contacte

Contacte: ctlls@yahoo.com

diumenge, 21 setembre de 2014

2n SKETCHCRAWL DEL MIAU

Tots repetidors 
al sketchcrawl del Miau


Aina Desumvila/ Aleix Art
Els sis dibuixants urbans amb l'artista Aina Desumvila, 
la segona per l'esquerra, al safareig de la Canaleta.
Caldes de Montbui/ Centelles. Ahir es va celebrar una nova edició de la Mostra Internacional d’Art Urbà a Caldes. Els safareigs de la vila van ser l’escenari principal de les intervencions. Però també el parc de Can Rius i el Passeig de la Riera. Un bon testimoni de les propostes el van intentar donar els participants a la segona trobada de dibuixants urbans. La idea era centrar-nos en descriure les activitats del MIAU. Vam ser sis dibuixants.  La meitat que el 2013, però tots repetidors procedents de Barcelona, Vic i Centelles. Com en una pel·lícula de por, vam començar molt bé tots sis, però  a partir de la tarda en van anar desapareixent, fins que al final només va quedar l’apuntador.

Començava a les 10, però per motius tècnics de retard en el bus de Barcelona, vam començar pràcticament a les 11. I per això ens vam saltar un pas, del punt primer vam passar al segon, per poder disfrutar degudament al safareig de la Canaleta. Durant una hora vam estar dibuixant l’espai modernista i la instal·lació de l’Aina Desumvila, “Fer un safareig de draps bruts”. Aquesta llicenciada en Belles Arts havia disposat un mar de roba donada per veïns de Caldes, sobre una plataforma de pòrex, que s’anava alçant, a mesura que el safareig s’omplia d’aigua. Els sis dibuixants vam estar prenent nota del tema. Podíem  dibuixar tant la roba escampada, com fer referència de la quantiosa gent que va acostar-se. Tot el dia vam trobar molta  gent que venia a Caldes  per conèixer les propostes del MIAU.  No se si m’equivoco molt si observo que és l’any que ha vingut més gent de fora. Tornant al treball  de l’Aina Desumvila, sols voldria subratllar la seva originalitat. Ja l’any passat va deixar anar bones sensacions al públic, amb la seva instal·lació de les bosses de gel. Propostes ben pensades, suggerents, madures i que auguren un camí fèrtil.  


dimecres, 17 setembre de 2014

EXPOSICIÓ INDIVIDUAL

José Luís Pascual, més sofisticat


Aleix Art
Vista general de l'exposició. 
Camallera/ Centelles. Aquesta temporada llegireu més d’un post dedicat a José Luís Pascual. Ho vam fer a l’agost, al mig d’un Treball d’estiu dedicat a l’Empordà.  Ho farem avui, per l’exposició a l’espai de Km7, a Camallera. I ho farem d’aquí un mes, per la segona exposició a Vilajuiga, a les caves Espelt, on hi haurà les obres del tema de les fronteres. Avui toca la primera exposició que anunciàvem, que dura fins el diumenge últim de setembre. Cada any  l’artista prepara obra i la presenta anualment al seu propi show-room i espai vital de Km7. Pascual treballa molt. Aquest any ha treballat molt. I malgrat les crisis. L’exposició de Camallera aplega obra realitzada per l’artista al voltant d’unes circumstàncies excepcionals que el van tenir a l’hospital uns mesos. Una operació que a primera vista havia de ser simple, es va anar complicant. Es veu que els amics li portaven flors i rams per animar-lo. Tanta vida i color el van animar a plasmar allò que li feia companyia, sobre el paper. L’artista ens recalca que les peces d’aquest tema són el primer treball que ha fet en se vida, que parteix d’un model. Fins ara, tot era bàsicament inventiva.
Exemples de la sèrie de dibuixos de rams i flors.
Però no són simples dibuixos el que trobem. Si no que Pascual trasllada la idea dels retalls de ferro en el paper i construeix una espècia de dibuix floral amb marcs de finestres enganxats i el ram retallat i enganxat sobre fons. Retalls, forma i color es combinen amb un intens i pacient treball de trames, fet amb tinta o similar, que ajuden a contextualitzar el ram, ja sigui sobre una taula de fusta, un tepete, etc. Es tracta d’un treball deliciós, meticulós i que ens comunica sentiments vitalistes i sobretot el seu propi gust pel seu ofici.
Els dibuixos-collage florals formen una primera part de l’exposició. Flors i fulles tenen un grau important de detall, que Pascual treballa per exemple amb ceres, de tal manera que podem distingir espècies. El realisme en el conjunt de l’obra de Pascual ha conegut diferents graus de deconstrucció. En aquests rams del 2014, guanya el interès per descriure a través de traços energètics i valents.

Ocells i dones

Peces dedicades als ocells, caracteritzats pels
colors vius i formes que recorden trets avantguardistes
Més enllà d’aquestes peces l’exposició acull altres sèries similars. Pintures i papers pintats, vinculats amb la idea de dividir i organitzar l’espai pictòric amb funció de retalls o línies. Ho retrobem amb un grup de cares femenines i també en un conjunt en que els protagonistes són els ocells. Aquí la línia i el joc de contrastos entre formes i colors, entre fons i subjecte són les eines principals. Una de les peces és magnífica: es tracta d’una pintura  amb un estol d’ocells que vola  entorn de la Lluna. Fabulós!

Vam redescobrir l’obra de Pascual –per aquest blog-, l’any passat en motiu de les escultures retallades. Hem tornat al mateix lloc, un any després i hem vist un treball totalment nou, fruit d’un artista capaç de reinventar-se i cercar altres camins. Crec que en José Luis Pascual tendeix a sofisticar-se, a fer-se més complex. I no ho hem vist tot: a l’octubre veurem les obres fetes, aquest mateix curs, sota el tema de les fronteres. Una ocasió per revisar un tema que ell mateix ens deia que ja havia tractat. Però que segur hi haurà tret suc desconegut. Poc a poc anem redescobrint un artista amb moltes etapes, que ja és un gat vell, però sempre amb molta força i constant renovació. 

dimecres, 10 setembre de 2014

MIAU 2014

Segon sketchcrawl a Caldes de Montbuí

Centelles. Amb el lleó de la famosa font d’aigua calenta de Caldes utilitzat emulant el lleó de la Metro Golden Mayer, s’ha penjat fa ben poc la programació per la propera edició de la Mostra Internacional d’Art Urbà. Això serà el proper dissabte, 20 de setembre, durant tot el dia. Aquesta informació calenta, ens permet acabar de preparar i sobretot animar als dibuixants urbans a anar a Caldes de Montbui, per participar a una nova trobada de dibuix urbà. O com n’hi diuen sketchcrawl. L’any passat ja es va fer. Van venir una quinzena de dibuixants, entre veterans de les grans trobades de Barcelona i Vic i d’altres que ho provaven per primera vegada. En aquella trobada es van resseguir els carrers i llocs més emblemàtics de la vila termal, incloent el menjador de l’antic balneari de Can Rius, la Font del Lleó, la portada de l’església parroquial i diversos safareigs. Dinar i tornar-hi.
Enguany l’organització del MIAU ens va fer una recomanació: que aquest any ens centrem a posar en el paper les activitats programades per la mostra. L’any passat ho vam dibuixar de passada i sobretot a la tarda. Enguany ens hi cabussarem. Igual com al final de la trobada, els qui es vulguin, es podran cabussar al safareig d’aigua calenteta de la Portalera.
El programa del MIAU sol oferir propostes innovadores i engrescadores. D’entrada no us donarà molta idea el títol, però podeu confiar que hi haurà de sobre motius inspiradors per fer anar les eines de dibuix.
El matí començarem dibuixant preparatius. Al safareig de la Portalera i a Can Rius els artistes estaran muntant les instal·lacions i propostes que es presentaran més cara a la tarda i vespre. Serà uns moments per dibuixos dels espais i conèixer l’entorn i els protagonistes. Al migdia és quan començarà més la xixa d’activitats. Allà a les 11, segurament ja podrem fer una bona visita al safareig de la Canaleta, per  veure la instal·lació “Fer un safareig de draps bruts”, a càrrec de l’artista Aina Desumvila. A les 12, ens podrem presentar a la plaça de l’església per dibuixar les coreografies que  Elena Montes i Anna Macau proposaran a la gent del carrer.
L’activitat gràfica es reprendrà oficialment a les cinc de la tarda, després d’un bon dinar de menú, quan les instal·lacions i propostes ja s’han  de presentar com es mereixen: a les 5, al Passeig de la Riera, per veure la proposta del grup Enpúblic amb l’activitat de participació i investigació #unpassatmilfuturs. Entre les 5 i les 7 tindrem temps de dibuixar aquesta activitat i la que es farà al Parc de Can Rius, de nom el Globus Vermell.
 A les 7, tots al Safareig de la Portalera:  l’equip de Pou Arch posarà en safata una proposta culinària termal. En el mateix  lloc podrem conèixer una altra instal·lació de Despacio, anomenada Ensabona’t. I a les 8, un concert per a rentadors, molins i sèquies, a  càrrec d’Edu Comellas. Aquestes tres activitats al safareig de la Portalera, on al final s’acaba amb el bany de tothom dintre el safareig.

Qui vulgui venir a dibuixar al MIAU d’enguany és lliure de fer-ho. Si bé li agrairia que anunciés la seva participació enviant un email a la bústia del blog ctlls@yahoo.com. Més per res, per saber que vindrà algú i reenviar la informació amb el plànol del recorregut, per si algu s'encanta, es perd o s'afageix més tard.

dimarts, 9 setembre de 2014

QUADERN DELS MIQUELETS

Passeig vuitcentista per Moià

Dibuixos de la visita amb els Miquelets per Moià, en el
nou quadern de butxaca.
Moià/ Centelles. Diumenge hi havia cita Miquelet a Moià. De fet també hi havia cita a Gaià. Aquests dies es multipliquen les cites i el dijous també els veureu per Barcelona. Els meus papers i els llapis, no aniran a la Ciutat Comtal. Massa gent. No puc dibuixar amb tanta gent i pressió. Els quaderns els omplo més aviat a poc a poc. Un dibuix vol com a mínim 5 minuts perqué sigui alguna cosa. Això ho vaig poder practicar a Moià. Ara ja no es tracta d’esbossar i fer esquemes, sino de descriure. Narrar la vida dels soldats, amb més detall. Crec que van sortint coses positives. Ara podria ser un bon moment per començar a fer dibuixos i treballs més definitius. No se si arribaré a fer xilografies. Crec que aquí els caps-recreadors crec que m’hauran de deixar fer-ho amb el linòleum. És el medi que conec. La xilografia, vull aprendre-la. Però necessito algun guia. El linóleum és el germà petit de la xilografia. És el mateix concepte de gravat, encara que sigui un material del segle XX. 

Per seguir el text i veure els dibuixos,clica aquí




divendres, 5 setembre de 2014

FINESTRES: PROGRAMA TRIMESTRAL

Les Finestres dels artistes

Carla Arenas
Cocció en el tòrcul dels linòleums de la Carla
Centelles. Avui plou i hem hagut de deixar per demà la trobada amb  en Pere Relats per veure els seus dibuixos dedicats a la Festa Major. Els paper no es pot mullar i no calia arriscar-se, sent demà dissabte i tenint marge. Aquesta serà l’exposició següent a les Finestres d’El Trabuc. L’aparador va molt bé per fer mostres versàtils de material lleuger. La idea és capturar material ràpidament sortit del forn. Per això la suggerencia al Pere de dedicar una sèrie als actes de la Festa Major. Així es crearà un bon feedback entre els veïns que les acaben d’acabar i aquest infalible dibuixant urbà. La mostra serà la primera que mirarem de que per la part interior de la cafeteria, també es vegin dibuixos.
Els responsables de la cafeteria d’El Trabuc s’han avingut molt bé a acollir aquestes petites exposicions. Millorat el sistema de subjecció i presentació, encara hem millorat la sintonia i així permetem que els vianants vegin l’exposició i els clients del local, gaudeixin d’un bon cafè, un bon entrepà o croissant, i poden llegir i mirar a fora al carrer, que és una de les artèries de la vila.
Apressi pel gravat
Qui també prepara i ja té a punt el material i inclús n’ha donat detalls pel Facebook és la Carla Arenas. Gravadora, docent d’aquesta especialitat a l’Escola de Llotja de Barcelona, en cercava la seva cita a les Finestres, perqué ens portés una sèrie de linòleums fets amb varis colors, que semblen com cues de drac, plenes d’escames i trossos geomètrics amb coloracions diferents. Els primers que vam veure i que van cridar l’atenció, ja els vam presentar a la secció Salonet.  Gammes taronges. Per a les Finestres prepara una nova edició amb tons més lilosos i grocs. La  cosa pinta bé. Segur que aquestes estampes faran impressió  a les Finestres. Això serà en el tram que va del 22 de novembre, al 20 de desembre.
Abans, en el tram d’octubre-novembre, tindrem la visita d’una altra gravadora. En aquest cas, Marta Torres ,que ens deixarà una col·lecció de gravats calcogràfics, de petit format, dedicats a animals i plantes. D’aquest treball ja en parlem a l’article Treball d’Estiu dedicat a aquesta artista. I en tornarem a parlar.
Aleix Art/ Mercé Serrallonga
Instal·lació d'Alda Rabionet 
a un balcó vigatà del centre
La planificació completa d’aquest trimestre per a les exposicions de les Finestres d’El Trabuc ha anat bé per ordenar la proposta d’artistes i poder-ho preparar amb temps. Es tracta d’exposicions petites, però que volen ser mimades, com tot. A finals de novembre es planificarà el segon trimestre. Amb aquest marge es pot fer una bona recol·lecta de propostes que tant inclou artistes de casa, del poble, com de fora.
L’artista que exposarà a finals d’any, té ara obra o millor dit, una proposta seva col·locada a alguns balcons de Vic, per  una empresa que es trasllada a Vic. Es tracta de l’Alda Rabionet, que ha col·locat unes piles de cadires de fusta, en uns balcons de la Ciutat dels Sants, per anunciar la inauguració d’aquest negoci a la ciutat. Rabionet va ser també l’autora d’un espai de relax pel Mercat del Ram, a la Plaça dels Màrtirs. És un artista que treballa amb l’espai i crea escenografies per  indrets oberts, urbans, o tancats, com aparadors. Per això la saba d’aquesta jove centellenca l’aprofitarem a El Trabuc perque prepari unes Finestres ben integrades en les dates nadalenques i, també, a la polvorosa festa que hi celebrem els centellencs.    


dijous, 4 setembre de 2014

EXPO "CATALUNYA CREATIVA"

Poca canya

Aleix Art
Càntirs de  Xavier Mañosa (Apparatu) i treball
"Toponimies" de Bosch Capdeferro Arquitectures, 
al fons. Aspecte de l'exposició.
Barcelona/ Centelles. Encara hi ha tres setmanes per anar a veure la primera part de l’exposició Catalunya Creativa, 1999-2014, que es fa al Santa Mònica de Barcelona, fins el 28 de setembre. Ara toca la relació entre creativitat i tradició. Després vindran: creativitat i percepció; i creativitat i inspiració. La idea es fer visibles obres de diferents llenguatges d’artistes que han tret el cap en aquest nou mil·leni. Creadors, que conscients del ventall de tècniques i informació, treballen amb diversitat de medis per expressar-se. La mostra es situa a la planta superior de l’Arts Santa Mònica, que ara també s’anomena Centre de la Creativitat.
En el fulletó ja consta que l’exposició no vol ser exhaustiva, però en qualsevol cas penso que, com a idea de talent, dóna una imatge pobre de la creativitat. Les obres que s’hi exposen, per mi, no tenen xixa. I la relació que mostren amb la tradició és més una qüestió casual del tema, que  un caràcter intern de l’adn del treball de l’artista. Penso que és més una excusa per visualitzar grup d’artistes, que intent real de prendre el pols a la realitat creativa del país. L’exposició que vam veure en el mateix centre, fa alguns anys, d’art rus, l’hi donava mil voltes.
Just a l’entrada de l’exposició hi trobem la pintura “Las banderillas” de Sergio Mora, feta aquest mateix 2014. La narrativa de l’obra té  la seva gràcia: una barreja  entre el turonet del laberint amb el minotaure. El toro és alhora una bèstia i una bailarina de flamenc, vestida amb faldilles drapejades. En el laberint pul·lulen  personatges de la cultura pop, com el Tió, la rosa  de Sant Jordi, en Miki Mouse, un gnom, un pernil ibèric. Aquí hi ha molta tradició: el llenguatge pictòric en sí, inclús l’estil que té un aire com de pintura flamenca, l’ús de l’oli a més de l’acrílic. El tema també està inscrit en la tradició. És cert que hi dóna una lectura actual, poblant-la de personatges del nostra temps. Però és això un gran signe d’innovació i relació amb la tradició?
Pintura "Las Banderillas", de Sergio Mora, 
just a l'entrada de l'exposició
Un dels artistes més interessants de l’exposició és Carles Congost, autor de fotografies escenogràfiques. És a dir amb un plus de narració d’una idea o una escena. En una d’elles, “Walter and the Spanish Baroque Gang in the Golden Age”, del 2008, barreja personatges vestits a la manera d’una banda de mosqueters, amb l’ambient d’una habitació d’adolescent carregada de referències a la cultura dels anys 80. Específicament al cinema i als mitjans electrònics: un cartell del film “Tron”, un prestatge ple de vídeos, una ràdio, altaveus. Habiten l’espai el jove, potser el protagonista de la imatge, vestit com de personatge de ciència-ficció i un home  madur, trajat, assegut al terra. Cada personatge fa alguna cosa: o espia o mira, o pensa. Té la seva gràcia, imaginació i es pot estirar filosòficament. Però la relació entre tradició i creativitat, es dóna només per utilitzar la fotografia i un suport super modern com l’alumini, per plantificar-hi uns personatges i un atrezzo del passat? On està el pes de la tradició? En la composició “pictòrica” de les figures? En que l’autor sempre recull o refà  imatges del passat? De moment no em sembla representatiu d’uns  signes del temps.
L’exposició també mostra cadires de fusta i vímet redissenyades en formes diferents o estores i també càntirs amb formes noves. També hi ha etiquetes d’ampolles que es retallen  formant les quatre barres o la maqueta d’una bloc d’habitatges, projectat per un estudi d’arquitectura. Vídeo-jocs, còmics, llibres d’artista.

Cadires de fusta ideades per Guillem Ferran
Una obra que mereix atenció és la del binomi Bosch Capdeferro Arquitectures, que ha fet dibuixos de detall i s’ha esplaiat en la descripció de les figures anònimes que il·lustren els plànols de projectes arquitectònics. També em semblen interessants el vídeos de Ricard Garcia Vilanova sobre les batalles d’Alep, si bé d’una gran cruesa. Està bé que l’exposició abraça disciplines a vegades excloses del concepte artístic. Els reportatges de Garcia Vilanova aporten la seva visió personal i independent del conflicte sirià, al marge dels grans mitjans de comunicació. Fer un bon reportatge és practicar un bon art. L’exposició també inclou  cartells i dissenys tipogràfics. Hi ha treballs que estan més bé que d’altres, però en conjunt no em  semblen representatius o que de forma especial combinin  de forma enriquidora tradició i creativitat. Potser falta explicar-se més o indegar més qué volem dir quan parlem de tradició i creativitat i qui realment arrisca. En aquest sentit, l’exposició del Santa Mònica, tant podria estar a allà com a un centre cultural més local o en una galeria.    

dilluns, 1 setembre de 2014

CRÍTICA DE TEATRE

Dotze hores ballant

  • “Lluitant per un somni”, 
  • Aquinahora-jove. 
  • Casal Francesc  Macià, Centelles
  • Estrena del 29 d’agost, a dos quarts d’11.

Aleix Art / Aquinahora
Cartell de l'obra plantejat per Ada Fàbregas
Centelles. Avui a la tarda hi ha l’última de les quatre sessions del muntatge “Lluitant per un somni”, adaptació de “Fama”, a càrrec del grup centellenc Aquinahora, i específicament la  secció jove. Dirigeix Pep Company que compte amb un extens equip d’actors i coordinadors: Sandra Rafart en la direcció coreogràfica, Anna Bartolomé  i Ropi Fàbregas en el cant. Per cert, que a l’Anna li fan avui dilluns, una entrevista a la contraportada del 9nou. Un repàs ràpid als seus gustos i aficions. No sabia que ara ja era directora de l’Escola Municipal  de Música, succeint així a son pare.  Precisament Albert Bartolomé dirigeix l’orquestra  en viu que interpreta els temes, en l’obra teatral. Una formació integrada per alumnes de l’Escola en qüestió.
En l’apartat actoral, format per una trentena de joves, tot i el sentit coral de l’obra, destaca el paper de Gisela Roca, Alba Villaitodo, Núria Güell, Xènia Company, Guim Puig, Dani Salido i Nil Sobrevias. L’obra reuneix moltes qualitats:  per començar i només començar, han tret un partit esplèndid de l’apartat gràfic, aprofitant les noves portes del Casal i els nous punts de propaganda: han fet uns cartells  estirats molt xulos, aprofitant la imatge gràfica ideada  per l’Ada Fàbregas, que també té un bon paper a l’obra.  
Un altre aspecte sobradament positiu són els balls i els cants,  impresos  de molt ritme i energia. L’apartat musical repassa grans èxits de la lírica i cants dels musicals o balades del segle XX i també del passat. Es compta dalt l’escenari –i no només en el cos de músics-, amb bons intèrprets instrumentals, que  et sorprenen en qualsevol moment i poden simular que assagen, amb la sorpresa que quan poden lluir ho aprofiten. La Núria Güell, toca el violí, però té molt bona veu i així ho demostrarà. Tot i el teòric bateig de molts dels actors en el ball o el cant, han extret virtuosament  el seu  do per cantar o ballar. Segur que avui al vespre estaran morts, però satisfets de tantes hores saltant dalt l’escenari.

Passotes

L’obra reuneix moltes qualitats, però també alguna pega: en la  successió de les escenes hi falta ritme. Falta un metrònom amagat. Sent una obra llarga va lenta i li caldria que el ritme que impera en els balls s’estengués a tota l’obra. Un aspecte de concepte perceptiu: s’entén que  els alumnes de l’escola, persegueixen un somni, i en canvi, en molts d’ells s’hi percep un aire “passota”.En canvi d’altres actors,  com el que fa de Joe Vegas/ Nil Sobrevias, que entra a l’escola sense saber que fer i se li suposa un do innat, no se l’aprofita per que  se li desvetlli la passió i al final, reveli algun gran do, ja sigui cantant o ballar. Més aviat, acaba esmunyint-se del primer pla. Carmen Diaz/ Xènia Company és qui potser pot concentrar millor la idea d’artista pura, que només vol ballar i acaba triomfant. I aquí sí que es dibuixa bastant bé el personatge, amb les seves contradiccions i virtuts. Però potser faltaria un episodi conclusiu per celebrar els seus mèrits i veure si la Srta Sherman se’n surt de readreçar-la.    De fet el conjunt  de l’obra és el resum d’un any acadèmic i hi estan representades  totes les etapes. Però, personalment, el final, se’m fa curt. Com si s’interrompés i faltés una bona conclusió coral, i sobretot argumental. Res a dir sobre el petó en l’escena entre Serena Katz/Ada Fabregas i Nick Piazza/ Dani Salido com a Julieta i Romeo, que ve a culminar un micro-relat romàntic dintre l’obra. Els micro-relats dintre “Lluitant per un somni” estan molt ben plantejats i resulten prou interessants.  També hi ha actrius que guanyen profunditat dramàtica, entre el primer i el segon acte, com la Srta. Bell/ Gisela Roca i la Srta. Sherman/ Alba Villaitodo. En el segon, els trets esteoritaps de la primera part, es dibuixen molt més bé. S’entra en el seu perfil més psicològic i se’n veuen més bé  el seus límits i mèrits. El diàleg entre artista salvatge i artista format, resultaria  més interessant si el posicionament d’entrada no fos  una mica massa simple i innocent. Però ben estructurar seria un altre moment clau de l’obra, ja que  explicaria molt bé la missió de l’escola de formar a artistes. La duresa de les mestres, crec que també es reforçaria si amb la seva potència com a personatges, es passegessin més entre els alumnes. Alçades en les bastides, enlloc de professors semblen déus. L’escenari utilitza bastides per situar diferents espais i escenaris en el mateix espai escènic del Casal.

A pesar  d’aquestes observacions, subjectives, l’obra funciona i està bé. El públic va aplaudir de forma entusiàstica l’obra. Segurament els hi va agradar també el doble argumentari, posat amb l’ajuda d’una pantalla que descriu la vida a l’escola, prenent imatges de  l’estada dels actors a una escola-internat de Sant Julià de Vilatorta i explica així moments de sortida i entrada de les classes, de l’hora del pati o narra petits episodis entre els personatges, que  després es detallen sobre l’escenari.  La música en directa és un altre detall enriquidor, que suposa a més un salt qualitatiu en les capacitats dels integrants de l’orquestra de l’escola municipal de música. Música i teatre han suposat moltes hores de preparació i assaig dels quals, les diferents representacions, en són un bon i gran testimoni.

LXXII PREMI CENTELLES

La innocència dicta el fallo


Aleix Art
Alcalde, representants de la comissió del Marçó 
i artistes premiats en la lectura del veredicte 
del Premi Centelles d'enguany.
Centelles. Ahir diumenge es va fer públic el veredicte del LXXII Premi Centelles:  Francisco Javier Pretel  Franco, d’Argentona és el guanyador dels 3000 euros, el guardó i l’exposició del curs vinent al Marçó. Quique Giménez, de Vic, és una Menció Honorífica i Carolina Valls, de València, l’altra. A més hi ha 22 obres per exposar, com a seleccionades. Jurat: Anna Chàvez, Francesc Artigau, Joan Gardy Artigas, Isao Llorens, Antoni Pladevall i Jordi Vilarrodà. Entre els seleccionats hi ha noms que em sonen, com Núria Balcells o Dominika Berger, que ja porta uns anys de batalla pictòrica; o Raquel Navarro que també defensa un estil a base de control de camps cromàtics. El perfil de la selecció del jurat és bastant de signe figuratiu. En el catàleg i en les cartel·les de l’exposició hi trobo a faltar la dada tècnica.
El Premi  Centelles, l’obra de Pretel i la Menció Honorífica, obra de Giménez, comparteixen que tenen un aire naïf. Carolina Valls planteja una pintura de construcció geomètrica. Responent a la pregunta d’en Musach, aquesta obra de Valls, em deixa indiferent. No em diu res. Al meu parer no es mereix estar destacada, perqué forma part d’uns plantejaments que són  com dejavi.  Anem, per tant, a buscar xixa: el Premi Centelles. Si només no m’agradés, no seria suficient per deixar d’analitzar-la, ja que una obra pot estar ben feta i no agradar. I d’alguna manera, m’agrada intentar endevinar el pensament del  jurat.  El problema és que ni és  del meu  gust, ni em sembla una  bona  obra. Tot el contrari: mediocre i pobre.  No em sembla que infongui un bon exemple, ni disposi d’un caràcter rellevant. Potser sí que al cap d’una  estona, els seus colors amables, atrapen i fan que la composició guanyi pes i coherència.  Però no és una  obra que sustenti  la comparació amb possibles referents, com Matisse o Van Gogh. No calen mals imitadors. Però aguantem per uns minuts, que l’obra es mereix ser qualificada i anem a analitzar-la.
 L’obra de Pretel  és de composició austera i disposa els objectes, sobretot la cadira i el radiador de forma “infantil”. L’aire naïf és clau. Casi bé que això és el veritable tema. Potser  ja  és això: a l’escola no ens ensenyen art! Però per això, em pregunto: l’obra “Workshop” és el resultat d’anys  de formació o és el resultat d’una etapa d’estudi, de simplificació i despullament de l’artista, a la recerca d’un estil personal, en brut i sincer? O és la primera obra que fa i presenta?

Anàlisi

Personalment penso que Pretel, no ha arribat ni a concretar un estil natural, ni parla massa bé del seu mestratge. Li falta rigor i exigència per ser veritablement imaginatiu i lliure. Si  la peça “Workshop” fos  el resultat d’una  sola sessió de treball, en que tot es disposa i pinta, sense retocar o corregir, fins al final, acabaríem dient que l’autor sí que és sincer, però no explota les seves propietats com a pintor, ni tampoc sap aportar un missatge, més  enllà de l’afecta cromàtic. Calen moltes hores de vol, perquè Miró sigui un Miró. Caldran moltes hores de pintar, perquè en Pretel tregui un bon profit dels 3000 Euros i torni a Centelles, amb una proposta engrescadora i gens mediocre.
Faltaria completar aquestes explicacions amb una comparativa de la seva obra. Aquest punt el reservem per comentar-ho en la primera de les sessions d’Écfrasis (si us interessa contacteu al mail). En aquest text, plantegem qüestions igual com ho fa el jurat, que s’enfronta amb aquestes obres, per primera vegada. Isao, un dels membres del jurat, també és pintor i el seu estil trepitja zones naïf. Però la seva proposta desprèn una arrel més estudiada i una base més rigorosa. Arriba on arriba, amb gràcia i encert –o també descencerts-, després de dedicació. La sort és caduca.   
Per l’experiència amb algun jurat, sé que  a vegades  es busca l’obra diferent al conjunt. La que surt de la norma. Dintre de la pintura  contemporània també hi ha certs camins que s’han estandaritzat. En aquest sentit, crec que el jurat  no ha estat encertat. Obres com “Estructura” de Cristina Pérez, “Arquitectura” de Núria Balcells o “La peineta roja” de Susana Ortiz els hi trobo millor caràcter per figurar al  capdavant del catàleg. I no és perquè siguin abstractes.
Seria bo que el Premi Centelles també recuperés l’edició d’un bon catàleg, amb forma de llibret i no un cartell doblat, que mostra les pintures com si fossin articles de propaganda de supermercat. La inversió per l’edició del llibre commemoratiu dels 10 anys del Marçó, hauria servit. La suma de bons catàlegs pel Premi Centelles, són el millor arxiu. Una pàgina web actualitzada i amb dades fresques dels premis Centelles, el millor seguiment.  

dimecres, 27 agost de 2014

TREBALLS D'ESTIU (IV)

Retorn a Cadaqués

Platja de Port-lligat a Cadaqués.


Centelles. Quan es pot, va bé poder fer una volta per les exposicions d’estiu de la zona de l’Empordà. Aquesta és la seva época més activa i s’acumulen les propostes atractives. I no parlem de festivals musicals,  sino d’exposicions d’art. En la volta que vam fer dijous passat,  amb una amiga, vam dibuixar un triangle amb el cotxe: Camallera, Palafrugell, Cadaqués i retorn per Figueres i Olot. Els tres pobles primers eren els nostres objectius. A Camallera hi ha l’estudi vivenda de José Luís Pascual. Li anavem a tornar el quadre de la Col·lectiva i ho vam aprofitar per enterar-nos bé dels seus projectes més immediats i veure l’exposició actual de fotografia que hi ha al seu espai expositiu. Hi haurem  de tornar, si es pot, el setembre i sobretot a l’octubre.
A Palafrugell anàvem a veure específicament l’exposició fotogràfica de Joan Pujol Creus a la seu de la Fundació Josep Pla. No vam veure les mostres de Can Mario, perquè no obren fins a la tarda. Al migdia érem de camí cap a Cadaqués, Empordà amunt. Dinar de picnic a Portlligat, amb unes delicioses empanadilles fetes al forn i xerrada distesa  sobre la vida i les seves complexitats, assentats sobre les roques mirant el mar. A quarts de 7 visitàvem les exposicions. Primer el Mini-Print i després, però just al costat, l’exposició de Richard Hamilton. Sortir i marxar. No vam ni fer el gelat. Camí de casa, ens vam aturar a fer un entrepà a Can Guix d’Olot. Els túnels de Bracons són una drecera important. Dia estable, però variable amb estones  de sol i núvol.  Ara, aquí, farem esment només de les coses vistes a Camallera i a Cadaqués:

Doble via

Obres per les dues exposicions
que prepara en J.L. Pascual
La peça gran de Pascual a la Col·lectiva, “Fronteras” va cridar l’atenció d’alguns perquè significava una proposta diferent per part del seu autor, que ens té acostumats a temes més hedonistes. Però els  més coneixedors ja ens van recordar que en els seus inicis, l’artista ja havia tingut etapes més compromeses, on per exemple feia us del llenguatge més propi  del còmic. El fet és que ens va arribar que en Pascual estava preparant una exposició amb el tema de les fronteres. Per tant vam anar-lo a veure, per  tenir  més informació del què  esta tramant. La realitat és que ja fa uns anys que l’artista de Camallera toca aquest tema i utilitza el leitmotiv dels filferros, les mans i els rostres. Sobretot les mans. Ens va parlar d’una instal·lació escultòrica situada a Suïssa, amb aquest tema. Mans agafades a filferros que volen saltar la frontera o la frontera els separa de nosaltres. Efectivament l’artista ha estat preparant una nova fornada de peces: dibuixos, pintures, col·lages, amb aquest tema que s’exposaran a les caves Espelt, a Vilajuiga,  el proper octubre.
Però abans, durant el mes de setembre al mateix show-room de l’artista, a l’espai que anomena Km7 , hi instal·larà una altra exposició de temes florals! José Luís Pascual surt d’una estada  prolongada més del previst, a l’hospital i durant aquesta etapa, i potser com un cant a la vida, s’ha vist atret per les flors que li portaven per alegrar el dia. L’artista,  que no havia tocat mai aquest tema, les ha traslladat sobre el paper combinant dibuix amb collage de parts  retallades i enganxades com si fossin les seves planxes de ferro retallat. El fet és que es multipliquen  les cites expositives de Pascual. Si ja pensàvem anar a les caves, a l’octubre, també seria interessant fer-ho ara al setembre per veure la col·lecció floral penjada.

Nu masculí capturat per Maria Alzamora
L’exposició que acull actualment l’espai del Km7, mostra fotografies de Maria Alzamora. Es tracta de nus femenins i masculins, captats en blanc i negre, i de forma fragmentaria . Les parts anatòmiques es mostren amb papers ampliats, de manera que hom pot passejar la vista sobre la carn, la pell i els signes corporal d’un home i una dona de tipus natural i amb tota la naturalitat, sense respondre a grans models. També hi ha imatges més petites, relacionades amb aquests o altres treballs similars. Fins a finals de mes.

Mosaic de gravats

Cadaqués és com la Florència de l’Empordà. La que concentra, agrupa i inspira la resta. Ens varem  centrar en un sol carrer, que acull la ja coneguda galeria Taller Fort, amb l’exposició del Mini-Print. Aquest premi internacional reuneix casi un miler de propostes en  paper de petit format: gravats de totes les tècniques,  inclús digitals. La mostra es reparteix entre dues plantes i a la baixa, que és la de l’entrada també hi ha l’exposició  d’obra dels artistes guanyadors de l’edició de l’any passat. Em vaig fixar en els nombrosos linòleums, fets amb una perícia impressionant. Amb la quantitat de participant japonesos. Un servidor també hi participava amb una sèrie de linòleums dedicats a Porto. Són de color blau, però hi ha una taca de tinta groga, que dóna tonalitats verdoses. Amb això volia emular els tocs d’aquarel·la que donen gràcia als dibuixos originals, fets in situ durant el viatge de l’any passat.
Vista de la planta baixa de la galeria on es presenta el
Mini-Print, que enguany ha arribat ja a la 34 edició 
 Just al costat de la galeria de la Taller Fort, hi ha la galeria Cadaqués que enguany ha saltat a les pàgines de la premsa per acollir dues exposicions consecutives dedicades a Richard Hamilton, el gran referent de l’art pop britànic. Aquestes propostes fan visible la franca relació de l’artista anglès amb Cadaqués i amb la mateixa galeria, atret per la presència d’altres artistes de renom, al poblet mariner, com Marcel Duchamp. La mostra actual mostra cartells i imatges fotogràfiques intervingudes. Hi ha una sèrie de papers grans amb les imatges enganxades del retaule barroc de la parròquia de Cadaqués. Hamilton sobre-intervé cada imatge artísticament. Aquesta “apropiació” és  encara més evident en un grup de cartells d’unes exposicions de Miró a capitals europees, que Hamilton es fa seves, taxant i canviant els noms pels seu i dibuixant sobre les figures. Una i altra proposta ens  fan evidents els interessos de l’artista pop, per signes de la cultura popular. El retaule és un dels  elements del patrimoni de Cadaqués, més destacats; Miró és un artista universal. Hamilton atrapa aquests hits culturals de l’entorn i els evoca a través de mitjans, igualment destinats a arribar a la gent, com pot ser el cartell o la fotografia, que acaba reinterpretant, reconvertint-los en obres d’art úniques. La galeria revisa aquest tipus d’obres que demostren la relació de Hamilton amb Cadaqués i les situa a prop d’altres treballs, també de caire cartellístic on cita les figures geomètriques utilitzades per Duchamp  ens les seves obres, com la del gran vidre.  Trobo que aquest tipus d’art que intervé sobre material de signe publicitari es podria resseguir en obres d’altres artistes propers... La tarda  queia a Cadaqués quan sortíem, però se’ns va fer de nit, atravessant Figueres.


dissabte, 23 agost de 2014

TREBALLS D'ESTIU (III)

Guardians de la ceràmica

Visitem a l’artista ceramista Joan Gardy Artigas per conèixer la fundació i les instal·lacions amb les que recorda l’obra del seu pare i ajuda a fer projectes  de ceràmica a altres artistes

Totes les fotos: Aleix Art
Joan Gardy Artigas amb el seu mural de fang de guerrers


Gallifa/ Centelles. Fa uns mesos en un dels articles del blog, parlàvem del mural de ceràmica de Joan Miró, que es va fer per la seu barcelonina d’IBM. Que després ha esdevingut Departament d’Ensenyament. El mural en qüestió va ser desenganxat del seu emplaçament a l’edifici de Via Augusta i ara s’exposa al Museu Nacional d’Art de Catalunya, ben bé sota la cúpula. L’obra és germana de la que l’artista va fer per altres llocs, com l’emblemàtic mural per l’aeroport del Prat. Contemplant-ho de prop i de lluny, em feia la següent pregunta: com s’ho van fer per escampar tots aquells litres d’esmalt per fer les línies típicament mironianes? Perquè fer ceràmica no és el mateix que pintar sobre tela o sobre el terra. Teòricament l’esmalt s’ha d’aplicar de forma uniforme. La profe ens ho diu.
Una de les rajoles amb una capa d'esmalt
blanc-gris, com les que s'utilitzaven pels
murals ceràmics de Miró.
Per sort encara existeix el taller on es van preparar aquests murals i també els hereus de l’artista col·laborador. Miró tenia la idea i es va deixar ajudar i aconsellar pel seu amic Josep Llorens Artigas. Ceramista, avantguardista; aquest  artista, a més de catàleg propi, va ser la mà a l’ombra de molts artistes que volien passar pel fang. Com en Joan Barbarà en gravat. Per circumstàncies familiars, el taller de Llorenç Artigues es va instal·lar a una antiga masia de Gallifa i allà continua sota la direcció del seu fill, Joan Gardy Artigas, en Joanet pels amics. A més de preparar obra pròpia, disposa d’unes estupendes instal·lacions per ajudar i assessorar a altres artistes a produir obra ceràmica. En un raconet amagat sota la parròquia romànica de Gallifa hi ha aquests tallers, amb els forns, juntament amb petits apartaments per residència d’artistes i uns espais d’exposició destinats a difondre l’obra del pare. Aquest és el nucli i la  raó de ser de la Fundació Llorens Artigas.

Cingles de Bertí

Aspecte del taller primer dels Artigas
Dimarts de la setmana passada, vàrem sortir des de Centelles cap a Gallifa. Si va per la carretera que passa per Sant Feliu de Codines. El cotxe l’ocupàvem amb  l’arquitecte Romàn Arañó i en Pep Puvill, fotògraf, veí actualment de Centelles que és un gat vell de la vidilla artística de tota una època i ens feia d’enllaç amb el ceramista.  En quilometres són uns 25. Però en temps el viatget vol de calma en la conducció i uns quaranta-cinc minuts. El paisatge és preciós. Juliol plujós, els boscos estan verds i tota aquella zona de sota els Cingles de Bertí és molt frondosa. Com una selva domèstica. La carretera que uneix Sant Feliu de Codines amb Gallifa és a més, molt poc transitada, ja que els veïns que viuen a l’altra cantó, a Sant Llorens Savall, hi van per una altra banda.
La Fundació Llorens Artigas és actualment un espai amb diverses edificacions. En forma com de D, a un punta hi ha el taller primitiu, amb un forn japonès i un gran taller sota cobert. Aquí és on es van fer els murals mironians, com encara recorden les anotacions en una biga que ens remet al mural de l’aeroport. Una mica al mig de la D, hi ha la casa pairal, antiga, de pedra, amb nombroses ferradures a la paret, just a sota de la capella romànica. Cap a darrera, que és també cap a l’altre cantó, hi ha un edifici modern, de línies racionalistes, fets amb materials locals –rajoles, maons i  fusta-, amb cert aire japonès: proporcions en base al tatami, ús de fusta de fibra densa i d’aspecte minimalista, grans bigues i l’apuntalament de la teulada. Aquest és l’edifici que acull els apartaments per acollir artistes que vulguin treballar allà i, a sobre, la sala amb exposició del fons de la fundació: obra de Llorens Artigas, Miró i amics.
Els plats de fang intervinguts per grans noms de l'art,
exposats en les seves caixes especials.
Ara mateix hi exposen unes caixes de fusta amb plats de ceràmica intervinguts –ja fa  anys-, per artistes com Ràfols Casamada, Chillida, Joan Brossa, Robert Llimós, etc. Les caixes on s’exposen els  plats són com maletes de viatge. Serveixen per exposar, per guardar i per tranportar.  S’instal·len sobre cavallets. Cada caixa té dos plats, que són dos artistes i n’hi ha moltes. Els  plats artístics van ser una iniciativa de la  Fundació que es van fer durant uns anys, aprofitant que l’artista podia passar pel taller o inclús,  portant-els-hi el plat perquè ho intervingués, com va ser el cas de Chillida. Gardy Artigas ens  explica que aquestes caixes  se’n van aviat d’exposició a l’Albertina de Viena.  La Fundació presta sovint obra per exposicions internacionals.
Aspecte del taller de l'Isao
Seguim amb la volta: per darrera d’aquest edifici i a l’extrem oposat de la D, hi ha un altre grup d’edificis que inclouen més tallers i els tallers per a la ceràmica amb el fang, els esmalts, els torns i més forns. En un d’aquests espais, però sense ser taller de ceràmica, hi treballa l’Isao, el fill del Joanet. Artista conegut pels seu tema dedicat al món animal i per fer una espècia d’obra similar a la que podria donar de si una serigrafia pop-art:   recerca de l’estructura simètrica, del perfil o la silueta, és a dir de, la forma arquetípica de l’animal passat no sols per mitjans reproductors sinó també per la pintura o l’escultura. El vam poder conèixer.
Els altres tallers són ja pels treballs amb fang del mateix Joanet i per la feina dels artistes convidats que hi passen una temporadeta. Ara no hi havia ningú més.  Aquí i allà dels tallers i espais hi ha obra d’un i altre artista, dels que hi han passat. En el jardí mateix hi conviuen escultures de Miró. En una paret hi ha una concentració de pits femenins fets  entre en Gardy Artigas i en Frederic Amat, amb qui  també van fer el mural de les olles  que hi ha a la paret que separa el Mercat de les flors amb l’Institut del  Teatre de  Barcelona, a  Montjuïc.
Detall del passadís inferior edifici, que acull els apartaments 
per artistes residents, aixecat amb pilars robusts 
i acabat amb les rajoles de fang al terra. 
Però  no només trobem a Gallifa, una col·lecció d’obres amb història. També totes aquestes arquitectures modernes dels apartaments, espais expositius  i tallers responen a un geni creatiu. Els plànols són de l’arquitecte nord-americà Bruce Graham. Autor de grans gratacels a Chicago, membre d’una xarxa d’arquitectes americans que operava a tot arreu i que es va cuidar de reconstruir Japó després de la Segona Guerra Mundial. D’aquí el coneixement de l’arquitectura japonesa . La vinculació amb els  Artigas ve de col·laboracions mútues per complementar altres arquitectures amb treballs  de ceràmica que es preparaven  a Gallifa.

El treball d’estiu:

Tornem al primer edifici, al taller primitiu on s’hi feien els murals mironians: allà hi treballa actualment en Joanet i hi està fent un gran mural amb relleu de guerrers de fang. La idea remet a les entrades dels temples japonesos on hi ha guerrers d’aspecte ferotge que vigilen el  tros. Els guerrers de fang vigilaran l’entrada de la fundació i per tant les referències a la ceràmica hi són constants. El mural  es  troba bastant avançat. Hi ha guerrers que fisonòmicament  remeten a ètnies africanes. Com les senyoretes de Picasso.
Conjunt i detall del mural dels guerrers, que Gardy Artigas
està preparant per instal·lar a  l'entrada de la Fundació. 
És el seu Treball d'Estiu, si bé ja fa temps que ho prepara. 
Gardy Artigas ho ha hagut de treballar per parts i anar ajuntant-ho. Ho ha fet amb fang refrectari d’alta  temperatura. Diu que la idea per tirar endavant aquest mural es troba al seu cap. Tot i que hi ha alguns dibuixos per allà sobre que remeten als guerrers, no hi ha cap esquema general.  Inventiva i improvització.
El forn més proper a aquest espai es troba a fora, a l’aire lliure, cobert. Per sobre la teulada, en un cantó hi sobresurt una xemeneia. Gardy Artigas anomena de tipus japonès el forn que té  a allà. Es tracta d’una construcció de maó amb tres cel·les amb volta, cada un, un pel més aixecat que l’anterior. Funciona encén el forn més baix. Quan aquest arriba a certa temperatura  s’encén el segon. I després  el  tercer. De manera que s’aprofita la temperatura d’un per fer  apujar la de l’altre. A dintre de cada cela hi ha espai per la combustió i per cobrir-ho de ceràmica. Hi ha forats que són respiradors. La tercera cambra fornal té les parets de maó vitrificades: això és perquè allà s’hi ha tirat sal sobre les peces de ceràmica, fet que produeix un tipus especial d’esmalt sobre les peces que també afecta les parets del forn.  
Conjunt i detall del forn  japonès de tres cel·les. Cada
compartiment és, de fet, un forn, però funcionen de
manera consecutiva. En la imatge de detall es veu la paret
 del forn amb un to verdós, fruit del procés d'esmalt, residu
d'haver tirat sal sobre les peces que s'anaven a coure. 
  
Per fer una  cocció s’ha de preparar amb temps: es posen ben posades les peces  a dintre, es tapa l’entrada amb blogs de pedra o fang i s’encén. Les coccions duren hores i s’ha d’esperar a que arribin a cada temperatura, a que facin la feina de  coure i a que baixin les temperatures per desenfornar.  Segons Gardy Artigas al Japó i per aquella zona, poden tenir agrupacions de cambres fornals molt més extenses. Cada ceramista cou les peces quan li toca i es posen d’acord, perquè cada ceramista es prepari i cogui el seu tros quan li toca.


Ceràmica i Japó són binomis importants en l’adn de la Fundació.  Gardy Artigas va ser qui va anar a estudiar a l’illa nipona i va importar aquest tipus de forn a l’espai de Gallifa. Va anar allà per conèixer tècniques i artistes. Per  fer el viatge es va endur com a guia a la seva futura dona, una japonesa que estudiava a l’Escola Massana de Barcelona.  Se la va emportar i al final s’hi va casar. Els forns que hi ha a Gallifa se’ls van construir ells, amb l’assessorament dels mestres ceramistes japonesos. A la fundació hi tenen dos forns d’aquest tipus, de tres i dues cambres. Un tercer forn és elèctric.         

La qüestió dels murals

Joan Gardy Artigas ens  va  ensenyar totes aquestes instal·lacions. Vam saludar a l’Isao, i també a la seva dona. Vam veure altres coses que en Joanet fa, com uns dibuixos amb llapis. Resulta que un tema seu, recurrent, que surt tant sobre el paper, com sobre el fang, són els peixos, molt sovint amb els seus ulls rodons i aspectant.  Fins al punt que hi ha obres que la rodona negre és  el més important. Com l’ull obsessiu de Hall 2000.
Interior taller de ceràmica, dintre les 
instal·lacions ampliades de la  Fundació. 
Però si èrem a Gallifa, a part de per conèixer  artistes i espais, era per respondre com punyeta es van fer els murals mironians. Tal i com es pot observar en el mural instal·lat al MNAC, el conjunt està  format per rajoles esmaltades per un cantó, de color blanc-grisos. Sobre aquest esmalt  base  s’hi fan les intervencions més acolorides i artístiques. Però Gardy Artigas ens assenyala  que  ja en aquest fons base, es cercava que l’aspecte no fos uniforme. L’esmalt hi està aplicat de manera desigual. Si fos “ben fet” o fet de manera ortodoxa, serien com rajoles d’un bany, de blanc immaculat. Però no era aquesta la idea.
Cada rajola esmaltada blanca va enumerada pel darrera. Estès tot el mural al terra del taller, Miró i Llorens Artigas, escampaven  els esmalts de colors, per fer les línies i el negre, amb plena  llibertat. Traç carregat, constant i ràpid. Assecar i enfornar. En un racó dels tallers de la Fundació s’hi troben encara, rajoles dels murals mironians, que són proves de colors. Vol dir que el resultat que nosaltres veiem no és ben bé casual. 
Racó amb fangs i arenes per preparar el fang. En aquest taller
tant es preparen el fang ells mateixos, com compren barres
preparades.
L’atzar hi és, però està molt estudiat. El traç final i en definitiva, el mural definitiu surten després d’un temps  de preparació.  I això no treu que en el moment definitiu, ja fos en pinzell o amb una escombra, l’artista  executor, havia de deixar anar uns regalims constants d’esmalt, per aconseguir que el traç del conjunt tingui un aspecte generament uniforme. És ceràmica, però sembla el traç ininterromput d’una pintura . Però de fet si t’ho mires  de prop, en  la proximitat, es veuen qualitats matisades. Gardy Artigas ens dirà més  d’una vegada que les normes estan per aprendre-les i conèixer-les, però que un cop les saps,  te les saltes. Has d’arriscar per arribar a altres cotes plàstiques i creatives. En els treballs d’aquest ceramista no importa l’aspecte perfecte, sino sobretot els accidents, l’atzar, les imperfeccions. Per fer-ho uniforme i impol·lut, ja hi ha els sistemes més industrials. Allà sí que una peça surt igual a la següent i fa joc amb les rajoles del quarto de bany.

Estantaries amb esmalts. Treballs de fang sobre la taula
La  visita a la Fundació acaba amb una  cerveseta a l’ombra d’uns arbres del jardí,  asseguts al voltant d’una taula de pedra. Diposa d’estany i piscina. Tot i que no ha fet una tarda  assoleiada. El risc de pluja era evident. Però ens ha deixat fer. Parlarem d’aspectes biogràfics, de records. Amb en Pep Puvill es coneixen de que havien anat junts a l’escola, però sobretot de quan fa varis anys, varen coincidir en uns tallers d’artistes que es van muntar a Esplugues de Llobregat. Gardy Artigas era el  ceramista i Pep Puvill el fotògraf que feia el catàleg d’obres dels artistes, a part d’obra pròpia. Allà es va forjar l’amistat més duradora.
Alçat del taller amb decoració de les parets i
sobretot el sistema de bigues de fusta,
idea de l'arquitecta  Bruce Graham.
En algun moment o abans, surt que Gardy Artigas ha quedat satisfet del Premi Centelles  d’enguany. Ell i el seu fill Isao han  format part del jurat de l’edició d’enguany, juntament amb el pintor Artigau, l’historiador Antoni Pladevall i el periodista cultural del 9nou, Jordi Vilarrodà. Diumenge vinent, dia 31, sabrem que han triat. De moment ja  sabem que necessiten la Capella de Jesús, a més del Marçó, per exposar  les  obres. L’any passat amb la petita sala del carrer Galajadors ja en van tenir prou.

La visita a la Fundació Llorens Artigas acaba amb ganes de tornar-hi. Un altre dia caldria anar-hi per  veure com queda instal·lat el mur i per xafardejar el treball d’artistes que vagin a treballar  a  aquells tallers. El fet  és que  molt a prop de Centelles, amagat,  però relativament accessible, hi tenim un bon polvorí d’artistes d’alta fornada. 

diumenge, 17 agost de 2014

FINESTRES D'EL TRABUC

Aparador literari dels estudis oberts


Fotos: Aleix Art
Centelles. Visitar els tallers dels artistes és una mica com visitar l’escena  del crim. Amb l’agreujant que normalment hi resten totes les eines i materials  que expliquen els fets. La diferencia és que no s’ataca a persones directament, sino que aquestes poden sortir afectades anímica i psicològicament. Els artistes tenen camins indirectes i subtils.
Des de fa uns bons anys que artistes de Centelles segueixen la costum importada per un d’ells, per mostrar el seu cau. L’espai, la llum, cert concepte d’ordre ajuden a entendre el treball i apreciar l’obra.
Els  artistes  dels Estudis Oberts –EO-, no representen la totalitat dels artistes del poble, però si que tenen el denominador comú que disposen d’un espai diferenciat destinat a explotar la seva vocació. Impuls que en alguns és lluita per mantenir-se en un  camp professional  difícil, poc agraït, però acaronant la llibertat d’estar fent i defensant, el que realment el cor et diu. Per d’altres el taller és més un refugi apart de la professió, on poden esplaiar-se lliurament, sense condicionants laborals ni comercials. La llibertat és més ociosa. Però el  comú és explorar la creativitat i servir-se de diferents  llenguatges per comunicar inquietuds.  

el llibre

Els EO agrupen en una xarxa a sis artistes: Pere Bruix, David Casals, Pere Mas i Regina Gómez, Aleix Mataró, Marta Postico i Jordi Sarrate.  Pintors, luthiers, ceramista, gravadors. La xarxa estarà activa sobretot el cap de setmana de la Festa Major –del divendres al dilluns-. Mentre  tant teniu una mostra dels treballs de cadascú a les Finestres d’El Trabuc, a on també s’hi ha afegit  Neus Gorritz.
Tot el que s’hi exposa està dedicat al tema comú del llibre.  A les finestres grans hi ha obra penjada o en peanes i a la petita s’hi mostra un llibre d’artista fet amb la suma de treballs de cadascú. Cada aportació és un dina 3 plegat i intervingut. Aquest obra col·lectiva es sortejarà entre els posseïdors d’una butlleta segellada amb els sis estudis visitats o adquirida directament.  

L’exposició a les Finestres es podrà veure fins el 14 de setembre. El dia 27 d’agost, a les 8 del vespre, hi haurà la inauguració oficial dels EO, amb una xerrada a càrrec de Franscesc Orenes. Els estudis dels artistes es podran visitar del 29 d’agost a l’1 de setembre, de 6 a 9 del vespre.  Hi ha un llibret amb les adreces i el plànol.

dimecres, 13 agost de 2014

TREBALLS D'ESTIU (II)

Fent dissabte al taller de l'ADOGI

Visitem el taller de la Marta Torres, gravadora, que fa les seves obres, en l'antic taller de Pasqual Fort, seu encara avui dels preparatius pel Mini-Print de Cadaqués

Fotos: Aleix Art
Detall del taller on treballa la Marta Torres


Un dia del mes d’agost, després del dia 17, agafaré el cotxe i aniré cap a l’Empordà. Allà hi esperen vàries propostes: l’exposicio de fotografía de Joan Creus a Palafrugell, les exposicions d’estiu de la Fundació Vila Casas. Alguna cosa nova tindrà en J.L. Pascual en el seu espai… També m’agradaria arribar-me a Cadaqués: rebo informació de la galeria U-Marges i també d’una que té el nom de la població costera, que ha d'haver inaugurat ja una mostra amb obra de Richard Hamilton. Cadaqués és un imant pels artistes. Seguint, amb una llarga història, la galeria Fort ja hi té en marxa l’exposició del Mini-Print d’enguany. Veuré a l’entrada la selecció de l’obra dels guanyadors i al darrera, el mosaic d’artistes seleccionats enguany pels seus gravats. 
Gravats i dibuixos dedicats a flors i fulles.
Casualitats de  la vida, ja  fa almenys un mes o dos, un dia vaig baixar a Barcelona, i entre altres coses tenia una cita amb una gravadora per conèixer: Marta Torres. Havíem de fer un taller de xilografia, però es va suspendre i malgrat això vaig voler conèixer a aquesta artista. El taller és a un racó del Putxet. Ignorant de mi, sortint de l’estació de Metro, enlloc d’anar directa cap a la banda dreta, vaig enfilar-me dret a munt i vaig acabar donant la volta a tot el turonet, anant cap a l’esquerra. Això sí: vaig veure llocs que desconeixia  de Barcelona, com una casa modernista en un punt urbà que valdria un bon dibuix. Al final, una mica acalorat, després de pujar i baixar carrers bastant empinats vaig trucar el timbre d’una caseta. Efectivament em va obrir la Marta Torres. A  dintre hi havia un taller gran, dividit amb dues seccions i al fons de tot un despatxet amb un llum encès. Un tòrcul com el  meu, una taula gran, tintes, teles, rodillos, etc. Efectivament un taller de gravador. La Marta em va explicar que fa la seva obra a allà, però que hi està com de sobrevinguda. És un taller on també hi fa cursos de gravat i inclús estampen per a altres artistes. I resulta que aquell és el taller dels Fort. Allà és on Pasqual Fort, l’home de la Mercè del Mini-Print, treballava i estampava els seus gravats. I actualment és el lloc on es preparen les obres per exposar-se Cadaqués i altres llocs. És la seu que hi ha darrera de l’apartat de correus d'Adogi, on enviem els gravats, a Barcelona, per participar al concurs. La mateixa Marta Torres col·labora en  els preparatius i inclús fa poc, sortia al facebook per haver participat en un taller que van fer a la galeria. I el despatxet del fons havia de ser on la Mercè planifica la trobada de gravadors...
Gos esbossat per una lito que va quedar aquí
Quan hi vaig anar per primer cop, la Mercè havia sortit. I la Marta estava treballant ja amb els gravats de la col·lecció d’enguany pel concurs. Ella també prepara obra. És l’autora d’uns aiguaforts molt fins, de tema fitomòrfic, en els que es distingeix molt clarament la línia de dibuix del fons acolorit, que és com una pinzellada d’aquarel·la.

Revisita
La Marta és de Colòmbia. Però fa molts anys que viu aquí. Ja hi va venir per estudiar gravat. Ha sigut aquí on ha aprés i ha tocat els bons  tòrculs i ha conegut bons mestres. Des de fa molts anys treballa al taller Fort, primer ajudant a estampar i ara com a continuadora amb activitats pròpies i compartides.
Després de la primera visita hi he tornat fa molt poc per repescar  idees i tirar noves fotos per encaixar l’article dintre el monogràfic dels Treballs d’Estiu. Però el seu treball d’estiu està sent –i com en casos més propers-, el de posar ordre i netejar el taller. Inclús ordena la biblioteca seva i per això m’ha passat tres llibres molt xulos, que ja he ingressat a la biblioteca Aleix Art –el més pintoresc és un repàs de la joguina a Catalunya, escrit per Corredor-Matheos-. En aquesta  segona visita, els gravats pel mini-print ja estan acabats i entregats. El què m’ensenya, de  nou, és un dibuix d’un gos que va fer, fa anys, per preparar una sèrie de litografies per a la firma d’aliments canins, Purina. Se’n va al interior del taller i hem treu una col·lecció  de quatre estampes que va fer i es van distribuir entre clients i col·leccionistes. Quines coses feien abans les empreses! Avui aquest tipus d’iniciatives no són tant habituals. Torres va haver de fer quatre escenes de gossos de caça, perseguint o el  senglar o el conill, per promocionar uns pinsos per gossos de presa. Es tracta d’uns treballs de perfil naturalista, ben detallada l’anatomia i l’entorn  vegetal. Fets amb llapis gras, tocs d’aiguada. Es tracta d’un treball  interessantíssim, però tècnica i temàticament una mica allunyat  dels interessos propis de la Marta. El gos del dibuix, que ha ensenyat primer, ja és més mansoi. I és que la naturalesa que li interessa és més quieta i tranquil·la: les plantes, les flors. En fa dibuixos i gravats. Litografia, ja no, perquè creu que el què pot fer amb aquesta tècnica ja li dóna el dibuix. I amb  el gravat calcogràfic troba una altra sèrie de virtuts més interessants, com la calidesa de la línia.

Conjunt de les quatre litos dedicades a gossos de caça.
Aprofitem per treure el tema d’una futura exposició de la Marta Torres a les Finestres d’El  Trabuc. Té una idea: guarda una col·lecció d’estampes de petit format, dedicades a animals: l’elefant, la granota, el mussol, peixos, el cavallet de mar... Es tracta d’espècimens passats per la punta seca, l’aiguafort i treballats amb dos o tres colors. Ordenant els gravats per marins i terrestres, férem una petita revisió del regne animal. Per això la visita, acaba amb una nova  feina d’estiu per a ella: remirar de quin tiratge disposa, cas que  aquestes estampes generin bones simpaties.  Acabem la visita amb un talladet. Ella se’n anirà a correus. És una bona caminadora urbana,