contacte

Contacte: ctlls@yahoo.com

dimecres, 28 gener de 2015

2N SKETCHCRAWL EMBRUIXAT

2n SketchCrawl Embruixat


Planning i timing:


Tema general: el Cau de Bruixes i la Centelles embruixada

Sessions de dibuix de 60 minuts a cada tram.

10:00 h.- PUNT DE TROBADA. Inici dibuixos al mateix Passeig: part mercat màgic, Portal, Capella de Jesús (façana amb escombres), pujada c/ Collsuspina, etc. Entorn urbà i humà.

11:00h.- Bosc de la Pista. Espai reservat per a les activitats de la nit. Podrem avançar amb el llapis el seu encant melancòlic i els elements afegits.


12:00h.- C/ Hospital i Sant Antoni  - Antic Hospital. Carrers i espais que es preparen per la nit. També: zona de la Sagrera i El Triquet, amb mercat màgic.

13:00.- PL. MAJOR. Activitats vàries relacionades amb el Cau de Bruixes

14:00.- DINAR – Lloc del grup, reservat: Sushi Osona. 16€: Entrants compartits, segon a triar, postres, beguda i cafè. (CONFIRMAR ASSISTÈNCIA)  
  
16:00.- Inici concentració pel Record Guinness de persones disfressades de bruixes. Davant mateix restaurant Sushi.

17:00.- zona carrer Socors i escales del Sarrat (amb Call de les Puces).



18:00 - fins que volgueu. Activitats i ambient propi del Cau de Bruixes, amb carrers i cel fosc: accions i espectacles diversos en espais cèntrics i ruta Cau de Bruixes.



http://www.centelles.cat/



dimecres, 21 gener de 2015

CREACIÓ-DESTRUCCIÓ D'OBRA

Rosselló a trossos

Fotos: Pep Escoda
Tres de les quatre  teles del "Crist Gitano", pintades per J.M. Rosselló a Roma, el 1984, 
per un espectacle de Salvador Távora. Les quatre teles i unes altres obres grans de l'artista seran les "víctimes" d'aquesta
particular exposició participativa. 
Tarragona/ Centelles. La setmana passada vam retornar les últimes obres que quedaven de la Col·lectiva. Era qüestió d’enviar un paquet i la cosa es va anar demorant. Finalment va ser el mateix artista, Josep Maria Rosselló, qui va demanar que “despertés” perquè  esta tramant algun projecte i vol concentrar obra seva dispersa. L’endemà ja tenia les obres a Tarragona, on viu i treballa. Fruit d’aquest contacte llampec em va explicar el seu projecte més immediat.
Les telefonades amb en Josep Maria sempre han tingut un desenvolupament llarg, ja que sovintegen les operacions  amb un component performatiu, i no és cosa que s’expliqui  en quatre paraules. Justament demà, té la intensió d’inaugurar una exposició al Tinglado tarragoní, amb grans teles, pintades fa trenta anys, per un espectacle fet amb  col·laboració amb Salvador Távora.  Rosselló va pintar una  sèrie de grans teles, en directa, paral·lelament a l’espectacle. Hi ha quatre teles generades per quatre representacions. Fa uns anys va poder recuperar les teles, que han passat algun temps oblidades. Una ja descansa al Museu d’Art de Tarragona. D’altres les guarda enrotllades i diu que estan molt malament. Ho ha documentat tot fotogràficament. El fet és que es tracta d’unes peces importants, dintre el seu treball i la seva carrera lligada amb altres arts i col·laboracions.
La intenció de Rosselló és que de forma col·lectiva, els visitants de l’exposició, facin a trossos les teles, guardar-les en una urna i deixar que altres artistes pintin a l’espai blanc que s’anirà deixant al descobert. Vol destruir, esborrar. Treures del damunt aquelles teles i donar-els-hi una nova vida. Per reforçar l’acte, la inauguració de demà i la intervenció que comportarà s’ha associat  a la voluntat de defensar la llibertat d’expressió en vistes de la censura que recentment ha agredit mitjans europeus. Sigui això o allò, el fet és que Rosselló deixa a mans d’altres, peces que haurien de guardar-se d’alguna manera, ja que podrien ser com els seus “guernicas”particulars. El tema original ja era prou vàlid i estilísticament potent.


Raons

Amb la mateixa familiaritat amb la que em va comunicar aquest projecte, també li he demanat el perquè de l’operació i si no sent pena per la “destrucció” d’aquestes obres. Rosselló, em va respondre, que de fet sí. Fa pena. Però diu que no vol acceptar guardar més anys, unes obres “que ja van ser concebudes per no ser permanents i que a més l’hi van pagar”. O sigui que és com si guardés unes obres, que tot i sent ell l’autor, no n’és el propietari. En l’escrit que he afegit al final del post, veureu que també diu que estan una mica mal conservades, per efecte del tipus de procés, sense fer gaire atenció a la conservació futura. De les teles que n’hi ha se’n salva una i recorda que totes les altres estan fotografiades i es recordaran.
En el fons m’agradaria pensar que potser el que vol, realment, sigui denunciar la falta d’atenció museística o privada per la seva obra. L’artista porta ja molts anys de batalla. És un artista destacat. Amb una obra molt personal i un tarannà molt reivindicatiu i participatiu.  Treballa molt. Ha fet moltes coses culturals. Ha firmat inclús llibres, com un estudi dedicat als grans tapissos de Miró. Però potser el nivell d’atenció cultural, sobretot d’ara, no sigui  tant receptiu quan es tracta de propostes d’art. Potser els joves que retallin i pintin sobre les seves teles  hi tindran algu a dir o ensenyar-li. No sentiran cap remordiment aquests xavals, alhora d’atacar la vella i històrica tela? O s’ho passaran pipa “destrossant” obra “vella”.
Un altre tema que l’operació de Rosselló planteja, que no és la primera vegada que trobo i que potser valdria la pena prestar atenció, és sobre que s’ha de fer amb l’herència artística que deixen els artistes, en el seus tallers, un cop abandonen l’etapa terrenal: destrucció? dipòsit a museus? Més museus i fundacions personals?   D’artistes, per sort, n’hi ha molts.
Demà l’exposició “Creació-destrucció”, s’inaugura al port, al Tinglado 1 de Tarragona i tot el procés durarà onze dies.


Text de l’artista:


“CREACIÓ- DESTRUCCIÓ / TEORIA D’UN PROCÉS”.   UN PROJECTE – ESPECTACLE, DE JOSEP MARIA ROSSELLÓ PER AL TINGLADO 1 DEL MOLL DE COSTA DEL PORT DE TARRAGONA. AMB LA COL·LABORACIÓ DEL CENTRE D’ART <TELER DE LLUM/ MURS QUE PARLEN>. INAUGURACIÓ EL 22 DE GENER DEL  2015.

 A la Antiga Audiència de Tarragona, emparat en el Teler de Llum, el director de cinema Juan Barrero, en el col·loqui posterior a la presentació del seu film “La jungla interior”, va comentar de quina manera, a les selves tropicals, s’accelera el procés creació - destrucció. La exuberant potència vital d’aquestes colossals reserves naturals, provoca la mort i la descomposició de les especies vegetals amb la mateixa intensitat amb la que genera la vida.
L’any 1984, a Roma, dins el marc del “Festivale della Pasqua” dirigit per Maurizio Scaparro, vaig participar en un espectacle creat per a la ocasió,organitzat pel Ministeri de Cultura, que es va representar al Teare Quirino, amb Enrique Morente, Manolo Sanlucar, el Ballet Nacional de Madrid, i La Cuadra de Sevilla: ”La Pascua popular flamenca”, dirigit per Salvador Távora, a partir d’una idea de José Monleón.
La meva intervenció va ser una pintura en directe. La primera que vaig fer, i probablement, la primera també en el món del teatre. Com que hi va haver quatre representacions, l’espectacle va generar quatre teles de 7’50 X 2’50 metres. Posteriorment van ser traslladades al meu taller de Madrid, i després a un magatzem. Per diverses raons no es van poder recuperar fins al cap de vint anys.
Aquestes teles no havien estat fotografiades, i la documentació gràfica del projecte era molt precària. Per tant, un cop recuperades i restaurades al meu taller de Tarragona, es van exposar l’any 2005, d’una en una, ara farà deu anys, al Tinglado 1 del Moll de Costa, per a poder-les documentar. El fet de decidir obrir les portes al públic, va generar un projecte paral·lel, “Cadavre & Grafit”, que va aplegar tota una generació d’artistes joves, així com la participació d’altres grups de diverses disciplines artístiques. Tot plegat va ser documentat pel fotògraf Pep Escoda, i al cap d’un any es va presentar en exposició al Museu d’art Modern de la Diputació de Tarragona, amb el títol “La memòria de l’efímer”.
Ara, proposo destruir tres de les quatre teles, i respectar la primera que curiosament és la que està mes ben conservada, i actualment està dipositada al MAMT. Es sumaran a la destrucció dues teles més, de dimensions considerables, realitzades per a “ El Arte en la calle”, un projecte de l’any 1986-87, a Madrid, amb el crític d’art Santiago Amón.
Aquestes cinc teles estan sense bastidor, i es guarden enrotllades en tubs, son teles de cotó amb una imprimació molt lleugera, que varen ser realitzades amb pintura acrílica industrial, i per més que se’n vulgui tindre cura, tard o d’hora estan condemnades. Ja és un miracle que s’hagin conservat fins ara,  tenint en conta les circumstancies i l’estat en que es trobaven quan es  varen recuperar. A més, van ser realitzades per a acomplir una funció, crear espectacle, no per permaneixer en el temps.
Per primera i única vegada aquestes obres s’exposaran totes juntes, i en el transcurs d’ onze dies, es durà a terme el projecte “Creació – destrucció / teoria d’un procés”, en presencia de la escultura “Venus de Saint Phalle”, també nomenada Venus Mediterrània, un treball realitzat l’any 2004 en col·laboració amb els amics i artistes Rafael Bartolozzi i Josep Royo, que properament s’instal·larà al Pòsit de Pescadors, per que és una obra generadora de vida, com ho eren les arcaiques venus de la fertilitat.
 Passat el  primer dia dedicat a la inauguració - exposició, començarà el lent procés de destrucció al que estan convidats artistes i crítics d’art, historiadors i estudiants, que aniran retallant amb tisores, d’una en una les diverses teles, més que un procés de destrucció, convindria dir de mutació. Les tres teles del “Crist de la resurrecció”, un cop retallades, es guardaran en contenidors- urna, de manera que no perdin el seu valor de mercat. Les dues de “El Arte en la calle” un cop convertides en petits retalls, dels que en triaré alguns per a realitzar dos llibres d’artista,  la resta, serà pel  públic visitant que podrà triar i emportar-se-les, sempre que contribueixin
econòmicament a la retribució de la segona part d’aquest projecte, que s’obra a les properes generacions. Així que es vaguin despenjant les teles, un equip d’artistes seleccionats pel Centre d’Art <Teler de llum / Murs que parlen>, dirigit per Jordi Abelló, crearan la seva obra sobre el mur en blanc, un treball que anirà creixent, així que decreixin les obres exposades. Es així com es farà palés un encadenat rabiosament vital “Creació- Destrucció -Creació”. Jo, llegiré diàriament el text de presentació del projecte, ara ja, projecte espectacle. Al final, sobre les blanques parets de la gran sala, restarà exposada una sola tela, la primera “ El Crist de la resurrecció” o “Cristo gitano”, la resta dels murs coberts amb la obra generada pels artistes de nova fornada, a l’altra banda, sobre un sol peu, “La venus de Saint – Phalle”, i al bell mig de la sala, tres contenidors atresorant les obres, que per voluntat de l’artista hauran mudat de forma.


diumenge, 4 gener de 2015

TINT SOCIAL: LES ALTRES VÍCTIMES (I)

Alep

Font  documental i imatges: United Nations Institute for Training and Research (UNITAR)

UNITAR
Imatges de la mesquita dels Omeies d'Alep,
abans i desprès dels atacs bèl·lics.
Centelles. Dijous tenia ja algunes pàgines de l’informe que l’institut de l’ONU,  UNITAR, va presentar el passat 22 de desembre, per avaluar els danys al patrimoni històric de Síria. Des de fa dos o tres anys, aquella zona està en guerra i a més a més d’imperdonables víctimes humanes, tant civils com combatents,  el sòl sirià, terreny d’història remota, ha estat receptor dels conseqüents impactes i maniobres militars . Tindreu en ment les imatges de la tele ensenyant ciutats enrunades com la d’Homs i altres llocs. Els desperfectes també han ocasionat importants danys i han arribat a destruir béns arquitectònics de gran valor històric i artístic i conseqüentment el seu interior, amb el què hi pogués haver.

Volia fer el meu informe del informe. Havia començat a picar, però l’escrit anava per ser tant extens, que he decidit repartir-ho en varis articles espaiats, que faran menció d’alguns llocs que coneixia. Segur que heu sentit a parlar de Palmira. Ho han tocat. Aviat celebrarem Sant Simeó:  el seu temple ha fregat enrunar-se encara més. Dura Europos, també. I sobretot Damasc.  No mencionarem tots els del informe, però sí que trobem tot de béns de l’herència humana protegits per la UNESCO, tocats per la ignorància i la ira de l’home.

dissabte, 3 gener de 2015

REVISIÓ HISTÒRICA:

Casagemas, l’obra del mite

Visitem l’exposició amb la que el MNAC uneix l'obra amb el nom de l’artista Carles Casagemas, company dels Quatre Gats i de Picasso, 
que morí per amor a París, als vint anys

BARCELONA/CENTELLES. Carles Casagemas (Barcelona, 1880-París, 1901), protagonista d’un desengany amorós, es suïcidà a París, quan encara no s’havia fet un nom i la seva “sort” artística quedà lligada i barrejada entre els noms de l’època i la història d’altres camins. El seu nom ha anat sovint lligat al de Picasso, ja que eren bons amics i junts van anar per primer cop a París. Diuen que la mort d’un provocà pintura nova a l’altre. La visita que vam fer dissabte al Museu Nacional d’art de Catalunya va servir per veure de primera mà uns quants exemplars d’obra feta per un artista de casa, que per aquestes circumstàncies biogràfiques ha restat bastant desconegut.
MNAC
"Casa de cites", dibuix de pastels de 
Casagemas molt 
proper als que fa Picasso al mateix temps 
i potser de costat. En la dona del vestit
vermell del primer terme s'intueix 
la silueta de l'esquena  per sota la
"túnica". Curiosament les senyoretes 
representades porten mocadors 
vistosos al coll. Les prostitutes del XIX, 
anaven així o és una imatge
arquetípica d'un tipus de dona? 
El dibuix està datat del voltant del 1900 i 
forma part del fons del museu. 
Entre els col·legues que visitàvem l’exposició teníem una pregunta d’examen per respondre a la sortida: Casagemas, era un bon artista o déu el seu nom al record i a l’enyor dels seus companys? Podria haver estat una estrella com Picasso o com Nonell? O anava per ser un artista més del grup?  
L’exposició del MNAC, instal·lada a la sala petita, fa un recorregut basat en el seu curs biogràfic artístic: primeres pintures, primers treballs en relació a l’ambient bohemi barceloní, primera estada a París; I desenllaç: Màlaga i París.  La producció recollida al MNAC va del 1896 al 1901, que es correspon amb els primeres passos formatius i els últims cròquis. Hi ha pintura i sobretot dibuix. 
Les teles són olis i entre si mostren una diferència important en concepte d’estil, tot i haver estat pintades en pocs anys de diferència. No puc dir si són totes les pintures que té, però sí que s’entén que estava sota la influència de diferents mestres. No se sap on es va formar, però n’hi va haver. Els canvis es noten amb les primeres teles exposades. La primera “Marina” és molt acadèmica i polida de pinzellada. En canvi en la segona tela, amb la vista del mercat, la pinzellada és purament impressionista, amb taques visibles, separades i escampades, que descriuen l’ambient urbà amb “colors personals”.
 Aquí el comissari posa la tela de Casagemas amb relació amb la pintura de Joaquim  Mir, “La catedral dels pobres”, per estil i tema. Però, des de la meva humil opinió,  diria que Casagemas va una mica més enllà. Ja que la “deconstrucció”  de les taques, que és casi el veritable tema de l’obra de Casagemas, és bastant més controlat en Mir. Casagemas, en aquesta tela, casi frega el puntillisme. I aquí, penso que Casagemas, tenia tres opcions que no passen per en Mir on a més el tema és com una denúncia.  Això és o que tira de la seva inventiva, o ha vist directament alguna obra d’algun impressionista francès (qui sap: Monet, Pissarro, Renoir,  Signac. D’aquesta línia), o bé tenia al costat altres pintors que van en aquella direcció, com Regoyos (a la sala de modern del MNAC tenen obres d’aquest estil d’aquells anys). Nonell també pintarà en aquesta direcció, a cop de pinzellades, però crec  que parlem d’obres més tardanes. Però com que sí que es poden relacionar els temes de “marginats” d’un amb els de l’altre, penso que potser ho podien parlar i podien compartir aquests procediments pictòrics. Signac és l’artista  francés, parisí, que el 1899 publicà un manifest teòrico-pictòric, titulat “D’Eugène Delacroix al neoimpresionisme”.
MNAC
Un altre dibuix de técnica similar, però molt més dramàtic d'estil,
molt a la manera de la sèrie parisina, dedicada a la  Germaine.
El dibuix forma part de la col·lecció de Felip Massot.
Val la pena haver-nos entretingut en aquesta pintura, no perquè no n’abunden gaires més, sinó perquè sembla bastant indicativa  i propera al tipus de dibuix que Casagemas desenvoluparà fins a la seva mort. Inspirat per l’ambient dels Quatre Gats, això d’esbossar de forma energètica i com a cop d’ull li va bé. Aquí sí que es veu com es transmeten els  tipus de retrats de Casas. Imagino –i sino és així m’ho dieu- que Casas va fer els seus retrats d’amics i col·legues i després als Quatre Gats hi va haver una felera per copiar i imitar al patriarca: Opisso, Gozé, Nonell, Picasso, Casagemas, Utrillo, etc. Cadascú va fer la seva reversió del dibuix de gent amb carbonet, de traç fort.
L’exposició ens remarca que per la relació amb Nonell, Casagemas porta el seu estil a passejar per temes de gent “humil”, no se si valdria el terme “miserables”. El cas és que en aquest apartat, abunden molt els dibuixos, hi ha diferents temes i també diferents usos. En quan al dibuix de dones, em sembla curiós que sense motiu concret, tant pot ser en un bordell o inclús a la primera tela de París, sempre van vestides amb faldilles i vestit fosc i mocador gran i de color al coll, com si hi haguessin “manolas” per tot arreu. De fet és el mateix tipus de dona que representa Nonell. Com si fossin prototips. En resum: Casagemas dibuixa, cerca el  color, prova mètodes, com el de dibuixar sobre els “papers fregits” o aplicar tinta polvoritzada. Fins a París.
Fins ara els exemples exposats, ens demostren que Casagemas pencava i anava assumint l’estil i les maneres dels artistes que aleshores es tenien per moderns. Però fins aquí i fins l’anada a París, que representen vint anys de vida i molts menys de carrera artística, no hi ha cap obra que es pugui considerar “hit parade” d’etapa. No vol dir això que hi manqui gràcia, estil  o perícia en els treballs. Però, per exemple, si ho comparem amb el seu amic Picasso, aquest en el que també era la seva etapa de formació (Picasso era un any més jove), ja havia deixat anar alguna perla, alguna peça més important que les altres, com potser “Ciència i caritat” (1897).  Nonell era set anys més gran que Casagemas, però dibuixos seus del 1898 o el 1899, com “Sacristà repartint  almoina”, “Castanyera” o “Esperant la sopa” tenen un quart de volta més, un puch que les fa distintes a la resta. El 1899, Nonell té 26 anys, Casagemas, 19. Picasso, 18.             
Canvi de lloc  
París havia de representar molt aleshores.  No se si la imatge que en tenim ara de ciutat cosmopolita és molt diferent o és una ombra. Casagemas va amb Picasso, tots dos junts cap a París, a la tardor del 1900. A la sala del MNAC hi ha dues pintures d’entorns urbans. Una clarament la fa a Montmatre. Però si no és per l’esforç a capturar la llum i les tonalitats grisoses i apagades, no diríem que la ciutat li causi una gran sensació. És en els dibuixos on hi ha més matèria. I és en una sèrie de dibuixos  concrets on crec que podem dir que se’ns revela l’ànima artística de Casagemas: tots els croquis dedicats a la Germaine són una reacció personal a la impressió que rep l’artista. Als textos de la sala diuen que Casagemas era misogin. Però –i potser interpreto massa-, n’hi ha  prou en suposar el canvi de xips entre les gents d’una ciutat i la de l’altra, com per preveure que a París s’hi podien trobar senyores i senyoretes amb mentalitat nova o trencadora. El cas és que aquesta noieta, Germaine, provoca un trasbals emocional al Carles i aquest la comença a dibuixar impulsivament. Dibuixos de taberna o en altres ambients potser imaginats. El cas és que en aquests dibuixos motivats per un impuls interior –no li cal el consell de Nonell per trobar aquest tema-, trobem un Casagemas més contundent i més engrescat: apreta més el carbó, esbossa línies més expressives. Els colors es dramatitzen. Les cares són melancòliques. Potser Casagemas està al cas d’altres obres, que com a rerafons detectem en el seus nous recursos: gravats de Fortuny, Daumier i d’altres que  l’hi impulsen a jugar més amb els clar-obscurs. Es tracta d’una sèrie de dibuixos on Casagemas creix i sintetiza les coses que havia provat abans i deixa anar la seva formació, la seva inventiva i també els seus sentiments, “per necessitat”.  Serà un estat que segur hauria pogut perllongar-se, ja que formava part ja del  seu adn.
Però no sabrà controlar els sentiments: pica-baralles amb Picasso i malentesos amb la Germaine, acabaran per disparar-se una arma. Si no ho hagués fet, potser les obres haurien anat per un altre cantó, però potser sí que ja havia trobat un estil propi que podia anar continuant amb naturalitat.  Si voleu, és possible establir llaços encara amb altres artistes. Però no era sincer? No fa el que li surt de l’ànima? I per altra banda, qui dels seus col·legues no va tardar una mica més a trobar, a més d’un estil propi, l’originalitat? Estil propi i originalitat, no són sinònims.  Una cosa pot acompanyar l’altra. Per tant responent a la pregunta d’examen que indicàvem al principi: Casagemas era un artista bo, però no excepcional.  Potser de retorn a París hauria digerit i assumit canvis per generar obres més referencials. Mentrestant, tot el que va fer, em sembla, bo, sincer i connectat amb el seu temps. Però el seu talent estava verd.
Des del tret, el nom de Casagemas  va estar a punt de caure a l’anonimat. Però formava part d’un cercle d’amics i d’una colònia d’artistes catalans, que van anar a París i ja es van cuidar de recordar-nos el seu nom, encara que fos en les seves memòries (a part de Picasso, també en parla E.C. Ricart, anys més tard). Ara el MNAC ens permet readjuntar nom i obres i gaudir d’aquella història interrompuda. L’exposició hi serà fins el 22 de febrer. Hi ha un catàleg monogràfic. I a la sala d’art modern també hi ha un raconet amb obres del Casagemas.




dilluns, 22 desembre de 2014

FINESTRES

Lliçó d’aparadorisme

Fotos: Aleix Art
Finestra de la dreta d'El Trabuc, amb part de la instal·lació pensada i feta com a exercici d'aparadorisme
Centelles. Fa uns mesos ja que vaig al darrera de l’Alda Rabionet perquè m’expliqui d’una vegada que fa i que vol fer. Però va tant liada de feina i afers interns que és casi impossible quedar-hi. Així que el pla va ser oferir-li exposar a les Finestres d’El Trabuc -C/Socors, 1- i així potser la podria  retenir algun moment. Però la gestació ha seguit un curs subterrani i fins ben bé els últims minuts  no hem vist materialitzar-se el final feliç.  Tot ha acabat bé. Molt bé.
Quan ara ens referim a l’Alda pensem bàsicament amb aparadorisme, tema pel qual últimament ens consta que té una important demanda i també es presta a fer-ne tallers que tenen un seguiment important. Al seu web el –kantidubi.- catàleg professional serà més ampli.  Però els aparadors són ara la principal referència. En un entorn com en el nostre en que  les botigues han de jugar totes les cartes, els aparadors no són un aspecte menor. A Centelles ja hi ha alguns llocs que s’escarrassen en dignificar la presentació dels productes o en fer muntatges ben trobats.
L’aposta de l’Alda Rabionet constitueix en aquest sentit una proposta nova, ja que és un exerici lliure i uneix concepte, escenografia i disseny. És un aparador on l’art fa un pas endavant. Hi ha art en el disseny i també en estils: conceptual, minimalista, barroc, colors. etc. I com qualsevol bona obra d’art té una mateixa missió: generar empatia.
Per l’aparador de les Finestres el tema estava cantat: ens trobem en el Trabuc i a l’Alda li ha tocat les dates de Nadal i de les Festa Major d’Hivern. Per tant el tema per nassos havia de ser la Festa del Pi. L’instal·lació de la jove creadora ocupa les dues finestres grans. A cada una hi trobareu... a mi em recorden “columpios”  o bancs de llistons de fusta blanca, penjats amb cordes. A cada banqueta hi ha diversos pots de conserva: a dintre  hi trobareu diversos elements de la festa centellenca i a sobre la tapa, una sèrie d’elements daurat, generalment animals, com els bous o ocells.
La idea de l’Alda ha estat convertir en “producte” la Festa. Perquè hi ha elements de la festa que es troben a les botigues (com les colometes de galeta, el lícor, llibres, etc), però la festa en sí, no. Diguem que l’Alda intenta amb els seus pots capturar, conservar i oferir-nos l’essència. Com si fossin rèliquies o fòssils que perduraran pel futur. Ens consta  que l’Alda és una seguidora de la Festa del Pi i que se l’estima.
Hi ha més aspectes que fora bo contrastar-ho amb la mateixa  artista, per saber millor el seu pensament directe i també intentar saber més del seu concepte creatiu. Per exemple, el sentit últim del títol de la mostra “El pi, Coloma!” Però com que  és impossible  de precisar quant serà això,  us deixo aquest post a moda d’interpretació i invitació  a  conèixer aquesta nova instal·lació artística a les Finestres.
Acabem l’any amb l’Alda. Abans del Cau de Bruixes hi hauran canvis i no gaire més enllà es complirà un any  des de que les finestres estan  sent ocupades per propostes artístiques de casa i de fora que intenten ser dignes de la cultura del nostre poble.

Bon  Nadal i feliç 2015, per tothom!

dimecres, 17 desembre de 2014

MESTRES EN PETIT FORMAT

Com en el pots petits

Artur Ramon
Visió veneciana de Laureà Barrau, 
oli sobre tela adherida a taula, que fa 16,5x28cm.
Barcelona/ Centelles. Dijous passat estava tant a prop i tant ben estacionat, que no vaig poder evitar fer una escapadeta fins a l’Artur Ramon. Va ser com a la peli “Millor impossibe”, quan el prota  entra a la botiga a comprar una americana. Però jo vaig entrar i enlloc d’assenyalar el què volia, em vaig quedar bocavadat davant l’estol de pintures i escultures de petit format. Però també va ser una visita ràpida i mai prou ben disfrutada.
Tota la sala  de la “capella” conté una sèrie de pintures de petit format. Tots són olis, sí, però hi ha  més: vàris suports són o fustes o cartró. També hi ha diverses obres que tenen un aire d’esbós. De plantejament ràpid. Alguns  temes ja ho afavoreixen: paisatges, natures mortes. És difícil precisar si totes les obres són estudis previs per altres obres més definitives. No cal que sigui així. Els responsables de la galeria ens indiquen que potser un dels conjunts de Martí Alsina siguin estudis preparatoris. Però en d’altres casos en tenim prou en admirar la pericia d’un o altre artista davant el repte. Hem esmentat Martí Alsina. Hi ha un altre Martí Alsina que és com una Odelisca que bé podria ser un quadret de Fortuny –pel tema-. I en canvi, al seu costat, hi ha un paisatge de Fortuny que també podria ser un Martí Alsiana. Però la mà és la de cadascú. També hi ha pintura de Manolo Hugué. M’agradaria ser com un caçador i poder dirigir certes peces cap a certs llocs. Un Manolo cap al Museu Thermalia. Però també hi ha una natura morta de Pau Roig!  Coneixíem  aquest artista pels seus gravats i no gaire per la seva pintura. I m’interessa, per exemple, la manera com tracta les flors. Ja que reconeixem l’espècia i el tipus de pètal, just gràcies a taques de pintura, d’una manera que em resulta familiar: fa uns mesos parlàvem d’un  recurs similar en uns treballs de J. L. Pascual.

La  selecció nadalenca de l’Artur Ramon és més extensa i inclou altres fitxatges sorpresa o que ens redescobreix. Bàsicament pintura dels grans artistes del canvi de segle passat (XIX-XX). Una proposta que segons ens indiquen es basa en el fons cuidadosament cuidat de la mateixa galeria. Això és com un celler de bons vins. La selecció, per cert, és com un comentari a peu de pàgina al fitxatge d’artistes exposats a les noves sales d’art modern del MNAC, aportant obres i noms que poden suscitar el interès de col·leccionistes de tots els àmbits.  La proposta expositiva actual de l’Artur Ramon s’allargarà fins els febrer. Com els pessebres que teòricament no s’han de desmuntar fins a la Candalera. Això permetrà revisitar-ho i entretenir-s’hi com es mereix.   

diumenge, 7 desembre de 2014

INDIVIDUAL DE NEUS GORRIZ

Pelegrinatge d’artistes cap a la cabanya

Aleix Art
Zona de l'entrada al castell de Montesquiu amb el camí que porta cap a la Cabanya.
Montesquiu/ Centelles. Un plaer: un dia de sol i una excursió al castell de Montesquiu. Només el paisatge i l’entorn són una meravella. Normalment el trajecte, aquest cronista, el fa per anar a veure les exposicions de la Cabanya del Castell. Feia temps que no ho feia. Ara desitjaria fer-ho sovint: però no només per l’entorn, sino i de nou, per la proposta que hi ha instal·lat l’artista i nou fitxatge a la vila centellenca, Neus Gorriz. Un projecte gestat amb certa celeritat, que fa evident l’amplia experiència de l’artista, el seu sentit de l’ordre i de compromís amb “la feina ben feta”, aquest lema tant català.
Recordo que vam compartir el seu temor per “omplir” l’espai immens de la sala d’exposició. L’exposició va ser presentada en petit comitè, en el Sushi Dinner Show, celebrat al Sushi Osona, el passat 25 d’octubre. Sota la teulada a dues aigües de la Cabanya, amb bigues feixugues de fusta, les parets de pedra es veuen separades. Però la proposta de Gorriz fa l’espai petit: a una banda, col·lecció de sucres. A l’altra, dibuixos i transfers. I al mig, la sèrie de la col·lecció blava, que dóna nom a l’exposició i reuneix gravat i pintura. Tot és una mostra de les arts i habilitats de l’artista. Tot coincideix en una mateixa manera, però al mateix torn demostra especificitats. Hi ha obres recents i d’altres dels últims anys.
Imatges d'algunes obres de l'exposició
Telegràficament, podríem dir que a la Neus l’hi interessa la llum i els cossos. I concretament  el volum, la disposició anatòmica... redimensionar la realitat a través de la seva mirada. Els sucres són com dibuixos instantanis de tinta, capturant i inclús extremant estiraments i postures corporals. Aquí el model són masculins. Però el camí per visualitzar-nos-els, és el del gravat. I tota “agilitat  en el traç” amaga la perícia de l’artista en reproduir el gest expressiu amb tècniques alquimistes de gravat, en que intervenen sucres emmascarats que fan  el dibuix i s’han de fondre amb aigua i àcids que ataquen planxes.
La part central de l’exposició i cap a la dreta els models són femenins. I es poden reconèixer obres recolzades en  apunts previs de sessions de models. Però també hi ha espai per a l’abstracció pura com podem veure en les dues grans teles, desprovistes del bastidor i en dos gravats de paper quadrangulat. En els models masculins, Gorriz explica el cos amb imatges de la seva plasticitat gimnàstica. 
En els models femenins veiem més una preocupació per evocar el volum corporal i dotar-lo –en les pintures- de qualitats materials. Personalment m’agraden més les solucions matèriques dels quadres amb propietats més com de filaments que els dels quadres granulats amb arena o similar. Però la idea és la mateixa: evocar el cos a través del seu contrast llumínic i material. En les pintures el fons és sempre fosc igual com queden les planxes de metall del gravat, immediatament després d’escampar-hi la tinta. És com si la Neus cerqués en aquestes pintures, dibuixar la figura a través de recuperar les llums, igual com amb la tarlatana, hom procura anar netejant de tinta la planxa per recuperar el dibuix base.
En les pintures grans, on regne l’abstracció més pura i també en els dos gravats del mateix tipus, el que hi veiem és més un exercici per jugar amb les variabilitats matèriques i  la intervenció amb diferents resultats més o menys atzarosos. Però mai es perd la unitat de l’obra.  La col·lecció blava està representada, a la Cabanya per catorze obres. L’artista ens explica que ha hagut de descartar obra. Hi ha més peces ubicades als pilars de la sala.
El repàs al treball de l’artista s’acaba a la banda dreta, amb una sèrie diversa de dibuixos i obres en les que ha intervingut un procés de transferència, ja sigui de gravat més o menys conegut o amb tècniques més curioses.  En aquest apartat hi veiem més estudis de models femenins i també exercicis de retrat de familiars. Alguns de caràcter més experimental i d’altres d’una naturalesa més acadèmica, però sempre amb un resultat notable.
A.A.
Neus Gorriz i Esther Xandri, inaugurant
En definitiva la Cabanya acull una exposició que ens mostra la fonamentada maduresa i saviesa d’una artista que també ha estat mestre d’artistes i que per això convé revisitar i revisar per assaborir les qualitats del seu treball i la filosofia implícita. Després de la mostra un servidor es pregunta pel passat de l’artista i pel camí estilístic que ha seguit per arribar fins a la proposta de Montesquiu.
L’acte inaugural
Sessió de Karate amb sintonia amb l'exposició
El dissabte en que s’inaugurava l’exposició no era normal. La carretera C-17 i també el tren de la línia a Vic es trobaven una mica col·lapsats pel Mercat Medieval a Vic, la fira de l’Avet a Espinelves. Tot i així la inauguració va aplegar un bon grup de gent i entre aquests hi va haver alguns pesos pesats de la cultura, l’art i el gravat. En l’acte inaugural, Esther Xandri, que havia estat presidenta del Cercle Artístic de Sant Lluc va prologar la inauguració i el parlament de laa mateixa Gorriz, amb qui l’uneix una profunda amistat. 
Entre els assistents també hi havia la Gemma Uribe, que també va participar en el sopar del Sushi, explicant-nos uns contes que fa i que il·lustre. Uribe  era en bona  part responsable de que la Neus exposés a Montesquiu i en l’acte d’ahir va animar al grup de Karate en el que entrena, a completar la inauguració amb una sessió breu d’exercicis. Guiats pel seu mestre i acompanyats per altres membres del seu grup ens van oferir participar en la  sessió. 
Tant el mestre karateka, com l’artista Neus Gorriz van convenir que el seu  art i els exercicis  físics d’auto coneixement, compartien punts en comú. El cas és que tant la Neus, com algu més es  van també descalçar i es van ajuntar al grup  de karatekas vestits amb els seus “kimonos”. Un servidor també es va descalçar, però va seguir la sessió de vint-i-cinc minuts fent fotos i dibuixos del fet.



dilluns, 1 desembre de 2014

TEMA DE PLUJA

Un tresor al carrer


Aleix Art
Detall d'una escultura d'Ernst Barlach
Centelles. Cap de setmana de pluja. Bon temps per revisar llibres. Fa uns dies al mercat de Centelles hi vaig trobar un tresor de paper. Al carrer Socors, molt sovint hi para un noi que ven llibres de segona mà. Els beneficis que recull van a un associació de suport social. Sol tenir moltes novel·les, i abans més que ara, tenia una bona secció de llibres d’art. La cosa depèn de l’stock. El cas és que de tant en tant surten joies: i aquell dia brillava com cap altre un volum titulat: “100 años de arte en Alemania, 1885-1985”. Es tracta del catàleg d’una exposició celebrada entre el 28 d’abril  i el 30 de juny de 1985, a Ingelheim am Rhein. Una ciutat que està a prop de Frankfurt, i a casi 1300 km de Centelles, cap amunt.
El llibre, traduït al castellà, fa un estupendo repàs biogràfic i artístic dels principals artistes alemanys que han treballat en aquest temps, agrupats en grans moviments: realisme, simbolisme i modernisme, impressionisme, etc fins  a l’anomenada “nova pintura”, en que hi trobem Baselitz o Kiefer, que serien els més propers a nosaltres. Això converteix aquest llibre en una bona eina per revisar els artistes i sobretot aquells que van topar-se amb una o  inclús les dues grans guerres mundials. Noms com Emile Nolde, Oskar Kokoschka, Kandinsky o Hans Arp segurament us sonaran. Artistes més actuals com Dieter Roth, Gerard Richter, Joseph Beuys, Blinky Palermo, Anselm Kiefer... Altres noms com Wols, Hannah Höch o Oskar Schlemmer es desperten i revisen tots en les pàgines d’aquest llibre. Fullejem-lo una mica:

A tall d’exemple

El primer artista que cita pertany al realisme. No és fins a L, que se’n destaca un: Wilhem Leibl (1844-1900). Mestre de l’Escola de Munich, se’l considera un artista de treball dur i obstinat, amb fusta de líder. Preferia pintar més a la camp que a la ciutat. Amic de Coubert. Relacionat amb París. Una obra mestre seva és “Els polítics del poble”. Al llibre hi surt destacat per un retrat, gènere en el que també brillava. El retrat d’una noia bàvara, de 1897, pertany a una etapa tardana d’estil més desinhibit.
Més enllà trobem més artistes, prou interessants –no  els comentarem pas tots-: Karl Stauffer-Bern, Hans Thoma... És en les pàgines del simbolisme i el modernisme on hi trobem un artista “diferent”: Max Klinger. L’obra que l’il·lustra és “La mort orinant” (1900).  Fill de Leipzig, prosseguirà estudis d’art a Berlin. A París coneixerà l’obra de Goya, Doré i Puvis de Chavannes. La seva obra agafa un perfil de crítica de les desigualtats socials i polítiques. S’inspira en novel·les de l’época i també dedicarà una sèrie d’aiguaforts dedicats a Brahms, a qui coneix personalment i admira.
A.A.
Max Beckmann (1884-1950)
Fent passar les pàgines, ens trobem amb un altre personatge enigmàtic: el seu autoretrat ho diu tot. Es tracta de Max Beckmann (1884-1950), etiquetat d’expressionista. També era de Leipzig. El seu pare era comerciant de farines.  El 1903, és a París. Viatge per Florència. Al 1914 s’allista com a voluntari del servei de sanitat. A Flandes farà dibuixos i aiguaforts que plasmen la seva visió de la guerra. Tindrà crisis psíquiques. La commoció dels episodis bèl·lics i la voluntat de transformació artística desemboquen en l’estil expressionista. A partir del 1925 adquireix responsabilitats docents, però a partir del 1931 comença a ser acusat pels nacionalsocialistes. Finalment és apartat del seu càrrec. El 1937, 509 obres de Beckmann, del museus, són incautades i difamades com a “degenarades”. Marxa a París i a Amsterdam, fugint dels nazis. Després de la guerra, viurà certa estabilitat amb un reconeixement de la seva obra i persona, als Estats Units.
Passem altres pàgines d’artistes interessantíssims i ens aturem amb una escultura amb molta força, d’Ernst Barlach (1870-1938). Expressionista, després d’una etapa anodina de formació a Alemanya i França, destaca un viatge a Rússia, que suposa un “despertar feliç” i la clau per generar el seu estil propi, basat en un arquetip d’home, fet de primitivisme, immediatesa i rols elementals.  Treballa la fusta i el bronze. De la Primera Guerra Mundial en surten xilografies i litografies. Els nazis consideraran “degenarada” la seva obra. Monuments seus són destruïts.
La tria és subjectiva. M’he aturar amb perfils dramàtics. Però el fet és que tots d’una manera o l’altra són víctimes del seu temps. Amb aquest llibre només vull compartir la sensació de que la història de l’art està feta per molts artistes i que gràcies a aquest tresor de la cultura, podem accedir al seu record i al seu llegat. Quina ganga!


dilluns, 24 novembre de 2014

FINESTRES DEL TRABUC

De cues de drac 
a simfonies del cos humà

Carla Arenas exposa, per fi, 
tres estampes de la sèrie “Geometries de l’ésser”, a Centelles

Aleix Art
Geometria  de  tons blaus, tal i com es pot veure a les Finestres d'El Trabuc. 
Les tres estampes exposades no són una
tria atzarosa de l'artista, sino que  formen  un tríptic relacionat per 
la  forma i la tria dels tons dominants, a qui 
l'artista  hi dóna  una raó socio-política.

Centelles. La pesca d’aquest fitxatge estrella del gravat, va començar l’any passat, quan s’iniciava la programació intensiva de les exposicions per a les Finestres d’El Trabuc. Va ser veure les estampes de la Carla Arenas i saber que calia que passés per les Finestres.  Compromisos previs van fer-nos armar de paciència per esperar el nostre torn. Des del dissabte passat ja podem veure una mostra, una punta del iceberg, del treball d’aquesta gravadora.
Carla Arenas
L'artista  buidant, en aquest cas una xilografia, A
El Trabuc s'exposen  linòleums, però segueixen
la mateixa idea formal.
Coneixia a la Carla com a dibuixant urbana. Va ser companya de curs  en el taller de Sant Lluc, en temps del binomi Sagar/Swasky. També ja em va explicar que era gravadora i va ser ella que em va parlar d’una botiga especialitzada en aquesta disciplina. També he descobert que és una artista barcelonina, amb arrels a Madrid i a Mallorca. Ara ja sé millor, que es tracta d’una apassionada del gravat; Que ho pot practicar intensivament en un taller propi, compartit amb altres artistes, a la zona del Poblesec i també com a docent a l’escola de Llotja. És ni menys ni menys que docent del “Conservatori de les Arts del Llibre”. 
Efectivament tant fa gravat de la majoria de tècniques, com tasques de  l’art del llibre. Però a la secció Salonet del blog va saltar-hi per uns gravats en relleu, espectaculars, que hem procurat  poder exposar a Centelles. Els vam veure primer, via internet, publicats  com a resultat d’exercici didàctic d’un curs que ella impartia. Carla practica amb la mateixa amabilitat, tant el linòleum com la xilografia. A les Finestres d’El Trabuc  hi podem veure linos. Exactament utilitza dues matrius,  amb dos colors entintats en cada una. Utilitza tinta grassa.  La superposició d’una planxa i altre, crea nous convidats tonals: el blanc del paper i els  colors mixtos, resultat de la sobreposició de les dues tintes. No hi ha res més. Les planxes estan estampades a sang, sobre papers  de qualitat.
A.A.
El tríptic centellenc abans  d'instal·lar-se a les Finestres.
Els gravats presentats a les Finestres han estat tirats expressament i en colors són diferents dels que vam mostrar inicialment al Salonet. Però la idea és la mateixa. Primer ho vaig entendre com un estudi de geometria i em fa recordar encara a les cues dels dracs. Per a ella és  el resultat d’abstraure la forma geomètrica de l’anatomia humana. Estem d’acord en que hi ha la idea de cos, moviment i sobretot ritme: Carla juga a compaginar les subestructures geometriques, tirangulars i les sèries de figures lineals, creant un simfonia sensible, de sons ètnics, paisatges fantàstics. Són obres aparentment simples, però que aporten poètica a mesura que es van deixant contemplar. La senzillesa i encert s’aconsegueix després d’un treball pacient de buidar les planxes i estudiar la seva bona combinació. Com la partitura d’una cançó.
L’exposició s’estarà a les Finestres d’El Trabuc fins el 20 de desembre. El dia 13, el dissabte anterior, la Carla serà al café centellenc per parlar del seu treball i poder conversar amb nosaltres i altres interessats en l’art i el gravat. Complementant aquesta  exposició, la Carla, ens ha deixat uns textos que parlen del seu treball i d’ella mateixa.

Textos de l'artista:

Geometries del ésser

                Aquest treball sorgeix de la necessitat de conèixer la construcció del nostre interior.  Analitzar les formes i geometries de les que estem composats; ossos, muscles, elements de natura molt diversa que s’articulen creant enllaços d’una complexitat desorbitant.
                Les referències d’aquest projecte inacabat venen donades pels primers estudis del cos humà portats a terme a l’edat mitjana per Andés Vesalio, Leonardo da Vinci al Renaixement fins la radiologia    actual.
                A partir d’aquestes formes construeixo noves estructures sense cap intencionalitat de ser fidel a la realitat, fent ús de l’abstracció i la geometrització de les formes, buscant composicions i enquadraments que generin dinamisme a partir de la repetició, de la continuïtat dels elements en l’espai.


La Tècnica

                La tècnica emprada és el gravat en relleu en planxa de linogravat (linóleo) o xilografia (sobre fusta). Cada imatge està descomposada i gravada en dos matrius. La imatge resultant és la sobreimpressió d’aquestes dos matrius sobre una paper, cadascuna amb la seva tinta determinada 

Carla Arenas Cano

                És llicenciada en Belles Arts en l’especialitat de Gravat i Estampació.
Gravadora apassionada pel material imprès, investiga les possibilitats més enllà de l’estampa i experimenta amb nous formats i materials. Principalment desenvolupa el seu treball en art gràfic vinculant-lo en ocasions amb el llibre i la tipografia tradicional.
Viu a Barcelona on compagina la seva tasca de docent a l’Escola Superior d’Arts i Disseny Llotja al departament de Gravat impartint assignatures relacionades amb la impressió i el llibre d’artista.





diumenge, 16 novembre de 2014

FRANCESC ABAD, EXPO A RIPOLLET

Restes fòssils del nostre temps

Aleix Art
L'artista i les nòmines de la seva vida laboral, obra de Francesc Abad, que es presenta a l'exposició de Ripollet
Ripollet/ Centelles. Ahir al matí abans d’anar al curset de dibuix urbà a Palau-Solità, em vaig acostar al Centre Cultural de Ripollet.  A les 10 del matí obrien ja i això em va anar de conya per poder veure l’exposició “Estratègia de la precarietat” amb obra de Francesc Abad. Segurament la mostra voldrà més d’una visita i article. Comissariada per Miquel Bardagil i Magdala Perpinyà, es tracta d’un repàs a l’obra d’aquest artista català conceptual, produïda per l’ACVic, que itinerarà per varies seus (també a Terrassa i Vilafranca, durant els propers mesos).  Per això disposem d’un temps ampli per anar-la coneixent.
Però no sé perquè al text de l’exposició parlen del repàs d’obra, com d’epíleg de l’artista. És cert que enguany ha fet 70 anys, però no em sembla pas que vagi per jubilar-se! Més aviat, el material que presenta sembla cuinat per fer un llarg recorregut. La mostra no és molt gran, però és complexa. A mi em sembla complexa. Perquè s’embolica de moltes idees tant del propi artista com extretres de la filosofia contemporània. És d’aquestes exposicions, que per entrar a fons, caldria conèixer algunes de les teories subjacents. Segurament Abad és molt versat en aquests temes i li serveixen de coixí intel·lectual per interpretar les seves pròpies preocupacions. Però un servidor no està al dia i no podrà traduir-ho. A més el text que acompanya la mostra, al meu entendre és una mica ferregós i no acaba d’explicar res. Com a experiència artística matinal, pot resultar, un pel crua o  freda. Però mai deixeu que els prejudicis inicials i les barreres limitin la lliure mirada, la intuició i la imaginació. Amb un parell de minuts en vaig tenir prou per trobar una sintonia artística, més enllà de la cortina feixuga de les teories i els discursos dels entesos.  
El pensament, les idees i troballes de l'artista, com a 
estrats sedimentaris. 
Abans d’escriure volia definir l’exposició com les restes d’un naufragi. Però hi ha una peça  petita a l’exposició que és com un tall a les capes de diferents sediments de roques, d’un tros de terreny. Una reliquia d’on l’artista en destaca diferents “troballes” conceptuals i materials. Com un jaciment arqueològic. Per això em sembla més correcte parlar de l’exposició, com d’un conjunt de restes fòssils amb les que s’intenta explicar el treball d’un artista i també el seu context social i filosòfic. Aquí hi ha una idea clara i clau, em  sembla: Abad és un artista político-social i conceptual. I concretament, pel qué sembla posa la seva obra en diàleg amb les tesis de Walter Benjamin i d’Ernst Bloch.
M’agradaria fer un segon article per parlar amb més propietat del què signifiquen aquestes bases teòriques o que aporten a l’obra. Per això espero poder parlar amb algun dels comissaris i si cal, revisar les fonts escrites per aquests pensadors. Això val la pena perquè resulta que les preocupacions d’Abad, expressades amb les seves propostes, és la realitat nostra quotidiana. Intento descriu-los-la: la relació del individu amb el context polític i econòmic. L’ésser davant el monstre dels grans mercats i les polítiques neoliberals.
L’exposició no presenta obres acabades, sino peces que les documenten –fotos, records, vídeos, etc-, i altres que formen part del procés de treball, com aquest conjunt de retalls i imatges que formen els Diaris del Pensar, presentades com si fossin  idees sueltes i successives. Hi ha referències a l’obra d’un tortell i a una altra de la pela  de la taronja, com a metàfora del temps, però no acabo d’entendre el seu significat intrínsec. En un vídeo, el tortell, emplatat, va girant-lo una mà, i a cada volta una veu en off –i escrits en alemany-, afegeixen un  comentari o una idea.  Al final la mà el trosseja i se’l menja. Evidentment hi ha una relació entre el present i el passat, a mesura que el tortell gira, ja que l’acció transcórrer durant un temps determinat. Però no hi se veure les implicacions, ni si el sentit va per un  altre cantó.
En un altre muntatge, es passen fotografies de retrat dels filòsofs que serveixen de pares teòrics i l’artista o una veu en off en comenta aspectes biogràfics i psicològics.  En un altra  racó de la sala hi ha com un mapa mental o esquema, que traça un recorregut entre idees, filòsofs i obres. Però falta saber més coses per comprendre el significat. Son com peces d’un trencaclosques incomplet.

Per seure-s’hi

Mostra del Diari del Pensar, poblat de retalls de diari, 
postals d'exposicions, fulles de tardor, fotos, etc. 
Personalment, crec que l’exposició podria funcionar únicament, només amb l’obra que hi ha a la paret gran. Centenars de papers  blancs penjats, amb la impressió de la col·lecció vital de nomines de l’artista, que venen a mesurar l’existència de l’artista a partir del seu pas salarial per una escola d’art. Avui en dia molts artistes només poden ser-ho si tenen una feina que els permet sobreviure i els hi deixa un petit marge per poder-se tancar al seu taller. Només amb aquesta obra ja tindríem tema de conversa durant hores!. És simple, feta amb material verídic, testimoni del pas dels anys, la fluctuació dels honoraris, les taxes contributives i la pura realitat de la majoria d’artistes del nostre entorn que conec.

L’exposició es completa amb cinc entrevistes a diferents personatges, que necessiten d’un major temps de visita, per acabar d’arribar al final. També hi ha un vídeo on l’Abad s’explica, De moment m’he quedat amb l’aspecte formal, amb una patina dels materials que es presenten. Cal una segona o tercera oportunitat per endinsar-se en la filosofia pràctica del Francesc Abad.  El Centre Cultural de Ripollet és a la Rambla de Sant Jordi, 2-4. L’exposició hi serà fins l’11 de gener. 

dimecres, 12 novembre de 2014

FINESTRES

Del regne vegetal i animal

Gravats de petit format de la Marta Torres a les Finestres del Trabuc


Aleix Art
Els gravats que s'exposen a les Finestres els vam
descobrir per primera vegada durant la vista al taller
de la Marta a Barcelona
Centelles. Falta una setmana i mitja perquè finalitzi l'stage dels gravats de Marta Torres a les Finestres d'El Trabuc. Vam muntar l'exposició fa casi un mes. Us heu fixat amb l’amor pel detallisme que testimonien? I amb la línia pura que defineix els animals. Tota la petita mostra està dedicada al regne vegetal i a l'animal. Un tema que agrada molt a l'artista i que en el seus gravats i en aquest treball tracta d'aproximar-si amb una proposta gràfica que  recorda a l'aquarel·la o a les aiguades. Torres treballa habitualment els temes pertanyents al regne vegetal o animal.

Si encara no heu vist l'exposició us animo a passar per les Finestres. A dintre us reconfortarant amb un bon esmorzar, berenar o café de mig matí. 

Marta Torres ens descriu el seu treball amb aquestes paraules: 

“LA NATURALEZA Y SUS COLORES
Mis grabados intentan plasmar un instante de las formas de la naturaleza.
El mundo vegetal lo percibo como una danza de estructuras que se contraponen y se complementan con sus diferentes formas y colores. 
Cada planta te saluda con su impulso de vida que genera un movimiento singular en medio de los ritmos del Jardín.
La rana, el búho, el elefante, acompañan esta danza con sonidos y colores nuevos; en medio observo como lentamente el caracol sigue su camino tomando conciencia de cada milímetro que ha recorrido.
Es un mundo nuevo a cada instante!
De los peces me seduce su suavidad, su transparencia, su dulce deslizarse por el agua y la profunda belleza de ese mundo silencioso.”

diumenge, 9 novembre de 2014

ESCULTURA CONTEMPORÀNIA

Ricart, la serpent dels mil camins

Aleix Art
Bronzes, fustes i ferros de la nova expo de Pep Ricart,
a El Carme de Vic
Vic/ Centelles. Divendres al vespre s’inaugurava a la galeria El Carme de Vic una exposició amb peces noves d’escultura fetes per Josep Ricart. També alguns treballs pictòrics. Però sobretot  hi ha peces de fusta i metall. L’últim que havíem vist de Ricart –això va ser al Marçó de Centelles-, era una espècia de caixa amb una forma orgànica a sobre, alegoria d’un poema. Tot de fusta, d’aspecta com d’art povera. Ricart ha continuat amb aquesta història fent assamblatges i acoplant-hi treballs de talla, en noves peces de fusta aprofitada i clara.  La tònica sempre és una base geomètrica, que pot ser un espai, una caixa, espècia de pedestal o inclús una estantaria amb tensió. Cada “base”  aguanta un comentari més concret, en forma de cos més o menys independent, també de fusta natural o pintada que evoca idees més concretes: naus, ocells... en definitiva cossos més o menys definits. El relat llenyós comenta poemes o fa referència a altres fonts textuals que demostren la passió de l’artista per la lectura o per temes concrets, com els àngels. Però aquest és un dels camins que ha seguit la serpent creativa de l’artista osonenc.

A la concorreguda inauguració del divendres, seguida per amants i també per alumnes del gat vell d’escultura de l’Escola d’Art de Vic,  van poder trobar altres mostres de la seva varietat d’interessos i habilitats. Conjuntament amb el material prima dels arbres hi ha obres de metall: ferro o bronze. Els bronzes els  presenta combinats amb bases de fusta vermelloses i potser aquí  ens parlen encara del  Ricart més familiar, amb els seus tòtems carregats de forma, textures i accidents provocats.

Novetats

És en les tres planxes de ferro oxidat, de tons grocs i verdosos, amb barnilles doblades on trobem l’altra punta d’avantguarda en el treball de l’artista. I són de fet les peces que donen nom a la mostra. Les tres obres evoquen un poema de Paul Valery. Esbossos sobre el tema d’un serpent, que Ricart desenrotlla de forma diferent a cada obra: cada filament té el seu cap i la seva cua, originada en dos forats de la part superior. I d’un a l’altre extrem desenrotllen un argument fibrós de diferent complexitat. Com si el filferro fos la línia d’un llapis que tendeix a enredar-se, però sense perdre mai la identitat del traç.

L’especulació sobre el significat de cada peça la deixo per la vostra imaginació, un  cop visiteu l’exposició. Que de debò us recomano, com a testimoni de la força i originalitat d’un artista, que tot i les dificultats personals, no defuig nous reptes i fa fora la mandra i el defalliment per acomplir nous objectius.