contacte

Contacte: ctlls@yahoo.com

divendres, 27 març de 2015

EXPOSICIÓ DE PINTURA

Noves pintures dels germans Santilari a l’Artur Ramon


Foto: Artur Ramon
Obra dels Santilari. Com deia en Schuster 
"no hace falta decir nada mas".
Barcelona/Centelles. Abans el temps no se’ns mengi més tros del calendari i haguem de lamentar clausures, deixeu-me recordar-vos que actualment, a la galeria barcelonina Artur Ramon, hi ha exposades una nova sèrie de pintures dels germans Santilari.  Aquests dos bessons de la costa barcelonina, com sabeu, són dos “tigres” de la pintura realista més mimètica de la realitat.  Hi ha quòrum en la pintura d’aquest tipus, que alguns anomenen hiperrealista, però és que ells en són un dels abanderats i màxims representants.  Per mi, en cap cas, no deixen de ser pintures. En el cas dels Santilari, pintures molt ben fetes i càlides artísticament: no son pintures fotogràfiques. Sino que tenen ànima. O almenys això, també ho transmeten i per això crec que és vàlida l’equiparació d’aquests dos pintors catalans d’avui, amb la gran tradició pictòrica europea que es relaciona amb noms del passat com Velàzquez o Sanchez Cotan o els holandesos. No crec que calgui afegir més elogis per acreditar el seu talent i l’admiració.
Respecte l’exposició anterior, trobem contactes i canvis: en primer lloc, podem dir que dels temes que van presentar anteriorment, s’han anat especialitzant en les natures mortes, dedicades sobre tot a aliments de l’era contemporània. També hi ha figures. I alguna vista urbana. Però el quid és que en un i altre gènere han continuat desenvolupant i aprofundint el treball en les grisalles –pintures en tons grisos, blancs i negres, solament-. Hi ha versions repetides i obres en colors, però no són la norma. El canvi més significatiu, crec que està en el tamany. Fins ara ens tenien acostumats, que en cada individual a l’Artur Ramon, presentaven grans teles i projectes ambiciosos: recordo la vista de Barcelona en grisalles i també el gran quadre amb la model i el pintor, també grisalla. En la nova exposició les peces “noves”, solen ser d’un format mitjà i quadrades; i a més, sobre suports bastant prims. Potser pensades per butxaques i espais més “accessibles”. Entre aquesta col·lecció de pintures noves, hi ha diversos treballs que associen la cultura tecnològica contemporània i la mort, amb la presencia d’un crani, com el dels quadres barrocs de Sant Jeroni.

Ella, sí

A.R.
Els cranis no són molt "simpàtics", 
però són part de nosaltres i tenen bellesa.
Sí que hi ha una tela important, però –tot i que acabada fa dos anys: una pintura gran, ambiciosa, i en aquest cas, a tot color, que integra la mostra i que es pot afegir al llistat d’obres mestres dels Santilari. Es tracta de la tela “Ell@”, la mateixa que va servir de pretext pel film que va dedicar-els-hi, als germans pintors, el cineasta David  Trueba. La participació de la pintura en aquest documental, i ara penjada a la galeria, fa de la peça una obra “singular” ja que va ser  “aquesta”. Però és que a més, en si mateixa és un bon compendi  dels interessos, virtuts i habilitats dels germans Santilari. A més, si no recordo malament, aquestes pintures “policromades”; el que és el color s’afageix sobre un primer treball, que de forma metodològica ja sol ser una base de grisalles. Un procés que ajuda als artistes a controlar el valor cromàtic. Podeu saber més sobre aquesta pintura al nostre article del gener del 2013.

Per tant, a l’Artur  Ramon tenim una nova oportunitat de gaudir de material fresc i valuosíssim dels germans pintors. Que no sé si han pensat mai en traduir el seu treball, en gravat calcogràfic o similar, com a via “tradicional” i artística per expandir la seva imatge. Com feia, per exemple,  Ribera o Fortuny.  Els Santilari són al carrer de la Palla, fins el 25 d’abril. Ahir, dijous, a la sala Parés, es va inaugurar una altra exposició de pintura, amb obra del centellenc David Casals, que a priori, segueix de prop, com a mínim, la línia temàtica dels germans grans.

dimarts, 24 març de 2015

MERCAT DEL RAM

Vic alimenta l’agenda artística


Dedicat a tots els morts d'ahir... i als d'avui, per accidents i guerres.

Aleix Art
Detall de l'exposició a El Carme
Vic/ Centelles. Encara no acabo d’entendre el cartell d’enguany del Mercat del Ram. Però és cert que és la punta del iceberg d’una cita que a més de resumir l’activitat econòmica de la comarca, mostra una imatge fresca i original del concepte d’art i disseny que ja és marca de la Ciutat dels Sants. Per això no és estrany trobar, aquests dies, espais amb propostes que cauen per aquestes dates: a la galeria d’El Carme tenen una mostra expressa de gravat;  al Temple Romà hi ha obra de la Beth Fornas.  Els vianants que passin per davant la botiga  del Museu Episcopal veuran unes peces de ceràmica d’autor, realçades amb uns dissenys d’aparadorisme i exposició, preparats pels alumnes de l’Escola d’Art.
Llàstima que més en dintre del Museu Episcopal no hi hagi encara la mostra sobre la pintura dels frontals d’altar romànics. Era una mirada de perfil tècnic molt didàctica i interessant; i ben preparada. El coneixement sobre l’art dels segles XI-XIII ha avançat molt i hi ha moltes coses per aprendre, encara. Però no cal preocupar-se: si teniu temps, les taules que deia, estan reinstal·lades  a les sales de sempre, del mateix museu. A allà, entre altres obres mestres, hi podreu veure també una part important del Davallament d’Erill-la Vall, el conjunt de talla de fusta del taller de Taüll. Aquesta peça, de tema prou de Setmana Santa, aviat serà notícia, pel préstec al MNAC de Barcelona, d’una peça del mateix taller, procedent de Vilafranca, que es mostrarà al costat de les altres peces del conjunt d’Erill-la-Vall, que tenen a Barcelona. La totalitat del conjunt es troba repartit entre museus. I si el que voleu és recuperar la informació detallada dels processos tècnics i la gènesis de les pintures, a la llibreria del museus es troba també l’estudi que fa poc s’ha presentat amb el recull de textos i fitxes que posen per escrit els descobriments que van guiar l’excel·lent exposició.

Gravat pictòric

La galeria d’El Carme es troba a l’altra punta de la circumferència que dibuixaven les muralles de Vic. Però val la pena anar-hi per veure la col·lecció de gravats que formen la nova mostra. Solen fer una col·lectiva dedicada a aquestes tècniques, cada temporada. Sempre solen penjar a les parets papers “tacats” per artistes consagrats: Miró, Guinovart, Plensa, Ponç, Clavé. No fallen. El conjunt és bonic. Són obres amb molt color i textures. Si bé, des de la meva humil opinió i sense negar l’impacta d’aquestes estampes, crec que es tracta d’una sèrie de peces que tenen un concepte més pictòric que de gravat. Podrien ser pintures, pel color i per la idea. De fet són això: traduccions sobre paper de la imatge arquetípica dels estils més característics dels artistes catalans més importants. No tinc res en contra, ni dels gravats d’un Antoni Clavé, ni de les propostes que van donar la inventiva d’un Guinovart, o les que encara pot fer un Riera i Aragó. Però com a “aficionat” al gravat, em sento més a prop dels problemes i les dificultats que plantegen altres propostes gràfiques, com poden ser la dels artistes que conformen l’exposició dels gravadors de la Farinera, instal·lada encara a Can Patalarga de Manlleu. D’alguna manera, aquests artistes, encara que juguin en una divisió diferent a la dels nom titulars de la galeria vigatana, representen una idea més natural, genuïna i de risc del que és la pressió de la planxa sobre el paper i les possibilitats i límits de colors i matèries a l’abast.
A.A.
Detall  de les peces de Beth Fornas al Temple Romà

Dit això, insisteixo que no deixen de ser lliçons interessants, estampes com les de Clavé o les litografies de Joan Ponç. També hi ha fotografies d’artistes vigatans com de Manel Esclusa o en Ferran Blancafort. Dues mirades bastant urbanes. El guru del dibuix urbà practica també la fotografia, i com a arquitecte, persegueix la captura de perspectives i idees d’espais i òptiques ambientals. A l’entrada de la galeria s’hi mostra una estampa de la Pilarin Bayés. Però és una reproducció digital. A prop hi ha algunes avionetes de Riera i Aragó. Distribuïdes per la sala també es mostren escultures de Marià Dinarès. Es tracta d’una espècia de maquetes d’espais, com escenografies pintades. No molt llunyanes a les formes d’un Ricart o Oteiza, però pintades. 

Art en l'ambient

Més senyals artístiques pels Rams de Vic: l’any passat vam descobrir l’obra de l’Alda Rabionet, en forma d’intervencions embellidors d’espais. Vam trobar el seu “chill out” de pallets a la zona dels stands del Lactium a la plaça dels Màrtirs.  Ens consta que les seves manetes les retrobarem en el mateix espai i també en altres racons  on es fan activitats relacionades, directament amb el Mercat del Ram.
A.A.
Cliqueu a sobra la imatge per llegir millor
la informació d'aquesta activitat del Mercat del
Ram que ajunta música i tapeo de la comarca.
Perquè, a més d’estands i expositors, es fan altres “events” en espais especials. Per exemple, al Temple Romà, dijous a la nit es fa un meridatge gastronòmic. Una segona edició d’una presentació culinària, en que restauradors, cellers i pastissers de la comarca presentaran receptes noves. En aquest espai antic, actualment i de forma casual, hi ha l’exposició de Beth Fornas. Obres, que més que fetes, són com peces de la naturalesa que l’artista ha reconvertit  o resituat en un suport o medi artístic. La naturalesa és el tema mare. I la bellesa de formes simples o detalls treballats pel temps.
Seguint un esquema similar, però destinat a un públic més ampli,  aquest proper divendres, a la nit, a l’Orfeó, es presentarà una altra vetllada que combinarà gastronomia i música comarcal. Abans de que Guillem Roma i la seva banda, presentin per primera vegada a la Plana, el seu nou treball; formatgers, cervesers i altres productors alimentaris agrupats en Osona Terra, oferiran un menú de tapes, que la gent podrà anar provant, a canvi d'intercanviar, primer tiquets i després monedes. Després del tastet i de l’actuació de Guillem Roma, actuaran un grup de dj de la Fundación Tony Manero. És en aquest espai on hi retrobarem una nova intervenció de l’Alda Rabionet, per “determinar” l’espai d’acord amb la vetllada de divendres. De moment és una sorpresa.En converses amb organitzadors de l’esdeveniment, ens asseguren que és una proposta on hi pot anar tothom i que els més exigents si trobaran satisfets. Com a mínim el cartell musical assegura una bona digestió.


     

dimarts, 17 març de 2015

ENTREVISTA

JAN, ÉRIC I ROSER, “ELS CATARRES”  [ ] PRESENTEN EL TERCER CD

Éric: “El Big Bang també va ser trepidant”


Foto: Noèlia Marín
Els Catarres, al seu estudi durant l'entrevista
Aiguafreda/ Centelles. A l’estiu vam parlar amb la centellenca Roser Cruells per fer una entrevista a ella i als seus companys músics. Però em va dir que millor si ens esperéssim a la presentació del nou cd, que aleshores sols estaven planificant. “Big Bang” és el tercer cd d’”Els Catarres”. Ve després de “Postals”. Potser coincidirem en que amb algunes coses s’assemblen, però en el nou esclat de música, els ritmes són molt més ràpids i contundents i la música és com més rica i completa. Les lletres són potser el fil que va encadenant treballs, amb aquesta dosis de “consells d’amics alegres”.  De tot això, una mica en vam poder parlar amb la banda, dijous passat. El nou treball s’havia tot just penjat a internet el dimecres al vespre. D’allà us el podeu descarregar, gratuïtement i escoltar tant com vulgueu. Però aviat posaran a la venda també el cd físic. I també faran el gran concert de presentació, al Sant Jordi per Sant Jordi. Després diran on actuaran més. El cd que aviat podreu tocar promet també ser un plus d’art: acabat manualment, amb pintura i detallats i d’un a un.
M’esperava trobar una  colla de músics crescuts amb orgull, per tot això de l’
N.M.
èxit que envolta la seva projecció. Però em va sorprendre el seu tarannà natural i prudent. A la Roser  ja la coneixia una mica,  però als altres dos no.  Són companys, amics, que estan engrescats en un projecte engrescador, en disfruten i “ho porten bé”. Em va sorprendre conèixer les “dificultats”  que tenen per actuar a fora, més enllà  dels Pirineus. No perquè no valguin,  sino perquè em pensava que les actuacions per allà anaven acompanyades d’alguna ajuda per part dels organitzadors internacionals. Al llarg de l’entrevista parlem  del so del nou treball, de la filosofia que subratlla les lletres, de l’origen del títol i de la seva posició respecte altres bandes de músics actuals i anteriors. Allà on un es quedava curt, l’altre hi posava més cullerada. No va quedar cap pregunta per respondre, ni a l’aire.

 Vam fer l’entrevista al seu estudi d’assaig a Aiguafreda.  La Noèlia Marín es va ocupar de la part de les fotografies. L’entrevista la trobareu en format àudio, igual com vam fer amb la Pepa Plana, ja que em va semblar una bona fòrmula. Espero que la disfruteu! 




















dimecres, 11 març de 2015

NOVETATS ARTÍSTIQUES

Gravats per un tub

Centelles. Fent una mica de trampa,  podem assegurar que aquesta setmana és la del gravat. Trampa, perquè hi ha coses que pertanyen a temps més llargs. Però aquesta setmana s’ajunten “inauguracions”, “presentacions” i “posades a l’avast del públic” de diferents iniciatives.
Per una banda tenim el grup català de dones gravadores “Empremtes de dones”, integrat per Neus Colet, Alícia Gallego,  Pilar Masip i la Rosa Permanyer que ja fa un temps llarg que es porten entre mans un intercanvi d’estampes amb un altre grup d’artistes del Quebec: Francine Beauvais, Déborah Chapman, Diane Joyal i Janine Leroux Guillame.  Han exposat junts a Montreal, al Canadà; i ara toca el torn a Catalunya. La mostra de gravat, el torn local, es va estrenar primer a la Sala Dalguer de Caldes i des d’ahir es pot veure a la sala d’exposicions del Cercle Artístic Sant Lluc, a Barcelona. Fins a primers d’abril. Esperem poder comentar les propostes posteriorment a visitar l’exposició.

Gravats en capella

La mencionada Rosa Permanyer es coneguda entre els lectors d’aquest blog i potser algú se’n recorda que aquest mes de març havia d’estar a Centelles per una altra exposició individual. Però, artista d’agenda molt intensa, no va anar bé conjuminar el calendari hi vam canviar de fitxatge. Però no em canviat ni d’ofici, ni de nom. Rosa Vives serà l’artista gravadora que dissabte, dia 14, penjarà els seus papers a la Capella de Jesús de Centelles. 
Confio en el talent d’aquesta altra Rosa, perquè conec la seva obra. Però el què presentarà a Centelles continua sent parcialment una  sorpresa.  Inclús per ella mateixa, perquè està tot estampat en rotllos de paper xina molt llargs. Per això necessitem una capella, i enfilar-nos fins a dalt la cornisa on hi ha els focos, per penjar la punta dels papers, desplegar-ho i veure bé què donen de sí. La Rosa ens va explicar que havia treballat sobre el tema fitomòrfic de l’iris. Una flor similar al lliri, vinculada als rituals funeraris grecs. Hi ha una mica de missatge “mòrbid”,  en tot plegat. Com si la Rosa preparés la barca per travessar el riu dels inferns. Però de fet, la forma està subjecta el procés: parteix del treball sobre la fusta i utilitza diferents sistemes d’impressió i transferència del motiu. Aquest i el tipus de paper,crec que de fet és el veritable tema i exercici del treball. Tot el demés són pretexts. Però els  detalls els coneixerem bé a partir d’aquest dissabte. Ja al matí esperem que, durant l’entretingut muntatge, la Rosa ens expliqui coses als  col·laboradors i voluntaris que l’assistirem. Després ens prometem un bon dinar. I si fa bo, una caminadeta pels entorns de  Centelles, abans de la merescuda inauguració, que casi tindrà la categoria d’un autèntic “vernissage”.
Foto: Carmen Molinos
Conjunt de diverses persones responsables dels volums sapencials
sobre el romànic, entre patrons, estudiosos i mecenes que ho han fet possible,
tal i com s'ha presentat avui al MNAC.

Enciclopèdia del Romànic Ibèric: toca Catalunya

Aquesta tarda, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, 
s’han presentat  els tres volums dedicats a Barcelona, 
de l’Enciclopèdia del Romànic. Es tracta de tres toms 
amb els que s’inicia la part dedicada al romànic català, 
per part del projecte que lidera la Fundación Santa Maria la Real, que 
des de fa vint anys confecciona la “Enciclopedia del 
Románico en la Península Ibérica”. 
Fins ara portaven editats volums dedicats 
a zones peninsulars com Castella i Lleó, Astúries, 
Cantabria, Navarra, etc.  En els volums que
 s’estan fent per Catalunya, i dels que ara s’han presentat 
els de Barcelona, hi col·laboren nombroses institucions 
i sobretot investigadors que s’esmeren en posar 
al dia les últimes dades sobre 
el patrimoni artístic romànic. Entre els responsables 
que hi ha al davant d’aquest treball 
de sabers enciclopèdics hi ha investigadors 
com Manuel Castiñerias i Jordi Camps.  
Els detalls del contingut d’aquests volums 
i la resposta a algunes preguntes que han 
suscitat les notes de premsa, espero dedicar-hi 
un article més ampli, quan disposi de material
 i fonts molt més contrastades. 
El que és curiós és que la col·lecció no 
solament surt en paper, sino que té la seva realitat 
digital. Comenceu per veure què és la fundació 
impulsora i després remeneu 
l’enciclopèdia del romànic en si: 
La intenció de la Rosa Vives és mostrar aquesta obra i després fer-la itinerà i introduir obra nova o “transformada”, en noves exposicions, que li agradaria poguessin ser en llocs com ermites o capelles “apartades”. La Capella de Jesús de Centelles està relativament apartada. En tot cas, estic content de que l’estrena d’aquesta proposta, no passi més desapercebuda.

A més d’aquestes dues exposicions, encara hi ha una altra exposició col·lectiva de gravat que es va inaugurar dissabte passat al vespre a Can Patalarga, al carrer de la Font de Manlleu. Es tracta del grup d’artistes i alumnes que assisteixen a les classes de gravat de la Fina Tuneu a la Farinera de Vic. Habitualment fan exposicions. Aquest cop presenten gravats de tema lliure i també una sèrie feta en comú per il·lustrar un conte. Hi trobem col·legues  de fa temps, com en Josep Lázaro, Leri, l’Eva Pujol, la Imma Parés, la Ció Sayós i d’altres noms nous. Com que hi ha temps, valdrà la pena  dedicar a aquesta exposició i a cada una de les tres comentades, el seu propi article d’anàlisi i comentari. 





























dissabte, 7 març de 2015

FAMA A LES DRASSANES

Torna la Fira d’art modern i antic de Barcelona


Foto gentilesa de FAMA
Aspecta general de la fira instal·lada a les Drassanes
Barcelona/ Centelles. Els astres es van conjuminar ahir a la tarda de divendres, per deixar-me un espai de temps suficient, per poder veure la recuperada Fira d’Art Modern i Antic de Barcelona –que es fa dir FAMA-, instal·lada fins demà a la Sala Marquès de Comillas de les Drassanes. Entrada general, 10€.  En els anys de batalla en la redacció del diari, havia vist l’evolució, canvi i mutacions de la fira, abans de la seva “suspensió”, ara fa tres anys. Crisis. Col·legues meus, que també hi van anar ahir a la tarda, em van dir que es podia veure “ràpidament”. La meva visita es podia haver allargat més d’una hora si hagués fet més passades per matissar els continguts i aprofundir més a costa de la paciència dels expositors.
En la meva humil opinió, a aquesta nova fira, hi ha de tot: no hi falten els tòtems artístics de sempre; i també hi ha una bona representació de les “grans” galeries d’aquí i de fora. “Grans” perquè, d’alguna manera, en el context d’avui, sí que són, bona part de les que han sobreviscut a totes les crisis generals i particulars que hi ha hagut fins ara.  Darwin té una aplicació econòmica, també. També tallen en el temps just. No hi ha obres que toquin terreny de la fira cosina, Swab.
En general, a la Fira, per una banda, hi trobem obres d’art originades més en gremis i artesans, de tots els temps, tècniques i llocs. I també obres de les arts plàstiques, tocades per algun nom important per nosaltres, com Picasso, Miró. Hi ha almenys dos Modest Urgells bastant semblans. Dos galeries amb grups de pintures del Carlos Nadal. Peces del sempre efectiu Antoni Clavé . Hi ha, com a mínim dos Casas. Un, un paisatge rural, molt simple, i estrany al tipus d’obra del pintor modernista. Potser dels tipus que podia fer a Sant Fruitós del Bages, amb aquells entorns tant despullats. 
Hi ha l’estand d’ una galeria especialitzada amb  obres en paper, que disposa d’una bona col·lecció de Piranesi, Hogarths, Pau Roig i altres bons gravadors. En aquest lloc, en que pots remenar carpetes plenes de mestres, com qui passa àlbums familiars, un es pot donar compte del tipus de paper que s’utilitzava en els segles XVIII i voltants. Sembla mentida que ara ens obsessionem tant per l’empremta, quan ells, aleshores utilitzaven un paper tant prim.  També hi ha estampes originades en un motiu de Manet. I gravats de Zuloaga, igual com del pintor barroc Ribera, que es feia propaganda de les seves teles amb el gravat.

Fira de detalls

Hi ha una galeria europea, situada al fons de tot, dedicada exclusivament a estampes japoneses i també tenen algunes aiguades. Algunes són estampes soltes, d’altres  es presenten com un estàndard, muntades sobre teles de roba que deu ser seda. Les estampes són molt boniques. Les caixes en que es guarden les col·leccions, també. També hi ha una o dues galeries dedicades a art de tipus més tribal o de llocs molt remots o inaccessibles: escultures de Bàctria, de temples Budistes. Peces gregues o romanes, clàssiques. En una d’aquestes galeries hi tenen un tros de pintura al fresc, arrancada i emmarcada. I al costat, en un altre estand hi ha retaules o taules pintades d’estil gòtic. Catalanes o de la nostra àrea. 
No he esmentat ni les galeries de joia, tapissos barrocs, etc. A les fires anteriors n’hi havia un que portava rellotges de saló, antics. Què se’n deu haver fet? Sí que hi havia estands petits amb revistes d’art i una taula de l’associació de revalorització del moble antic, liderada entre altres, per la Mònica Piera.
De totes les peces que hi havia, les que més hem van cridar l’atenció, van ser unes esferes  terràqüies de viatge, que es posen dintre unes caixetes esfèriques. Les tenien a una altra galeria especialitzada en instruments, mapes i objectes de nàutica antiga. A l’entrada de la fira també hi ha una escultura d’Eudald Serra, un torç femení, estudi de trets fisonòmics, ara no recordo si de Filipines o Indonèsia.  Crec que era de fang.  A prop hi ha les escultures de Bàctria, que són de pedra i per la complexitat, uns altres haurien fet amb fang. Més argila encara: en un altre racó, prop de les estampes japoneses, hi ha una escultura dels anys cinquanta de Josep Maria Subirachs. Molt diferent del seu estil més conegut.  
També seria  interessant estudiar des del saló de casa o d’un museu, una pint

IV FIRA D'ART I COL·LECCIONISME 

En un nivel més local i modest,
a Centelles, també s’anuncia ja 

la quarta fira d’art 
i col·leccionisme, pel 26 d’abril.
Ja hi ha les inscripcions obertes. 
10€, si s'inscriu abans del dia. 

A veure si enguany es supera 
la presència d'artistes purs, 
de l'any passat. 
ura marinera, de Joan Roig Soler, que per una banda, és una platja, amb el seu mar, sorra, costa i gent marinera.  A la banda del poble mariner, que abraça la platja; diria que hi trobem, com si fos un collage, les cases nobles de la plaça Major de Centelles  -del cantó contrari al palau comtal-, inclosa Can Sors, la casa que ara ocupa Can Vilatimó, que es va reconstruir més modernament, i inclús Can Músic, que en la pintura surt més llunyana i dissimulada, però manté el mateix esquema urbanístic que la pròpia plaça setcentista centellenca i que la pintura, amb el mateix tema i del mateix pintor, que actualment guarda un col·leccionista centellenc, a ca seva.  Dels pintors luministes,  a la fira, també hi ha alguna peça d’Arcadi Mas i Fondevila.    

A banda de les obres vistes i de l’oferta de galeries, cal indicar que almenys ahir a la tarda, els passadissos es veien trepitjats per visitants, col·leccionistes, estudiosos, algun director de museu i caps de fundació, etc. També em vaig fixar que la disposició d’algunes col·leccions, la seva presentació i el disseny dels estands eren molt semblants als que ara veiem als museus més moderns.  Fa goig. La fira d’art modern i antic, Fama, es pot visitar fins demà diumenge a la tarda. Més info: http://www.famabarcelona.com/es/

dimarts, 3 març de 2015

FINESTRES D'EL TRABUC

DE CASA ALS APARADORS DEL CARRER

Totes les fotos: Aleix Art

Mercè Pujol protagonitza la nova exposició a les Finestres, amb una selecció de les seves peces de ceràmica i de pintura. La individual "En ceràmica, com en pintura", es podrà  veure, a peu de carrer  Socors, durant tot el mes de març


Centelles. Hem apurat el mes de febrer canviant d’exposició a les Finestres d’El Trabuc. De la delicadesa de Begoña Carrillo, passem a la pericia de la Mercè Pujol, que potser encara no s’acaba de creure que té tres pintures i tres càntirs exposats als apardadors de la cafeteria. És la seva primera “individual”. Efectivament aquesta petita selecció estarà visibles, a peu de carrer, durant un mes, enlloc de passar el temps a casa de l’autora. Una bona proposta. Si es tè en compte que el què fa la Mercè sol passar del taller a casa i sols en ocasió de la Mostra o de les exposicions de final de curs de l’EPA, exposa alguna cosa al públic. La Mercè Pujol és l’artista visual, la mare pintora de la família de músics centellencs Bartolomé-Pujol.  Els altres són directors, mestres de l’Escola de Música i integrants de diverses formacions musicals. La Mercè prefereix dedicar-se a l’altra vessant artística, feta de més de matèria, colors i olors. La Mercè exposa al Trabuc unes peces de la primera etapa al taller de la Marta Postico. Entremig es va iniciar en la formació del dibuix i la pintura, seguint els consells del David Casals.  
Obra ceràmica
Els tres volums de fang  són versions diferents de la peça tradicional del càntir, feta segons diferents formes: a la finestra petita hi veureu dos càntirs eixatats i un de més ovalat. Els tres estan fets amb fang refrectari d’alta  temperatura.  Aquestes peces, amb aquest tipus de fang, encara es poden fer ara al curs de ceràmica d’ara. Però crec que no erro molt si apunto que pertanyen a l’època en que el curs de la Marta Postico es feia a la Violeta de baix –l’escola estava d’obres- . Com que les peces es portaven a coure al forn de la profe, per això, els alumnes es van apropar  de maner més regular a treballar amb aquest tipus de fang, que és el que pot arribar a coure el forn de la Marta. El forn de la classe, del carrer Jesús, no pot coure tant alt. Avui encara hi ha alumnes que recorren a l’amabilitat de la profe per aprofitar alguna cocció seva, per coure peces d’alta. Però certament és una costum de les alumnes més veteranes, que van viure aquella etapa.
Els càntirs de la Mercè destaquen així per ser fetes d’aquest fang que visualment és com més séc i queda com un roc.  A més, no hi ha esmalt i queda amb aquest aire “rústic”. L’artista, a més d’afaiçonar la peça, hi va treballar motius decoratius en relleu o va polir de manera bella el que serien els elements utilitaris, com son bocs, nanses i sobretot la forma de conjunt.

La pintura

Per a les Finestres vam triar dos paisatges i un bodegó. Els dos entorns exteriors, són vistes d’una zona pantanosa i un nocturn amb un habitatge de caire semi-rural.  Pujol segueix l’exemple de Casals, el mestre de l’escola, que abandera un particular estil realista, de tons amables i gran capacitat descriptiva. Però, Pujol es distingeix per un treball com de més pinzellades o de resultat molt més homogeni en el seu conjunt. El color és viu. Pujol també  sap captar la llum atmosfèrica.  En la llacuna és percep una atmosfera fibrosa, de boirina. En el nocturn, la sensació de nit d’estiu. En el nocturn es veu ben bé també l’estela del professor que també va tenir una etapa de nocturns.
Si bé el resultat d’aquests dos i del bodegó –que ara comenterem-, són bons, en el procés ens consta que hi ha una fotografia en l’origen. Per això, en aquest punt, suggeriria a l’autora que fos capaç de fer un pas i anar a capturar el tema del natural. O que transferís el tema a la tela, a partir d’esbossos i dibuixos previs i preparatoris. El treball, crec que guanyaria en autenticitat i reportaria millores en la comprensió de l’espai pictòric. No dic que vaig malament. Sino que de pintar, prenent nota d’una fotografia, o capturant-ho directament del natural,   hi ha una diferència comparativa a la de jugar a golf al pis de casa o fer-ho  al camp de golf del Montanyà. Hom pot entrar molt més en el “joc” i no hi ha punt de comparació.
M`he reservat per últim el bodegó, perquè la reflexió anterior vol ser constructiva, però pot semblar innecessària si mirem el petit bodegó, amb temes florals. La Mercè hauria tret el tema d’una imatge, però enlloc de copiar-ho totalment, va tenir l’encert d’enfosquir el fons; fons negre tinta de pop. Recurs que potencia els colors vius i els objectes del primer i únic terme. Un recurs que és el toc de gràcia de grans pintors barrocs, com el flamenc van der Hamen, però també d’actualitat, com veiem en les natures mortes més recents dels germans Santilari. De fet, si la Mercè s’hagués d’especialitzar en un tema, el dels  bodegons, amb objectes variats de colors i on calgui descriure, són una bona vessant, ja que en aquest terreny explora molt bé les capacitats interpretatives que uneixen  l’ull, amb la mà i el pinzell. 

L'exposició es pot veure a les Finestres d'El Trabuc durant tot el mes de  març. Després, al canvi de dates, tornarem a  canviar i us i trobareu una altra sorpresa  d'artista "made in Centelles". El Trabuc es troba  al carrer Socors, n. 1.




dimecres, 25 febrer de 2015

EL TALLER EN EL TALLER

Tercer gran "dibuix urbà" de l'Artigau 

ÚTLIMA HORA: La Sala Vinçon ha decidit allargar l'exposició pública de l'última obra d'Artigau, a l'antic taller de Ramon Casas. Com a mínim, dues setmanes més, en vistes de l'èxit de visitants. 
Per tant, teniu més temps per veure-la, que el límit que us marca el text de sota.

Barcelona/Centelles. Dissabte que ve és el darrer per gaudir de la presentació pública de la gran obra del Francesc Artigau, exposada a la sala Vinçon. Es tracta de la tercera d’aquestes pintures grans, feta després de la dedicada al carrer de Sant Pere més Baix i la del mercat de Santa Caterina.  Francesc Artigau s’ha aficionat a elaborar aquestes pintures de grans dimensions, d’uns temes en concret. També el lloc de presentació, cada cop ha tingut un plus: aquesta nova gran tela, acabada a finals del 2014, s’exposa on fa més de cent anys hi hauria hagut el taller de Ramon Casas. Crec que el pater modernista no reconeixeria el lloc, però per nosaltres, com per l’Artigau sí que aquella sala blanca, al bell mig de la botiga de disseny, és com un temple d’art on l’esperit del modernisme o de l’art per l’art voleia. I la nova proposta d’Artigau encaixa amb aquest fet, com anell al dit. Però dissabte és l’últim dia a Vinçon. Quin serà el seu futur, a partir d’aleshores? Està venuda la peça? La guardarà, l’artista al seu taller?
La pintura que centra la sala, principal i casi única protagonista de l’exposició, remet a una sessió de dibuix. L’escena fa pensar en el tipus d’aprenentatge que hom pot trobar a llocs com el Cercle Artístic Sant Lluc, on el mateix Artigau hi imparteix classes d’aquarel·la. Però concretament vull dir les sessions on la gent hi va i hi treballa el tema que li proposen, lliurament, sense cap tutor, amb la voluntat, la pròpia praxis,  els companys i l’exemple dels altres com a motor.
Artigau situa l’escena al seu propi taller, simplificat, però que reconeixem per les finestres del fons i detalls com el gran cavallet de l’esquerra, on l’artista sol treballar i on aquí hi veiem la mateixa obra que analitzem, representada, repetida. Aquests marc espaial i el tema és l’excusa d’Artigau per incloure una sèrie de “jocs”, que satisfan, a l’artista i al seu do artístic. Artigau fa jocs de miralls, joc d’estil, joc de retrats, joc de temes leitmotiv de l’artista. És una obra polisèmia o polièdrica.
Fotos Noèlia Marin / Aleix Art


Compendi de gustos

El gruix de persones que dibuixen són noies. A l’artista li agrada molt observar i és molt sensible a l’encant del gènere femení, que no es cansa de representar a la seva obra. Així la pintura és com una “macedònia de joventut” d’estudis de models, vestits, amb diferents poses, actituds i valors bells . El gran quadre també està ple de retrats. Retrats  de persones d’edats més variades, més adults. Hi ha rostres molt més ben definits que segur que remeten a col·legues de l’artista o a assistents habituals o característics de les sessions de dibuix o pintura i concretament a l’elaboració de la pintura que  comentem.
Aleix Art - Arxiu
SORPRESES
Fa unes setmanes es va presentar el llibre
"De suburbi a ciutat. El Pla popular de Santa
Coloma de Gramanet", escrit per 
Odei A.-Etxearte i publicat per Edicions Forum
Grama. En la seva presentació a la premsa, va 
aparèixer com a imatge, aquesta portada
de la revista històrica "Grama", d'un número 
del 1978. En ella s'hi llegeix clarament 
la signatura de l'Artigau. 
Li vaig demanar sobretot si les
quatre columnes que aixequen Santa Coloma,
tenien alguna cosa a veure amb els pilars de la
Terra, segons la visió hebrea del univers. 
Em va respondre que de fet, més que pilars, 
eren quatre barres, amb el qual es desplaça el 
significat. 
Però no deixen de ser quatre potes 
que aixequen un tros de terra, com a metàfora
de l'esforç de la gent, que com sempre, abans
i ara, malda per construir un poble, un país, etc.
Artigau també  col·loca algunes referències a l’obra pròpia precedent o a la biografia: els néts a un cantó, els dibuixos dedicats al 1714, a l’altra. Hi ha elements de significat més difícil d’explicar si no és l’autor que ho comenta: la perdiu (i no un colom), el croissant, pinzells pel terra. Dèiem del joc de miralls: Artigau col·loca miralls dintre la seva pintura.  Però no només això: com hem dit, representa la mateixa obra que pinta i també veiem pintura pintada de temes que es pinten in situ, per part dels artistes representats. També hi ha personatges que interpel·len a l’espectador, com el jove amb barba del costat del casc. També dèiem que fa un “joc d’estil”. No és la primera vegada. Però veiem com a l’Artigau li agrada bastant no tractar igual totes les parts de l’obra, sino ser com més lliure i espontani i treballar de forma desigual, el conjunt de figures o el fons. Hi ha parts més detallades i d’altres més esbossades. En algunes es veu ben bé el dibuix. En d’altres zones de pintura, sembla que el mestre hagi passat un drap. Hi ha un ressò important de la pintura al fresc de Pompeia en aquesta obra, que bé podria ser un mural.  Aquestes llicències, personalment les entenc en clau de llibertat expressiva de l’artista  i no pas de “despistada”. Artigau va fer la setmana passada  75 anys i porta molts anys  pintant i dibuixant. Ara és lliure ben bé de fer el què li plagui. Personalment m’aporta més aquest exercici de varietat d’estils, que tota la pintura pintada amb el mateix “vestit”, ja que tal i com està fet, deixa més espai a la llibertat, l’espontaneïtat. No li cal la uniformitat a la peça.    L’únic que em costa més de digerir visualment, és com un cert hieratisme que tenen les figures. Com si haguessin quedat congelades. Però és un afecta que és comú a l’obra de l’Artigau i per tant forma part de la seva manera de fer. I de fet crec que es tracta d’una conseqüència de l’atenció que  l’artista presta al retrat de la persona. Ens consta que quan Artigau va al metro i als llocs, porta un blog discret de dibuix i que com els millors dibuixants urbans, pren nota dels models urbans. Aquests esbossos a llapis li serveixen per abordar noves obres. Treballa molt a fons la representació de la persona, la seva bellesa i dignitat humana.
Encara no hem dit res del color i casi que és la primera cosa que atrapa de l’obra. Colors potents. Vermells terrossos, blaus. Tons primaris, complementaris i sense por ni timideses. Aquesta pintura i les altres dues comparteixen que com a tema, formen part de la vida, del dia a dia de l’artista. Són escenes, que per ell són quotidianes. En cada cas s’ha tractat de temes molt concrets i ben triats, en els que Artigau fa el seu “cant a la vida urbana”. En aquest cas és una escena molt més d’ambient artístic. Però crec que el que no deixa de fer Artigau és traslladar un tema propi d’un dibuix urbà –d’un urban sketcher-, a una pintura de gran format. De molt gran format. Però a  més els tres quadres contenen retrats directes o indirectes a persones o a la gent. 

Mestres del mestre

N.M./A.A.
Casualment aquests dies a Holanda, s’ha inaugurat una gran exposició al museu Hermitage d’Amsterdam,dedicat a grans obres, retrat de grups i col·lectius “identificables”; germanes de l’obra de Rembrandt “Ronda de nit”. Artigau ja va  fer aquesta comparació en el seu treball, en ocasió d’una de les  anteriors obres “de col·lectius”, seves. I inclús la presència de figures “estranyes” referides a estètica barroca, permetien reforçar aquest lligam catalano-holandés.   En el quadre de la lliçó de dibuix, hi ha una figura i el seu retrat amb perruca, que remeten més cap al segle XVIII. Aquí hi veig el ressó de les il·lustracions d’Artigau pel llibre sobre les dones del 1714, de Patricia Gabancho, que també respiren alguns dels perfils femenins.   
En resum, crec que  en aquesta peça, no només les dimensions, sinó també la concepció i el treball, ens parlen d’un  mestre i d’una persona  que disfruta amb passió. Dèiem al principi, que a l’exposició, la peça no esta completament sola. Efectivament, a l’entrada  hi ha una litografia del mateix Artigau, feta fa quaranta anys, també per a la mateixa sala Vinçon.  També ens demanàvem pel  futur de l’obra de pintura. Ara ja sabem, perquè ens ho ha dit el mateix Artigau, que aquesta, de moment, es guardarà al seu taller. El mateix artista, ens indica que la pintura germana gran del 2013, la de  Sant Pere més baix, la va comprar la Fundació Vila Casas i ara és a Can Framis. La “Ronda de Santa Caterina” també es guarda a l’estudi.


dilluns, 16 febrer de 2015

CERCLE ARTÍSTIC SANT LLUC

Record gràfic de grans artistes

Noèlia Marin / Aleix Art
Vista general de l'exposició a St Lluc
Barcelona/ Centelles. Els artistes Joan i Josep Llimona, Joan Miró, Joaquim Renart o Josep Maria Sert és difícils trobar-los junts a les col·leccions museístiques. Cada un va triar un camí estètic particular que els emmarca en “etiquetes estilístiques” que poden arribar a ser antagonistes i mantenir-los separats per vàries sales.   Però, com a artistes van tenir una cosa en comú, un punt de contacte. Aquests i tants d’altres artistes de diferents llenguatges i estils han anat passant per Sant Lluc. A les sessions de dibuix de model del Cercle Artístic de Sant Lluc. Tots els qui van anar, van prendre aquelles sessions de dibuix de model com un camí de construcció de la seva versatilitat en el traç i en l’observació i descripció de l’anatomia humana.
Els artistes citats, concretament i alguns d’altres han estat triats per la comissaria Barbara Marchi, per subratllar el seu pes important dintre la cultura, el seu pas comú per Sant Lluc i la seva estima del dibuix. Una habilitat que en bona mesura és la punta del iceberg del seu èxit com a artistes i la seva consideració de “mestres” pels receptors  posteriors, com nosaltres mateixos. L'exposició es fa a la seu actual de St. Lluc, al palau del carrer Mercaders, 42, de Barcelona
A través de la tria i de la seva ordenació, Marchi subratlla aquestes característiques i altres qüestions que remeten a la filosofia i al compromís moral del Cercle Artístic de Sant Lluc. L’entitat va ser fundada el 1893 com alternativa d’inspiració cristiana a la proposta artística i cultural que representaven artistes com Ramon Casas o Santiago Rusiñol. Aquests dos van anar a París i van tornar redescobrint per tothom un tint de societat moderna trencadora. Els fundadors de Sant Lluc –entre ells Alexandre de Riquer-, van voler donar a aquesta febre per la modernitat, un marc moral i remetre’s a les costums socials tradicionals. Per Marchi, els contertulians d’Els Quatre Gats estaven mancats de compromís social. Per mi no és ben bé així. El que sí és cert és que per Sant Lluc hi van passar els artistes que donarien cos a l’etapa posterior al modernisme, d’un caire més efectiu, constructiu, d’una espiritualitat cristiana molt més combatent i implicats políticament amb la modernització de la societat catalana: el noucentisme.

Pocs, però bons

N.M./A.A.
Vista del dibuix de nu femení de Josep Llimona
La selecció per a la mostra de dibuix de Sant Lluc pot semblar pobre, en relació a la nombrosa quantitat de grans artistes que hi van passar ja en les primeres etapes –que són les que toca la mostra-. Marchi addueix dificultats per accedir a fons gràfics de determinats artistes. La selecció es nodreix en bona mesura de préstecs de museus com el MNAC, la Fundació Miró o els fons del bisbat de Vic.  En qualsevol cas, la tria resulta suficient per fer-se una idea de la utilitat del dibuix per plantejar situacions que alhora permeten descriure els seus usos a Sant Lluc.
Les dues primeres parts de la mostra fan referència a l’estudi del nu humà. A qui, a primera línia, és on hi trobem els estudis anatòmics masculins de Miró. El contorn remarcat en els muscles i parts del torç i altres membres, que tendeixen a geometritzar els volums, ens fan veure bé com el jove artista, s’esforçava per comprendre la construcció del cos.
Perquè el Cercle Artístic de Sant Lluc, igual com feien a l’altra Cercle Artístic, l’oportunitat de dibuixar nus ofereix una via privilegiada per aprendre a dibuixar del natural i en un tema tant elemental, com és la constitució de nosaltres mateixos com a “objecte”. Segons la posició o l’actitud, s’articula els ossos i els volums d’una forma molt complexa, plàstica i alhora bella que estimula i enriqueix el dibuix.
Marchi subratlla com en els inicis, els fundadors de Sant Lluc posaven reserves alhora de deixar dibuixar models nus i especialment cossos femenins completament despullats. Així és com podem veure un dibuix de Josep Llimona, d’una model amb el torç descobert i amb faldilla, en principi fet a les sessions de model de Sant Lluc. Al costat mateix hi ha un altre dibuix del mateix autor d’un altre nu femení, però aquest completament nu, fet al seu propi taller. La mostra no explica el perquè d’aquestes reserves, ni la raó per la que aquest artista podia operar amb aquesta aparent “contradicció moral”. Però el que és cert és que quan un bon artista dibuixa o estudia un cos humà, no ho fa pas per aprofitar-se i tenir estones de voyeurisme, sino  per aprendre a dibuixar un cos bell, que respon a una articulació concreta i que segons com s’articula pot expressar certs ideals. Josep Llimona, dels dos germans, era l’escultor i és l’autor d’escultures tant impressionants com  “El desconsol”, que veuen cada dia els nostres polítics, quan entren o surten del Parlament. Darrera aquesta escultura o d’altres obres fetes d’anatomies  hi ha també l’expressió d’ideals, pels quals cal un estudi acurat per tal de poder cada artista, “interpretar”.  En aquest sentit les reserves dels primers llucs a deixar dibuixar dones despullades, evidentment eren ridícules i no comprenien el veritable sentit de fer les sessions de model com ara fan sense complexos.
En els altres dos apartats la mostra fa més referència a la implicació dels artistes de Sant Lluc amb el pensament social modern d’aquell canvi de segle. En el primer d’aquets apartats hi descobrim a Àngel Femenia, autor d’una aquarel·la amb la mort, asseguda falç amb mà, davant un teló de fons amb la ciutat de Barcelona. També hi ha dibuixos de rostres d’infants de Joaquim Renart, creus modernistes de Joan Rubió i Bellver o dibuixos d’Alexandre de Riquer. Aquests papers són temes lliures, desvinculats de l’estudi de la model, trets o no del natural, i que sobretot expressen una idea estètica i moral. Evidentment no té res a veure la idea de societat que representa el rostre jove i delicat, però de traç gruixut del dibuix de Renart, amb els que per aquell temps podien estar fent, amb altres aires, un Picasso o un Nonell. Com ara, era un moment de pluralitat i els artistes miraven d’expressar-se lliura i diversament.

Compromís

N.M./A.A.
Dibuixos d'Àngel Femenia i de Francesc Sardà
En aquesta paret, amb dibuixos més compromesos, també hi trobem el treball d’artistes que van passar per Sant Lluc i van rebre encàrrecs. Com és el cas de Joaquim Torres-Garcia o Josep Maria Sert. Del primer es mostra un dels croquis per la decoració mural pel Palau de la Generalitat . En el text de la sala es lamenta la sort d’aquests frescs, ja que l’encàrrec, peel que sembla degut a una picabaralla de gustos, es van aturar i tapar. Per mi ara això ja forma part de la història i de les decisions d’aquell moment.  El cert és que a l’època –com ara-, tant hi havia defensors com detractors del seu estil “classicista”. I entre tots bàndols d’opinió, hi havia artistes dels que ara considerem mestres indiscutibles. Tot i que cal ajustar alguns paràmetres, potser el cas d’aquests murals de Torres-Garcia es poden comparar amb la polèmica pel gran mitjó de Tàpies de fa vint anys. La idea clau, però, segueix sent la mateixa: es tracta d’artistes vinculats amb un ideal, amb un estil de treball que troba connexió amb les institucions de país. Torres-Garcia després d’aquell disgust amb els seus frescs, va deixar el classicisme  a l’antiga, i es va endinsar cap a obres d’estil més trencador, que ara etiquetem com d’estil vibracionista i constructivista, i que tenen bastant més a veure amb les avantguardes que amb els academicismes. 
En aquest mateix pany de paret també  s’hi troben dos dibuixos preparatoris de Sert. En aquest cas corresponen a encàrrecs que no es van arribar a terme. Però permeten explorar molt bé l’origen de les figures miqueangeleques de Sert i el seu treball preparatori amb esbossos elaborats amb col·laboració amb muntatges fotografiats i redibuixats. El curiós és que tant Sert com Torres-Garcia reben encàrrecs per fer murals, que sobretot en el cas del primer, tindran un pes important, culturalment. Part de les seves obres quedaran limitades a parets privades de la burgesia, però els seus treballs a la catedral de Vic o Mallorca, li reservaran una bona fortuna crítica al seu estil grandiloqüent i luxós.
Amb quatre dibuixos a la mostra, el què ha donat per escriure! L’exposició es pot veure fins a finals de mes.  


dissabte, 7 febrer de 2015

FINESTRES D'EL TRABUC

 Les sibil·les de Begoña Carrillo

ALEIX ART
Imatge de les peces dibuixades per la Begoña,  al seu estudi


Centelles. Les sibil·les eren unes dones molt respectades de l’Antiguitat. Els seus oracles eren tinguts molt en compte. Em sembla que vivien a prop de coves. Amb el canvi d’època, varen anar perdent rellevància. Potser es van jubilar totes. O potser hi ha dones que continuen guardant els seus secrets i rituals. A l’espera d’un encàrrec per a qui dirigir les prediccions que encara poden fer. Abans de la nostra època, hi va haver una sibil·la que va preveure l’adveniment de Jesús i que alegoricament va explicar el “futur” que ens esperava. Què dirien ara sobre els temps que hi ha més enllà del nostre segle XXI?
Les figures que dibuixa la Begoña Carrillo no sé ben bé si realment són sibil·les o tenen res a  veure amb les dones de Centelles  que involuntàriament neixen bruixes. No m’ho ha dit. Però les seves “dones” tenen una àurea onírica. Com un aire fantàstic. Algú m’ha dit que són “naïf”. En tot cas és la idea de delicadesa que Carrillo desgrana en el seu treball. 
Carrillo prové de la ciutat. Em va explicar que havia provat d’estudiar a Belles Arts. Però que en va acabar marxant. Ha seguit un itinerari més aviat autodidacte. Però d’alguna manera, ha conduït d’una manera bastant segura un tipus de dibuix de traç ferm, interessat pel verisme, l’expressió i l’encant. Animals, el bosc, dones, el mar. I també composicions de caire més simbòlic i “gòtic” he vist  entre els papers que m’ha deixat veure en el seu petit estudi. El seu pare també feia bons dibuixos. Si bé cap dels dos ha cercat un públic per la seva obra. Carrillo no participa a la Mostra.
A.A.
La Begoña  també dibuixa animals, com els gats, en una
manera seva  prou particular.
Per això la petita mostra  a les Finestres d’El Trabuc constitueix una bona oportunitat per descobrir aquesta artista. Que crec té bones coses a comentar sobre la praxis d’un dibuix pacient, fet de línia i color, per recrear un ambient femení i paisatgístic, inventant, però sobradament expressiu, càlid i comunicador d’una agradable sensació de calma.
Per això hem fa pensar que les dones representades en terrasses o fent-se la toilete, són com sibil·les en hores ocioses o domèstiques. A casa seva, abans o després de les sessions rituals i de concentració espirituals per cercar respostes del més enllà. Dones sàvies, en temps morts, que potser ara tampoc tenen massa feina. I no és pas cosa de la crisis d’ara.   


dimecres, 28 gener de 2015

2N SKETCHCRAWL EMBRUIXAT

2n SketchCrawl Embruixat


Planning i timing:


Tema general: el Cau de Bruixes i la Centelles embruixada

Sessions de dibuix de 60 minuts a cada tram.

10:00 h.- PUNT DE TROBADA. Inici dibuixos al mateix Passeig: part mercat màgic, Portal, Capella de Jesús (façana amb escombres), pujada c/ Collsuspina, etc. Entorn urbà i humà.

11:00h.- Bosc de la Pista. Espai reservat per a les activitats de la nit. Podrem avançar amb el llapis el seu encant melancòlic i els elements afegits.


12:00h.- C/ Hospital i Sant Antoni  - Antic Hospital. Carrers i espais que es preparen per la nit. També: zona de la Sagrera i El Triquet, amb mercat màgic.

13:00.- PL. MAJOR. Activitats vàries relacionades amb el Cau de Bruixes

14:00.- DINAR – Lloc del grup, reservat: Sushi Osona. 16€: Entrants compartits, segon a triar, postres, beguda i cafè. (CONFIRMAR ASSISTÈNCIA)  
  
16:00.- Inici concentració pel Record Guinness de persones disfressades de bruixes. Davant mateix restaurant Sushi.

17:00.- zona carrer Socors i escales del Sarrat (amb Call de les Puces).



18:00 - fins que volgueu. Activitats i ambient propi del Cau de Bruixes, amb carrers i cel fosc: accions i espectacles diversos en espais cèntrics i ruta Cau de Bruixes.



http://www.centelles.cat/



dimecres, 21 gener de 2015

CREACIÓ-DESTRUCCIÓ D'OBRA

Rosselló a trossos

Fotos: Pep Escoda
Tres de les quatre  teles del "Crist Gitano", pintades per J.M. Rosselló a Roma, el 1984, 
per un espectacle de Salvador Távora. Les quatre teles i unes altres obres grans de l'artista seran les "víctimes" d'aquesta
particular exposició participativa. 
Tarragona/ Centelles. La setmana passada vam retornar les últimes obres que quedaven de la Col·lectiva. Era qüestió d’enviar un paquet i la cosa es va anar demorant. Finalment va ser el mateix artista, Josep Maria Rosselló, qui va demanar que “despertés” perquè  esta tramant algun projecte i vol concentrar obra seva dispersa. L’endemà ja tenia les obres a Tarragona, on viu i treballa. Fruit d’aquest contacte llampec em va explicar el seu projecte més immediat.
Les telefonades amb en Josep Maria sempre han tingut un desenvolupament llarg, ja que sovintegen les operacions  amb un component performatiu, i no és cosa que s’expliqui  en quatre paraules. Justament demà, té la intensió d’inaugurar una exposició al Tinglado tarragoní, amb grans teles, pintades fa trenta anys, per un espectacle fet amb  col·laboració amb Salvador Távora.  Rosselló va pintar una  sèrie de grans teles, en directa, paral·lelament a l’espectacle. Hi ha quatre teles generades per quatre representacions. Fa uns anys va poder recuperar les teles, que han passat algun temps oblidades. Una ja descansa al Museu d’Art de Tarragona. D’altres les guarda enrotllades i diu que estan molt malament. Ho ha documentat tot fotogràficament. El fet és que es tracta d’unes peces importants, dintre el seu treball i la seva carrera lligada amb altres arts i col·laboracions.
La intenció de Rosselló és que de forma col·lectiva, els visitants de l’exposició, facin a trossos les teles, guardar-les en una urna i deixar que altres artistes pintin a l’espai blanc que s’anirà deixant al descobert. Vol destruir, esborrar. Treures del damunt aquelles teles i donar-els-hi una nova vida. Per reforçar l’acte, la inauguració de demà i la intervenció que comportarà s’ha associat  a la voluntat de defensar la llibertat d’expressió en vistes de la censura que recentment ha agredit mitjans europeus. Sigui això o allò, el fet és que Rosselló deixa a mans d’altres, peces que haurien de guardar-se d’alguna manera, ja que podrien ser com els seus “guernicas”particulars. El tema original ja era prou vàlid i estilísticament potent.


Raons

Amb la mateixa familiaritat amb la que em va comunicar aquest projecte, també li he demanat el perquè de l’operació i si no sent pena per la “destrucció” d’aquestes obres. Rosselló, em va respondre, que de fet sí. Fa pena. Però diu que no vol acceptar guardar més anys, unes obres “que ja van ser concebudes per no ser permanents i que a més l’hi van pagar”. O sigui que és com si guardés unes obres, que tot i sent ell l’autor, no n’és el propietari. En l’escrit que he afegit al final del post, veureu que també diu que estan una mica mal conservades, per efecte del tipus de procés, sense fer gaire atenció a la conservació futura. De les teles que n’hi ha se’n salva una i recorda que totes les altres estan fotografiades i es recordaran.
En el fons m’agradaria pensar que potser el que vol, realment, sigui denunciar la falta d’atenció museística o privada per la seva obra. L’artista porta ja molts anys de batalla. És un artista destacat. Amb una obra molt personal i un tarannà molt reivindicatiu i participatiu.  Treballa molt. Ha fet moltes coses culturals. Ha firmat inclús llibres, com un estudi dedicat als grans tapissos de Miró. Però potser el nivell d’atenció cultural, sobretot d’ara, no sigui  tant receptiu quan es tracta de propostes d’art. Potser els joves que retallin i pintin sobre les seves teles  hi tindran algu a dir o ensenyar-li. No sentiran cap remordiment aquests xavals, alhora d’atacar la vella i històrica tela? O s’ho passaran pipa “destrossant” obra “vella”.
Un altre tema que l’operació de Rosselló planteja, que no és la primera vegada que trobo i que potser valdria la pena prestar atenció, és sobre que s’ha de fer amb l’herència artística que deixen els artistes, en el seus tallers, un cop abandonen l’etapa terrenal: destrucció? dipòsit a museus? Més museus i fundacions personals?   D’artistes, per sort, n’hi ha molts.
Demà l’exposició “Creació-destrucció”, s’inaugura al port, al Tinglado 1 de Tarragona i tot el procés durarà onze dies.


Text de l’artista:


“CREACIÓ- DESTRUCCIÓ / TEORIA D’UN PROCÉS”.   UN PROJECTE – ESPECTACLE, DE JOSEP MARIA ROSSELLÓ PER AL TINGLADO 1 DEL MOLL DE COSTA DEL PORT DE TARRAGONA. AMB LA COL·LABORACIÓ DEL CENTRE D’ART <TELER DE LLUM/ MURS QUE PARLEN>. INAUGURACIÓ EL 22 DE GENER DEL  2015.

 A la Antiga Audiència de Tarragona, emparat en el Teler de Llum, el director de cinema Juan Barrero, en el col·loqui posterior a la presentació del seu film “La jungla interior”, va comentar de quina manera, a les selves tropicals, s’accelera el procés creació - destrucció. La exuberant potència vital d’aquestes colossals reserves naturals, provoca la mort i la descomposició de les especies vegetals amb la mateixa intensitat amb la que genera la vida.
L’any 1984, a Roma, dins el marc del “Festivale della Pasqua” dirigit per Maurizio Scaparro, vaig participar en un espectacle creat per a la ocasió,organitzat pel Ministeri de Cultura, que es va representar al Teare Quirino, amb Enrique Morente, Manolo Sanlucar, el Ballet Nacional de Madrid, i La Cuadra de Sevilla: ”La Pascua popular flamenca”, dirigit per Salvador Távora, a partir d’una idea de José Monleón.
La meva intervenció va ser una pintura en directe. La primera que vaig fer, i probablement, la primera també en el món del teatre. Com que hi va haver quatre representacions, l’espectacle va generar quatre teles de 7’50 X 2’50 metres. Posteriorment van ser traslladades al meu taller de Madrid, i després a un magatzem. Per diverses raons no es van poder recuperar fins al cap de vint anys.
Aquestes teles no havien estat fotografiades, i la documentació gràfica del projecte era molt precària. Per tant, un cop recuperades i restaurades al meu taller de Tarragona, es van exposar l’any 2005, d’una en una, ara farà deu anys, al Tinglado 1 del Moll de Costa, per a poder-les documentar. El fet de decidir obrir les portes al públic, va generar un projecte paral·lel, “Cadavre & Grafit”, que va aplegar tota una generació d’artistes joves, així com la participació d’altres grups de diverses disciplines artístiques. Tot plegat va ser documentat pel fotògraf Pep Escoda, i al cap d’un any es va presentar en exposició al Museu d’art Modern de la Diputació de Tarragona, amb el títol “La memòria de l’efímer”.
Ara, proposo destruir tres de les quatre teles, i respectar la primera que curiosament és la que està mes ben conservada, i actualment està dipositada al MAMT. Es sumaran a la destrucció dues teles més, de dimensions considerables, realitzades per a “ El Arte en la calle”, un projecte de l’any 1986-87, a Madrid, amb el crític d’art Santiago Amón.
Aquestes cinc teles estan sense bastidor, i es guarden enrotllades en tubs, son teles de cotó amb una imprimació molt lleugera, que varen ser realitzades amb pintura acrílica industrial, i per més que se’n vulgui tindre cura, tard o d’hora estan condemnades. Ja és un miracle que s’hagin conservat fins ara,  tenint en conta les circumstancies i l’estat en que es trobaven quan es  varen recuperar. A més, van ser realitzades per a acomplir una funció, crear espectacle, no per permaneixer en el temps.
Per primera i única vegada aquestes obres s’exposaran totes juntes, i en el transcurs d’ onze dies, es durà a terme el projecte “Creació – destrucció / teoria d’un procés”, en presencia de la escultura “Venus de Saint Phalle”, també nomenada Venus Mediterrània, un treball realitzat l’any 2004 en col·laboració amb els amics i artistes Rafael Bartolozzi i Josep Royo, que properament s’instal·larà al Pòsit de Pescadors, per que és una obra generadora de vida, com ho eren les arcaiques venus de la fertilitat.
 Passat el  primer dia dedicat a la inauguració - exposició, començarà el lent procés de destrucció al que estan convidats artistes i crítics d’art, historiadors i estudiants, que aniran retallant amb tisores, d’una en una les diverses teles, més que un procés de destrucció, convindria dir de mutació. Les tres teles del “Crist de la resurrecció”, un cop retallades, es guardaran en contenidors- urna, de manera que no perdin el seu valor de mercat. Les dues de “El Arte en la calle” un cop convertides en petits retalls, dels que en triaré alguns per a realitzar dos llibres d’artista,  la resta, serà pel  públic visitant que podrà triar i emportar-se-les, sempre que contribueixin
econòmicament a la retribució de la segona part d’aquest projecte, que s’obra a les properes generacions. Així que es vaguin despenjant les teles, un equip d’artistes seleccionats pel Centre d’Art <Teler de llum / Murs que parlen>, dirigit per Jordi Abelló, crearan la seva obra sobre el mur en blanc, un treball que anirà creixent, així que decreixin les obres exposades. Es així com es farà palés un encadenat rabiosament vital “Creació- Destrucció -Creació”. Jo, llegiré diàriament el text de presentació del projecte, ara ja, projecte espectacle. Al final, sobre les blanques parets de la gran sala, restarà exposada una sola tela, la primera “ El Crist de la resurrecció” o “Cristo gitano”, la resta dels murs coberts amb la obra generada pels artistes de nova fornada, a l’altra banda, sobre un sol peu, “La venus de Saint – Phalle”, i al bell mig de la sala, tres contenidors atresorant les obres, que per voluntat de l’artista hauran mudat de forma.