DIA DE LA DONA


AVUI HA MORT JOSEP MARIA SUBIRACHS

Més informació a: http://www.subirachs.cat


divendres, 18 abril de 2014

ARTS GREMIALS

Retorn a les arts del segle XVIII

Centelles. Aquesta exposició no l’he poguda veure in situ. Però és d’aquestes que permet estirar el  fil de la historia i redescobrir el passat. Això no és diferent del que pugui passar amb qualsevol obra d’art. Però hi ha propostes, com aquesta, que permeten fer-ho millor i de manera més detallada. L’exposició actual de la galeria Artur Ramon està dedicada a l’art català del segle XVIII. Una època que la galeria hi torna, per recordar la producció del segle que va començar pel  nostre país amb la Guerra de Successió. D’aquí uns dies podrem parlar de l’exposició al MNAC dedicada a Antoni Viladomat, el gran pintor barroc, també del  segle XVIII. També  fa uns  mesos, vam parlar dels gravats relacionats amb la guerra, de la mà dels llibre d’Alcoberro. Però l’exposició de l’Artur Ramon entra al segle XVIII a  través de les arts més gremials .  Les que segueixen a prop l’evolució i reivindicació de la pintura,  però abraçaven un esperit molt més artesanal, com  són la rajoleria, la ceràmica utilitària, el moble i també el gravat.
Lupa!
Un gravat fantàstic: un aiguafort, dedicat al setge  de Barcelona, de 1706. Una obra d’aquestes enormes,  a la que la mirada es pot passejar agradablement, millor amb lupa,  per descobrir l’acció de les figures i dels personatges que poblen  els diversos plans: la ciutat portuària al fons, les tropes i el transport de material, al segon i tercer terme. El muntatge d’un campament al primer pla. Curiosament al primer pla, just al costat de la petxina amb l’escrit, hi ha una parella d’ases amb les seves alforges. I són ases, i no cavalls o  canyons. De fet, d’armes no se’n veuen  moltes. Em pregunto si els ases, no serien una amable referència a  l’excel·lència d’aquests espècimens  de càrrega, ara tant nostrats i abans tant útils i valents.
 Devem aquest treball gràfic a un dibuix inicial de George Philip Rugendas, que  sembla que s’hauria dedicat a fer l’escena general del moviment de  tropes. Un altre dibuixant, Paul Decker hauria fet les figures i l’arquitectura que serveix de marc historiat al paisatge. El gravador, traductor de tots els dibuixos hauria estat Jeremies Wolff. Per una data que llegim a al text de la petxina, amb alemany, sembla que estaríem parlant del 1706. Semblaria, per tant, que parlaríem  d’un gravat degut als tallers aliats, no pas català, sino fet per explicar a Europa l’esdeveniment bèl·lic, quan aquest prengué  forma  la Península. És de destacar també la  figura del drac o monstre representat en el  marc que  envolta l’escena. Un drac amb cap d’ocellot, muntat per una dama. A la banda dreta, també hi ha la figura d’un home dur, al costat  d’una dona.  L’home, nu i amb una  espècie de pala, es recolze sobre una àmfora de la que raja aigua. Això deu  ser la personificació d’un riu, recurs recorrent i que per exemple també trobem a la pintura de Rubens, dedicada al port d’Amberes.
Si aquest gravat o un altre que  és un mapa de Catalunya, permeten revisar com s’ho feien fa tres-cents anys per  estar informats, altres peces  de l’exposició ens recorden la producció artística local, en  prou feines alterada per la guerra.  Perquè el clima bèl·lic  no atura la construcció, ni la creació d’obres d’art. A Centelles, tenim un  bon testimoni, com és la construcció de l’actual església parroquial, acabada el 1711. A Girona, entre el 1680 i el 1740, Pere Costa, conduirà la construcció de la façana-retaule  de la catedral. A  Barcelona es construirà l’església  de Sant Sever, entre 1698 i 1705. I la de Betlem, entre el 1681 i el 1732. Aquesta església devia ser el primer veí noble de la futura Rambla,  urbanitzada conscientment més cap a finals de la centúria. Just al costat, el 1772 es començà a construir el  Palau de la Virreina. El  1774, el Palau Moja. Després el Palau March.
Les ceràmiques, rajoles i mobles que s’exposen són els objectes que haurien pogut anar a completar aquestes cases o la d’altres nobles, burgesos i eclesiàstics d’aquell temps. En aquell segle XVIII, una de les arts que estava coneixent el seu millor  moment era la de la rajola. El segle XVII s’havien fet  ja grans conjunts policromats, com els de la Casa de la Convalescència de Barcelona, a tocar de l’antic hospital de Sant Pau. Els plafons que ornaven espais sobrants de les parets, entre pilars o arcs, explicaven  històries emulant el detallisme i capacitats de la pintura. Però encara més populars i sobretot en el segle XVIII eren les rajoles dedicades a oficis,  que partien d’auques i varen convertir  en icones de la nostra cultura ceràmica, aquests  quadrets emmarcats, amb homes i dones representant un  ofici, o caçant. També eren molt populars i es feien  moltes rajoles representant temes mariners.
Auques de fang
Per fer aquestes rajoles, els artesans partien de models prestats pel gravat o la pintura i els reproduïen en  els petits quadrats.  Com que n’havien de fer molts  varen arribar a fer us d’estargits i sistemes de producció seriada. Però aquests sistemes facilitadors, no evitaven  que després, cada rajola  s’hagués de repassar i acabar individualment per donar-els-hi el seu  to i gràcia característica, amb el fons blanc, els  tons ocres  i els altres  tons  característics. La rajola  “d’arts i oficis”, tot i la varietat de motius, semblen totes iguales. Per això, per distingir les unes de les altres, els ceramistes hi afegien uns motius que ara serveixen als experts per classificar-les. Les rajoles més antigues (del segle  XVII) porten  o una “margarida” o un “lliri”.  I les més del segle XVIII porten una “palma” i s’acompanyen d’ocells esquemàtics i  núvols. A aquesta últim tipus, pertanyen les rajoles que es  mostren a l’Artur  Ramon. En l’exposició hi trobem animals mitològics, caçadors, soldats, pescadors,  esmoladors, de tot. El fet de presentar-se en conjunts i emmarcats per una sanefa  pintada, recorda molt bé la idea d’auca. 
Amb aquesta col·lecció de peces de les arts més gremials i artesanals, la galeria vol així també reivindicar el seu interès pel col·leccionista més d’antiguitats. Però per aquest cronista tot són formes diferents de  millorar i capacitar l’art. L’exposició es podrà veure fins a finals  d’aquest mes. Aquests dies de Setmana Santa tenen tancat.  Tornen a obrir, dimarts. Una  bona visita per fer si podeu gaudir per Barcelona, de la Diada de  Sant Jordi.


dimecres, 9 abril de 2014

SETMANA SANTA

Aleix Art
Dibuix de la Pilarin que és un homenatge a una pintura de Brueghel

Artistes de Vic pel Mercat del Ram

Centelles. A Vic, aquest cap de setmana serà  el del  Mercat del Ram. Per això espais artístics de la ciutat s’han espavilat per oferir una proposta,  pròpia de dies de festa major. A  Ausart hi ha una exposició de pintures de l’Anna Vall. Encara no conec la proposta directament. Sé que es tracta d’una espècia d’obra dedicada a l’abstracció geomètrica, feta a base de superposició de plans.
A.A.
Una fira de Santa Llúcia a Barcelona
A El Carme Galeria d’Art van inaugurar divendres passat una exposició dedicada a la Pilarin  Bayés. L’artista està vivint una època d’or, de reconeixement i diria, inclús “explotació” de les seves qualitats  artístiques. El cas és que és una artista molt feinera i que fa molts anys que treballa.  Obra recent i dibuixos vinculats amb les sèries que la ninotaira ha preparat els últims mesos conformen l’exposició vigatana. Haig de confessar que vaig anar a veure-la, acompanyat per un petita infecció de mandra. Però un cop a allà em vaig rendir a l’evidència de que és un obra molt ben feta, molt rica amb les qualitats i els rols dels personatges representats, en aquest estil  tan típic de la Pilarin i que em resulta indissociable de l’adn català . I hi ha una cosa que ara és un  bon moment per dir: a una ràdio pública del país, a vegades s’en riuen d’aquesta artista i es mofen de la seva afició als plastidecor. Però ja m’agradaria veure a aquests periodistes pintar amb aquests colors, amb la precisió, uniformitat i sense surtir-se de la ratlla, com ho  fa la nostra artista. La mostra d’El Carme reuneix grans dibuixos sobre paper, corresponents a episodis bíblics, homenatges a artistes de la Història, com Brueghel, i sobretot dibuixos dedicats a professions o situacions quotidianes, en  les que l’artista sembla reproduir-hi els seus records i les seves observacions més picaresques i divertides de cada escena: el carnisser, el forn, la Plaça Major de Vic, etc. Són dibuixos de dimensions considerables i que no es fan en una tarda.
A.A.
Aspecta dels quadres i dibuixos mostrats a la 
paret principal de l'Occità
Leri repeteix a l’Occità

Vic és una ciutat amb bona tradició d’exposicions a bars. Un dels llocs habituals és l’Occità. I uns dels artistes que la visita cada any, és en Josep Lázaro, Leri, a qui ja hem citat en aquest blog. Divendres passat també va inaugurar la seva mostra. Aquest cop és un repàs molt més precís del què l’artista ha fet lliurement , sense tan pensar amb la finalitat expositiva. Enlloc d’això, veiem les obres en  les que l’artista s’hi ha bolcat i que per la gràcia del bon fer, han  resultat ser obres dignes  d’exposar. Per això és més fàcil que l’artista n’expliqui el seu procés i ens parli de la conversa amb els mestres i companys. La mostra es divideix en tres apartats: a la paret de pedra, repàs heterogeni amb obres de diferents temes  i  tècniques. Hi ha dibuix, pintura, gravat. Paisatge, figura. Aquest cop no hi ha cap barca, però sí que hi ha croquis fets a plain air. El muntatge és molt xulo.  Al saló  inferior del bar hi ha un fris amb dibuixos de model masculí i tres gravats. La impressió és que en Leri el tenim més immers en dominar la tècnica i resoldre cada exercici, que en auto-definir un tema i un estil propi. El poder de l’art ha atrapat a l’home i li fa respondre amb diferents propostes.

dimarts, 8 abril de 2014

OBITUARI

Subirachs, per sobre la Sagrada Família


Espai Subirachs
Psalm, escultura de bronze de Subirachs
Barcelona/ Centelles. Avui ha mort als 87 anys l’escultor Josep Maria Subirachs. També pintor i gravador, se’l pot considerar com l’escultor més important de Catalunya de la segona meitat del segle XX. Amb ell, ja molts pocs en deuen quedar de la seva generació, que va viure de ple la guerra, la post-guerra, i va donar grans noms per redreçar el país i la nostra cultura: Tàpies, Ràfols-Casamada, Guinovart, Barbarà, etc. Conegut més recentment per la seva contribució a l’escultura de la Sagrada Família de Gaudí, Subirachs ja de molt abans es va fer un nom entre els artistes decididament moderns, amb projecció internacional. Als anys cinquanta, després d’unes etapes formatives reinterpretan els volums figuratius, va endinsar-se en terrenys més abstractes. Però ha tingut moltes etapes.
Home interessat pels materials, la contundència del volum i l’eloqüència de la forma, pels ecos de les cultures antigues. Moltes escultures seves s’inclouen actualment dintre el patrimoni monumental de Barcelona i altres viles catalanes. A la Plaça de Catalunya de la Ciutat Comtal hi tenim el monument a Macià. I del mateix prohom hi ha un altre monument a Vilanova i la Geltrú.

La seva contribució al vestit escultòric de la Sagrada Família, on hi va treballar vint anys, va com desviar l’atenció sobre la seva pròpia obra i li va generar molta crítica negativa. Però em sembla que tot són prejudicis. Subirachs és un autor amb personalitat que ha deixat una obra importantíssima. I el temps ens farà veure que tenia bones mans. Ara tothom es desfarà en elogis amb la seva obra, però també serà difícil de justificar la poca empenta de les institucions per posar en marxa en vida de l’artista, una seu museística pel fons que ha conservat l’artista en el seu taller, amb representació de totes les etapes i amb veritables obres mestres.

dimecres, 2 abril de 2014

NOVA MOSTRA A EL TRABUC

Rosa Permanyer presta tres bombons vermells

Aleix Art
Rosa Permanyer al seu estudi
Sant Feliu de Codines/ Centelles. El muntatge que vam fer amb en Jordi Sarrate –amb els seus dibuixos embruixats-, a les finestres de la cafeteria El Trabuc, de Centelles, va crear bones sensacions. Tant pels de dins del local, com pels de fora, la gent del carrer. Per això hem treballat per tornar a oferir una altra proposta artística a aquests magnífics aparadors del carrer Socors. Primer volia convença a l’artista Mohemed Moulud, perquè ens oferís un tast de la seva obra. Però sembla que està molt liat amb el seu projecte de les flors. Per tant deixem que faci i ja el retrobarem més endavant. Aleshores he sondejat entre els bons artistes que freqüento i la primera a qui vaig proposar, ha respost positivament: la Rosa Permanyer. L’artista de Caldes va aparèixer a aquest blog per la seva exposició a la Sala Dalger, ara fa uns tres mesos. Ja anava al seu darrera perquè portés a Centelles,  les obres de gravat i fotogravat, de colors potents que hi vam veure. Però el calendari de la capella de Jesús ens aplaça la seva visita fins l’any vinent.  Les finestres d’El Trabuc ens oferiran ara una petita oportunitat de  conèixer la seva obra actual, d’aquest 2014, que és el primer que volia portar. El 2015, si tot va bé, tindrem la sort de gaudir d’obra nova, potser, i segur que aprofundirem més en el discurs poètic de la Rosa Permanyer.
A la reserva d’Aleix Art  guarden ara l’espera, fins dissabte, tres gravats, degudament emmarcats. Un d’uns 40x50cm i dos de 60x90. Tots tres estampes, convinen l’ús d’una planxa de ferro erosionada pel temps i la transferència d’un fotogravat. El metall aporta el magnífic to vermell del fons, de qualitat arenosa o granulada, que dona a l’obra un caràcter imponent. Les fulles i el brancatge pertanyen a l’ajuda de la tècnica del fotogravat, de la qual l’artista n’és una experta.  Rosa Permanyer va abandonar fa anys el gravat tradicional, on s’utilitzen àcids, aiguarràs i altres productes tòxics, per cercar les possibilitats de recursos gens agressius amb la persona i també el medi.  En el gravat petit també hi ha el collage d’un retall de paper amb una part de la branca estampada. Aquest detall introdueix relleu i sobretot el contrast del blanc amb el vermell i el negre. En els gravats ara domina el vermell. Però en l’obra de gènere més pictòrica –però que també utilitza transferències-, utilitza altres tons com els turqueses, els ocres, etc.
A.A.
Proves de gravats, per les exposicions que venen
La mostra de les finestres d’El Trabuc –on s’hi estaran tot el mes d’abril- es centrarà en l’obra gràfica feta amb  vermell, negre i blanc. Aquests tricolors també reapareixen en l’obra que Permanyer ha fet després de l’exposició de Caldes. Encara hi ha la naturalesa, però apreta amb força un altre tema que ja vam veure en les seves pintures: la ciutat.  Sobretot edificis, tipus pisos, blocs, gratacels. Edificis en construcció i capturats fotogràficament des de punts de vista que potencien la relació dels edificis amb la vida urbana o la naturalesa. Per exemple, veiem la torre Agbar, des dels carrers més fabrils del Poblenou, amb les furgonetes aparcades als xamfrans i els grans arbres que encara viuen a les voreres. Aquestes obres, la Rosa, les prepara per participar en noves exposicions: Quebec i Vic. Aviat les seves obres viatjaran a aquest indret nord-americà  i més o menys al mateix temps, també veurem obra seva al Temple Romà. Exposicions col·lectives juntament amb altres artistes gravadors amics, com Alicia Gallego i Antoni P. Vidal. També prepara la participació a una fira del llibre de Brussel·les i això vol dir que ha de fer llibres d’artista.
Les obres que es mostraran a El Trabuc, les vaig anar a cercar al taller que Rosa Permanyer té a Sant Feliu de Codines. Es tracta d’un pis en una casa vella. Disposa d’un bon tòrcul. L’artista estava fent proves dels gravats que participen a aquestes exposicions. Realment és una artista que ha de mesurar molt bé el temps, ja que té l’agenda molt plena: dóna classes d’art a Caldes. Ara ha acabat les classes a Sant Lluc, però també s’ha posat en nous projectes participatius amb els seus veïns i amics. És inquieta. També li vaig proposar que un dia ens podria fer un curs intensiu d’aquarel·la, ja que també n’és una experta.  Potser serà a l’estiu.



dijous, 27 març de 2014

BCN - CAPITAL CULTURA CATALANA

Segona fase en la recerca de pintures universals a Barcelona


Aleix Art
"La nena obrera", pintura de Joan Planella,
del 1882, una de les candidates.
Barcelona/Centelles. L’organització Capital de la Cultura Catalana ha enviat aquest matí la llista de les 75 pintures candidates a optar a pintura universal situada a Barcelona. S’ha acabat així la primera fase, en la que entitats de tota mena, museus i particulars, han aportat les seves propostes de pintures situades a Barcelona, per confeccionar aquest llistat de candidats. Aleix Art també va participar en aquesta primera fase, a través d’un llistat confeccionat amb col·laboració amb els membres del grup ÉcfrasisXXI, dedicat al comentari i l’anàlisi d’obres d’art.
A partir de demà i durant un mes, s’obrirà el torn de la segona fase, en la que tots els ciutadants de Catalunya, que ho vulguin, podran votar les pintures candidates, accedint al web www.ccc.cat, on constaran les pintures amb la informació i la imatge corresponent. D’aquesta votació n’han de sortir les 10 pintures universals a Barcelona, que tant poden estar situades en museus, edificis públics o privats, esglésies, etc. La llista de les pintures és la següent, ordenada per ubicació de les obres en espais:


Ajuntament de Barcelona
Pintures murals de del Saló de cròniques de Josep M. Sert
Santa Eulàlia del Mestre d’All

Arxiu Joan Maragall
Retrat d’Erik Satie de Santiago Russinyol

Espai públic exterior
Mural anti-sida de Keith Haring al Raval de Barcelona (1989-2014)
Fundació Miró
Arbre en el vent de Joan Miró
Autoretrat de Joan Miró
Dona somiant l'evasió de Joan Miró
El guany blanc de Joan Miró
Flama en l'espai i dona de Joan Miró
Home i dona davant un munt d'excrements de Joan Miró
L'ampolla de vi de Joan Miró
L'estel matinal de Joan Miró
L'or de l'atzur de Joan Miró
Retrat d'una vaileta de Joan Miró

Fundació Antoni Tàpies
A la memòria de Salvador Puig Antich d’Antoni Tàpies
Creu de paper de diari d’Antoni Tàpies
Díptic de vernís d’Antoni Tàpies
Forma negra sobre quadrat gris d’Antoni Tàpies
Llibre-mur d’Antoni Tàpies
Matèria en forma de peu d’Antoni Tàpies
Palla i fusta d’Antoni Tàpies
Parafaragamus d’Antoni Tàpies
Porta metàl·lica i violí d’Antoni Tàpies
Zoom d’Antoni Tàpies

Fundació Vila Casas - Can Framis/Museu de Pintura contemporània
Composició de Josep Guinovart
Riu Manol de José M. Guerrero Medina
Allò que cada cosa té d'indecible d’Antoni LLena

Monestir de Pedralbes
Pintures murals del Monestir de Pedralbes de Ferran Bassa

Museu d’Història de Barcelona
Bandera de santa Eulàlia de Benet Sanxes Galindo
Genet. Anònim
Pintures murals de la conquesta de Mallorca, Anònim
Retaule del Conestable de Jaume Huguet

Museu d’Història de Catalunya
Volem l’Estatut de Joan Miró
La nena obrera de Joan Planella i Rodríguez

Museu Nacional d’Art de Catalunya
Absis de Sant Climent de Taüll del Mestre de Taüll
Absis de Santa Maria d'Àneu del Cercle del mestre de Pedret
Cala Forn de Joaquim Sunyer
Consagració de Sant Agustí de Jaume Huguet
Dona amb barret i coll de pell (Marie-Thérèse Walter) de Pablo Picasso
Frontal d’altar d’Avià, Anònim
Frontal d'altar de la Seu d'Urgell o dels Apòstols. Anònim.
La batalla de Tetuán de Marià Fortuny
La catedral dels pobres de Joaquim Mir
La Paloma d’Isidre Nonell
La vicaria de Marià Fortuny
Mare de Déu de la Humilitat de Giovanni da Fiesole
Mare de Déu dels Àngels de Pere Serra
Mare de Déu dels Consellers de Lluís Dalmau
Martiri de Sant Bartomeu de Josep de Ribera
Nativitat de Guerau Gener
Parella amorosa desigual de Lucas Cranach
Pintures murals de la conquesta de Mallorca

Ploraners. Anònim

Poble escalonat de Joaquim Mir
Printània de Josep de Togores
Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem de Ramon Casas
Retrat del meu pare de Salvador Dalí
Sant Pau de Diego Velázquez
Sant Pere i Sant Pau d “El Greco”

Museu Picasso
Blanquita Suárez de Pablo Picasso
Ciència i Caritat de Pablo Picasso
Els colomins de Pablo Picasso
La Infanta Margarita Maria de Pablo Picasso
L’Espera (Margot) de Pablo Picasso
Les Menines de Pablo Picasso
Retrat de Jaume Sabartés amb gorgera dePablo Picasso
Retrat de la senyora Canals (Benedetta Bianco) de Pablo Picasso
Riera de Sant Joan de Pablo Picasso
Terrats de Barcelona de Pablo Picasso
.
Palau de la Generalitat
Conjunt de pintures d’Antoni Clavé
Les Quatre cròniques d’Antoni Tàpies
Pintures murals de Joaquim Torres García

Palau Moja
Pintures murals del Palau Moja de Francesc Pla

Parlament de Catalunya
7 de novembre, 1971, d’Antoni Tàpies

Parròquia de Sant Andreu de Palomar
Pintures murals de la parròquia de Josep Verdaguer i Coma 





PROPOSTA PRESENTADA
A L’ORGANITZACIÓ CULTURA CATALANA, PEL GRUP ÈCFRASISXXI


PROPOSTA DE PINTURES UNIVERSALS
SITUADES A BARCELONA


ÉcfrasisXXI és un grup de persones que ens reunim per discutir i comentar obres d’art. L’última sessió, que la vam fer dissabte passat, la vam dedicar a presentar les nostres pintures potencials de tenir un valor d’universals.

La sessió va tenir lloc a Centelles. Hem participat: Roman Arañó, Marta Frattarola i Aleix Mataró.

Per considerar les pintures varem consensuar dos criteris generals bàsics:

1.- Que la pintura tingués un valor universal indiscutible, pel seu valor artístic, històric, etc.

2.- Que la pintura pugui assolir el valor universal si és prou coneguda, donat el seu valor artístic, històric, etc.


Aquesta és la nostra proposta:


1.- Pintures al fresc murals de Sant Climent de Taüll, estil romànic. Ubicades al Museu Nacional d’art de Catalunya.

2.- Retaule dels Consellers, de Lluís Dalmau, s. XV. Situada al MNAC, Barcelona.

3.- La Vicaria, de Marià Fortuny, s. XIX, situada al MNAC

4.- La nena obrera, de Joan Planella, versió del 1882, Museu d’Història de Catalunya, Barcelona.

5.- Ramon Casas i Pere Romeu amb tàndem, Ramon Casas, s. XIX. MNAC.

6.- La catedral dels pobres, de Joaquim Mir, MNAC

7.- Paviment pictòric de Joan Miró, a la Rambla de Barcelona.

8.- Mural “anti-sida” de Keith Haring al Raval de Barcelona (1989-2014).

dimecres, 26 març de 2014

QUADERN DELS MIQUELETS

A la torre del xiprer

Montesquiu/Centelles. Dissabte hi va haver batalla a Montesquiu. És a dir una recreació versionda, de la batalla de Montesquiu de fa 300 anys, a càrrec dels Miquelets i altres grups amics, com a recreadors.  Segons els experts la batalla real, hauria començat en un tram de l’antic camí ral que unia Vic amb Ripoll, en un punt proper al cantó sud de Montesquiu, amb el riu Ter, ben bé al costat. Els soldats sota les ordres del Marqués de Poal podien haver estat acampats en un camp proper al poble, a la banda de Sora. L’exèrcit borbònic venia de Vic i pujava cap amunt i s’haurien trobat de cop amb els Miquelets, que haurien pogut provocar una primera esbandida de soldats de les Dues  Corones, cap a l’altra banda del riu, per sobre  i per sota els ponts. Alguns s’haurien ofegat i tot. Segons els documents de l’època, la batalla hauria durat dos dies i al final l’exèrcit  borbònic s’hauria reorganit
zat i hauria provocat la fugida dels Miquelets, per no caure en una derrota segura. 
La recreació dels Miquelets del dissabte passat, la del 2014, va prendre com a escenari l’antic castell d’origen medieval –que en el 1714, hauria servit com a màxim de presó-.  Es va batallar un setge. Si bé, per seguir el resultat de la batalla real, al final  els Miquelets també es van rendir. Per organitzar l’atac, un grup d’hússars i també de Granaders van fer de borbònics. La resta d’homes, inclús els participants de cavalleria, anaven al costat dels defensors de la causa austriacista.   Aquest cronista va seguir els esdeveniments com a dibuixant. La idea era agafar nota de coses que permetessin, després a casa o en un altre moment, fer un sol dibuix explicatiu. Aquest treball més definitiu l’he arribat a començar, però com que el resultat no em sembla concloent, us presento els esbossos previs, és a dir, els treballs fets in-situ, en el camp de batalla.

La jornada miquelera va tenir dues fases: al matí, a la plaça Emili Juncadella de Montesquiu i a la tarda al castell. A la plaça s’hi va fer instrucció. Però vaig anar per altres coses que també reclamaven l’atenció, com les 9 gran olles negres, penjades d’anelles i ganxos, sobre les respectives fogueres, on els vilatans preparaven l’escudella de l’hora de dinar. També hi havia parades de mercat, amb samarretes i productes independentistes o relacionades ja amb els Miquelets:  una parada que tenia begudes com cava, refresc i licors, que ens va dir que seguia als recreadors.

Continua a: 

divendres, 21 març de 2014

MÉS ART A VIC

Guinovarts 
de la reserva familiar a El Carme Vic


Vic/ Centelles. Encara hi ha una altra exposició a Vic que ens resta per recalcar. Tornem a la galeria d’El Carme. No és estrany veure entre les obres que exposa en col·lectives, peces de Guinovart. És un artista del seu fons i pel que sembla tenen bon “feeling”” amb els hereus. Fins al punt que han pogut organitzar una mostra amb peces procedents d’aquest fons familiar disponible. A l’Espai Guinovart d’Agramunt ja es cuiden de guardar per ells i pel bé de tothom, una bona part.
L’exposició de Vic acull grups d’obres de diferents anys units, cada
A.A.
Dibuixos de Guinovart, del 2007. L'artista ens va
deixar aquell any.
grup, per un motiu o tema comú. Particularment destacaria la col·lecció de grans dibuixos dedicats a la tauromaquia, del 1975, de l’entrada. I els dos dibuixos, de format més petit,  datats del 2007. Aquests últims corresponent a l’últim tram de l’artista entre nosaltres. Això són: últimes preocupacions. El 2007 la Guerra a l’Iraq tenia un altre to i era més d’actualitat –ara encara es maten, però ja no surten tan als diaris-.
Guinovart va fer un parell de dibuixos dedicats a la guerra que aixafava l’antiga ciutat de Bagdad. En el més cridaner, destaquen les lletres “museu Bagdad”, sobre un guant ple de llàgrims de vidre. Tons terrossos, aire expressiu i el seu blau intens.  La mà que roba, que provoca llàgrimes, decepció en el si de la zona on fa milers d’anys van idear l’escriptura. Aquests tons terrossos, el “blau Guinovart” i matèria real introduïda al quadre, per afegir-se a la batalla plàstica, es retroben en les altres pintures de la sala.
A.A.
En aquests altres dibuixos, del 75, Guinovart
demostra un gran domini dels recursos 
narratius gràfics.
Els dibuixos de la tauromaquia corresponen a una etapa anterior a aquest llenguatge més aclarit i alegre. Es tracta de grans dibuixos on predomina la línea del dibuix amb tinta, actor que forma l’escena, els personatges i posa la salsa dramática de cada escena. És com si la línia, volgués generar una idea de traç continu, que per si sol, es carrega de tota la narrativa i dramatisme de l’escena. El color actua més de decorat, però sempre cercant grans efectes compositius. Els de la galeria han intentat organitar una visita guiada amb la filla de l’artista, a l’exposició, però inexplicablement, no hi ha hagut cuorum.  No hem pogut revisar de viva veu, el significat d’aquestes obres, d’un dels grans artistes del nostre país. L’exposició encara hi serà fins el dissabte, 29.  



dimecres, 19 març de 2014

ART A VIC

Artistes més enllà del marc a ACVIC


Aleix Art
Proposta de dos col·lectius d'artistes  
que han  desenvolupat un 
projecte  de "reivindicació urbà" 
a un barri de Bogotà.
Vic/Centelles. En l’entrevista a Miquel Bardagil un dels  noms que va sortir en vàries ocasions, va ser el de l’artista Núria Güell. Amb en Bardagil, fa uns deu anys, vam coincidir en  una mostra on Güell havia estat seleccionada. Era a la sala de la Llotja, amb una obra fotogràfica, on hi havia una porta plena d’ulls. Aleshores l’artista era una creadora  emergent. No se si eren els seus primers passos. Ara ja trepitja fort amb una sèrie d’accions certament cridaneres. El terme apropiat és: provocadores. Però no amb ànims gratuïts, sino amb la voluntat manifesta de  ser critiques amb les llacunes de la societat.  El mateix Bardagil, que es  declara seguidor de l’obra  d’aquesta noia, ens explicava que  una de les seves darreres obres, va  ser “vendre” la nacionalitat espanyola a un  immigrant. Es a dir, es va casar amb un “sense papers”, perquè obtingués la nacionalitat. Tot es va orquestrar i preparar de tal manera, que hi va haver  una selecció i una sèrie de paperassa per limitar l’abast de la jugada. El fet era criticar el concepte d’immigrant i les barreres, i alhora les incoherències del  sistema.
Núria Güell exposa a Vic. Ara mateix i fins el 3 de maig, participa en la mostra col·lectiva “Extralocals”, on s’ensenyen quatre projectes similars, al Centre d’arts contemporànies de  Vic  -ACVIC, C/Sant Francesc, 1-. No havia anat encara mai  a aquest espai d’art. Val  la pena.
A.A.
Nines fetes per unes nenes d'El Caire, 
pel projecte artístic de Roser Caminal
En el que és un sala interior, s’hi mostren quatre projectes, generats per artistes en ciutats o indrets estrangers. El col·lectiu Caldo de cultivo es va aliar amb el grup “Todo por la praxis”, per desenvolupar una història artística a Bogotà. Mariona Moncunill se’n va anar a Helsinki. Roser Caminal a El  Caire. I Núria Güell  a Estocolm. Els quatre artistes o projectes,  comparteixen que van generar un tipus de treball artístic en que comptaven amb alguna  mena de complicitat amb els nadius, amb la gent de la ciutat o del barri.  El  què es mostra a la sala de  l’ACVIC és el material videogràfic, una  entrevista i el material  físic que documenta el procés del projecte, que en  general tenen un component participatiu.
El binomi Caldo de Cultivo+Todo por  la praxis, van instal·lar una bastida a un  barri  deprimit de Bogotà i hi van penjar la frase  “Arriba los de abajo”. Amb aquest element escenogràfic varen animar als veïns a pujar dalt la bastida, per tenir una  perspectiva diferent del barri.  Però alhora la frase tenia un sentit més metàforic, de dinamisme reivindicatiu.
A.A.
Núria Güell ens fa fer de detectius
en el seu  projecte realitzat a Estocolm
Moncunill va anar a  Helsinki. Tot estava cobert per la neu.  Inclús les flors i plantes del  jardí botànic. La noia va demanar a una finlandesa del lloc, que l’hi expliqués i descrivís les plantes que figurava  hi havia d’haver a cada racó, sols idenfiticat pel rètol amb el nom de l’espècia botànica. Un exercici que fa treballar la memòria i la  imaginació per recrear un univers adormit. L’artista en el projecte  “Text on snow on the Botanical Garden”, potser  ens vol suggerir que només els que coneixen  bé  el lloc saben de què parlen, igual  que sols els  qui saben de què parlen, poden anar  més enllà dels titulars dels diaris o de les aparences d’una obra d’art. Per exemple.
Roser Caminal va anar a El Caire i a unes nenes d’una escola  els hi va fer imaginar com o què  voldrien ser de grans. Van fer nines de drap i es van inventar unes  històries perquè cadauna  fes actuar el seu personatge, d’acord amb el rol  que havien imaginat.
Núria Güell retorna al tema de les persones al llindar de la societat. En el transcurs d’una fira d’art d’una ciutat sueca, va llogar a una noia, perquè obtingués un contracta de treball. I el què havia de fer era amagar-se o moure’s per la fira, de tal manera que el  públic o persones que volguessin, l’haguessin de buscar.
Que és?
Si busqueu pintures aquí no en trobareu. El  més artístic, físicament que hi ha, potser són les nines de les nenes d’El Caire. La resta són fotografies –bones fotografies que també és art-, els vídeos reportatges de l’esdeveniment.  Tots els treballs depenen  del suport videogràfic que defineix i justifica el projecte. De fet estem parlant d’obres amb un  final videogràfic, que bé podrien anar a LOOP. Però  en el fons són obres més immaterials, perquè la seva part més física,  són accions i escenes, la paraula, el raonament, la implicació i la reacció de la gent. Són obres d’art que van  més enllà de tot. No són ni teatre, ni body art. El que tenen és molt concepte i també  el fet que demanen a l’espectador final, una mica del  seu temps, per copsar-les. No n’hi ha prou d’anar a veure l’exposició. Hom  ha de voler entrar  a veure els vídeos i escoltar les entrevistes per entendre tot el raonament –l’entrevista  de la Núria Güell està gravada davant  d’un Centre d’Internament d’Estrangers-  . Sino com en  les flors  de la Mariona, tot poden  acabar sent interpretacions supèrflues. Potser algú encara es demanarà  si tot això és art. La meva resposta és que sí, ja que la intenció és artística i hi ha la voluntat d’explicar una idea concebuda per l’autor, d’una manera plàstica o en  que es transforma la realitat  en agent portador d’un missatge per sobre de la realitat mateixa.    

dimecres, 12 març de 2014

LA HISTÒRIA DE L'ART AVUI - CICLE D'ENTREVISTES

 Miquel Bardagil [] Historiador de l'art i professor d'història

“No es pot magnificar la mediocritat”


Vic/ Centelles. Avui  comencem una tanda d’entrevistes a persones que s’han apropat a la història de l’art, com a disciplina humanista i que l’han fet eina pel seu ofici de vida. O potser la vida els ha  portat per un altre racó. Però saben qué és la Història de l’Art, perquè  ho han estudiat o ensenyat o ho utilitzen com a saba per organitzar activitats artístiques, exposicions. coneixement. Perquè fa casi vint anys que un servidor també  va començar aquesta disciplina a la universitat. I sospito que durant aquests dos decennis alguna cosa ha canviat. Com es veu la Història de l’Art avui,  s’estudia igual o amb el mateix significat o perspectives de futur que fa vint anys?
Avui parlem d’això i de com li va la vida “d’historiador de l’art”, amb la persona que em  va fer conèixer que les obres d’art se les hi podria extreure suc des de diferents aspectes: històric,  estils, tècniques, etc: Miquel  Bardagil va ser el  primer profe d’Història de l’art a l’Institut Pere Barnils de Centelles. El primer que ens va ensenyar van ser les avantguardes artístiques. Vint anys des de  l’última classe i el darrer examen donen bastant a què xerrar.

A.A.-Has continuat vinculat amb la Història de l’art?
Miquel Bardagil.- Actualment faig classes d’història. Però continuo vinculat amb l’associació H (Aac) i el Centre d’Art de Vic. També comissario exposicions. La més recent ha estat “Estratègia de la precarietat” de l’artista Francesc Abad, amb una proposta sobre el tema de l'experiència des d'una perspectiva personal i social. I anteriorment “Mirant des de fora”, sobre la sida. Les meves exposicions volen qüestionar algun aspecte de  la societat i van més enllà de l’art i del que és simplement estètic. Volen confrontar amb el públic qüestions que vaig reflexionant i desenvolupant al llarg del temps, en pensaments i escrits. Crec que quan arriba l’oportunitat per fer una exposició, val la pena aportar alguna cosa nova. Trio les obres d’art en funció del discurs que porten i el seu encaix amb el meu discurs. No vull forçar que l’obra s’adapti al meu pensament, sinó que hi encaix-hi de forma natural, sense forçar-la. Faig la tria i parlo amb els artistes. Vull que les exposicions responguin a una coherència. Que el treball sigui coherent. Com el vi, les exposicions van madurant amb el temps.

A.A.- Creus que la Història de l’art ha perdut visibilitat social?
M.B.- Sí, crec que les institucions culturals tenen sovint un discurs d'exaltació, sense contingut crític. Es fan les exposicions en funció de l’èxit de públic i això influeix negativament a la crítica de la història de l’art. Per exemple, els comissaris d’aquestes exposicions poden presentar l’obra d’un artista (per ex. Dalí), com si tota hagués de ser bona i extraordinària. S’arriba a reconèixer obres menors com genialitats i no es deixa espai als matisos de dir: això és bo, això no tant. No es pot magnificar la mediocritat.
A secundaria, la matèria de la Història de l’art, representa un percentge baix, dintre el gruix de lliçons, que de forma general estan dedicades a Història i Geografia. La  història de l’art pot ser present en forma d’una sola obra d’un període. Això és molt poc. Dintre les classes d’Història procuro que els alumnes facin algun treball més profund sobre moviments artístics. La Història de l’art, com a disciplina és una bona eina de coneixement. Del gust del coneixement pel conexement. Això és útil i en el cas de l’art, ens ajuda a ser crítics.


Esquitxada de  preguntes:

Aleix Art
"Fountain" de B. Naumann
- Un artista: Seran dos. Núria Güell és una artista jove que fa un treball molt interessant. Francesc Abad per tota la seva trajectòria.

- Una obra: sempre m'ha agradat "Fountain", l'autoretrat de Bruce Nauman del 1966. Profunditat en el plantejament amb recursos senzills.

- Un estil: el conceptual.

- L'última exposició (bona): les dues últimes que he vist: "Res no s'atura" a la Fundació Suñol (Barcelona), a partir de les col·leccions Suñol i La Panera; i "Extralocals" a ACVIC, que fa que valgui la pena una visita a Vic.

ÉCFRASISXXI


Aleix Mataró
Vista de part del conjunt de Sant Pau











Arquitectures estimulants


Barcelona/ Centelles. Aquest passat dissabte vam estar de visita per Barcelona amb la colla del grup ÉcfrasisXXI –dedicat a comentar obres d’art-. La missió va ser visitar l’exposició de la Fundació Miralles i l’hospital modernista de Sant Pau, després de la seva recent restauració. Amb el recinte hospitalari ideat per Domènech i Muntaner no  hi va haver cap problema. Més aviat va ser una visita positiva o una experiència enriquidora. No era el primer cop que ens passejàvem pel lloc , però és un espai que crea complicitats amb l’esperit fàcilment, amb la seva forma orgànica, la llum i color dels pavellons i tots els detalls d’art ceràmic i arts aplicades. No està del tot restaurat, però si que varis pavellons han  estat posats al dia i adequats per encabir-hi entitats  institucionals, com l’Institut dels Boscos o varis organismes  dependents de la ONU.  L’adequació per aquests nous usos no interfereix en l’arquitectura original, sino que es tracta  d’estructures de fusta, com de mecano que s’hi han afegit i creen  departaments, nivells i mobles.  El recinte principal de l’entrada és el que resta més  buit, ara sols deixat  pel  gaudi del plaer del treball arquitectònic i la decoració ideada pel seu autor. Tant sols  hi han reservat un auditori, també  insonoritzat amb els llistons de fusta  que  trobem en  altres espais condicionats per nous  usos.
A.M.
Interior d'un dels pavellons arreglats
per acollir un organisme internacional
La visita que es pot fer, en format de portes obertes, fins el proper  diumenge, permet entrar gratuïtament, a més  espais  del que serà possible a partir de dilluns, quan hi haurà ja visita de pagament, si és turística. Un dels  espais, però, que es permetrà visitar públicament, prèvia sol·licitud d’un passi, serà la nova seu de la Casa Àsia. Abans estaven a un  immoble de Puig i Cadafalch a la  Diagonal. Ara estan a un pavelló de Domènech i Muntaner. Per anar a veure les seves exposicions o consultar el  seu fons,  s’haurà d’entrar al recinte de l’antic hospital, fet  que es un plus per visitar la seu euro-asiàtica. 
Sigui com sigui, la promesa de gratuïtat, la curiositat per la reforma o el mateix boca-orella, fan que anar aquests dies a Sant Pau cridi a molta gent. Sobretot en cap de setmana. Dissabte, a la 1 del migdia, el nostre grup va anar a buscar el final de la cua, amunt del carrer Cartagena, a l’altura de la  Fundació Puigverd –això és 2/3 parts de la llargada longitudinal del recinte hospitalari-. Hi havia molta gent, però l’entrada era bastant progressiva. Amb tot vam tardar ben bé 45 minuts a passar la reixa. Però xerràvem i ens vam  distreure bé. Després a dintre començava una altra mini-cua per fer el circuit de l’edifici principal i un tros dels passadissos subterranis. Un cop es sortia al pati, la gent  s’escampava. Però hi havia  molta gent, com demostren les imatges que vaig preparar per fer un reportatge visual i que podeu veure clicant aquet link.
A.M.
Detall del pati d'entrada de la Fundació E. Miralles
Hermetisme estrany
L’Hospital de Sant Pau va superar les expectatives. L’exposició de la Fundació Miralles, les va  truncar.  La seu del desaparegut  arquitecte, es troba al Passatge de la Pau, a tocar del carrer Ample i de la part baixa de la Rambla. Es troba en un immoble centenari d’aquests, d’espais amplis i balconades lluminoses amb porticons. Fins  al mes de maig, conviden a visitar-la per veure l’exposició “Enric Miralles en tots el seus temps”. La mostra ensenya  la presència  del concepte temps, en vàries aplicacions, en alguns projectes de l’arquitecte. Es disposen a la  sala, algunes arquitectures efímeres i dues maquetes.
El material i la informació de sala resulten insuficients i opaques per copsar el significat i la potència de l’autor. De  fet la noia que vigilava la sala tampoc semblava estar molt preparada per ajudar a entendre el  concepte arquitectònic darrera el treball de Miralles. Amb col·laboració amb Benedetta  Tagliabue, ha estat autor de la reforma del mercat de Santa Caterina o el nou parlament  d’Escòcia. Si no fos perquè teníem paciència, ganes d’aprendre coses i un company arquitecte coneixedor del tema, no ens hauríem posat a fullejar els volums de “Croquis” que es mostren per vendre. Veient la quantitat de maquetes que l’equip de Miralles generava, vam lamentar que no se’n poguessin veure més a la seu de la fundació i que la proposta expositiva i qui ens ho podia  explicar fos tant poc entenedor.
Em tot, tenim pendents una nova visita del grup, al mercat barceloní, a la biblioteca  de Palafolls i al famós i proper ajuntament d’Hostalets de Balenyà, d’aquest estimulant arquitecte, que feia del seu treball un joc i un plaer.