contacte

Contacte: ctlls@yahoo.com

dimecres, 25 febrer de 2015

EL TALLER EN EL TALLER

Tercer gran "dibuix urbà" de l'Artigau 

ÚTLIMA HORA: La Sala Vinçon ha decidit allargar l'exposició pública de l'última obra d'Artigau, a l'antic taller de Ramon Casas. Com a mínim, dues setmanes més, en vistes de l'èxit de visitants. 
Per tant, teniu més temps per veure-la, que el límit que us marca el text de sota.

Barcelona/Centelles. Dissabte que ve és el darrer per gaudir de la presentació pública de la gran obra del Francesc Artigau, exposada a la sala Vinçon. Es tracta de la tercera d’aquestes pintures grans, feta després de la dedicada al carrer de Sant Pere més Baix i la del mercat de Santa Caterina.  Francesc Artigau s’ha aficionat a elaborar aquestes pintures de grans dimensions, d’uns temes en concret. També el lloc de presentació, cada cop ha tingut un plus: aquesta nova gran tela, acabada a finals del 2014, s’exposa on fa més de cent anys hi hauria hagut el taller de Ramon Casas. Crec que el pater modernista no reconeixeria el lloc, però per nosaltres, com per l’Artigau sí que aquella sala blanca, al bell mig de la botiga de disseny, és com un temple d’art on l’esperit del modernisme o de l’art per l’art voleia. I la nova proposta d’Artigau encaixa amb aquest fet, com anell al dit. Però dissabte és l’últim dia a Vinçon. Quin serà el seu futur, a partir d’aleshores? Està venuda la peça? La guardarà, l’artista al seu taller?
La pintura que centra la sala, principal i casi única protagonista de l’exposició, remet a una sessió de dibuix. L’escena fa pensar en el tipus d’aprenentatge que hom pot trobar a llocs com el Cercle Artístic Sant Lluc, on el mateix Artigau hi imparteix classes d’aquarel·la. Però concretament vull dir les sessions on la gent hi va i hi treballa el tema que li proposen, lliurament, sense cap tutor, amb la voluntat, la pròpia praxis,  els companys i l’exemple dels altres com a motor.
Artigau situa l’escena al seu propi taller, simplificat, però que reconeixem per les finestres del fons i detalls com el gran cavallet de l’esquerra, on l’artista sol treballar i on aquí hi veiem la mateixa obra que analitzem, representada, repetida. Aquests marc espaial i el tema és l’excusa d’Artigau per incloure una sèrie de “jocs”, que satisfan, a l’artista i al seu do artístic. Artigau fa jocs de miralls, joc d’estil, joc de retrats, joc de temes leitmotiv de l’artista. És una obra polisèmia o polièdrica.
Fotos Noèlia Marin / Aleix Art


Compendi de gustos

El gruix de persones que dibuixen són noies. A l’artista li agrada molt observar i és molt sensible a l’encant del gènere femení, que no es cansa de representar a la seva obra. Així la pintura és com una “macedònia de joventut” d’estudis de models, vestits, amb diferents poses, actituds i valors bells . El gran quadre també està ple de retrats. Retrats  de persones d’edats més variades, més adults. Hi ha rostres molt més ben definits que segur que remeten a col·legues de l’artista o a assistents habituals o característics de les sessions de dibuix o pintura i concretament a l’elaboració de la pintura que  comentem.
Aleix Art - Arxiu
SORPRESES
Fa unes setmanes es va presentar el llibre
"De suburbi a ciutat. El Pla popular de Santa
Coloma de Gramanet", escrit per 
Odei A.-Etxearte i publicat per Edicions Forum
Grama. En la seva presentació a la premsa, va 
aparèixer com a imatge, aquesta portada
de la revista històrica "Grama", d'un número 
del 1978. En ella s'hi llegeix clarament 
la signatura de l'Artigau. 
Li vaig demanar sobretot si les
quatre columnes que aixequen Santa Coloma,
tenien alguna cosa a veure amb els pilars de la
Terra, segons la visió hebrea del univers. 
Em va respondre que de fet, més que pilars, 
eren quatre barres, amb el qual es desplaça el 
significat. 
Però no deixen de ser quatre potes 
que aixequen un tros de terra, com a metàfora
de l'esforç de la gent, que com sempre, abans
i ara, malda per construir un poble, un país, etc.
Artigau també  col·loca algunes referències a l’obra pròpia precedent o a la biografia: els néts a un cantó, els dibuixos dedicats al 1714, a l’altra. Hi ha elements de significat més difícil d’explicar si no és l’autor que ho comenta: la perdiu (i no un colom), el croissant, pinzells pel terra. Dèiem del joc de miralls: Artigau col·loca miralls dintre la seva pintura.  Però no només això: com hem dit, representa la mateixa obra que pinta i també veiem pintura pintada de temes que es pinten in situ, per part dels artistes representats. També hi ha personatges que interpel·len a l’espectador, com el jove amb barba del costat del casc. També dèiem que fa un “joc d’estil”. No és la primera vegada. Però veiem com a l’Artigau li agrada bastant no tractar igual totes les parts de l’obra, sino ser com més lliure i espontani i treballar de forma desigual, el conjunt de figures o el fons. Hi ha parts més detallades i d’altres més esbossades. En algunes es veu ben bé el dibuix. En d’altres zones de pintura, sembla que el mestre hagi passat un drap. Hi ha un ressò important de la pintura al fresc de Pompeia en aquesta obra, que bé podria ser un mural.  Aquestes llicències, personalment les entenc en clau de llibertat expressiva de l’artista  i no pas de “despistada”. Artigau va fer la setmana passada  75 anys i porta molts anys  pintant i dibuixant. Ara és lliure ben bé de fer el què li plagui. Personalment m’aporta més aquest exercici de varietat d’estils, que tota la pintura pintada amb el mateix “vestit”, ja que tal i com està fet, deixa més espai a la llibertat, l’espontaneïtat. No li cal la uniformitat a la peça.    L’únic que em costa més de digerir visualment, és com un cert hieratisme que tenen les figures. Com si haguessin quedat congelades. Però és un afecta que és comú a l’obra de l’Artigau i per tant forma part de la seva manera de fer. I de fet crec que es tracta d’una conseqüència de l’atenció que  l’artista presta al retrat de la persona. Ens consta que quan Artigau va al metro i als llocs, porta un blog discret de dibuix i que com els millors dibuixants urbans, pren nota dels models urbans. Aquests esbossos a llapis li serveixen per abordar noves obres. Treballa molt a fons la representació de la persona, la seva bellesa i dignitat humana.
Encara no hem dit res del color i casi que és la primera cosa que atrapa de l’obra. Colors potents. Vermells terrossos, blaus. Tons primaris, complementaris i sense por ni timideses. Aquesta pintura i les altres dues comparteixen que com a tema, formen part de la vida, del dia a dia de l’artista. Són escenes, que per ell són quotidianes. En cada cas s’ha tractat de temes molt concrets i ben triats, en els que Artigau fa el seu “cant a la vida urbana”. En aquest cas és una escena molt més d’ambient artístic. Però crec que el que no deixa de fer Artigau és traslladar un tema propi d’un dibuix urbà –d’un urban sketcher-, a una pintura de gran format. De molt gran format. Però a  més els tres quadres contenen retrats directes o indirectes a persones o a la gent. 

Mestres del mestre

N.M./A.A.
Casualment aquests dies a Holanda, s’ha inaugurat una gran exposició al museu Hermitage d’Amsterdam,dedicat a grans obres, retrat de grups i col·lectius “identificables”; germanes de l’obra de Rembrandt “Ronda de nit”. Artigau ja va  fer aquesta comparació en el seu treball, en ocasió d’una de les  anteriors obres “de col·lectius”, seves. I inclús la presència de figures “estranyes” referides a estètica barroca, permetien reforçar aquest lligam catalano-holandés.   En el quadre de la lliçó de dibuix, hi ha una figura i el seu retrat amb perruca, que remeten més cap al segle XVIII. Aquí hi veig el ressó de les il·lustracions d’Artigau pel llibre sobre les dones del 1714, de Patricia Gabancho, que també respiren alguns dels perfils femenins.   
En resum, crec que  en aquesta peça, no només les dimensions, sinó també la concepció i el treball, ens parlen d’un  mestre i d’una persona  que disfruta amb passió. Dèiem al principi, que a l’exposició, la peça no esta completament sola. Efectivament, a l’entrada  hi ha una litografia del mateix Artigau, feta fa quaranta anys, també per a la mateixa sala Vinçon.  També ens demanàvem pel  futur de l’obra de pintura. Ara ja sabem, perquè ens ho ha dit el mateix Artigau, que aquesta, de moment, es guardarà al seu taller. El mateix artista, ens indica que la pintura germana gran del 2013, la de  Sant Pere més baix, la va comprar la Fundació Vila Casas i ara és a Can Framis. La “Ronda de Santa Caterina” també es guarda a l’estudi.


dilluns, 16 febrer de 2015

CERCLE ARTÍSTIC SANT LLUC

Record gràfic de grans artistes

Noèlia Marin / Aleix Art
Vista general de l'exposició a St Lluc
Barcelona/ Centelles. Els artistes Joan i Josep Llimona, Joan Miró, Joaquim Renart o Josep Maria Sert és difícils trobar-los junts a les col·leccions museístiques. Cada un va triar un camí estètic particular que els emmarca en “etiquetes estilístiques” que poden arribar a ser antagonistes i mantenir-los separats per vàries sales.   Però, com a artistes van tenir una cosa en comú, un punt de contacte. Aquests i tants d’altres artistes de diferents llenguatges i estils han anat passant per Sant Lluc. A les sessions de dibuix de model del Cercle Artístic de Sant Lluc. Tots els qui van anar, van prendre aquelles sessions de dibuix de model com un camí de construcció de la seva versatilitat en el traç i en l’observació i descripció de l’anatomia humana.
Els artistes citats, concretament i alguns d’altres han estat triats per la comissaria Barbara Marchi, per subratllar el seu pes important dintre la cultura, el seu pas comú per Sant Lluc i la seva estima del dibuix. Una habilitat que en bona mesura és la punta del iceberg del seu èxit com a artistes i la seva consideració de “mestres” pels receptors  posteriors, com nosaltres mateixos. L'exposició es fa a la seu actual de St. Lluc, al palau del carrer Mercaders, 42, de Barcelona
A través de la tria i de la seva ordenació, Marchi subratlla aquestes característiques i altres qüestions que remeten a la filosofia i al compromís moral del Cercle Artístic de Sant Lluc. L’entitat va ser fundada el 1893 com alternativa d’inspiració cristiana a la proposta artística i cultural que representaven artistes com Ramon Casas o Santiago Rusiñol. Aquests dos van anar a París i van tornar redescobrint per tothom un tint de societat moderna trencadora. Els fundadors de Sant Lluc –entre ells Alexandre de Riquer-, van voler donar a aquesta febre per la modernitat, un marc moral i remetre’s a les costums socials tradicionals. Per Marchi, els contertulians d’Els Quatre Gats estaven mancats de compromís social. Per mi no és ben bé així. El que sí és cert és que per Sant Lluc hi van passar els artistes que donarien cos a l’etapa posterior al modernisme, d’un caire més efectiu, constructiu, d’una espiritualitat cristiana molt més combatent i implicats políticament amb la modernització de la societat catalana: el noucentisme.

Pocs, però bons

N.M./A.A.
Vista del dibuix de nu femení de Josep Llimona
La selecció per a la mostra de dibuix de Sant Lluc pot semblar pobre, en relació a la nombrosa quantitat de grans artistes que hi van passar ja en les primeres etapes –que són les que toca la mostra-. Marchi addueix dificultats per accedir a fons gràfics de determinats artistes. La selecció es nodreix en bona mesura de préstecs de museus com el MNAC, la Fundació Miró o els fons del bisbat de Vic.  En qualsevol cas, la tria resulta suficient per fer-se una idea de la utilitat del dibuix per plantejar situacions que alhora permeten descriure els seus usos a Sant Lluc.
Les dues primeres parts de la mostra fan referència a l’estudi del nu humà. A qui, a primera línia, és on hi trobem els estudis anatòmics masculins de Miró. El contorn remarcat en els muscles i parts del torç i altres membres, que tendeixen a geometritzar els volums, ens fan veure bé com el jove artista, s’esforçava per comprendre la construcció del cos.
Perquè el Cercle Artístic de Sant Lluc, igual com feien a l’altra Cercle Artístic, l’oportunitat de dibuixar nus ofereix una via privilegiada per aprendre a dibuixar del natural i en un tema tant elemental, com és la constitució de nosaltres mateixos com a “objecte”. Segons la posició o l’actitud, s’articula els ossos i els volums d’una forma molt complexa, plàstica i alhora bella que estimula i enriqueix el dibuix.
Marchi subratlla com en els inicis, els fundadors de Sant Lluc posaven reserves alhora de deixar dibuixar models nus i especialment cossos femenins completament despullats. Així és com podem veure un dibuix de Josep Llimona, d’una model amb el torç descobert i amb faldilla, en principi fet a les sessions de model de Sant Lluc. Al costat mateix hi ha un altre dibuix del mateix autor d’un altre nu femení, però aquest completament nu, fet al seu propi taller. La mostra no explica el perquè d’aquestes reserves, ni la raó per la que aquest artista podia operar amb aquesta aparent “contradicció moral”. Però el que és cert és que quan un bon artista dibuixa o estudia un cos humà, no ho fa pas per aprofitar-se i tenir estones de voyeurisme, sino  per aprendre a dibuixar un cos bell, que respon a una articulació concreta i que segons com s’articula pot expressar certs ideals. Josep Llimona, dels dos germans, era l’escultor i és l’autor d’escultures tant impressionants com  “El desconsol”, que veuen cada dia els nostres polítics, quan entren o surten del Parlament. Darrera aquesta escultura o d’altres obres fetes d’anatomies  hi ha també l’expressió d’ideals, pels quals cal un estudi acurat per tal de poder cada artista, “interpretar”.  En aquest sentit les reserves dels primers llucs a deixar dibuixar dones despullades, evidentment eren ridícules i no comprenien el veritable sentit de fer les sessions de model com ara fan sense complexos.
En els altres dos apartats la mostra fa més referència a la implicació dels artistes de Sant Lluc amb el pensament social modern d’aquell canvi de segle. En el primer d’aquets apartats hi descobrim a Àngel Femenia, autor d’una aquarel·la amb la mort, asseguda falç amb mà, davant un teló de fons amb la ciutat de Barcelona. També hi ha dibuixos de rostres d’infants de Joaquim Renart, creus modernistes de Joan Rubió i Bellver o dibuixos d’Alexandre de Riquer. Aquests papers són temes lliures, desvinculats de l’estudi de la model, trets o no del natural, i que sobretot expressen una idea estètica i moral. Evidentment no té res a veure la idea de societat que representa el rostre jove i delicat, però de traç gruixut del dibuix de Renart, amb els que per aquell temps podien estar fent, amb altres aires, un Picasso o un Nonell. Com ara, era un moment de pluralitat i els artistes miraven d’expressar-se lliura i diversament.

Compromís

N.M./A.A.
Dibuixos d'Àngel Femenia i de Francesc Sardà
En aquesta paret, amb dibuixos més compromesos, també hi trobem el treball d’artistes que van passar per Sant Lluc i van rebre encàrrecs. Com és el cas de Joaquim Torres-Garcia o Josep Maria Sert. Del primer es mostra un dels croquis per la decoració mural pel Palau de la Generalitat . En el text de la sala es lamenta la sort d’aquests frescs, ja que l’encàrrec, peel que sembla degut a una picabaralla de gustos, es van aturar i tapar. Per mi ara això ja forma part de la història i de les decisions d’aquell moment.  El cert és que a l’època –com ara-, tant hi havia defensors com detractors del seu estil “classicista”. I entre tots bàndols d’opinió, hi havia artistes dels que ara considerem mestres indiscutibles. Tot i que cal ajustar alguns paràmetres, potser el cas d’aquests murals de Torres-Garcia es poden comparar amb la polèmica pel gran mitjó de Tàpies de fa vint anys. La idea clau, però, segueix sent la mateixa: es tracta d’artistes vinculats amb un ideal, amb un estil de treball que troba connexió amb les institucions de país. Torres-Garcia després d’aquell disgust amb els seus frescs, va deixar el classicisme  a l’antiga, i es va endinsar cap a obres d’estil més trencador, que ara etiquetem com d’estil vibracionista i constructivista, i que tenen bastant més a veure amb les avantguardes que amb els academicismes. 
En aquest mateix pany de paret també  s’hi troben dos dibuixos preparatoris de Sert. En aquest cas corresponen a encàrrecs que no es van arribar a terme. Però permeten explorar molt bé l’origen de les figures miqueangeleques de Sert i el seu treball preparatori amb esbossos elaborats amb col·laboració amb muntatges fotografiats i redibuixats. El curiós és que tant Sert com Torres-Garcia reben encàrrecs per fer murals, que sobretot en el cas del primer, tindran un pes important, culturalment. Part de les seves obres quedaran limitades a parets privades de la burgesia, però els seus treballs a la catedral de Vic o Mallorca, li reservaran una bona fortuna crítica al seu estil grandiloqüent i luxós.
Amb quatre dibuixos a la mostra, el què ha donat per escriure! L’exposició es pot veure fins a finals de mes.  


dissabte, 7 febrer de 2015

FINESTRES D'EL TRABUC

 Les sibil·les de Begoña Carrillo

ALEIX ART
Imatge de les peces dibuixades per la Begoña,  al seu estudi


Centelles. Les sibil·les eren unes dones molt respectades de l’Antiguitat. Els seus oracles eren tinguts molt en compte. Em sembla que vivien a prop de coves. Amb el canvi d’època, varen anar perdent rellevància. Potser es van jubilar totes. O potser hi ha dones que continuen guardant els seus secrets i rituals. A l’espera d’un encàrrec per a qui dirigir les prediccions que encara poden fer. Abans de la nostra època, hi va haver una sibil·la que va preveure l’adveniment de Jesús i que alegoricament va explicar el “futur” que ens esperava. Què dirien ara sobre els temps que hi ha més enllà del nostre segle XXI?
Les figures que dibuixa la Begoña Carrillo no sé ben bé si realment són sibil·les o tenen res a  veure amb les dones de Centelles  que involuntàriament neixen bruixes. No m’ho ha dit. Però les seves “dones” tenen una àurea onírica. Com un aire fantàstic. Algú m’ha dit que són “naïf”. En tot cas és la idea de delicadesa que Carrillo desgrana en el seu treball. 
Carrillo prové de la ciutat. Em va explicar que havia provat d’estudiar a Belles Arts. Però que en va acabar marxant. Ha seguit un itinerari més aviat autodidacte. Però d’alguna manera, ha conduït d’una manera bastant segura un tipus de dibuix de traç ferm, interessat pel verisme, l’expressió i l’encant. Animals, el bosc, dones, el mar. I també composicions de caire més simbòlic i “gòtic” he vist  entre els papers que m’ha deixat veure en el seu petit estudi. El seu pare també feia bons dibuixos. Si bé cap dels dos ha cercat un públic per la seva obra. Carrillo no participa a la Mostra.
A.A.
La Begoña  també dibuixa animals, com els gats, en una
manera seva  prou particular.
Per això la petita mostra  a les Finestres d’El Trabuc constitueix una bona oportunitat per descobrir aquesta artista. Que crec té bones coses a comentar sobre la praxis d’un dibuix pacient, fet de línia i color, per recrear un ambient femení i paisatgístic, inventant, però sobradament expressiu, càlid i comunicador d’una agradable sensació de calma.
Per això hem fa pensar que les dones representades en terrasses o fent-se la toilete, són com sibil·les en hores ocioses o domèstiques. A casa seva, abans o després de les sessions rituals i de concentració espirituals per cercar respostes del més enllà. Dones sàvies, en temps morts, que potser ara tampoc tenen massa feina. I no és pas cosa de la crisis d’ara.   


dimecres, 28 gener de 2015

2N SKETCHCRAWL EMBRUIXAT

2n SketchCrawl Embruixat


Planning i timing:


Tema general: el Cau de Bruixes i la Centelles embruixada

Sessions de dibuix de 60 minuts a cada tram.

10:00 h.- PUNT DE TROBADA. Inici dibuixos al mateix Passeig: part mercat màgic, Portal, Capella de Jesús (façana amb escombres), pujada c/ Collsuspina, etc. Entorn urbà i humà.

11:00h.- Bosc de la Pista. Espai reservat per a les activitats de la nit. Podrem avançar amb el llapis el seu encant melancòlic i els elements afegits.


12:00h.- C/ Hospital i Sant Antoni  - Antic Hospital. Carrers i espais que es preparen per la nit. També: zona de la Sagrera i El Triquet, amb mercat màgic.

13:00.- PL. MAJOR. Activitats vàries relacionades amb el Cau de Bruixes

14:00.- DINAR – Lloc del grup, reservat: Sushi Osona. 16€: Entrants compartits, segon a triar, postres, beguda i cafè. (CONFIRMAR ASSISTÈNCIA)  
  
16:00.- Inici concentració pel Record Guinness de persones disfressades de bruixes. Davant mateix restaurant Sushi.

17:00.- zona carrer Socors i escales del Sarrat (amb Call de les Puces).



18:00 - fins que volgueu. Activitats i ambient propi del Cau de Bruixes, amb carrers i cel fosc: accions i espectacles diversos en espais cèntrics i ruta Cau de Bruixes.



http://www.centelles.cat/



dimecres, 21 gener de 2015

CREACIÓ-DESTRUCCIÓ D'OBRA

Rosselló a trossos

Fotos: Pep Escoda
Tres de les quatre  teles del "Crist Gitano", pintades per J.M. Rosselló a Roma, el 1984, 
per un espectacle de Salvador Távora. Les quatre teles i unes altres obres grans de l'artista seran les "víctimes" d'aquesta
particular exposició participativa. 
Tarragona/ Centelles. La setmana passada vam retornar les últimes obres que quedaven de la Col·lectiva. Era qüestió d’enviar un paquet i la cosa es va anar demorant. Finalment va ser el mateix artista, Josep Maria Rosselló, qui va demanar que “despertés” perquè  esta tramant algun projecte i vol concentrar obra seva dispersa. L’endemà ja tenia les obres a Tarragona, on viu i treballa. Fruit d’aquest contacte llampec em va explicar el seu projecte més immediat.
Les telefonades amb en Josep Maria sempre han tingut un desenvolupament llarg, ja que sovintegen les operacions  amb un component performatiu, i no és cosa que s’expliqui  en quatre paraules. Justament demà, té la intensió d’inaugurar una exposició al Tinglado tarragoní, amb grans teles, pintades fa trenta anys, per un espectacle fet amb  col·laboració amb Salvador Távora.  Rosselló va pintar una  sèrie de grans teles, en directa, paral·lelament a l’espectacle. Hi ha quatre teles generades per quatre representacions. Fa uns anys va poder recuperar les teles, que han passat algun temps oblidades. Una ja descansa al Museu d’Art de Tarragona. D’altres les guarda enrotllades i diu que estan molt malament. Ho ha documentat tot fotogràficament. El fet és que es tracta d’unes peces importants, dintre el seu treball i la seva carrera lligada amb altres arts i col·laboracions.
La intenció de Rosselló és que de forma col·lectiva, els visitants de l’exposició, facin a trossos les teles, guardar-les en una urna i deixar que altres artistes pintin a l’espai blanc que s’anirà deixant al descobert. Vol destruir, esborrar. Treures del damunt aquelles teles i donar-els-hi una nova vida. Per reforçar l’acte, la inauguració de demà i la intervenció que comportarà s’ha associat  a la voluntat de defensar la llibertat d’expressió en vistes de la censura que recentment ha agredit mitjans europeus. Sigui això o allò, el fet és que Rosselló deixa a mans d’altres, peces que haurien de guardar-se d’alguna manera, ja que podrien ser com els seus “guernicas”particulars. El tema original ja era prou vàlid i estilísticament potent.


Raons

Amb la mateixa familiaritat amb la que em va comunicar aquest projecte, també li he demanat el perquè de l’operació i si no sent pena per la “destrucció” d’aquestes obres. Rosselló, em va respondre, que de fet sí. Fa pena. Però diu que no vol acceptar guardar més anys, unes obres “que ja van ser concebudes per no ser permanents i que a més l’hi van pagar”. O sigui que és com si guardés unes obres, que tot i sent ell l’autor, no n’és el propietari. En l’escrit que he afegit al final del post, veureu que també diu que estan una mica mal conservades, per efecte del tipus de procés, sense fer gaire atenció a la conservació futura. De les teles que n’hi ha se’n salva una i recorda que totes les altres estan fotografiades i es recordaran.
En el fons m’agradaria pensar que potser el que vol, realment, sigui denunciar la falta d’atenció museística o privada per la seva obra. L’artista porta ja molts anys de batalla. És un artista destacat. Amb una obra molt personal i un tarannà molt reivindicatiu i participatiu.  Treballa molt. Ha fet moltes coses culturals. Ha firmat inclús llibres, com un estudi dedicat als grans tapissos de Miró. Però potser el nivell d’atenció cultural, sobretot d’ara, no sigui  tant receptiu quan es tracta de propostes d’art. Potser els joves que retallin i pintin sobre les seves teles  hi tindran algu a dir o ensenyar-li. No sentiran cap remordiment aquests xavals, alhora d’atacar la vella i històrica tela? O s’ho passaran pipa “destrossant” obra “vella”.
Un altre tema que l’operació de Rosselló planteja, que no és la primera vegada que trobo i que potser valdria la pena prestar atenció, és sobre que s’ha de fer amb l’herència artística que deixen els artistes, en el seus tallers, un cop abandonen l’etapa terrenal: destrucció? dipòsit a museus? Més museus i fundacions personals?   D’artistes, per sort, n’hi ha molts.
Demà l’exposició “Creació-destrucció”, s’inaugura al port, al Tinglado 1 de Tarragona i tot el procés durarà onze dies.


Text de l’artista:


“CREACIÓ- DESTRUCCIÓ / TEORIA D’UN PROCÉS”.   UN PROJECTE – ESPECTACLE, DE JOSEP MARIA ROSSELLÓ PER AL TINGLADO 1 DEL MOLL DE COSTA DEL PORT DE TARRAGONA. AMB LA COL·LABORACIÓ DEL CENTRE D’ART <TELER DE LLUM/ MURS QUE PARLEN>. INAUGURACIÓ EL 22 DE GENER DEL  2015.

 A la Antiga Audiència de Tarragona, emparat en el Teler de Llum, el director de cinema Juan Barrero, en el col·loqui posterior a la presentació del seu film “La jungla interior”, va comentar de quina manera, a les selves tropicals, s’accelera el procés creació - destrucció. La exuberant potència vital d’aquestes colossals reserves naturals, provoca la mort i la descomposició de les especies vegetals amb la mateixa intensitat amb la que genera la vida.
L’any 1984, a Roma, dins el marc del “Festivale della Pasqua” dirigit per Maurizio Scaparro, vaig participar en un espectacle creat per a la ocasió,organitzat pel Ministeri de Cultura, que es va representar al Teare Quirino, amb Enrique Morente, Manolo Sanlucar, el Ballet Nacional de Madrid, i La Cuadra de Sevilla: ”La Pascua popular flamenca”, dirigit per Salvador Távora, a partir d’una idea de José Monleón.
La meva intervenció va ser una pintura en directe. La primera que vaig fer, i probablement, la primera també en el món del teatre. Com que hi va haver quatre representacions, l’espectacle va generar quatre teles de 7’50 X 2’50 metres. Posteriorment van ser traslladades al meu taller de Madrid, i després a un magatzem. Per diverses raons no es van poder recuperar fins al cap de vint anys.
Aquestes teles no havien estat fotografiades, i la documentació gràfica del projecte era molt precària. Per tant, un cop recuperades i restaurades al meu taller de Tarragona, es van exposar l’any 2005, d’una en una, ara farà deu anys, al Tinglado 1 del Moll de Costa, per a poder-les documentar. El fet de decidir obrir les portes al públic, va generar un projecte paral·lel, “Cadavre & Grafit”, que va aplegar tota una generació d’artistes joves, així com la participació d’altres grups de diverses disciplines artístiques. Tot plegat va ser documentat pel fotògraf Pep Escoda, i al cap d’un any es va presentar en exposició al Museu d’art Modern de la Diputació de Tarragona, amb el títol “La memòria de l’efímer”.
Ara, proposo destruir tres de les quatre teles, i respectar la primera que curiosament és la que està mes ben conservada, i actualment està dipositada al MAMT. Es sumaran a la destrucció dues teles més, de dimensions considerables, realitzades per a “ El Arte en la calle”, un projecte de l’any 1986-87, a Madrid, amb el crític d’art Santiago Amón.
Aquestes cinc teles estan sense bastidor, i es guarden enrotllades en tubs, son teles de cotó amb una imprimació molt lleugera, que varen ser realitzades amb pintura acrílica industrial, i per més que se’n vulgui tindre cura, tard o d’hora estan condemnades. Ja és un miracle que s’hagin conservat fins ara,  tenint en conta les circumstancies i l’estat en que es trobaven quan es  varen recuperar. A més, van ser realitzades per a acomplir una funció, crear espectacle, no per permaneixer en el temps.
Per primera i única vegada aquestes obres s’exposaran totes juntes, i en el transcurs d’ onze dies, es durà a terme el projecte “Creació – destrucció / teoria d’un procés”, en presencia de la escultura “Venus de Saint Phalle”, també nomenada Venus Mediterrània, un treball realitzat l’any 2004 en col·laboració amb els amics i artistes Rafael Bartolozzi i Josep Royo, que properament s’instal·larà al Pòsit de Pescadors, per que és una obra generadora de vida, com ho eren les arcaiques venus de la fertilitat.
 Passat el  primer dia dedicat a la inauguració - exposició, començarà el lent procés de destrucció al que estan convidats artistes i crítics d’art, historiadors i estudiants, que aniran retallant amb tisores, d’una en una les diverses teles, més que un procés de destrucció, convindria dir de mutació. Les tres teles del “Crist de la resurrecció”, un cop retallades, es guardaran en contenidors- urna, de manera que no perdin el seu valor de mercat. Les dues de “El Arte en la calle” un cop convertides en petits retalls, dels que en triaré alguns per a realitzar dos llibres d’artista,  la resta, serà pel  públic visitant que podrà triar i emportar-se-les, sempre que contribueixin
econòmicament a la retribució de la segona part d’aquest projecte, que s’obra a les properes generacions. Així que es vaguin despenjant les teles, un equip d’artistes seleccionats pel Centre d’Art <Teler de llum / Murs que parlen>, dirigit per Jordi Abelló, crearan la seva obra sobre el mur en blanc, un treball que anirà creixent, així que decreixin les obres exposades. Es així com es farà palés un encadenat rabiosament vital “Creació- Destrucció -Creació”. Jo, llegiré diàriament el text de presentació del projecte, ara ja, projecte espectacle. Al final, sobre les blanques parets de la gran sala, restarà exposada una sola tela, la primera “ El Crist de la resurrecció” o “Cristo gitano”, la resta dels murs coberts amb la obra generada pels artistes de nova fornada, a l’altra banda, sobre un sol peu, “La venus de Saint – Phalle”, i al bell mig de la sala, tres contenidors atresorant les obres, que per voluntat de l’artista hauran mudat de forma.


diumenge, 4 gener de 2015

TINT SOCIAL: LES ALTRES VÍCTIMES (I)

Alep

Font  documental i imatges: United Nations Institute for Training and Research (UNITAR)

UNITAR
Imatges de la mesquita dels Omeies d'Alep,
abans i desprès dels atacs bèl·lics.
Centelles. Dijous tenia ja algunes pàgines de l’informe que l’institut de l’ONU,  UNITAR, va presentar el passat 22 de desembre, per avaluar els danys al patrimoni històric de Síria. Des de fa dos o tres anys, aquella zona està en guerra i a més a més d’imperdonables víctimes humanes, tant civils com combatents,  el sòl sirià, terreny d’història remota, ha estat receptor dels conseqüents impactes i maniobres militars . Tindreu en ment les imatges de la tele ensenyant ciutats enrunades com la d’Homs i altres llocs. Els desperfectes també han ocasionat importants danys i han arribat a destruir béns arquitectònics de gran valor històric i artístic i conseqüentment el seu interior, amb el què hi pogués haver.

Volia fer el meu informe del informe. Havia començat a picar, però l’escrit anava per ser tant extens, que he decidit repartir-ho en varis articles espaiats, que faran menció d’alguns llocs que coneixia. Segur que heu sentit a parlar de Palmira. Ho han tocat. Aviat celebrarem Sant Simeó:  el seu temple ha fregat enrunar-se encara més. Dura Europos, també. I sobretot Damasc.  No mencionarem tots els del informe, però sí que trobem tot de béns de l’herència humana protegits per la UNESCO, tocats per la ignorància i la ira de l’home.

dissabte, 3 gener de 2015

REVISIÓ HISTÒRICA:

Casagemas, l’obra del mite

Visitem l’exposició amb la que el MNAC uneix l'obra amb el nom de l’artista Carles Casagemas, company dels Quatre Gats i de Picasso, 
que morí per amor a París, als vint anys

BARCELONA/CENTELLES. Carles Casagemas (Barcelona, 1880-París, 1901), protagonista d’un desengany amorós, es suïcidà a París, quan encara no s’havia fet un nom i la seva “sort” artística quedà lligada i barrejada entre els noms de l’època i la història d’altres camins. El seu nom ha anat sovint lligat al de Picasso, ja que eren bons amics i junts van anar per primer cop a París. Diuen que la mort d’un provocà pintura nova a l’altre. La visita que vam fer dissabte al Museu Nacional d’art de Catalunya va servir per veure de primera mà uns quants exemplars d’obra feta per un artista de casa, que per aquestes circumstàncies biogràfiques ha restat bastant desconegut.
MNAC
"Casa de cites", dibuix de pastels de 
Casagemas molt 
proper als que fa Picasso al mateix temps 
i potser de costat. En la dona del vestit
vermell del primer terme s'intueix 
la silueta de l'esquena  per sota la
"túnica". Curiosament les senyoretes 
representades porten mocadors 
vistosos al coll. Les prostitutes del XIX, 
anaven així o és una imatge
arquetípica d'un tipus de dona? 
El dibuix està datat del voltant del 1900 i 
forma part del fons del museu. 
Entre els col·legues que visitàvem l’exposició teníem una pregunta d’examen per respondre a la sortida: Casagemas, era un bon artista o déu el seu nom al record i a l’enyor dels seus companys? Podria haver estat una estrella com Picasso o com Nonell? O anava per ser un artista més del grup?  
L’exposició del MNAC, instal·lada a la sala petita, fa un recorregut basat en el seu curs biogràfic artístic: primeres pintures, primers treballs en relació a l’ambient bohemi barceloní, primera estada a París; I desenllaç: Màlaga i París.  La producció recollida al MNAC va del 1896 al 1901, que es correspon amb els primeres passos formatius i els últims cròquis. Hi ha pintura i sobretot dibuix. 
Les teles són olis i entre si mostren una diferència important en concepte d’estil, tot i haver estat pintades en pocs anys de diferència. No puc dir si són totes les pintures que té, però sí que s’entén que estava sota la influència de diferents mestres. No se sap on es va formar, però n’hi va haver. Els canvis es noten amb les primeres teles exposades. La primera “Marina” és molt acadèmica i polida de pinzellada. En canvi en la segona tela, amb la vista del mercat, la pinzellada és purament impressionista, amb taques visibles, separades i escampades, que descriuen l’ambient urbà amb “colors personals”.
 Aquí el comissari posa la tela de Casagemas amb relació amb la pintura de Joaquim  Mir, “La catedral dels pobres”, per estil i tema. Però, des de la meva humil opinió,  diria que Casagemas va una mica més enllà. Ja que la “deconstrucció”  de les taques, que és casi el veritable tema de l’obra de Casagemas, és bastant més controlat en Mir. Casagemas, en aquesta tela, casi frega el puntillisme. I aquí, penso que Casagemas, tenia tres opcions que no passen per en Mir on a més el tema és com una denúncia.  Això és o que tira de la seva inventiva, o ha vist directament alguna obra d’algun impressionista francès (qui sap: Monet, Pissarro, Renoir,  Signac. D’aquesta línia), o bé tenia al costat altres pintors que van en aquella direcció, com Regoyos (a la sala de modern del MNAC tenen obres d’aquest estil d’aquells anys). Nonell també pintarà en aquesta direcció, a cop de pinzellades, però crec  que parlem d’obres més tardanes. Però com que sí que es poden relacionar els temes de “marginats” d’un amb els de l’altre, penso que potser ho podien parlar i podien compartir aquests procediments pictòrics. Signac és l’artista  francés, parisí, que el 1899 publicà un manifest teòrico-pictòric, titulat “D’Eugène Delacroix al neoimpresionisme”.
MNAC
Un altre dibuix de técnica similar, però molt més dramàtic d'estil,
molt a la manera de la sèrie parisina, dedicada a la  Germaine.
El dibuix forma part de la col·lecció de Felip Massot.
Val la pena haver-nos entretingut en aquesta pintura, no perquè no n’abunden gaires més, sinó perquè sembla bastant indicativa  i propera al tipus de dibuix que Casagemas desenvoluparà fins a la seva mort. Inspirat per l’ambient dels Quatre Gats, això d’esbossar de forma energètica i com a cop d’ull li va bé. Aquí sí que es veu com es transmeten els  tipus de retrats de Casas. Imagino –i sino és així m’ho dieu- que Casas va fer els seus retrats d’amics i col·legues i després als Quatre Gats hi va haver una felera per copiar i imitar al patriarca: Opisso, Gozé, Nonell, Picasso, Casagemas, Utrillo, etc. Cadascú va fer la seva reversió del dibuix de gent amb carbonet, de traç fort.
L’exposició ens remarca que per la relació amb Nonell, Casagemas porta el seu estil a passejar per temes de gent “humil”, no se si valdria el terme “miserables”. El cas és que en aquest apartat, abunden molt els dibuixos, hi ha diferents temes i també diferents usos. En quan al dibuix de dones, em sembla curiós que sense motiu concret, tant pot ser en un bordell o inclús a la primera tela de París, sempre van vestides amb faldilles i vestit fosc i mocador gran i de color al coll, com si hi haguessin “manolas” per tot arreu. De fet és el mateix tipus de dona que representa Nonell. Com si fossin prototips. En resum: Casagemas dibuixa, cerca el  color, prova mètodes, com el de dibuixar sobre els “papers fregits” o aplicar tinta polvoritzada. Fins a París.
Fins ara els exemples exposats, ens demostren que Casagemas pencava i anava assumint l’estil i les maneres dels artistes que aleshores es tenien per moderns. Però fins aquí i fins l’anada a París, que representen vint anys de vida i molts menys de carrera artística, no hi ha cap obra que es pugui considerar “hit parade” d’etapa. No vol dir això que hi manqui gràcia, estil  o perícia en els treballs. Però, per exemple, si ho comparem amb el seu amic Picasso, aquest en el que també era la seva etapa de formació (Picasso era un any més jove), ja havia deixat anar alguna perla, alguna peça més important que les altres, com potser “Ciència i caritat” (1897).  Nonell era set anys més gran que Casagemas, però dibuixos seus del 1898 o el 1899, com “Sacristà repartint  almoina”, “Castanyera” o “Esperant la sopa” tenen un quart de volta més, un puch que les fa distintes a la resta. El 1899, Nonell té 26 anys, Casagemas, 19. Picasso, 18.             
Canvi de lloc  
París havia de representar molt aleshores.  No se si la imatge que en tenim ara de ciutat cosmopolita és molt diferent o és una ombra. Casagemas va amb Picasso, tots dos junts cap a París, a la tardor del 1900. A la sala del MNAC hi ha dues pintures d’entorns urbans. Una clarament la fa a Montmatre. Però si no és per l’esforç a capturar la llum i les tonalitats grisoses i apagades, no diríem que la ciutat li causi una gran sensació. És en els dibuixos on hi ha més matèria. I és en una sèrie de dibuixos  concrets on crec que podem dir que se’ns revela l’ànima artística de Casagemas: tots els croquis dedicats a la Germaine són una reacció personal a la impressió que rep l’artista. Als textos de la sala diuen que Casagemas era misogin. Però –i potser interpreto massa-, n’hi ha  prou en suposar el canvi de xips entre les gents d’una ciutat i la de l’altra, com per preveure que a París s’hi podien trobar senyores i senyoretes amb mentalitat nova o trencadora. El cas és que aquesta noieta, Germaine, provoca un trasbals emocional al Carles i aquest la comença a dibuixar impulsivament. Dibuixos de taberna o en altres ambients potser imaginats. El cas és que en aquests dibuixos motivats per un impuls interior –no li cal el consell de Nonell per trobar aquest tema-, trobem un Casagemas més contundent i més engrescat: apreta més el carbó, esbossa línies més expressives. Els colors es dramatitzen. Les cares són melancòliques. Potser Casagemas està al cas d’altres obres, que com a rerafons detectem en el seus nous recursos: gravats de Fortuny, Daumier i d’altres que  l’hi impulsen a jugar més amb els clar-obscurs. Es tracta d’una sèrie de dibuixos on Casagemas creix i sintetiza les coses que havia provat abans i deixa anar la seva formació, la seva inventiva i també els seus sentiments, “per necessitat”.  Serà un estat que segur hauria pogut perllongar-se, ja que formava part ja del  seu adn.
Però no sabrà controlar els sentiments: pica-baralles amb Picasso i malentesos amb la Germaine, acabaran per disparar-se una arma. Si no ho hagués fet, potser les obres haurien anat per un altre cantó, però potser sí que ja havia trobat un estil propi que podia anar continuant amb naturalitat.  Si voleu, és possible establir llaços encara amb altres artistes. Però no era sincer? No fa el que li surt de l’ànima? I per altra banda, qui dels seus col·legues no va tardar una mica més a trobar, a més d’un estil propi, l’originalitat? Estil propi i originalitat, no són sinònims.  Una cosa pot acompanyar l’altra. Per tant responent a la pregunta d’examen que indicàvem al principi: Casagemas era un artista bo, però no excepcional.  Potser de retorn a París hauria digerit i assumit canvis per generar obres més referencials. Mentrestant, tot el que va fer, em sembla, bo, sincer i connectat amb el seu temps. Però el seu talent estava verd.
Des del tret, el nom de Casagemas  va estar a punt de caure a l’anonimat. Però formava part d’un cercle d’amics i d’una colònia d’artistes catalans, que van anar a París i ja es van cuidar de recordar-nos el seu nom, encara que fos en les seves memòries (a part de Picasso, també en parla E.C. Ricart, anys més tard). Ara el MNAC ens permet readjuntar nom i obres i gaudir d’aquella història interrompuda. L’exposició hi serà fins el 22 de febrer. Hi ha un catàleg monogràfic. I a la sala d’art modern també hi ha un raconet amb obres del Casagemas.




dilluns, 22 desembre de 2014

FINESTRES

Lliçó d’aparadorisme

Fotos: Aleix Art
Finestra de la dreta d'El Trabuc, amb part de la instal·lació pensada i feta com a exercici d'aparadorisme
Centelles. Fa uns mesos ja que vaig al darrera de l’Alda Rabionet perquè m’expliqui d’una vegada que fa i que vol fer. Però va tant liada de feina i afers interns que és casi impossible quedar-hi. Així que el pla va ser oferir-li exposar a les Finestres d’El Trabuc -C/Socors, 1- i així potser la podria  retenir algun moment. Però la gestació ha seguit un curs subterrani i fins ben bé els últims minuts  no hem vist materialitzar-se el final feliç.  Tot ha acabat bé. Molt bé.
Quan ara ens referim a l’Alda pensem bàsicament amb aparadorisme, tema pel qual últimament ens consta que té una important demanda i també es presta a fer-ne tallers que tenen un seguiment important. Al seu web el –kantidubi.- catàleg professional serà més ampli.  Però els aparadors són ara la principal referència. En un entorn com en el nostre en que  les botigues han de jugar totes les cartes, els aparadors no són un aspecte menor. A Centelles ja hi ha alguns llocs que s’escarrassen en dignificar la presentació dels productes o en fer muntatges ben trobats.
L’aposta de l’Alda Rabionet constitueix en aquest sentit una proposta nova, ja que és un exerici lliure i uneix concepte, escenografia i disseny. És un aparador on l’art fa un pas endavant. Hi ha art en el disseny i també en estils: conceptual, minimalista, barroc, colors. etc. I com qualsevol bona obra d’art té una mateixa missió: generar empatia.
Per l’aparador de les Finestres el tema estava cantat: ens trobem en el Trabuc i a l’Alda li ha tocat les dates de Nadal i de les Festa Major d’Hivern. Per tant el tema per nassos havia de ser la Festa del Pi. L’instal·lació de la jove creadora ocupa les dues finestres grans. A cada una hi trobareu... a mi em recorden “columpios”  o bancs de llistons de fusta blanca, penjats amb cordes. A cada banqueta hi ha diversos pots de conserva: a dintre  hi trobareu diversos elements de la festa centellenca i a sobre la tapa, una sèrie d’elements daurat, generalment animals, com els bous o ocells.
La idea de l’Alda ha estat convertir en “producte” la Festa. Perquè hi ha elements de la festa que es troben a les botigues (com les colometes de galeta, el lícor, llibres, etc), però la festa en sí, no. Diguem que l’Alda intenta amb els seus pots capturar, conservar i oferir-nos l’essència. Com si fossin rèliquies o fòssils que perduraran pel futur. Ens consta  que l’Alda és una seguidora de la Festa del Pi i que se l’estima.
Hi ha més aspectes que fora bo contrastar-ho amb la mateixa  artista, per saber millor el seu pensament directe i també intentar saber més del seu concepte creatiu. Per exemple, el sentit últim del títol de la mostra “El pi, Coloma!” Però com que  és impossible  de precisar quant serà això,  us deixo aquest post a moda d’interpretació i invitació  a  conèixer aquesta nova instal·lació artística a les Finestres.
Acabem l’any amb l’Alda. Abans del Cau de Bruixes hi hauran canvis i no gaire més enllà es complirà un any  des de que les finestres estan  sent ocupades per propostes artístiques de casa i de fora que intenten ser dignes de la cultura del nostre poble.

Bon  Nadal i feliç 2015, per tothom!

dimecres, 17 desembre de 2014

MESTRES EN PETIT FORMAT

Com en el pots petits

Artur Ramon
Visió veneciana de Laureà Barrau, 
oli sobre tela adherida a taula, que fa 16,5x28cm.
Barcelona/ Centelles. Dijous passat estava tant a prop i tant ben estacionat, que no vaig poder evitar fer una escapadeta fins a l’Artur Ramon. Va ser com a la peli “Millor impossibe”, quan el prota  entra a la botiga a comprar una americana. Però jo vaig entrar i enlloc d’assenyalar el què volia, em vaig quedar bocavadat davant l’estol de pintures i escultures de petit format. Però també va ser una visita ràpida i mai prou ben disfrutada.
Tota la sala  de la “capella” conté una sèrie de pintures de petit format. Tots són olis, sí, però hi ha  més: vàris suports són o fustes o cartró. També hi ha diverses obres que tenen un aire d’esbós. De plantejament ràpid. Alguns  temes ja ho afavoreixen: paisatges, natures mortes. És difícil precisar si totes les obres són estudis previs per altres obres més definitives. No cal que sigui així. Els responsables de la galeria ens indiquen que potser un dels conjunts de Martí Alsina siguin estudis preparatoris. Però en d’altres casos en tenim prou en admirar la pericia d’un o altre artista davant el repte. Hem esmentat Martí Alsina. Hi ha un altre Martí Alsina que és com una Odelisca que bé podria ser un quadret de Fortuny –pel tema-. I en canvi, al seu costat, hi ha un paisatge de Fortuny que també podria ser un Martí Alsiana. Però la mà és la de cadascú. També hi ha pintura de Manolo Hugué. M’agradaria ser com un caçador i poder dirigir certes peces cap a certs llocs. Un Manolo cap al Museu Thermalia. Però també hi ha una natura morta de Pau Roig!  Coneixíem  aquest artista pels seus gravats i no gaire per la seva pintura. I m’interessa, per exemple, la manera com tracta les flors. Ja que reconeixem l’espècia i el tipus de pètal, just gràcies a taques de pintura, d’una manera que em resulta familiar: fa uns mesos parlàvem d’un  recurs similar en uns treballs de J. L. Pascual.

La  selecció nadalenca de l’Artur Ramon és més extensa i inclou altres fitxatges sorpresa o que ens redescobreix. Bàsicament pintura dels grans artistes del canvi de segle passat (XIX-XX). Una proposta que segons ens indiquen es basa en el fons cuidadosament cuidat de la mateixa galeria. Això és com un celler de bons vins. La selecció, per cert, és com un comentari a peu de pàgina al fitxatge d’artistes exposats a les noves sales d’art modern del MNAC, aportant obres i noms que poden suscitar el interès de col·leccionistes de tots els àmbits.  La proposta expositiva actual de l’Artur Ramon s’allargarà fins els febrer. Com els pessebres que teòricament no s’han de desmuntar fins a la Candalera. Això permetrà revisitar-ho i entretenir-s’hi com es mereix.   

diumenge, 7 desembre de 2014

INDIVIDUAL DE NEUS GORRIZ

Pelegrinatge d’artistes cap a la cabanya

Aleix Art
Zona de l'entrada al castell de Montesquiu amb el camí que porta cap a la Cabanya.
Montesquiu/ Centelles. Un plaer: un dia de sol i una excursió al castell de Montesquiu. Només el paisatge i l’entorn són una meravella. Normalment el trajecte, aquest cronista, el fa per anar a veure les exposicions de la Cabanya del Castell. Feia temps que no ho feia. Ara desitjaria fer-ho sovint: però no només per l’entorn, sino i de nou, per la proposta que hi ha instal·lat l’artista i nou fitxatge a la vila centellenca, Neus Gorriz. Un projecte gestat amb certa celeritat, que fa evident l’amplia experiència de l’artista, el seu sentit de l’ordre i de compromís amb “la feina ben feta”, aquest lema tant català.
Recordo que vam compartir el seu temor per “omplir” l’espai immens de la sala d’exposició. L’exposició va ser presentada en petit comitè, en el Sushi Dinner Show, celebrat al Sushi Osona, el passat 25 d’octubre. Sota la teulada a dues aigües de la Cabanya, amb bigues feixugues de fusta, les parets de pedra es veuen separades. Però la proposta de Gorriz fa l’espai petit: a una banda, col·lecció de sucres. A l’altra, dibuixos i transfers. I al mig, la sèrie de la col·lecció blava, que dóna nom a l’exposició i reuneix gravat i pintura. Tot és una mostra de les arts i habilitats de l’artista. Tot coincideix en una mateixa manera, però al mateix torn demostra especificitats. Hi ha obres recents i d’altres dels últims anys.
Imatges d'algunes obres de l'exposició
Telegràficament, podríem dir que a la Neus l’hi interessa la llum i els cossos. I concretament  el volum, la disposició anatòmica... redimensionar la realitat a través de la seva mirada. Els sucres són com dibuixos instantanis de tinta, capturant i inclús extremant estiraments i postures corporals. Aquí el model són masculins. Però el camí per visualitzar-nos-els, és el del gravat. I tota “agilitat  en el traç” amaga la perícia de l’artista en reproduir el gest expressiu amb tècniques alquimistes de gravat, en que intervenen sucres emmascarats que fan  el dibuix i s’han de fondre amb aigua i àcids que ataquen planxes.
La part central de l’exposició i cap a la dreta els models són femenins. I es poden reconèixer obres recolzades en  apunts previs de sessions de models. Però també hi ha espai per a l’abstracció pura com podem veure en les dues grans teles, desprovistes del bastidor i en dos gravats de paper quadrangulat. En els models masculins, Gorriz explica el cos amb imatges de la seva plasticitat gimnàstica. 
En els models femenins veiem més una preocupació per evocar el volum corporal i dotar-lo –en les pintures- de qualitats materials. Personalment m’agraden més les solucions matèriques dels quadres amb propietats més com de filaments que els dels quadres granulats amb arena o similar. Però la idea és la mateixa: evocar el cos a través del seu contrast llumínic i material. En les pintures el fons és sempre fosc igual com queden les planxes de metall del gravat, immediatament després d’escampar-hi la tinta. És com si la Neus cerqués en aquestes pintures, dibuixar la figura a través de recuperar les llums, igual com amb la tarlatana, hom procura anar netejant de tinta la planxa per recuperar el dibuix base.
En les pintures grans, on regne l’abstracció més pura i també en els dos gravats del mateix tipus, el que hi veiem és més un exercici per jugar amb les variabilitats matèriques i  la intervenció amb diferents resultats més o menys atzarosos. Però mai es perd la unitat de l’obra.  La col·lecció blava està representada, a la Cabanya per catorze obres. L’artista ens explica que ha hagut de descartar obra. Hi ha més peces ubicades als pilars de la sala.
El repàs al treball de l’artista s’acaba a la banda dreta, amb una sèrie diversa de dibuixos i obres en les que ha intervingut un procés de transferència, ja sigui de gravat més o menys conegut o amb tècniques més curioses.  En aquest apartat hi veiem més estudis de models femenins i també exercicis de retrat de familiars. Alguns de caràcter més experimental i d’altres d’una naturalesa més acadèmica, però sempre amb un resultat notable.
A.A.
Neus Gorriz i Esther Xandri, inaugurant
En definitiva la Cabanya acull una exposició que ens mostra la fonamentada maduresa i saviesa d’una artista que també ha estat mestre d’artistes i que per això convé revisitar i revisar per assaborir les qualitats del seu treball i la filosofia implícita. Després de la mostra un servidor es pregunta pel passat de l’artista i pel camí estilístic que ha seguit per arribar fins a la proposta de Montesquiu.
L’acte inaugural
Sessió de Karate amb sintonia amb l'exposició
El dissabte en que s’inaugurava l’exposició no era normal. La carretera C-17 i també el tren de la línia a Vic es trobaven una mica col·lapsats pel Mercat Medieval a Vic, la fira de l’Avet a Espinelves. Tot i així la inauguració va aplegar un bon grup de gent i entre aquests hi va haver alguns pesos pesats de la cultura, l’art i el gravat. En l’acte inaugural, Esther Xandri, que havia estat presidenta del Cercle Artístic de Sant Lluc va prologar la inauguració i el parlament de laa mateixa Gorriz, amb qui l’uneix una profunda amistat. 
Entre els assistents també hi havia la Gemma Uribe, que també va participar en el sopar del Sushi, explicant-nos uns contes que fa i que il·lustre. Uribe  era en bona  part responsable de que la Neus exposés a Montesquiu i en l’acte d’ahir va animar al grup de Karate en el que entrena, a completar la inauguració amb una sessió breu d’exercicis. Guiats pel seu mestre i acompanyats per altres membres del seu grup ens van oferir participar en la  sessió. 
Tant el mestre karateka, com l’artista Neus Gorriz van convenir que el seu  art i els exercicis  físics d’auto coneixement, compartien punts en comú. El cas és que tant la Neus, com algu més es  van també descalçar i es van ajuntar al grup  de karatekas vestits amb els seus “kimonos”. Un servidor també es va descalçar, però va seguir la sessió de vint-i-cinc minuts fent fotos i dibuixos del fet.



dilluns, 1 desembre de 2014

TEMA DE PLUJA

Un tresor al carrer


Aleix Art
Detall d'una escultura d'Ernst Barlach
Centelles. Cap de setmana de pluja. Bon temps per revisar llibres. Fa uns dies al mercat de Centelles hi vaig trobar un tresor de paper. Al carrer Socors, molt sovint hi para un noi que ven llibres de segona mà. Els beneficis que recull van a un associació de suport social. Sol tenir moltes novel·les, i abans més que ara, tenia una bona secció de llibres d’art. La cosa depèn de l’stock. El cas és que de tant en tant surten joies: i aquell dia brillava com cap altre un volum titulat: “100 años de arte en Alemania, 1885-1985”. Es tracta del catàleg d’una exposició celebrada entre el 28 d’abril  i el 30 de juny de 1985, a Ingelheim am Rhein. Una ciutat que està a prop de Frankfurt, i a casi 1300 km de Centelles, cap amunt.
El llibre, traduït al castellà, fa un estupendo repàs biogràfic i artístic dels principals artistes alemanys que han treballat en aquest temps, agrupats en grans moviments: realisme, simbolisme i modernisme, impressionisme, etc fins  a l’anomenada “nova pintura”, en que hi trobem Baselitz o Kiefer, que serien els més propers a nosaltres. Això converteix aquest llibre en una bona eina per revisar els artistes i sobretot aquells que van topar-se amb una o  inclús les dues grans guerres mundials. Noms com Emile Nolde, Oskar Kokoschka, Kandinsky o Hans Arp segurament us sonaran. Artistes més actuals com Dieter Roth, Gerard Richter, Joseph Beuys, Blinky Palermo, Anselm Kiefer... Altres noms com Wols, Hannah Höch o Oskar Schlemmer es desperten i revisen tots en les pàgines d’aquest llibre. Fullejem-lo una mica:

A tall d’exemple

El primer artista que cita pertany al realisme. No és fins a L, que se’n destaca un: Wilhem Leibl (1844-1900). Mestre de l’Escola de Munich, se’l considera un artista de treball dur i obstinat, amb fusta de líder. Preferia pintar més a la camp que a la ciutat. Amic de Coubert. Relacionat amb París. Una obra mestre seva és “Els polítics del poble”. Al llibre hi surt destacat per un retrat, gènere en el que també brillava. El retrat d’una noia bàvara, de 1897, pertany a una etapa tardana d’estil més desinhibit.
Més enllà trobem més artistes, prou interessants –no  els comentarem pas tots-: Karl Stauffer-Bern, Hans Thoma... És en les pàgines del simbolisme i el modernisme on hi trobem un artista “diferent”: Max Klinger. L’obra que l’il·lustra és “La mort orinant” (1900).  Fill de Leipzig, prosseguirà estudis d’art a Berlin. A París coneixerà l’obra de Goya, Doré i Puvis de Chavannes. La seva obra agafa un perfil de crítica de les desigualtats socials i polítiques. S’inspira en novel·les de l’época i també dedicarà una sèrie d’aiguaforts dedicats a Brahms, a qui coneix personalment i admira.
A.A.
Max Beckmann (1884-1950)
Fent passar les pàgines, ens trobem amb un altre personatge enigmàtic: el seu autoretrat ho diu tot. Es tracta de Max Beckmann (1884-1950), etiquetat d’expressionista. També era de Leipzig. El seu pare era comerciant de farines.  El 1903, és a París. Viatge per Florència. Al 1914 s’allista com a voluntari del servei de sanitat. A Flandes farà dibuixos i aiguaforts que plasmen la seva visió de la guerra. Tindrà crisis psíquiques. La commoció dels episodis bèl·lics i la voluntat de transformació artística desemboquen en l’estil expressionista. A partir del 1925 adquireix responsabilitats docents, però a partir del 1931 comença a ser acusat pels nacionalsocialistes. Finalment és apartat del seu càrrec. El 1937, 509 obres de Beckmann, del museus, són incautades i difamades com a “degenarades”. Marxa a París i a Amsterdam, fugint dels nazis. Després de la guerra, viurà certa estabilitat amb un reconeixement de la seva obra i persona, als Estats Units.
Passem altres pàgines d’artistes interessantíssims i ens aturem amb una escultura amb molta força, d’Ernst Barlach (1870-1938). Expressionista, després d’una etapa anodina de formació a Alemanya i França, destaca un viatge a Rússia, que suposa un “despertar feliç” i la clau per generar el seu estil propi, basat en un arquetip d’home, fet de primitivisme, immediatesa i rols elementals.  Treballa la fusta i el bronze. De la Primera Guerra Mundial en surten xilografies i litografies. Els nazis consideraran “degenarada” la seva obra. Monuments seus són destruïts.
La tria és subjectiva. M’he aturar amb perfils dramàtics. Però el fet és que tots d’una manera o l’altra són víctimes del seu temps. Amb aquest llibre només vull compartir la sensació de que la història de l’art està feta per molts artistes i que gràcies a aquest tresor de la cultura, podem accedir al seu record i al seu llegat. Quina ganga!