contacte

Contacte: ctlls@yahoo.com

dimecres, 15 abril de 2015

ESTRENA A VIC:

Laura Marsal es prepara per trepitjar fort l’Atlàntida amb Ramon Vila i  Montse Albàs


Aleix Art
Pobre reflex de l'espectacle que s'estrena dissabte, 
18 d'abril, a l'Atlàntida de Vic. 
Vic/ Centelles. Perquè dissabte l’agenda s’havia saturat, comentant el tema, he pogut avançar i anar  a veure “Potser desig de no”, dirigit per la Montse Albàs i actuat pel Ramon Vila i la Laura Marsal. La peça escènica s’estructura a partir de poesies i reflexions escrites, entre altres per Víctor Sunyol, Andreu Vidal i Miquel Àngel Riera. El poeta vigatà i altres persones inquietes  han coincidit aquest vespre a una de les sales d’assaig del Institut del Teatre de Vic, per presenciar la prova final del què definitivament s’estrenarà el proper dissabte, 18 d'abril, a dos quarts de 9, a l’Atlàntida de Vic. No cal explicar gaire, per no desfer sorpreses. Sols us diré que suposa un molt bon pretext per veure en acció el cos i la psicologia dramàtica de la Laura Marsal, ara ja amb una bona base formativa i, no sé si és pot dir, en procés de definir un llenguatge propi. La coreògrafa centellenca, ja sabem per l’entrevista que li vam fer, apunta cap a la dansa contemporània. I en part, aquest nou espectacle, crec que ve a ampliar i a millorar l’experiència de l’espectacle anterior, “Tempo”. Ara la Montse Albàs, la dirigeix dintre d’un marc poètico-teatral, però ja veureu que li dóna molt relleu per poder gaudir dels moviments extraordinaris del cos; però tant em refereixo a grans moviments de contorsió i encadenament de passos, fets de lògica física, rítmica i expressiva, com també atenció a petits detalls, com la poètica del moviment pausat i minimalista dels peus, els dits, els braços, etc. Us podeu fiar de que el què expressen els ulls, és el mateix que ens fa veure la cara i els gestos. També hi ha una mica de veu, d’aquella que cada mot compte –i per això sols diria que cal assegurar que es senti bé tot - per part dels dos personatges, que ja decidireu si comparteixen un espai físic i familiar, o més aviat es tracta d’una gran metàfora sobre les relacions humanes. La dansa i el teatre, però també la no menys important selecció musical i sonora, estan per descriure la poesia, en aquest cas. Ramon Vila, amb la seva paraula, dita  amb seguretat i vigor, determina l’acció de la noia. Ens consta que no queden massa entrades per la funció única de dissabte, però alguna cosa s’ha de fer perquè hi hagi bolos, o el ball i el teatre continuï més temps.

divendres, 10 abril de 2015

L'ACTIVITAT CONTINUA:

La Fundació Vila Casas convoca el Premi d'Escultura 2015

Aprofitem aquest anunci per repassar la seva activitat 
i incloure l’opinió dels seus responsables sobre el tema de la Fundació F. Godia.

Totes les fotos: Noèlia Marín/ Aleix Art
Exposició d'escultura de Josep Subirà-Puig, artista de casi 90 anys, que resideix a París.









Barcelona/ Centelles. En l’article anterior comentàvem que havíem demanat l’opinió a alguns col·legues per publicar-la en el post. Els que van accedir a fer-ho públic i  van omplir el petit  formulari, van ser els de la Fundació Vila Casas. Concretament, tenim les consideracions  de la cap de premsa i adjunta de direcció d’art, Natàlia  Chocarro.
Respost el qüestionari, i com per fer patent que la cultura proposada des d’institucions privades, no s’havia pas mort, la mateixa  fundació ha anat enviant fins a tres anuncis d’activitats i certàmens, que ens obliguen a fer-ne alguna cosa, ja que a més, tenim coses pendents a dir sobre algunes exposicions en curs. A més, acaben el cap de setmana de Sant Jordi. Anem per feina:
La primera notícia, feia referència a la convocatòria d’una nova edició del premi d’escultura. La Fundació Vila Casas, com sabreu, convoca un any, el premi d’escultura. I el següent el de pintura. Ara torna a tocar el d’escultura. En el comunicat, posen a l’abast les bases -  http://premis.fundaciovilacasas.com  - i també una direcció per fer les inscripcions per participar.
En el mateix comunicat, expliquen que el premi està obert a tots els artistes nascuts o residents a Catalunya. El premi està dotat amb 15.000€ i també inclou una exposició monogràfica al museu de la fundació a Barcelona, Can Framis.  També informen de que en el veredicte del jurat hi prendran part “Francesc Miralles, crític d'art; Javier Garcés, artista i guanyador de l'edició anterior; Antonio Sagnier, col·leccionista; Eduard Duran, galerista; Joan Uriach, patró de la Fundació Vila Casas; Antoni Vila Casas, president de la Fundació Vila Casas, i Glòria Bosch, directora d'art de la Fundació Vila Casas, en qualitat de secretària sense dret a vot”. El “fallo” es coneixarà  el dissabte 13 de juny al Museu Can Mario, a Palafrugell.

Sorpreses de París

Detall de "l'àngel de la guerra", del


1968, de Subirà-Puig, feta roure.
L’escultura, la pintura, també la fotografia.  Són arts habitualment presents en  les exposicions dels espais de can Vila Casas. Precisament a l’Espai Volart, a la sala 2, tenen actualment una exposició d’escultura, prou interessant. Es tracta d’obra de Josep Subirà-Puig. Un aspecte positiu de la Vila Casas, és que atrapa a molts artistes i pot acostar-nos l’obra d’alguns que ens són desconeguts. Com aquest mateix. Nascut, a Barcelona, el 1925. Sembla que encara és viu, però resideix a París des del 1955. En la seva formació, primer va passar pel conservatori, música, i després per la Llotja. Va conèixer l’escultura de la mà de persones com Fenosa, Collet i Monjo. Té diverses escultures monumentals repartides per França i altres llocs. A Barcelona, a l’Espai Volart, hi torna amb unes obres de mida més aviat petites. De fusta i algun metall –bronze-. Es tracta de formes d’aspecte antropomòrfic. De concepte, com replagades en si mateixes. Si bé hi ha un desig d’expendir-se. Una mica la raó sembla estar en la base constructiva de les peces: ja que estan fetes com amb fustes enganxades  sempre en sentit longitudinal.  Com si fossin línies de  dibuix de trama rectes. A partir d’aquests “nervis de fusta”, intenta cercar la forma de la peça: hi veiem formes humanes, caps i també sers com àngels i guerrers (com Clavé?). Les fustes s’enganxen i s’ajuden en la seva construcció d’altres peces que donen a aquesta escultura un aire com de collage. Són certament imponents tot i ser petitetes. Les obres pertanyen a diversos anys, separats per dècades. I de fet són bastant fidels al tipus d’obra que Subirà-Puig fa a escala monumental, pel què podem veure en el catàleg.   
L’altre exposició també té un aire escultòric. Són com exercicis tècnics,  esforços creatius, originats en la ment de dos dissenyadors: Joan Pedragosa i Jordi Fornas. Feia temps que no veia una exposició de disseny d’aquest tipus en el que es proposen solucions per originar formes eficients d’una idea o un concepte publicitari o comercial, en un objecte d’una utilitat diferent a la d’una pintura o una escultura. La part més original, a mi em sembla que és la part dels retallables de paper.
Exposició de Fornas i Pedragosa.
Finalment, però és la primera que es veu a l’entrar i al subsol, hi ha l’exposició dedicada a Narcís Comadira. Home de lletres, també té una faceta i una formació artística, que la mostra repassa en sentit cronològic. Un passeig per totes les etapes. Des d’uns anys inicials on hi ha com una recerca de temes i camins estilístics, fins cap al present on va concretant  uns leitmotiv fets de colors vius, arbres i paisatges de caire metafísic, molt concrets, que va  repetint, reformant... com les bandes sonores de John Barry, que hi ha un fil conductor comú. En algunes obres hi ha punts de contacte interessants com amb De Chirico o també el pintor tarragoní Josep Maria Rosselló.
Tenim constància de les altres  exposicions als espais de Barcelona i de l’Empordà. I és en relació als espais gironins que es relacionen les altres activitats que han anunciat des de l’oficina de premsa de la fundació Vila Casas.

Altres accions

Vista d'escaire del "cub" de l'Espai Volart, 
amb pintues
de Narcís Comadira, de la mostra 
que revisa tota la seva carrera.
Seguint una costum de fa ja dotze anys, avui mateix començava a la seu de Palau Solterra, a  Torroella, el Cicle d’Història i Humanitats. Avui li tocava el torn a Rafel Torrella, comissari de l’exposició  “L’artista  al seu taller”, que reuneix dues sèries de retrats fotogràfics d’artistes, fetes per Francesc Serra i Ramon Manent, en dos moments diferents del segle XX. Francesc Fontbona moderarà la conversa.  Més enllà d’avui, uns altres dies tocaran temes com l’art grec de Tanagres,  el fons  arqueològic del Museu de Montserrat o els enigmes de la reina egípcia Nefertiti. Tenim l’enllaç de l’agenda d’aquest cicle.
Aquest cicle humanístic, tindrà lloc a Torroella. Però a la  seu de Can Mario a Palafrugell també han preparat una altra agenda cultural:  precisament avui, Teresa Forcades ha de parlar amb Marta Vergonyós. Ambdues posaran l’accent femení, de forma verbal i dialogada, en el sí del projecte expositiu “Blueism”. Aquesta mostra, proposta de Vergonyós, es pot veure actualment a Can Mario.  El cicle de converses en clau femení, continuarà amb altres veus destacades de la cultura catalana: Denys Blacker, Fina Miralles, Mar Serinyà i Mercè Riba; les cantants Sílvia Pérez Cruz i Marinah (Ojos de Brujo) . Forcades conversava avui. Demà, a les 12 h., Marta Vergonyós conversarà amb Marinah.  Diumenge, 12, a les 12 :Fina Miralles, artista visual i pionera de l'art d'acció a Catalunya.
Evidentment, tota aquesta activitat no és la flor d’un dia. I és en aquest context,  i coneixent una mica l’activitat de la Fundació Vila Casas, que podem passar a llegir i a situar les seves respostes al nostre qüestionari, dedicat a valorar el vel que ha tapat l’activitat de la Fundació Godia. Com dèiem al principi, qui escriu les respostes és la Natàlia Chocarro, cap de premsa i adjunta de direcció d’art.

1.- Com valores el tancament de la F. Godia?
El tancament de qualsevol institució, sigui d’àmbit públic o privat, és quelcom que ens ha de fer reflexionar. El paper rellevant  que han ocupat aquesta i d’altres fundacions a Barcelona i Catalunya en els darrers vint anys, han estat clau alhora de transmetre coneixement i establir vincles amb la societat contemporània.

2.-  Què creus o creieu que s'hauria de fer?
La situació actual en termes de cultura és força decebedora. Una de les principals mancances i que encara  no s’ha posat damunt la taula, és l’escassa col·laboració entre els diferents agents que intervenen al sistema escolar i els representants de les polítiques culturals.


El que sembla segur és que en el camí que ens porta cap al demà, museus, institucions, galeries, també crítics d’art i en general, els agents culturals, hem d’estar desperts i anar revisant la feina i les bases per adaptar-nos als temps i necessitats no previstes. 

dijous, 9 abril de 2015

CONCLUSIÓ:

La Fundació Godia tanca


Centelles. Dissabte passat, en el diari que m’acompanyava en l’esmorzar, informaven que la Fundació Godia havia decidit el seu tancament . Sembla que la seu actual de la Casa Garriga Nogués passarà a una altra entitat amb projectes expositius. I els que vetllaven pel fons de  l’antic esportista, es dedicaran a altres afers, des d’un segon o tercer pla. És una entitat privada, teòricament poden fer el que vulguin, però... 
No disposo del comunicat que va emetre la fundació, ja que d’un temps ençà tampoc rebo les seves novetats. El cas és que, sincerament em va sorprendre. Estava al cas d’algunes irregularitats fiscals d'alguna filla. Del canvi en la direcció, fa una mica més de temps. Però res em feia pensar que la cosa aniria per aquí. Els afers pels que les hereves han sortit als mitjans no són molt diferents als d’altres personalitats  socials d’avui. Tothom està emmerdat! Hi ha entitats que per casos així, ens agradi o no, no s’han dissolt pas. I, el que no entenia era perquè havia de ser la fundació dedicada a difondre art i a programar exposicions, qui “pagués els plats trancats”.  A mesura que han passat els dies, i sobretot, a partir d’un primer email que vaig enviar a col·legues i amics, on manifestava una opinió –no se si mal fonamentada-, he anat rebent alguns comentaris i opinions. També vaig demanar específicament a alguns si volien donar la seva opinió al respecte, per incloure-ho en aquest mateix article. Però més aviat ningú vol que es publiqui el què m’han dit. He vist reserves i raons  de tota mena. Totes raonables i evidentment, les haig de respectar. També gràcies a ells,  de mica en mica, he anat consolidant el meu raonament i encaixant la sorpresa inicial. Però tot i així, crec que tot aquest afer, haig de poder “vomitar-lo”, d’alguna manera, poder acabar de donar un final lògic, a tant email enviat de preocupació  i com d’emprenyada incomprensible.  Avui el text té un ingredient també terapèutic.
Fem memòria
Miraré d’anar al gra i fer-ho fàcil. Si tanca una llibreria, ens lamentem. I és un negoci privat.  Si tanca una fàbrica, ens lamentem, perquè, representa una pèrdua, ens agradi o no el producte o la manera dels “jefes”. Tanca la Fundació Godia i? Conec el que en diem Fundació Godia,  una mica perquè quan vaig passar de l’etapa universitària a la laboral, ja en vaig sentir a parlar. I un cop al diari, ja de col·laborador de cultura, només començar ja hi va haver la primera exposició de l’entitat, dedicada a la col·lecció Samaranch. Parlem de la tardor del 2001.  Des d’aleshores vaig anar a les rodes de premsa i posteriorment he visitat algunes exposicions. I també, tant al diari, com des d’aquest blog, he tingut ocasió de fer dues entrevistes a qui va ser directora de la fundació, Sara Puig. Tant des del diari, com des del blog, la meva tasca sempre ha estat ocupar-me dels afers estrictament artístics. Però també he estat al cas de la manera de muntar les exposicions i la diplomàcia entre museus, comissaris, etc. Això és el que m’interessa i el què estrictament em cal per fer un article d’art. Atenció que he dedicat a tothom. I en el cas de la Fundació Godia, sincerament i per resumir… recordo la sensació d’incognita, com de nen amb el tió, de trucar a la porta del primer pis de la seu del carrer València  i esperar que obrissin. Cada cop les exposicions o eren de temes innovadors, desconeguts. Punts de vista diferents. O  hi havia peces engrescadores, de qualsevol gènere. L’equip ho feia amb gust i ganes. Aquesta era la impressió i l’observació que anava fent i amb les entrevistes volia confirmar les expectatives i també les seves intencions futures.  D’alguna manera, amb la idea de que el seu projecte anava creixent i que podria ser interessant saber per on volien anar, com a visió museística o cultural. L’última exposició de la Godia revisava la relació de Rusiñol amb El Greco. No hi havia anat mai, però feia anys que feien uns cursos d’història de l’art molt xulos, amb col·laboració amb els Amigos del Museo del Prado. I també les conferències de Memòria de museus.

La vida continua


Totes les altres coses que s’han dit -en els emails o que ja sentiem dir-, o el passat familiar, tot això no ha estat mai un fre. Ja que ni era aquesta la meva tasca, ni crec que em pertoqui anar posant el dit a l’ull de gent que no conec de res. No em pertoca a mi jutjar. El blog i les contribucions al diari eren d’art. I per això crec, que la presencia d’aquesta fundació –i després l’aparició de les altres-,  va com ajudar a establir una dinàmica expositiva molt engrescadora a Barcelona -i també a Girona: algú recorda la Fontana d’Or de la Caixa de Girona?-. I d’alguna manera, com una espècia  de sana competència, de veure qui feia una exposició més bona o més ben muntada. Tot és una opinió personal, evidentment. Però seguint aquest raonament, crec que el tancament de la Fundació Godia, és com una escapçada salvatge i empobridora per a la cultura, al menys pel què respecta a Barcelona. No obstant, també és veritat, que hi ha molts altres museus i institucions, a Barcelona i a Catalunya, amb ganes de fer les coses bé i amb qualitat i salut. Per tant, com en d’altres galeries o institucions culturals que ja no hi són, potser d’aquí un any ja ni ens en enrecordarem de l’entitat perduda de la casassa del carrer Diputació  (excepte pels catàlegs). La vida continua. 

dimecres, 8 abril de 2015

FINESTRES D'EL TRABUC

Montse Font exposa els retrats menorquins

Centelles. Fa molts anys, a casa dels meus pares, hi vam penjar una pintura d’un noi sortint d’un quadre. És una pintura de la Montse Font. Al cap dels anys he aprés que es tracta d’una versió d’una altra pintura catalana, del segle XIX, de Pere Borrell, que van titular  “Fugint de la crítica”. És una tela, familiar, que ens ha acompanyat molts anys des del menjador. Al segle XIX ja hi havia crítica d’art, sí.
No tinc una fitxa biogràfica de la Montse Font. No he fet investigació, ni disposo de cap catàleg anterior. Però sé que fa trenta anys, era una artista més activa. Més a primer terme de la creació pictòrica, amb exposicions i una carrera, no se si professional o amateur, però més aviat presa en serio. Crec recordar haver vist exposicions seves a Amics. Era de les artistes del poble, que coneixíem per “això de pintar”. Com en Musach, en Saló, en Sarrate. Però era de les joves. Com en Ñay, potser. Però de cop, o de mica en mica, va anar passant a segon i tercer terma. Potser la salut. No cal cercar més.
El fet és que la Montse continua sent veïna de Centelles i va sovint al Trabuc. Des de fa uns mesos, guardo a la biblioteca tres àlbums de làmines que la Montse em va deixar, després de la primera visita. Hi havia ganes d’exposar. Vam decidir centrar en uns dibuixos. Al Trabuc hi van bé les coses de petit i mitjà format. Però és que a més, la Montse Font em va mostrar una sèrie de retrats d’amics, fets durant una estada llarga a Menorca. Parlem dels primers anys de la dècada dels 80. Pels papers que podem veure, la centellenca va anar ja a Menorca, amb una formació artística. I allà el tema –o un dels temes-, va ser anar descrivint els seus amics i amigues. Amb llapis, sobretot. Retrats que capturen els trets i alguna cosa de la psicologia de la persona. I que, estan fets, amb l’altra persona al davant. Quieta, sorpresa o atenta al dibuix de la mà de la Montse. Normalment podem veure trets de la persona i interpretar alguna cosa de la seva ànima, pels detalls i els trets mateixos o alguna anècdota, com el gran bigoti o les ulleres de pasta. No són persones tristes, però sí que tenen un aire “reservat” i “introspectiu”. En qualsevol cas són retrats d’amics serens.  

Fora de joc

Ara tenim l’oportunitat de redescobrir aquests dibuixos. Tots els vianants podran veure aquesta petita mostra de l’estil de dibuix i retrat de la Montse Font. La selecció recull els dibuixos que no estaven fixats o enquadernats dintre les espirals.  Potser venien d’un altre quadern o amb el  temps s’havien desenganxat. A tots, el temps els havia anat fent oblidar en uns prestatges i tenien sorpreses: a més dels retrats menorquins, també vam trobar una punta seca, sobre metall. Un gravat que representa una maternitat. Estampat sobre un paper prou prim. No se si el van submergir amb l’aigua o només el van ruixar. Hi ha tres versions. Aquesta que veieu a la finestra petita sembla la millor. Tot plegat és una engrescadora punta del iceberg  del do artístic que té i havia explorat amb ganes i gust, la Montse Font. Qué ha de passar perquè els dies ens retornin la seva faceta creativa?








diumenge, 5 abril de 2015

EXPOSICIÓ INDIVIDUAL

David Casals torna a la Parés amb doble sèrie d'acrílics


Sala Parés
Si triés les obres en grisos seria pel tractament de les parts 
pintades i les que deixa en blanc. Casals treballa amb 
acrílic però és com si ho fes amb aquarel·la. És una aposta molt
bona i engrescadora.
Barcelona/ Centelles. Igual que les collites de blat o colze –els camps del Vallès ja estan florits-, els pintors, cada temporada, també tornen a presentar fruits: David Casals ja fa uns bons anys que, quan li toca, visita la Sala Parés de Barcelona, amb una col·lecció nova. Cada torn ha mirat de portar un pas endavant, un capítol diferent en la seva evolució pel camp de la pintura. El seu treball més recent es pot veure a la sala petita de la galeria degana de Barcelona. Al mateix lloc on –l’any passat?- hi va exposar la Núria Guinovart amb els seus “ciments pintats”. Perquè l’espai petit, és petit –comparat amb les grans sales-, però cada cop que hi he entrat, hi solo trobar “provatures”. Les coses tenen un aire més de “temptativa”. Les sales grans imposen: donen més joc a exposar “obra segura”, com si fes por atapeir la sala d’intents i riscs incerts.
La idea que us desgrano, serveix també per la nova sèrie de pintures d'en Casals. Parlem al títol  de “doble sèrie”: perquè els mateixos temes que presenta, els ha pintat en color i en grisalles o, com ells defineixen “monocroms”. Però hi ha degradacions de negres, grisos i el blanc de fons també compte molt. Potser no és tant exacte, però prefereixo parlar de grisalles. David Casals ha jugat a fer el doble exercici de cada tema. No és ben bé nou en ell, el treball en grisalles. Però el tractament que explora en aquests i en els quadres policromats sí: Casals avança en un tipus de pinzellat més ràpid i esquemàtic. I deixa lloc a que regalims i superposicions, sense regularitzar, es quedin allà, tal i com el pinzell els hi ha posat. Tant en negres, com en colors, el concepte “risc” i “atzar”, passa al davant.  
S.P.
En les obres en colors, els tons són càlids.  Però al mateix
temps tenen un aspecta, com poc contrastat. Com si els negres
només arribessin a grisos forts. L'esquena de la noia és 
sensual. Les esquenes m'agraden.  
L’estil ha avançat cap a un nou estadi. El tema, també: seguint la idea dels bodegons plantejats com a “disposicions trobades” (algú li plantejava unes composicions i ell les pintava), Casals amplia aquest concepte i inclou la figura humana, en forma de models nus i, també de retrats de persones, que “atzarosament”, apareixen en el quadre, perquè pertanyen a altres pintures  que formen part del mobiliari de l’estudi o espai en el que pinta. A vegades la combinació resulta còmica, ja que podem veure una noia jove, fresca, despreocupada, al davant d’un senyor amb bigoti, com del segle XIX, que amb les seves lleis, deu pensar: “aquesta meva néta...”.  En una de les obres del David Casals també hi apareixen les mateixes pintures que prepara l’artista; i miralls on la model es reflecteix. Un joc que , potser, a alguns us sonarà. Ja que havíem vist algun joc semblant, amb la gran pintura del Francesc Artigau,de la Sala Vinçon. En un altre lloc, també volíem establir un pont entre la nova col·lecció del Casals, amb la  proposta, que simultàniament –però des de fa més anys-, cultiven els germans Santilari i que presenten a l’Artur Ramon, una galeria propera. Però la comparació només pot ser en la idea de repetir temes en grisalles o policromia i també en l’ús d’una  mateixa model en cada obra. A partir d’aquí i sobre tot, el tipus de refinament en l’estil divergeixen.

Punt de vista

Vista l’exposició nova del David Casals, podem dir que té coses interessants. Però també em motiva una sèrie de reflexions: el doble exercici de repetir obra en grisalla o colors, per mi, sols té sentit una vegada. Almenys d’una forma tant sistemàtica. Doblar al cent per cent, hauria de ser puntual. Ja que l’artista crec que fora bo que decidís quina solució li tira més. Vendre quadres no pot ser com vendre samarretes, que si no t’agrada un color, et quedes l’altra. Hi ha d’haver un exercici de valentia i de dir: vaig per aquí.  El segon punt, que voldria comentar, és que la disposició de la model, a vegades em sembla “accessòria”. Tant hi podria haver, en la composició treballada, una model, com un gerro. A vegades és com si fos massa pretext pictòric. I això, al meu entendre, en alguns punts, rebaixa la condició de la persona.  En aquest sentit, trobo que les composicions, potser podrien anar per cercar una major “justificació”, per exemple, organitzant una escena de debò. Com fa l’Artigau, que fa retrats i estudis de model i ho explica tot com dintre d’una història pintada. O com, tornant en els Santilari, fan: les seves models, reposen o fan sofà. Estan col·locades de forma més natural. Insisteixo que és una opinió i que és l’artista autor qui ha d’evolucionar.  Això no té res a veure, amb el fet de que les pintures presentades tenen algunes virtuts. Positiu, negatiu. Anirem esperant més obres del David Casals. 

dimecres, 1 abril de 2015

LA HISTÒRIA DE L'ART AVUI - CICLE D'ENTREVISTES

L’Enciclopèdia del Romànica:  
l’últim en noves recerques

El nostre títol, tant és un anunciat, com una declaració, extreta de les paraules de Jordi Camps, cap dels conservadors d’art romànic del Museu Nacional d’art de Catalunya. Hem intercanviat un qüestionari, per tal de valorar la nova publicació i  algunes novetats “romàniques”, com és el préstec d’un Sant Joan de fusta, que s’ha restaurat i l’ha deixat el Vinseum de Vilafranca.  



MNAC
Imatge de Sant Joan de Fàbregas, a Rupit, Osona. Ben a prop i prou desconegut:
 d'aquesta esglèsia se'n parla a l'Enciclopèdia del Romànic, igual com de tot el patrimoni 
d'aquest estil que es troba a les comarques de Barcelona. De moment. Més  endavant  ja es publicaran els  volums de les altres zones, ara en preparació.  
Centelles/Barcelona. Fa uns dies ens ocupàvem de la publicació de tres volums  dedicats a l’àrea de Barcelona, pertanyents a l’Enciclopèdia del Romànic, que s’edita des de la  Fundación Monasterio Santa María La  Real, amb la col·laboració d’administracions  i també d’empreses destacades. Vam  publicar la notícia de la presentació al MNAC i vam decidir que esperaríem a tenir més informació i dades per fer una  presentació  dels toms, tal  i com Déu mana. Ara ja hem pogut manejar un dels volums i saber més coses.
Aleix Art
L'exemplar del tercer volum
de l'Enciclopèdia que hem  afegit 
a la biblioteca A.A. 
Ara podem explicar amb propietat, que els volums de l’Enciclopèdia del Romànic  estan organitzats per comarques, i dintre de les comarques, es detallen els pobles; i a cada un tots els elements catalogats com a “romànic”. Per exemple, en el volum tercer,  hi trobem les comarques del Garraf, Baix Penedès, Baix Llobregat. He mirat la fitxa d’un lloc que conegués una mica: abans anàvem a portar pessebres al poblet de Torrelavit  i els exposàvem davant de Sant Marçal, romànica “pulcra”. Doncs bé, la fitxa explica tota la informació històrica, dades documentals, i en fa la descripció arquitectònica i funcional del que ara és una esglesieta bonica,  però  abans havia format part d’un monestir i sembla que fins i tot reemplaçava una  torre militar de guaita de la zona.  Ens enterem,  per sorpresa  nostra, que ha estat restaurada i que en algun punt se li van treure els elements no romànics. Com a Sant Pere de Rodes.
D’entrada  el volum es veu molt complet i dit, de forma col·loquial, “currat”. Però per valorar  millor la  seva importància i qualitat ens hem posat en contacte amb un dels responsables  dels estudis dedicats a Catalunya:  Jordi Camps. Actualment, Camps,  és cap de l’àrea de conservació de romànic  del MNAC. Fa casi 20 anys havia estat professor meu, d’escultura romànica, a la  Universitat de Barcelona: Moissac, el Mestre de Cabestany, Benedetto Antelami; eren noms que aleshores aprenia.
 L’entrevista que hem tramitat per escrit, arriba en un moment dolç per la historiografia de l’art romànic. Al mateix MNAC han acollit una talla de Sant Joan Evangelista, pertanyen  al mateix taller que hauria  fet el Davallament d’Erill la Vall.  Potser en alguna banda havia dit que formava part del mateix conjunt i que seria una de les peces repartides pels museus. Potser he escampat massa. En Jordi ens ho explica prou bé. També hem parlat, ja  abans d’avui, de l’exposició de pintura sobre fusta al Museu Episcopal de Vic.  I també hem sentit a parlar ja d’una altra exposició dedicada al viatge a l’època medieval que ha passat pel Museu Cluny de París i que alguna hora passarà per Vic. En són prestadors i col·laboradors. Per una altra casualitat, ara sé que a l’esmenta’t Moissac, també fan alguna exposició sobre il·lustracions de manuscrits romànics. Ara. En resum: la història de l’art  d’aquells segles, interessa. I per això l’entrevista al Jordi Camps, ha anat “creixent” i de moment l’hem tallat així:
Aleix Mataró -. Creus que amb la publicació d’aquesta Enciclopèdia del Romànic actualitza prou el coneixement sobre el patrimoni d’aquesta època?
Jordi Camps -. Sens dubte, perquè ha permès de reunir en una sola obra les novetats aportades les darreres dècades per la recerca dels historiadors de l’art i els resultats de les nombroses restauracions i campanyes d’excavacions arqueològiques que s’han dut a terme.
A.M.- A quin nivell queden grans publicacions anteriors, com “Catalunya Romànica”?  Superades, fonts complementàries, etc
J.C.- A un gran nivell, d’acord amb el moment en què van ser redactades i editades. “Catalunya Romànica” es compon de vint-i-set volums que van ser publicats entre  1984 i 1997. És una obra irrepetible, excepcional, amb aportacions i firmes de gran qualitat. I constitueix una referència ineludible per a qualsevol persona interessada en l’art romànic a Catalunya. En Història de l’Art, és imprescindible tenir en compte els estudis de generacions anteriors, les seves aportacions. És una qüestió de rigor i d’honestedat.
A.M-. Quina creus que és la principal aportació del vostre equip d’investigadors, en l’estudi del romànic (per la publicació de l’enciclopèdia o per exposicions com la de pintura sobre fusta de Vic)?
MNAC
Detall del Sant Joan, prestat
per Vinseum al MNAC, on si
exposa, juntament amb altres peces
del taller dit d'"Erill la Vall".
J.C.- Actualment s’està avançant en el coneixement de la tècnica pictòrica, dels materials constitutius de les obres i també s’està treballant sobre el funcionament i la composició dels tallers. Podem parlar d'una producció coordinada, d’acord amb una línia conceptual i estilística, que com a Ripoll posa en relació l’obra monumental amb les peces de mobiliari, siguin només pintades o siguin esculpides. D’altra banda, també s’està avançant en la relació existent entre les obres i els seus promotors, agent clau per a entendre la producció arquitectònica i artística. Cal seguir en aquesta línia, però també en l’estudi dels temes i de la seva significació.
A.M.- Creus que encara hi ha molt camp per investigar de la història de l’art romànic català o de la zona?
J.C.- Com en qualsevol disciplina, l’estudi de l’art romànic a Catalunya ha de seguir avançant. Ben segur que apareixeran novetats, noves hipòtesis sobre aspectes que actualment no han estat del tot resolts.
A.M.-. Projectes com l’Enciclopèdia Romànica o les exposicions de Vic i ara el préstec de la talla de Vilafranca, fan evident un interès creixent o renovat per l’art romànic. Creus que encara es pot fer més a nivell del museu i de les institucions, universitat, etc?
J.C.- L’interès per l’art romànic a Catalunya, com pel conjunt de l’art medieval, ha estat constant des de principis del segle xx, de manera que segueix sent objecte d’estudi i d’operacions que permeten difondre’l.  Des de la recerca duta a terme a les universitats, als museus i a altres centres o entitats dedicats a la investigació, es generen projectes que culminen amb exposicions temporals i renovació en la manera de presentar les obres als museus. També són importants els treballs impulsats per les institucions públiques i privades. Un cas molt revelador és la intervenció realitzada a Sant Climent de Taüll (inaugurada el novembre de 2013), que ha permès progressar en el coneixement del conjunt, amb noves descobertes, i crear dins l’església una projecció del conjunt de pintures murals conservades, al Museu Nacional i in situ. Cal reconèixer, però, que sempre podem treballar més per conservar i de coordinar millor els esforços entre entitats de diferent naturalesa, a fi de difondre l’art romànic català.
A.M.-. No us heu plantejat mai fer un intercanvi de cromos (vull dir de peces), perquè alguna institució –ja sigui el MNAC o el MEV- aculli per sempre junt el conjunt d’Erill la Vall?
J.C.- En principi, no. Els museus han dut a terme accions per reunir aquelles obres disperses en esdeveniments com inauguracions o exposicions temporals, i així s’ha fet en el cas les set talles del Davallament d’Erill la Vall. El que s’intenta és mantenir la unitat dels fons de cadascun dels museus, sense negar cessions temporals.
A.M. -. Què permetrà comprovar la presència de la peça de Vilafranca, que ja no es conegui? S’aprofitarà la seva “visita” per revisar-la a nivell tècnic i formal?
J.C.- De moment, la peça ha estat curosament restaurada al Museu Nacional. De les mostres que s’han pres, s’ha obtingut informació sobre els pigments i sobre el tipus de fusta. Estem revisant també els coneixements sobre la seva funció originària, aspecte que fins ara no ha estat resolt, tenint en compte que tampoc sabem de quina església prové. Sigui com sigui, amb la mostra pretenem situar la peça, recuperada, en el lloc que es mereix dins l’escultura en fusta romànica.
A.M.-. És correcte parlar d’un taller a Erill la vall o parlem d’un taller vinculat amb algun altre lloc, com Taüll o algun monestir, catedral, etc?
J.C.- Podem considerar-ho correcte, ja que respon a la importància del Davallament d’Erill la Vall, el conjunt que millor s’ha conservat amb les seves set figures. Però cal reconèixer que la millor obra del taller, o cercle, és el Crist de Mijaran, que es pot visitar a l’església parroquial de Vielha. És difícil, ara per ara, proposar un altre nom per al taller, donat que encara no estem en condicions d’establir una tesi irrefutable sobre la seva localització i l’origen del seu peculiar estil.
A.M.-. Quan arribem a Setmana Santa, quines són per tu les peces romàniques del MNAC, més representatives o emotives, per tu?
J.C.- Des del meu punt de vista, destacaria la Biga de la Passió, obra pintada cap al 1200, que conté un seguit d’escenes relatives a la Passió i Resurrecció de Crist. Però l’espai que millor escenifica aquest moment de l’any litúrgic és la sala on s’exposen les talles del Davallament de la Creu. Precisament en aquesta mateixa sala s’exposa actualment el Sant Joan de VINSEUM de Vilafranca del Penedès, fins el febrer de 2016.


MNAC
Vista d'una part de la sala de romànic del museu amb talles del Davallament, 
del mateix taller que el Sant Joan  i les pintures murals procedents de Sorpe.


15 directors de museus cap a Nova York

El MNAC ha comunicat avui que 
el seu director Pepe Serra, 
se’n va el proper 13 d’abril, durant deu 
dies a Nova York, 
per participar al segon Col·loqui de 
“líders de museus globals”. 
Es tracta d’un tipus de reunió internacional, 
d’alt nivell, on es valoren experiències 
i projectes museogràfics i museològics. 
És com un G20 de museus: el col·loqui el convoca, 
per segona vegada, el Metropolitan Museum de Nova York 
i són ells els qui inviten als directors que volen. 
N’hi aniran 15. Directors de museus 
de tot el món, però només 
n’hi ha dos d’Europa. A part  del MNAC, Pepe Serra, 
es trobarà amb l’homòleg del museu Ashmolen d’Art 
i Arqueologia d’Oxford, Anglaterra. El MNAC, sota 
la direcció de Pepe Serra, ha culminat  les revisions 
de selecció, forma i exposició de les col·leccions 
de romànic  i art modern (la més recent). 
Actualment es treballa en la revisió de 
les exposicions permanents d’art del Renaixement 
i del Barroc. 
Faltarà gòtic? Modestament, un aspecte que potser 
podria contrastar, és el concepte “d’entrada” en els distints 
“museus globals”. Personalment penso 
que l’entrada ordinària al MNAC és cara. 
Evidentment els fons i el museu tenen 
un valor impagable. 
I si hom hi va de visita un cop a la vida, no 
cal plantejar-se res. 
Però si hi pot anar de forma habitual i vol 
entrar a veure una sola peça 
del fons, surt car, ja que ha de pagar tota l’entrada. 
S’ha de fer Amic? 
Tot és car. Mantenir els museus també. 
Però a altres llocs, qui paga són mecenes, 
institucions i persones filantròpiques, per benefici de tots. 
No es pot millorar? 

divendres, 27 març de 2015

EXPOSICIÓ DE PINTURA

Noves pintures dels germans Santilari a l’Artur Ramon


Foto: Artur Ramon
Obra dels Santilari. Com deia en Schuster 
"no hace falta decir nada mas".
Barcelona/Centelles. Abans el temps no se’ns mengi més tros del calendari i haguem de lamentar clausures, deixeu-me recordar-vos que actualment, a la galeria barcelonina Artur Ramon, hi ha exposades una nova sèrie de pintures dels germans Santilari.  Aquests dos bessons de la costa barcelonina, com sabeu, són dos “tigres” de la pintura realista més mimètica de la realitat.  Hi ha quòrum en la pintura d’aquest tipus, que alguns anomenen hiperrealista, però és que ells en són un dels abanderats i màxims representants.  Per mi, en cap cas, no deixen de ser pintures. En el cas dels Santilari, pintures molt ben fetes i càlides artísticament: no son pintures fotogràfiques. Sino que tenen ànima. O almenys això, també ho transmeten i per això crec que és vàlida l’equiparació d’aquests dos pintors catalans d’avui, amb la gran tradició pictòrica europea que es relaciona amb noms del passat com Velàzquez o Sanchez Cotan o els holandesos. No crec que calgui afegir més elogis per acreditar el seu talent i l’admiració.
Respecte l’exposició anterior, trobem contactes i canvis: en primer lloc, podem dir que dels temes que van presentar anteriorment, s’han anat especialitzant en les natures mortes, dedicades sobre tot a aliments de l’era contemporània. També hi ha figures. I alguna vista urbana. Però el quid és que en un i altre gènere han continuat desenvolupant i aprofundint el treball en les grisalles –pintures en tons grisos, blancs i negres, solament-. Hi ha versions repetides i obres en colors, però no són la norma. El canvi més significatiu, crec que està en el tamany. Fins ara ens tenien acostumats, que en cada individual a l’Artur Ramon, presentaven grans teles i projectes ambiciosos: recordo la vista de Barcelona en grisalles i també el gran quadre amb la model i el pintor, també grisalla. En la nova exposició les peces “noves”, solen ser d’un format mitjà i quadrades; i a més, sobre suports bastant prims. Potser pensades per butxaques i espais més “accessibles”. Entre aquesta col·lecció de pintures noves, hi ha diversos treballs que associen la cultura tecnològica contemporània i la mort, amb la presencia d’un crani, com el dels quadres barrocs de Sant Jeroni.

Ella, sí

A.R.
Els cranis no són molt "simpàtics", 
però són part de nosaltres i tenen bellesa.
Sí que hi ha una tela important, però –tot i que acabada fa dos anys: una pintura gran, ambiciosa, i en aquest cas, a tot color, que integra la mostra i que es pot afegir al llistat d’obres mestres dels Santilari. Es tracta de la tela “Ell@”, la mateixa que va servir de pretext pel film que va dedicar-els-hi, als germans pintors, el cineasta David  Trueba. La participació de la pintura en aquest documental, i ara penjada a la galeria, fa de la peça una obra “singular” ja que va ser  “aquesta”. Però és que a més, en si mateixa és un bon compendi  dels interessos, virtuts i habilitats dels germans Santilari. A més, si no recordo malament, aquestes pintures “policromades”; el que és el color s’afageix sobre un primer treball, que de forma metodològica ja sol ser una base de grisalles. Un procés que ajuda als artistes a controlar el valor cromàtic. Podeu saber més sobre aquesta pintura al nostre article del gener del 2013.

Per tant, a l’Artur  Ramon tenim una nova oportunitat de gaudir de material fresc i valuosíssim dels germans pintors. Que no sé si han pensat mai en traduir el seu treball, en gravat calcogràfic o similar, com a via “tradicional” i artística per expandir la seva imatge. Com feia, per exemple,  Ribera o Fortuny.  Els Santilari són al carrer de la Palla, fins el 25 d’abril. Ahir, dijous, a la sala Parés, es va inaugurar una altra exposició de pintura, amb obra del centellenc David Casals, que a priori, segueix de prop, com a mínim, la línia temàtica dels germans grans.

dimarts, 24 març de 2015

MERCAT DEL RAM

Vic alimenta l’agenda artística


Dedicat a tots els morts d'ahir... i als d'avui, per accidents i guerres.

Aleix Art
Detall de l'exposició a El Carme
Vic/ Centelles. Encara no acabo d’entendre el cartell d’enguany del Mercat del Ram. Però és cert que és la punta del iceberg d’una cita que a més de resumir l’activitat econòmica de la comarca, mostra una imatge fresca i original del concepte d’art i disseny que ja és marca de la Ciutat dels Sants. Per això no és estrany trobar, aquests dies, espais amb propostes que cauen per aquestes dates: a la galeria d’El Carme tenen una mostra expressa de gravat;  al Temple Romà hi ha obra de la Beth Fornas.  Els vianants que passin per davant la botiga  del Museu Episcopal veuran unes peces de ceràmica d’autor, realçades amb uns dissenys d’aparadorisme i exposició, preparats pels alumnes de l’Escola d’Art.
Llàstima que més en dintre del Museu Episcopal no hi hagi encara la mostra sobre la pintura dels frontals d’altar romànics. Era una mirada de perfil tècnic molt didàctica i interessant; i ben preparada. El coneixement sobre l’art dels segles XI-XIII ha avançat molt i hi ha moltes coses per aprendre, encara. Però no cal preocupar-se: si teniu temps, les taules que deia, estan reinstal·lades  a les sales de sempre, del mateix museu. A allà, entre altres obres mestres, hi podreu veure també una part important del Davallament d’Erill-la Vall, el conjunt de talla de fusta del taller de Taüll. Aquesta peça, de tema prou de Setmana Santa, aviat serà notícia, pel préstec al MNAC de Barcelona, d’una peça del mateix taller, procedent de Vilafranca, que es mostrarà al costat de les altres peces del conjunt d’Erill-la-Vall, que tenen a Barcelona. La totalitat del conjunt es troba repartit entre museus. I si el que voleu és recuperar la informació detallada dels processos tècnics i la gènesis de les pintures, a la llibreria del museus es troba també l’estudi que fa poc s’ha presentat amb el recull de textos i fitxes que posen per escrit els descobriments que van guiar l’excel·lent exposició.

Gravat pictòric

La galeria d’El Carme es troba a l’altra punta de la circumferència que dibuixaven les muralles de Vic. Però val la pena anar-hi per veure la col·lecció de gravats que formen la nova mostra. Solen fer una col·lectiva dedicada a aquestes tècniques, cada temporada. Sempre solen penjar a les parets papers “tacats” per artistes consagrats: Miró, Guinovart, Plensa, Ponç, Clavé. No fallen. El conjunt és bonic. Són obres amb molt color i textures. Si bé, des de la meva humil opinió i sense negar l’impacta d’aquestes estampes, crec que es tracta d’una sèrie de peces que tenen un concepte més pictòric que de gravat. Podrien ser pintures, pel color i per la idea. De fet són això: traduccions sobre paper de la imatge arquetípica dels estils més característics dels artistes catalans més importants. No tinc res en contra, ni dels gravats d’un Antoni Clavé, ni de les propostes que van donar la inventiva d’un Guinovart, o les que encara pot fer un Riera i Aragó. Però com a “aficionat” al gravat, em sento més a prop dels problemes i les dificultats que plantegen altres propostes gràfiques, com poden ser la dels artistes que conformen l’exposició dels gravadors de la Farinera, instal·lada encara a Can Patalarga de Manlleu. D’alguna manera, aquests artistes, encara que juguin en una divisió diferent a la dels nom titulars de la galeria vigatana, representen una idea més natural, genuïna i de risc del que és la pressió de la planxa sobre el paper i les possibilitats i límits de colors i matèries a l’abast.
A.A.
Detall  de les peces de Beth Fornas al Temple Romà

Dit això, insisteixo que no deixen de ser lliçons interessants, estampes com les de Clavé o les litografies de Joan Ponç. També hi ha fotografies d’artistes vigatans com de Manel Esclusa o en Ferran Blancafort. Dues mirades bastant urbanes. El guru del dibuix urbà practica també la fotografia, i com a arquitecte, persegueix la captura de perspectives i idees d’espais i òptiques ambientals. A l’entrada de la galeria s’hi mostra una estampa de la Pilarin Bayés. Però és una reproducció digital. A prop hi ha algunes avionetes de Riera i Aragó. Distribuïdes per la sala també es mostren escultures de Marià Dinarès. Es tracta d’una espècia de maquetes d’espais, com escenografies pintades. No molt llunyanes a les formes d’un Ricart o Oteiza, però pintades. 

Art en l'ambient

Més senyals artístiques pels Rams de Vic: l’any passat vam descobrir l’obra de l’Alda Rabionet, en forma d’intervencions embellidors d’espais. Vam trobar el seu “chill out” de pallets a la zona dels stands del Lactium a la plaça dels Màrtirs.  Ens consta que les seves manetes les retrobarem en el mateix espai i també en altres racons  on es fan activitats relacionades, directament amb el Mercat del Ram.
A.A.
Cliqueu a sobra la imatge per llegir millor
la informació d'aquesta activitat del Mercat del
Ram que ajunta música i tapeo de la comarca.
Perquè, a més d’estands i expositors, es fan altres “events” en espais especials. Per exemple, al Temple Romà, dijous a la nit es fa un meridatge gastronòmic. Una segona edició d’una presentació culinària, en que restauradors, cellers i pastissers de la comarca presentaran receptes noves. En aquest espai antic, actualment i de forma casual, hi ha l’exposició de Beth Fornas. Obres, que més que fetes, són com peces de la naturalesa que l’artista ha reconvertit  o resituat en un suport o medi artístic. La naturalesa és el tema mare. I la bellesa de formes simples o detalls treballats pel temps.
Seguint un esquema similar, però destinat a un públic més ampli,  aquest proper divendres, a la nit, a l’Orfeó, es presentarà una altra vetllada que combinarà gastronomia i música comarcal. Abans de que Guillem Roma i la seva banda, presentin per primera vegada a la Plana, el seu nou treball; formatgers, cervesers i altres productors alimentaris agrupats en Osona Terra, oferiran un menú de tapes, que la gent podrà anar provant, a canvi d'intercanviar, primer tiquets i després monedes. Després del tastet i de l’actuació de Guillem Roma, actuaran un grup de dj de la Fundación Tony Manero. És en aquest espai on hi retrobarem una nova intervenció de l’Alda Rabionet, per “determinar” l’espai d’acord amb la vetllada de divendres. De moment és una sorpresa.En converses amb organitzadors de l’esdeveniment, ens asseguren que és una proposta on hi pot anar tothom i que els més exigents si trobaran satisfets. Com a mínim el cartell musical assegura una bona digestió.


     

dimarts, 17 març de 2015

ENTREVISTA

JAN, ÉRIC I ROSER, “ELS CATARRES”  [ ] PRESENTEN EL TERCER CD

Éric: “El Big Bang també va ser trepidant”


Foto: Noèlia Marín
Els Catarres, al seu estudi durant l'entrevista
Aiguafreda/ Centelles. A l’estiu vam parlar amb la centellenca Roser Cruells per fer una entrevista a ella i als seus companys músics. Però em va dir que millor si ens esperéssim a la presentació del nou cd, que aleshores sols estaven planificant. “Big Bang” és el tercer cd d’”Els Catarres”. Ve després de “Postals”. Potser coincidirem en que amb algunes coses s’assemblen, però en el nou esclat de música, els ritmes són molt més ràpids i contundents i la música és com més rica i completa. Les lletres són potser el fil que va encadenant treballs, amb aquesta dosis de “consells d’amics alegres”.  De tot això, una mica en vam poder parlar amb la banda, dijous passat. El nou treball s’havia tot just penjat a internet el dimecres al vespre. D’allà us el podeu descarregar, gratuïtement i escoltar tant com vulgueu. Però aviat posaran a la venda també el cd físic. I també faran el gran concert de presentació, al Sant Jordi per Sant Jordi. Després diran on actuaran més. El cd que aviat podreu tocar promet també ser un plus d’art: acabat manualment, amb pintura i detallats i d’un a un.
M’esperava trobar una  colla de músics crescuts amb orgull, per tot això de l’
N.M.
èxit que envolta la seva projecció. Però em va sorprendre el seu tarannà natural i prudent. A la Roser  ja la coneixia una mica,  però als altres dos no.  Són companys, amics, que estan engrescats en un projecte engrescador, en disfruten i “ho porten bé”. Em va sorprendre conèixer les “dificultats”  que tenen per actuar a fora, més enllà  dels Pirineus. No perquè no valguin,  sino perquè em pensava que les actuacions per allà anaven acompanyades d’alguna ajuda per part dels organitzadors internacionals. Al llarg de l’entrevista parlem  del so del nou treball, de la filosofia que subratlla les lletres, de l’origen del títol i de la seva posició respecte altres bandes de músics actuals i anteriors. Allà on un es quedava curt, l’altre hi posava més cullerada. No va quedar cap pregunta per respondre, ni a l’aire.

 Vam fer l’entrevista al seu estudi d’assaig a Aiguafreda.  La Noèlia Marín es va ocupar de la part de les fotografies. L’entrevista la trobareu en format àudio, igual com vam fer amb la Pepa Plana, ja que em va semblar una bona fòrmula. Espero que la disfruteu!