tant fràgil! Qui ha volgut també ha pogut donar color amb uns esmalts,  fer formes  a partir de motllos de guix amb porcellana líquida. Tot  plegat  ha sigut un tast, un rosar la punta del iceberg. Faltaria una major dedicació i estudi de les possibilitats.  Però ha sigut un bon taller. A més ha motivat a un bon  nombre d’alumnes, sobretot tasta-olletes joves i amb diferents orientacions professionals, que troben en el fang un aliat per crear formes, textures i fer volar la imaginació.

Matèria accessible

En el taller de quatre sessions, hi hem estat alguns dels alumnes del curs anual. Però s’hi han apuntat tot un altre grup de persones, atretes per la novetat del material. Ja ens agradaria veure  tota aquesta gent reapuntada al curs trimestral,  que darrerament costa  tant d’arrencar per falta d’inscrits. A porcellana vam començar dos grups i n’han  acabat sent tres, d’entre sis i vuit persones cada un. La Marta no volia tampoc aglomeracions i s’han  hagut d’ampliar horaris: dimecres al matí i la tarda i dijous al matí.
Un  taller accessible i amè, relaxant. La profe deixa fer,  només orientant,  amb paciència. Per això era important ser pocs, dintre de tenir més mans. La  Marta  ja coneix una mica més la porcellana.  Potser recordareu la seva obra exposada a la Col·lectiva Aleix  Art de l’any passat, amb les tasses  blanques acabades amb filaments  negres.  La Marta  ja domina molt més l’ús del torn. Però a nosaltres també ens  ho ha anat  deixant  provar.  Tot  un experiment pels qui normalment  confiem amb  les mans.  Dimecres que ve  ho acabarem de  comprovar tots. Serà  l’últim dia. No quedarà  gaire marge per fer i refer peces, però ho aprofitarem fins al final. Les  peces de  porcellana  sembla  que s’assequen més ràpid i la Marta ja  va poder coure alguns treballs del inici.

És habitual  que en aquests cursets,
els companys porten coses per picar.
La Roser Cruells va portar unes galetes,
que es fa ella,
molt bones d'espelta i xocolata amb taronja.
En va acabar fent bossetes per tots, per
emportar-nos a casa.
La  ceràmica obliga uns temps  que superen  les  ganes de treballar al taller i xoquen amb altres obligacions del mes d’agost.  Fa uns anys ja dedicava  un article en aquest mateix blog, a  la mateixa professora de ceràmica i  esmentàvem el  seus  moments difícils  per dedicar-se  plenament en el seu art. No ha  canviat tot molt,  però crec  que  el fang guanya adeptes. La  Marta té un bon potencial com a professora.  Crec que seria una bona iniciativa si els del Taller d’art –destinat als menuts-,  fessin un  salt qualitatiu i creessin  una autèntica escola d’art a Centelles, com  tenen,  per exemple  a  Caldes  o a La Garriga. L’art ha  perdut posicions  socials  -s’esmenta molt poc en els mitjans de comunicació, a part de festivals de música o  teatre-, però realment continua  sent un refugi  de necessitats  i curiositats.  











dimarts, 8 juliol de 2014

FINESTRES

Noèlia Marin explora Centelles

Centelles. Aquest dissabte, 5 de juliol, vam canviar les obres de les Finestres d’El Trabuc. Hi hem tingut les ceràmiques de l’Olive Pur i ara hi tenim les fotografíes de la Noèlia Marín. Ambdues recent adoptades a la vila centellenca. La Noèlia viu a la Plaça Major, prové de Vilassar de Mar, és fotògrafa professional. El que realment li agrada és la fotografia d’autor: quan pot viatge o passeja càmera en mà. A la Festa del Pi, va guanyar un segon premi al concurs d’enguany. Ara ens redescobreix racons amagats del nostre poble, que  per ella són nous. Els mira per primera vegada. A la Noèlia li agrada que surti alguna  persona, en trànsit, present a la captura, que ajuda a entendre la dimensió de l’espai.
La Noèlia també ha viatjat a la India, a París. Això és com la punta de l’iceberg. Es podrà veure a aquestes finestres de la cafeteria del Carrer Socors, fins a mitjans d’agost.

La protagonista de les Finestres d'aques mes ens ha enviat  un text propi que ens parla del seu treball i se'ns presenta una mica més. Aviat trobareu el mateix material imprés en paper en el butlletí especial  que trobareu al Trabuc mateix.  Podeu aprofitar  per fer-hi un te o provar els famosos croissants de xocolata. 


CARRERS DE CENTELLES

Noèlia Marín. Des que vaig venir a viure a Centelles el 2013 la seva màgia i la seva gent em va captivar. És per això que a principis del 2014 vaig començar aquest nou projecte, i que avui dia segueixo ampliant, fotografiant les seves festivitats i llocs que encara estic descobrint.

L’exposició que es presenta fins el 15 d'agost al Bar el Trabuc  a la plaça Major és una petita col·lecció de 9 imatges en sèpia, il·lustrant un recorregut pels diferents carrers de Centelles, situats al centre de la vila. El Portal, el Carrer de Sant Cristòfol, Carrer de Santa Anna, call de les Puces. Un passeig on la gent passen a ser protagonistes, formant part de la imatge, i on la perspectiva lineal juga un gran paper donant-li profunditat a les fotografies. En aquesta selecció també he inclòs alguns llocs d'interès històric, Mas Vinyoles, Molí de l'estrada, Cercle de les bruixes: a través del moviment creat amb la càmera represento el misteri i la màgia d'un dels punts místics de Centelles i mostrant amb nitidesa la seva disposició circular
.



Més informació:
http://cronicadecentelles.blogspot.com.es/2014/03/fitxem-artistes.html







dissabte, 5 juliol de 2014

CENTENARI DE VINYOLI A CENTELLES

El poeta d'Abelone inspira al Sarrate més conceptual

Pintura i muntatges poetico-teatrals conformen l'exposició homenatge al poeta, 
que s'ha  preparat a Centelles i es podrà veure a la Capella de Jesús des d'avui  fins el diumenge 20 juliol, 
quan es presentarà el muntatge "La Paraula", dirigit per Montserrat Grau

Fotos: Aleix Art




Centelles. Ara a les 7 de la tarda s’inaugura  a la Capella de Jesús una mostra de Jordi Sarrate dedicada a la poesia de Joan Vinyoli. L’any passat va tocar Espriu,  ara  Vinyoli també  en motiu del respectiu centenari del  seu naixement. El dia de donar llum va ser dijous passat, 3 de  juliol, que a Barcelona es feia  un espectacle. A Centelles, aquell dia, Sarrate i els col·laboradors estaven  muntant l’exposició, que  també serà cau de recital i muntatges dramatitzats.
En l’apartat purament  artístic, Sarrate ens  aproxima  una selecció d’obra pretèrita i nova. La més antiga testimonia l’apropament a l’obra del poeta, ja sigui per satisfer muntatges dramatico-poètics o per respondre a la seva intepretació visual dels versos. Els poemes d’El Cant d’Abelone o del Llibre d’Amic, són el principal material de treball, abans i ara. Fa més de  trenta anys ja es va fer un muntatge, aprofitant la familiaritat de Sarrate amb el poeta i amb això altres persones de Centelles, reforçaven el seu paper actiu en la represa cultural dintre els anys de la dictadura franquista.
A la Capella trobareu dibuixos i col·lages que ens  proposen una  visió del personatge d’Abelone. Però  Sarrate ha représ la seva capacitat interpretativa, per fer noves  obres que trenta  anys  després dels primers quadres vinyolians, inclouen  els  ingredients que l’artista ha anat afegint a la seva maleta biogràfica:  una manera de pintar amb aiguada, dominiada per tons blaus i de gammes càlides. S’ha fiançat l’ús de materials trobats, com el mirall i les planxes de les vies. 
Però també  hi ha  enfocaments diferents respecta l’obra espriuenca de Sarrate. Sota l’obra de Vinyoli, trobem  un Sarrate menys  teatral, més purament pictòric i conceptual:  formes geomètriques simples, sobre grans fondos de colors,  ens evoquen una poesia que segons  Joan Margarit, amic i estudiós de Vinyoli, ja van anar madurant una visió filosòfica, des de posats més religiosos fins a d’altres més metafísics. Les obres mida foli, poden tenir una finalitat més utilitaria. Pertanyen a l’época de  les grans empreses divulgores de textos i obra gràfica. Les peces  del  2014, són pintures de gran format, dedicades  totes elles a  raonar una poesia.

L’exposició que s’inaugura avui es completarà amb tres muntatges. A  la inauguració, Lluís Solà evoca el poeta. El diumenge 13, a  les 7, Sarrate dirigeix Gemma Reguant i Ramon Vila en la reedició dramàtica del Llibre d’Amic i els Cants d’Abelone.  El diumenge, 20, últim de l’exposició, es presenta  el muntatge entorn l’obra i la vida de Vinyoli, “La paraula”, dirigit per Montserrat Grau  i amb l’actuació d’Arnau  Casanovas,  Laura Cruells, Laura Marsal, Albert Prat i Jusi Ruiz. Em vaig a dutxar, perfumar i posar la camisa!  


Aleix Art

dijous, 26 juny de 2014

TRIO DE GRAVADORS AL TEMPLE ROMÀ

Vidal, Colet i Permanyer: molt més enllà de les ruïnes


Aleix Art
Colet, Vidal i Permanyer al Temple  Romà, 
la tarda de la inauguració de l'exposició
Vic/ Centelles. Experimentar. Als artistes ens agrada potinejar. En aquella obra hi ha una barreja estranya entre la tinta negre fruit de transferir una fotografia i sectors de fons  negre, estampat sense remordiment mitjançant la pressió d’una  fusta. Sembla  ajustat, estudiada la posició,  però un i altre procediment es barregen i el tot resulta com una fotocòpia mal feta. L’artista ens parla de ciutats en ruïnes, però  veiem  més aviat com castells reconstruïts amb parts discordants. Hi ha racons i espais arquitectònica, miradors, parets, columnes... però  no són ben bé  les ruines romanes de Piranesi, encara  que domini  el negre.  Són gravats que  l’artista porta a la seva bola fins a l’abisme que  talla la comunicació. Els camps  de colors –taronges, rogencs- no estan posats per enlluernar,  sino per provar. El resultat desil·lusiona d’entrada, però fa ja uns dies que dono voltes mentalment a les formes dels  grans gravats, combinació de serigrafia i xilografia, obra d’Antoni P. Vidal. Tres gravats d’aquest tipus estrany es mostren  a l’exposició  tripartita que acull fins  el  20 de juliol el  Temple Romà de Vic:  obra de Vidal,  Neus Colet i Rosa Permanyer. Una mostra que  porta  molt de temps esguardant-se i que ha permès als  gravadors, tot i llurs múltiples activitats, preparar-la i dedicar-hi obra nova inèdita. A  Permanyer ja la coneixem més. La  retrobem amb els seus fotogravats estampats sobra fons de planxes de  ferro,  entintades vermelles. Negre, blanc, vermell: retrobem els  seus  colors però detectem la reforçada presència  de l’arquitectura i l’urbanisme.

Els més “nous”

Aleix Art

Aquest proper dissabte, s'inaugura
a  Cadaqués, la 34ena edició
 del Mini-Print.
Hi ha centenars d'artistes gravadors 
seleccionats,  per les seves 
petites estampes
de qualsevol tècnica que  faci ús d'una 
matriu. Paral·lelament es faran
les sis petites exposicions dels guanyadors
del  2013.
Podeu saber i veure coses al web:
http://www.miniprint.org/

Colet i Vidal són artistes relativament poc tractats en aquest blog. Vidal vaig cronificar-lo fa uns anys  per una exposició a Lleida sobre els ponts que atravessen la capital del Segre. Però  era  tant diferent! Aquí,  al  Temple  Romà, hi trobem un treball més salvatge, més despreocupat de  l’afecta bonicó.  Potser llimant l’error, però  per això amb el seu què, que com deia abans, es manté  digerint-se dintre la matèria gris.
Neus  Colet  és una artista que  l’anem coneixent de mica  en  mica. Participa amb altres projectes col·lectius amb  Permanyer, com el grup Empremtes. Al  Temple, Colet ens vol parlar també  de ruïnes. Però, per  mi que cerca un altre tema. La  juxtaposició d’una forma regular,  perfecte, lineal amb un fons paisatgístic i d’orografia irregular. Ella vol parlar d’aqüeductes i de les restes de civilitzacions, però és  com si  volgués  versionar el monòlit negre de  “2001,  una odissea de l’espai”,  i escampar  les seves estructures  metafísiques pel territori.
En tots tres casos l’experimentació  no  descuida  una  presentació acurada  i pulcre de  les estampes,  que  troben  una bona continuació en els tres llibres d’artista que completen la mostra.           

dimecres, 18 juny de 2014

MOR EL PINTOR IGNASI ARAÑÓ

La barca ha salpat


Centelles. Aquesta nit a les 9 del vespre ens ha deixat l’artista centellenc Ignasi Arañó. Jove, se li ha complicat una malaltia imperdonable, amb molta rapidesa, . Pintor,  professor d’art al Institut Pere Barnils de Centelles, professor també a l’Escola Massana, ens ha deixat una extensa obra amb multitud de temes i etapes que serà  un gran llegat per no oblidar el seu nom. Tímid i reservat, no defugia el debat entorn a la seva obra i l’art en general.

La seva pintura parla del seu jo: paisatges marins desèrtics on cerca l’ambigüetat entre els plans de l’horitzó i franges cromàtiques. Dones d’esquena a la platja, que com un voyeur tímid recreava en les seves teles i fustetes. Paisatges familiars: Centelles, el Montgrí. Va anar desenvolupant un estil de "taca gasiva”, que podia deixar espais en blanc. Com l’estil expressionista de’n Musach –veure article anterior-, però portat a un extrem més existencialista. Però parlem d’una sola  etapa i caldria evocar també altres etapes anteriors de caire més surrealista o de traducció de visions interiors. Era un creador incansable, que trigarem el seu temps a digerir i a comprendre, igual com el seu buit es farà sentir entre els seus i els pròxims. Descansi en pau. 

L'enterrament serà demà divendres, 20 de juny, a dos quarts de quatre, a l'església parroquial de Centelles. La Capella Ardent estarà instal·lada al Tanatori centellenc.

El 2008 vaig escriure-li la següent  ressenya per una exposició, a Amics de Centelles:

Síntesis 

Ignasi Arañó desenvolupa el seu tema característic de dones a la platja. Des dels apunts «in situ» avança cap a terrenys més interessats pels volums i la síntesi, en un procés que l’artista qualifica de realisme o abstracció conceptual.

Darrera aquest tema, a més d’un interès formal, hi trobem una evocació de records i una reflexió sobre l’individu. La majoria de pintures representen figures femenines d’esquena, descansant o esperant soles, assegudes a la vora de la platja. Temes que no tenen una geografia concreta i que poden esdevenir tant a Barcelona com a Brighton.

Aleix Mataró Garriga
Centelles, 19 de juliol de 2008


dimecres, 11 juny de 2014

JOSEP MUSACH

El pintor revisa setanta anys

Totes les fotos: Aleix Art
Josep Musach, parlant dels seus primers dibuixos



Centelles. L’altre dia a la tele es queixaven del prop apreci general per la Cultura, però acte seguit van posar la caràtula dels sports i es van posar en aquest tema. No podrien fer el mateix amb les muses i parlar de pintura, escultura, dibuix, gravat?
Els anys de formació passen  per dibuixar moltes models
o provar els pinzells amb temes propers, que acabarant
sent leit-motiv.
Centelles, dissabte, 7, a les  7 de la tarda: un bon  grup de gent s’aplega a l’entrada del Marçó vell. Esperen ansiosos per entrar a veure l’exposició de Josep Musach. El gran pintor, artista degà, mestre de mestre, promotor de grans iniciatives –com el puzle-, ha fet una tria de les obres dels seus 70 anys de carrera per presentar una retrospectiva. Una mostra limitada per les dimensions del Marçó, però que per això mateix resulta suficient per copçar les línies mestres i els grans temes que han  preocupat a l’artista centellenc: la figura, sobretot el retrat. El paisatge, sobretot el centellenc. Bodegons. Hi ha obra corresponent als anys de formació: dibuixos de model,  primeres pintures. En una làmina hi podem veure dibuixos d’infant intuïtiu, juntament amb d’altres dirigits per un bon mestratge.
En aquest dibuix, Musach es revela com un  bon
dibuixant urbà, amb tinta. 
A l’entrada hi ha un dibuix d’una model del que en destaca especialment el retrat del rostre i la mirada. Aquesta capacitat de captura  de l’expressió la retrobarem en d’altres retrats que l’artista ha dedicat al seu entorn familiar. Aquests dibuixos són amb  llapis o carbonet. La mostra testimonia també la versatilitat de Musach amb diferents tècniques: a la sala del mig hi trobem un grup de dibuixos amb tinta xina. El que és una vista urbana em sembla d’una qualitat excepcional. Pel  domini del traç i la capacitat sintetizadora per explicar l’ambient.
A prop d’aquest n’hi ha un parell que el mateix artista el qualifica d’abstracte. Però casi amb un aire despectiu: són dibuixos de fa cinquanta o seixanta anys. En Musach no ha tornat  mai més a una abstracció pura. Però en canvi sí que la seva pinzellada s’ha anat convertint més en taca. Els bodegons dels anys acadèmics són  pulcres, precisos, carnosos. 
Les vistes centellenques de Musach guarden cert
parantiu amb les de Labarta. Però Musach
acusa més els volums i aplana els colors.
En les vistes del passeig i sobretot en l’obra darrera, és la superposició  de taques el que ho explica tot. Per culminar l’exposició, Musach a preparat un conjunt de quatre quadres, dedicats a la línea de montanyes dels entorns de Centelles. Cada quadre representa un racó característic –Puigsagordi, Montseny, Tagamanent, Castell de Sant Martí. Els tons de cada un tenen una variant que es correspon amb una idea de les estacions de l’any. Tons apastal·lats, de cert aire serigràfic: és a dir, són paisatges fets amb forma de colors plans, sense volums ni sombrejats. I amb aquest aspecte taquejat, sense ser especialment expressionista, que Musach ha anat perfeccionant i que d’alguna manera s’ha convertit en el seu segell distintiu.

En els últims anys ens  hem  acostumat a veure en Musach passejant pel poble, casi com un veí anònim més. Però a la seva espatlla i si hom té l’oportunitat de revisar els arxius,  es retroba l’embranzida  d’un pintor que  va arribar a tenir cert prestigi entre els artistes catalans de la post-guerra. La seva pintura és hereva  de la que podien fer un Labarta o també Francesc Domingo o Josep Amat. En el fons de tot la gran influència que s’hi entreveu és Cezanne. Musach és com un neo-cezennià que ha portat la seva obra cap a terrenys més expressius, fins al punt que en els quatre quadres  de les estacions s’acosta perillosament a l’obra d’un Rothko, malgrat la disparitat dels punts de partida. 
Musach normalment defuig que se'l compari amb
l'abstracció, però si volguessim darrera aquestes
pintures dels entorns orogràfics de Centelles, ben bé
hi podem veure les franges de colors que feia  Rothko.
En tot cas, distingim en  l’obra  de Musach l’estil d’un home que s’ha arriscat i ha tingut el cuquet d’anar investigant, amb franquesa, el seu camí pictòric.  L’actual exposició del Centre d’art el Marçó vell és tota una lliçó d’art, per la constància i els anys dedicats a la recerca del “jo artístic”. Es podrà veure fins el 20 de juliol.  

dissabte, 7 juny de 2014

FINESTRES

Olive Pur: la màgia de la ceràmica silenciosa 


Aleix Art
Olive Pur intal·lant les peces de ceràmica
Una tarda va aparèixer al curs de ceràmica l’Olive Pur. Vienesa, centellenca d’adopció, portava ja un bon bagatge amb el fang, com ens va demostrar aviat amb el seu famós gat. Estudiant d’arquitectura  del paisatge, aquest darrer any ens ha deixat per poder-se dedicar molt més extensament a aprendre l’art i els secrets del fang, a l’Escola d’Art de Vic. Vol que aquest sigui el seu ofici i modus vivendi.  Amb determinació i paciència, avança en la  consolidació del seu rumb i ara ja comença a sortir de fires, per distribuir els seus objectes. Abans que ens torni a marxar lluny –qui sap-, li hem demanat que ens deixi compartir les seves peces, en una exposició a les Finestres d’El Trabuc. Objectes domèstics, d’altres simplement per admirar formen el petit tast de peces de gres,  afaiçonades amb gust i gràcia, i esmaltades amb tons generalment terrosos i d’aires natualistes. Pur és una artista perfeccionista que no està satisfeta davant el primer resultat, sino que busca i és capaç d’aparcar una peça aparentment maca, per anar a buscar-ne la que exactament té in-mente.
A.A.
Pur combina diferents esmalts i tècniques
No podem deixar de recordar  l’exemple fresc de les peces de l’Antoni Cumella admirant les de Pur. Ja que en  les superfícies d’algunes de les peces també hi ha el gust per cercar un aspecte expressiu, abstracte i estèticament efectiu.  En el que  és la forma hi ha poques coses deixades a  l’atzar . En el que depén de l’acció del forn hi intervé en major mesura l’atzar. Però tot i així, sospito que l’artista pot arribar a preveure els resultats fins a cert punt, gràcies  a una encertada aplicació dels esmalts o engalbes sobre la superfície argilosa.

En qualsevol cas estic segur que sabreu admirar l’encant silenciós  d’aquest grup de tasses, gerros i cossis de gres que Olive Pur ens ha deixat i que ella mateixa ha instal·lat per aquesta petita exposició individual a les Finestres d’El Trabuc, que es  podrà veure durant tot el mes  de juny. 

dimecres, 4 juny de 2014

ART ROMÀNIC

Foto MEV
Vista de l'entrada de l'exposició amb el fragment conservat del baldaquí de Ribes

El MEV revisa la pintura del frontals d’altar

Vic/ Centelles. Això de desconnectar-se uns anys de l’estudi de l’art romànic –humilment-, l’única cosa positiva de tornar-hi a treure el nas, ha estat que hi ha nous estudis que avancen matèria i que son la base per llibres i noves exposicions. A Vic han estat estudiant durant uns anys la matèria del què estan fets els frontals d’altar que conserva el Museu Episcopal. Investigar materials, aportar pistes i informació sobre el “modus operandi” dels artistes autors, dels  iconògrafs, reforçar els vincles de tallers i artistes, la funció dels mecenes, etc. Amb tècniques de laboratori avançades això ja és possible sense destrossar la peça. Les conclusions d’aquest estudi il·luminador es presenten ara en una exposició al MEV, amb el suggerent títol, “Pintar fa 1000 anys”. Els estudis s’han fet amb col·laboració amb el projecte Magistri Cataloniae de la UAB.  
Caps del  Mestre de Cabastany

També al Museu Nacional d'Art de Catalunya 
han organitzat una  petita,  però potent mostra,

entorn al Mestre de Cabastany. 
Han reunit un grupet
de "caps", busts de marbre, 
procedents de col·leccions
internacionals i que originalment estaven
de la portada escultòrica de Sant Pere de Rodes,
desepareguda i de la que 
sols es conserven fragments. 
La petita mostra permet comparar els caps, valorar
la riquesa en la representació de la facció, 
l'expressió i
subratllar la petjada de l'escultura romana.
Comissariada per la conservadora Judit Verdaguer, la primera idea que hom rep amb claredat és que l’auto-estima per l’art romànic s’ha enfortit. Textos de sala i presentació transmeten una reivindicació més clara i contundent de la importància a nivell europeu de la pintura romànica catalana i de  l’excepcionalitat dels frontals d’altar, com els tan ben conservats al MEV. Ja es sospitava, però ara és diu  sense embuts, ni matisos relativistes.  En aquest sentit hi ha un element expositiu que avala aquest revalortizació i alhora ajuda al missatge de la mostra: els frontals d’altar es mostren, penjats a la paret, a un metre i  mig del terra, amb línia recta i a l’alçada de la mirada de l’espectador. Potser perden la idea de funció –com així es mostren a les sales permanents-, però es pot apreciar com mai el traç negre, els colors, les línies matisadores, la iconografia, la composició. El MEV situa a primera línia de l’exposició, algunes de les taules més preuades, com el baldaquí de Ribes, el frontal de Lluçà, etc. Sobre aquestes s’han exercit els estudis i d’aquestes deriven els elements didàctics  com els minerals que expliquen l’origen dels pigments del romànic. En aquest sentit és una molt bona exposició: profunda en el missatge, amena en la forma.
Algunes de les descobertes permeten precisar el tipus d’aglutinant: se sabia que s’utilitzava tremp, però no oli de llinosa. Aquest aglutinant apareix esmentat al manual de Teofil del segle XII, però no es tenia constància de l’us de l’oli abans. També es precisa l’origen d’alguns pigments trobats en aquestes taules: hi ha lapislàtzuli de l’Afganistan, el blau indi, els tons grocs per immitar l’or. Etc. Resulta clar que en  aquell temps, les esglésies eren decorades amb ganes d’impressionar i elevar l’esperit. Un capítol a part de l’exposició és el de recuperar la visió original dels frontals abans no desapareixès la patina dorada que cobria marcs i espais sagrats. Tenyint un material amb àcids, en el procés conegut com “colredura” s’aconseguia imitar l’or i donar un aspecte sagrat als frontals dels altars romànics. Un muntatge informàtic permet veure quin aspecte podia tenir el que ara es veu brut i marronòs.
A través dels recursos tècnics es rectifica l’existència de tallers a Ripoll i Vic, entorn als centres eclesiàstics, que farien us d’uns models iconogràfics i figuratius que van repetint més o menys iguals. Però es connecta aquest art dels frontals amb la resta de frontals d’altar europeus no pintats?  Hi ha una translació directa de la pintura mural a la fusta o es vehicula de forma més heterodoxa? Segurament això ja hi ha algú que ho investiga.


dimecres, 28 maig de 2014

REIVINDICANT SUBIRACHS

La llei que tanca història

Aleix Mataró
Escultura de Subirachs inspirada en la cinta de Moebius,
que es pot veure a l'Espai Regomir
Centelles. Es veu que fa uns vint anys, l’Ajuntament de Barcelona va decidir rescindir els lloguers de temps indefinit d’entitats i comerços en una sèrie d’immobles de la ciutat. No sé si m’explico amb propietat. El cas és que ara han passat aquells 20 anys i ens trobem que aquests lloguers llargs acaben d’aquí set mesos. I el fet és que tanquen establiments històrics. Però molt històrics: ara sé, la botiga de les xocolates Farga, la galeria Joan Prats, la jogueteria de la Plaça del Pi i també l’Espai Regomir. En aquest darrer s’hi instal·larà un hotel. Un altre? No cal que digueu si us agrada o no el concepte renovador de Barcelona. Les preguntes són les mateixes:  perquè han de consumar-se aquestes liquidacions, que abonen la despersonalització de la capital? Perquè no els hi tremola el pols alhora d’esborrar història així? Perquè no poden revisar aquesta llei extingidora?
L’Espai Regomir -en el carrer del mateix nom-, és un local “llogat” des de fa molts decennis per la galeria  Artur Ramon i durant aquest temps ha servit de show-room reservat, destinat a promoure entre clients interessats, l’obra de Josep Maria Subirachs: escultura, pintura, dibuixos, medalles, etc. Ara aquest espai s’ha de desallotjar i els inquilins han decidit rematar la història, obrint-ho al públic, els dimarts i dijous, de 10 a 1. El passat 17 de maig a la tarda, es van afegir a la celebració de la  Nit dels Museus. Situat al cor de Ciutat Vella, no va trigar a sumar-se a la ruta de curiosos passejants de casa o de fora. Els visitants entraven a una casa antiga, amb pati, de pedra i amb columnes, i feien cap a una espècia de sala baixa, amb bigues de fusta i parets blanques d’aire pairal.
El contingut
Artur Ramon
Josep Maria Subirachs
L’Espai Regomir mostra obra de tota la trajectòria de Subirachs. Peces pertanyents al fons  de la galeria. Però ara també inclou  fons pertanyent a l’Espai Subirachs, nucli del museu que s’havia de dedicar a l’artista amb el impuls de Caixa Penedès. Però la història econòmica ha escombrat aquesta caixa i l’Espai Subirachs ha quedat en suspens. Dit d’una altra manera: el patrimoni d’un dels artistes catalans més importants del nostre temps no troba lloc ni oportunitat, per assentar la base física pel gaudi, estudi i divulgació de l’obra. Estic d’acord en que seria un bon projecte pel Palau dels Comtes de Centelles, ara que està buit. A més, tenim motius.

El fons d’obra de Subirachs restarà a l’Espai Regomir, mentrestant. El mateix artista ha motivat una nova aproximació a la galeria matriu. L’Artur Ramon, la sala del carrer de la Palla, 23, acull una col·lecció de dibuixos. Grans dibuixos. Llapis i tinta. A mi m’agraden les tintes. Es tracta de dibuixos dedicats als volums geomètrics i metafísics que també feia en l’escultura. Judit Subirachs, filla de l’artista, ens explicarà que aquest tipus d’obra era paral·lela a la col·laboració del seu pare a la Sagrada Família. Amb l’obra metafísica, amb les piràmides, Subirachs escapava de l’ombra de Gaudí i reivindicava el seu propi camí. Una trajectòria que ve de lluny. A l’Espai Regomir hi ha una bona col·lecció d’obres de les diferents etapes. Un comú denominador –i la Judit ens ajuda a veure-ho-, és la combinació de matèria i la complementaritat entre superfícies pulides i d’altres més erosionades. El joc entre positiu i negatiu en la concreció dels volums. En els dibuixos tot el que són textures, en la pedra o el bronze, Subirachs  ho tradueix en taques i tramats lineals o més rocosos. L’exposició de dibuixos, es pot veure encara fins el 7 de juny. 

dimecres, 21 maig de 2014

Exposicions a la recta final

Tacar el paper


Barcelona/ Centelles. No es bo tornar de visites a Barcelona i anunciar exposicions que es troben a la recta final del seu curs. Però també és veritat, que un cop es despengen les obres, ni l’artista es mor, ni cremen les obres. De totes maneres, la pròxima vegada ja miraré de donar més marge. El cas és que aquest passat dissabte vaig visitar dos espais que feia temps, per no dir anys, que visitava. No és que me n’hagués oblidat. Simplement que de mica en mica vull anar recuperant i ampliant el repertori d’espais cronografiats.
Dolors Junyent Galeria d'Art
Aquarel·la de Josep Tapiró, que es pot veure
a  l'exposició de la galeria, dintre el certamen
"elpaper de l'art". Hi ha un passaport que
es pot presentar a totes les galeries que hi participen.
Te'l segellen i al final sortegen premis.
Al carrer Aragó, davant de la Fundació Tàpies, però des de molt abans, s’hi troba la galeria de Dolors Junyent, una veterana i ex-presidenta del Gremi de Galeristes, de quan encara s’organitzaven Artexpos.  La galeria presenta a l’entrada una exposició de dibuixos i obra sobre paper. Vàries galeries de Barcelona participen aquesta temporada al monogràfic “el paper de l’art”. La Dolors Junyent ha posat obra de paper, “tacada” per les mans de Barceló, Tàpies, Palazuelo... De fet les ha posat en sentit cronològic, començant des del segle XIX. I d’aquell temps tenen dues peces d’aire orientalista, que us recordarant l’obra de Tapiró que es mostra al MNAC. És més, una de les aquarel·les ja és del mateix Tapiró. Un treball precís de retrat d’un personatge magrebí, que presenta un punt d’esbós i dóna un aire d’estudi al paperot.
Al final de la sala hi penja un quadre de Joan Ponç. Si ho demaneu, us faran baixar a una petita sala inferior on hi pengen un conjunt excel·lent de dibuixos “caligràfics” –no se si els hi puc dir així-, de l’artista barceloní. Aquesta exposició, mostra l’obra d’un artista especialment estimat per aquesta galeria, que li ha dedicat aquesta mostra durant un bon temps.  Però la sala petita, la  pintura a l’escala són la punta del iceberg: si us porteu bé, us poden ensenyar una altra part de la galeria –que s’exten com una casa de hobit en un nivell inferior al carrer Aragó-, on hi ha exposat una altra part de l’obra de Ponç: obra gràfica i dibuixos pertanyents a les seves etapes inicials. En conjunt es tracta d’un bon repàs d’aquest artista misteriós, pertanyent al grup Dau al Set, extremadament original, pacient, imaginatiu. Que va viure uns anys al Brasil, però que quan va conèixer aquella cultura, ja portava un background gràfic afí. L’exposició de baix acaba aquest proper dissabte.
Estela xinesa
Més o menys igual que l’altra exposició. La que tenen a la galeria Carles Taché, al carrer Consell de Cent, 290. Presenten una primera exposició de Stella Rahola (Barcelona, 1980). Exactament són com dues parts, que també semblen d’artistes diferents, però que tenen una aroma oriental. Això deu ser per l’estada de l’artista a la Xina, l’any passat, segons ens indiquen: les obres han estat produïdes a allà.  
Galeria Carles Taché
Els papers "tacats" de Rahola
La primera part exposa un gran mural fet de paper de seda, ajuntats, amb unes intervencions de tinta en els angles dels plegs. Suposo que quan els papers eren plegats i ben petit, l’artista els havia sucat en tinta: aquesta s’escampa de forma “artística pels plegs” i quan es desplega el paper queden esplèndides taques, irregulars i de diferents tons, que es repeteixen i creen grans estructures geomètriques. Hi ha atzar i idea.
La segona part és més escultòrica. Encara que també pot ser pictòrica i a més invita a l’espectador a formar-ne part. Del sostre de la galeria penjen un conjunt de boles translúcides. Exactament són: Esferes de vidre borosilicat bufat i galvanitzat. Està clar que l’estada de Rahola a la Xina l’hi ha servit per entrar en contacte amb materials i procediments.
El que em vaig trobar, és que des d’un punt baix i per sota de les boles, un servidor es reflectia a cada una d’elles, sempre al mig. I les boles, passaven, per tant, a ser com petites cèl·lules clonades.
Si en aquesta obra es parla de la multiplicitat, en les altres dues, la unicitat es fragmenta: es tracta de dues planxes grans d’acer inoxidable. Podrien funcionar com miralls. Però es presenten abonyegades i això fa que quan hom se situa al davant, la persona s’hi reflecteix distorsionada i reproduïda de diferents maneres sobre els plegs i bonys de la planxa. És com si l’espectador s’auto-pintés amb tubs de pintura o pinzellades d’espàtula, ben expressives i carregades, sobre la tela. Un autoretrat expressionista, exacte.  A veure si hi ha la sort de poder gaudir d’aquesta obra i de la trajectòria d’aquesta jove artista, ben aviat.  

dilluns, 19 maig de 2014

EXTRA: ENTREVISTA ALS BONOBOS

"Qui fa coses, anima a que n'hi passin més"

Centelles. Dimarts passat ens vam reunir amb tres integrants dels Bonobos -Jordi Ginesta, Irma i Pau-, per poder-los entrevistar arrel del seu primer i nou treball discogràfic, Animalanima. La caixa sorpresaa la van obrir el passat abril al Pasternak de Vic. Aquest passat dissabte tornaven a ser a la ciutat dels Sants. Ara comencen la tanda de bolos que els ha de portar per pobles de tot Catalunya. A Barcelona, tres cops. L'entrevista, en un ambient alegre i divertit, va anar bé per poder situar-los en la seva nova etapa i revisar la seva filosofia creativa. O el que n'anavem denominant "paisatge sonor". Escoltant el cd o amb el llapis USB connectat a la ràdio del cotxe, hom se n'adona de que tenen un llenguatge propi i que disfruten d'una etapa de bons feelings. Valorem tot això en aquesta vídeo-entrevista, feta al Tapa Tapa de Centelles.

divendres, 16 maig de 2014

EXPOSICIÓ AL MUSEU PICASSO

Mostra del rastre de Picasso en els artistes posteriors


Barcelona/ Centelles. No és cap novetat que l’obra i el nom de Picasso es van fer sentir en vida i després del pas de l’artista per la Terra. El problema és  evitar-lo. Hi ha dues maneres d’entendre la seva influencia: a través de l’estil, que això abarca moltes possibilitats; o a través d’obres concretes. El Museu Picasso de Barcelona acull fins  el  29 de juny, l’exposició amb la que rebusca aquest adn picassià en l’obra d’artistes internacionals posteriors. El cas és que els exemples que han aportat, són d’obres on les coincidències són bastant evidents. És més: hi ha el interès de l’artista per citar l’obra del geni malagueny. I a mi em sembla que es podría anar més al fons. 
Obra d’ Ibrahim el-Salahi, L’inevitable (1984-1985)
Cortesia Herbert F. Johnson Museum of Art, 
Cornell University
© Ibrahim El-Salahi (Salahi), VEGAP, Barcelona, 2014
Hi ha apartats dedicats a la influencia d’obres determinants, com El Guernica o “Les senyoretes del carrer Avinyó”. Respecta les obres que citen la gran pintura que decorava un mur del Pavelló de la República Espanyola de la fira de París de 1936, cal subratllar que en la seva majoria són cites que reactualizen el missatge dramàtic, violent i crític de la peça i el situen en contextos o objectius  diferents: la violència racial, el cinisme de la política global, etc. En aquest apartat em van semblar interessants el grup de litografies –i crec que hi ha un aiguafort-, de Dia al-Azzaur.
Quan es tracta de les “Senyoretes...”, diria que les cites són de caire més anecdòtic: artistes que es fixen en la seva fama, amb els seus personatges ètnics, etc. Vik Muniz, aquí  i més endavant és qui potser en fa la lectura més interessant. “Les senyoretes...” anuncien  el cubisme. Muniz, si vol, amb la mida i forma o amb l’etiqueta, pot evocar obres dels mestres, però el  tema és que –o això és el que intueixo-, versiona el cubisme, ja que els eixos de  fusta del bastidor i el fons de la tela, evoquen una realitat geometritzada. La influència del cubisme la retrobem, més endavant, amb altres artistes, com Sean Scully, que treballa la superposició de faixes i formes de colors. Però aquí trobo a faltar que caldria fer esment també de l’expressionisme americà,  com a via més directa. Scully és una ramificació. Aquí potser és  més evident la influència de Rothko i no crec que sigui regar massa fora de test, si diem que sobre aquest és podria rastrejar l’aroma picassiana, al menys, en la geometrització dels plans i la recerca d’un estil lliure. No se si els comissaris han tingut por de posar pares estilístics als tòtems americans.
I els del país?
L’exposició temporal del Picasso inclou obres de grans noms de la pintura europea contemporània, com Baselitz o Basquiat. Però qui em sembla més interessant és l’obra escultòrica d’un grup d’artistes de Benin, repartits per la sala del museu, però que comparteixen uns trets i un record picassià clar. Es tracta de Dakpogan Hazoume i Calixte Ramouald, que fan escultures amb objectes reciclats. Són col·lages d’”objectes trouves”, qui sap si als abocadors, a la platja o per antics tallers, que els hi serveixen per donar forma  a caps i formes que recorden els monstres picassians.  

L’exposició és bastant extensa i variada amb obres que anomenen “post-picassianes”. Però hi trobo a faltar una bona representació d’artistes locals i espanyols. Segur que més d’un dels nostres paisanos artístics, han tingut la temptació de citar o aprendre de l’obra de Picasso. 

dimecres, 7 maig de 2014

L'ARTISTA DEL TRICENTENARI

Antoni Viladomat a la quarta potència

Barcelona, Girona, Mataró i Lleida s’uneixen en el  reconeixament a l’artista amb una exposició compartida i completada amb l’edició del primer catàleg raonat de l’artista

MNAC
"Dona amb ventall", pintura de Viladomat, que es pot veure a l'exposició de Girona



Centelles. Estem celebrant el Tricentenari. En una cita com aquesta no hi podia faltar un bon capítol artístic, organitzat per les principals institucions museístiques del país. El dissabte s’inaugura aquesta cita.  I serà amb el “Messi” de la pintura catalana del segle XVIII, Antoni Viladomat (Barcelona, 1678-1755). Una magna exposició, repartida en diferents parts per quatre capitals catalanes, serà l’aposta per treure la pols a la fama d’aquest artista. És possible que la gent entri a esglésies com les de Breda i no s’adoni que a les seves parets hi penja un Viladomat. O que les pintures de la Capella dels Dolors de la parròquia de Mataró, passin sense pena  ni glòria tot i ser de les seves obres més destacades. Entre historiadors de l’art i amateurs, el seu nom imposa una reverència. I no és que tingui o ens consti que tingui res a veure amb l’altre artista Viladomat que en el segle XX va guanyar-se un nom en l’escultura. No som conscients de la rellevància d’Antoni Viladomat, perquè durant molts anys, el segle XVIII i les coses posteriors al 1714 han estat cobertes per la idea de Decadència i marginació. Antoni Viladomat abraça aquesta època, però la seva acció –com la d’altres detalls històrics-, realment ens parlen d’una Catalunya molt poc rendida i decadent.
El Museu d’Art de Girona, el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu de Mataró i de rebot la Capella dels Dolors. I també el Museu Diocesà de Lleida s’han unit per repartir-se obra i informació que permet construir-se una imatge de l’artista: la seva fortuna crítica, el seu mètode pictòric o la seva defensa del dibuix  conformen els eixos narratius de les exposicions. Uns temes que ens descobreixen l’artista, però que sobretot posen a l’abast, grans obres d’art per poder-ho il·lustrar. Entre altres hits, cal anar a Girona, per veure el seu autoretrat. A Lleida per admirar una de les seves obres més aplaudides: el cicle de la Vida de Sant Francesc, procedent de l’antic convent franciscà de Barcelona. El MNAC ha fet una tria dels seus millors dibuixos i dels seus deixebles. I cal anar a Mataró per redescobrir la Capella dels Dolors i les seves pintures.  Tot aquest moviment d’obres està al final d’un procés llarg d’estudis i investigacions, restauracions, etc, que paral·lelament a l’exposició ha aportat l’edició d’un llibre monogràfic, que també és el primer catàleg raonat de l’obra de Viladomat.

Artista de mestres
MNAC
Un dels dibuixos seleccionats per la mostra
 del Museu Nacional
Antoni Viladomat va ser un artista d’èxit i de prestigi merescut. Abans d’establir el seu propi taller va pintar uns retrats dels reis Carles i Elisabet Cristina, la cort austríaca establerta a Barcelona, a l’inici de la Guerra. Un cop va establir el taller, ja més enllà del 1714 es va fer amo i senyor de destacats encàrrecs per monestirs, convents i esglésies. Es va especialitzar en temàtica religiosa, però també va rebre la visita de persones adinerades que li van fer encàrrecs d’altres gèneres: natures mortes, al·legories, etc. El seu art prenia com a referent l’art italià, a través de l’anàlisi dels gravats. A més de la seva destresa artística i professional, Viladomat va practicar el dibuix, com a praxis, com a procés del treball i com a arma que  el distingia enfront als artistes de tarannà més gremial. Viladomat, sembla que gràcies al contacte amb els artistes de la cort austríaca establerta a Barcelona, va adquirir una visió de la pintura i de l’art, de sentit molt més professional i de valor de la consideració social. La formació i el dibuix tenien –i tenen- un paper important i va començar a ensenyar-ho a aprenents del seu taller, guanyant-se la reprovació del Col·legi de Pintors de Barcelona –de naturalesa gremial-, que aleshores portava la batuta a la ciutat. En aquest sentit, Viladomat va ser un dels primers esglaons que varen iniciar el procés de creació dels ensenyaments acadèmics de l’art que arriba fins avui, però que aleshores va tenir uns moments importants amb la fundació, anys més tard i no sense complicacions,  de l’Escola de Llotja (1775) i  la Reial Acadèmia de Belles Arts (1850), “mare” de l’actual Facultat de Belles Arts.