contacte

Contacte: ctlls@yahoo.com

diumenge, 17 agost de 2014

FINESTRES D'EL TRABUC

Aparador literari dels estudis oberts


Fotos: Aleix Art
Centelles. Visitar els tallers dels artistes és una mica com visitar l’escena  del crim. Amb l’agreujant que normalment hi resten totes les eines i materials  que expliquen els fets. La diferencia és que no s’ataca a persones directament, sino que aquestes poden sortir afectades anímica i psicològicament. Els artistes tenen camins indirectes i subtils.
Des de fa uns bons anys que artistes de Centelles segueixen la costum importada per un d’ells, per mostrar el seu cau. L’espai, la llum, cert concepte d’ordre ajuden a entendre el treball i apreciar l’obra.
Els  artistes  dels Estudis Oberts –EO-, no representen la totalitat dels artistes del poble, però si que tenen el denominador comú que disposen d’un espai diferenciat destinat a explotar la seva vocació. Impuls que en alguns és lluita per mantenir-se en un  camp professional  difícil, poc agraït, però acaronant la llibertat d’estar fent i defensant, el que realment el cor et diu. Per d’altres el taller és més un refugi apart de la professió, on poden esplaiar-se lliurament, sense condicionants laborals ni comercials. La llibertat és més ociosa. Però el  comú és explorar la creativitat i servir-se de diferents  llenguatges per comunicar inquietuds.  

el llibre

Els EO agrupen en una xarxa a sis artistes: Pere Bruix, David Casals, Pere Mas i Regina Gómez, Aleix Mataró, Marta Postico i Jordi Sarrate.  Pintors, luthiers, ceramista, gravadors. La xarxa estarà activa sobretot el cap de setmana de la Festa Major –del divendres al dilluns-. Mentre  tant teniu una mostra dels treballs de cadascú a les Finestres d’El Trabuc, a on també s’hi ha afegit  Neus Gorritz.
Tot el que s’hi exposa està dedicat al tema comú del llibre.  A les finestres grans hi ha obra penjada o en peanes i a la petita s’hi mostra un llibre d’artista fet amb la suma de treballs de cadascú. Cada aportació és un dina 3 plegat i intervingut. Aquest obra col·lectiva es sortejarà entre els posseïdors d’una butlleta segellada amb els sis estudis visitats o adquirida directament.  

L’exposició a les Finestres es podrà veure fins el 14 de setembre. El dia 27 d’agost, a les 8 del vespre, hi haurà la inauguració oficial dels EO, amb una xerrada a càrrec de Franscesc Orenes. Els estudis dels artistes es podran visitar del 29 d’agost a l’1 de setembre, de 6 a 9 del vespre.  Hi ha un llibret amb les adreces i el plànol.

dimecres, 13 agost de 2014

TREBALLS D'ESTIU (II)

Fent dissabte al taller de l'ADOGI

Visitem el taller de la Marta Torres, gravadora, que fa les seves obres, en l'antic taller de Pasqual Fort, seu encara avui dels preparatius pel Mini-Print de Cadaqués

Fotos: Aleix Art
Detall del taller on treballa la Marta Torres


Un dia del mes d’agost, després del dia 17, agafaré el cotxe i aniré cap a l’Empordà. Allà hi esperen vàries propostes: l’exposicio de fotografía de Joan Creus a Palafrugell, les exposicions d’estiu de la Fundació Vila Casas. Alguna cosa nova tindrà en J.L. Pascual en el seu espai… També m’agradaria arribar-me a Cadaqués: rebo informació de la galeria U-Marges i també d’una que té el nom de la població costera, que ha d'haver inaugurat ja una mostra amb obra de Richard Hamilton. Cadaqués és un imant pels artistes. Seguint, amb una llarga història, la galeria Fort ja hi té en marxa l’exposició del Mini-Print d’enguany. Veuré a l’entrada la selecció de l’obra dels guanyadors i al darrera, el mosaic d’artistes seleccionats enguany pels seus gravats. 
Gravats i dibuixos dedicats a flors i fulles.
Casualitats de  la vida, ja  fa almenys un mes o dos, un dia vaig baixar a Barcelona, i entre altres coses tenia una cita amb una gravadora per conèixer: Marta Torres. Havíem de fer un taller de xilografia, però es va suspendre i malgrat això vaig voler conèixer a aquesta artista. El taller és a un racó del Putxet. Ignorant de mi, sortint de l’estació de Metro, enlloc d’anar directa cap a la banda dreta, vaig enfilar-me dret a munt i vaig acabar donant la volta a tot el turonet, anant cap a l’esquerra. Això sí: vaig veure llocs que desconeixia  de Barcelona, com una casa modernista en un punt urbà que valdria un bon dibuix. Al final, una mica acalorat, després de pujar i baixar carrers bastant empinats vaig trucar el timbre d’una caseta. Efectivament em va obrir la Marta Torres. A  dintre hi havia un taller gran, dividit amb dues seccions i al fons de tot un despatxet amb un llum encès. Un tòrcul com el  meu, una taula gran, tintes, teles, rodillos, etc. Efectivament un taller de gravador. La Marta em va explicar que fa la seva obra a allà, però que hi està com de sobrevinguda. És un taller on també hi fa cursos de gravat i inclús estampen per a altres artistes. I resulta que aquell és el taller dels Fort. Allà és on Pasqual Fort, l’home de la Mercè del Mini-Print, treballava i estampava els seus gravats. I actualment és el lloc on es preparen les obres per exposar-se Cadaqués i altres llocs. És la seu que hi ha darrera de l’apartat de correus d'Adogi, on enviem els gravats, a Barcelona, per participar al concurs. La mateixa Marta Torres col·labora en  els preparatius i inclús fa poc, sortia al facebook per haver participat en un taller que van fer a la galeria. I el despatxet del fons havia de ser on la Mercè planifica la trobada de gravadors...
Gos esbossat per una lito que va quedar aquí
Quan hi vaig anar per primer cop, la Mercè havia sortit. I la Marta estava treballant ja amb els gravats de la col·lecció d’enguany pel concurs. Ella també prepara obra. És l’autora d’uns aiguaforts molt fins, de tema fitomòrfic, en els que es distingeix molt clarament la línia de dibuix del fons acolorit, que és com una pinzellada d’aquarel·la.

Revisita
La Marta és de Colòmbia. Però fa molts anys que viu aquí. Ja hi va venir per estudiar gravat. Ha sigut aquí on ha aprés i ha tocat els bons  tòrculs i ha conegut bons mestres. Des de fa molts anys treballa al taller Fort, primer ajudant a estampar i ara com a continuadora amb activitats pròpies i compartides.
Després de la primera visita hi he tornat fa molt poc per repescar  idees i tirar noves fotos per encaixar l’article dintre el monogràfic dels Treballs d’Estiu. Però el seu treball d’estiu està sent –i com en casos més propers-, el de posar ordre i netejar el taller. Inclús ordena la biblioteca seva i per això m’ha passat tres llibres molt xulos, que ja he ingressat a la biblioteca Aleix Art –el més pintoresc és un repàs de la joguina a Catalunya, escrit per Corredor-Matheos-. En aquesta  segona visita, els gravats pel mini-print ja estan acabats i entregats. El què m’ensenya, de  nou, és un dibuix d’un gos que va fer, fa anys, per preparar una sèrie de litografies per a la firma d’aliments canins, Purina. Se’n va al interior del taller i hem treu una col·lecció  de quatre estampes que va fer i es van distribuir entre clients i col·leccionistes. Quines coses feien abans les empreses! Avui aquest tipus d’iniciatives no són tant habituals. Torres va haver de fer quatre escenes de gossos de caça, perseguint o el  senglar o el conill, per promocionar uns pinsos per gossos de presa. Es tracta d’uns treballs de perfil naturalista, ben detallada l’anatomia i l’entorn  vegetal. Fets amb llapis gras, tocs d’aiguada. Es tracta d’un treball  interessantíssim, però tècnica i temàticament una mica allunyat  dels interessos propis de la Marta. El gos del dibuix, que ha ensenyat primer, ja és més mansoi. I és que la naturalesa que li interessa és més quieta i tranquil·la: les plantes, les flors. En fa dibuixos i gravats. Litografia, ja no, perquè creu que el què pot fer amb aquesta tècnica ja li dóna el dibuix. I amb  el gravat calcogràfic troba una altra sèrie de virtuts més interessants, com la calidesa de la línia.

Conjunt de les quatre litos dedicades a gossos de caça.
Aprofitem per treure el tema d’una futura exposició de la Marta Torres a les Finestres d’El  Trabuc. Té una idea: guarda una col·lecció d’estampes de petit format, dedicades a animals: l’elefant, la granota, el mussol, peixos, el cavallet de mar... Es tracta d’espècimens passats per la punta seca, l’aiguafort i treballats amb dos o tres colors. Ordenant els gravats per marins i terrestres, férem una petita revisió del regne animal. Per això la visita, acaba amb una nova  feina d’estiu per a ella: remirar de quin tiratge disposa, cas que  aquestes estampes generin bones simpaties.  Acabem la visita amb un talladet. Ella se’n anirà a correus. És una bona caminadora urbana,

diumenge, 10 agost de 2014

COL·LECTIVA 2014: ACTIVITATS PARAL·LELES

Vista de la selecció d'obres de l'Ignasi Arañó, tal i com encara es poden veure a la Col·lectiva                 Foto: Noèlia Marín




Ignasi Arañó: 

pinzellades cap a l’esperança


Centelles. Les sessions d’ècfrasisXXI van néixer per aquesta època,  el 2012, per fer més comestibles les obres del Premi Centelles. I també per donar cabuda a l’anàlisi d’obres de la historia de l’art que ens hem animat a comentar i investigar. L’objectiu és comentar entre un grup d’amants de l’art les obres i treure’n conclusions de tota mena, sense oblidar dades i documentació objectiva i científica. Des de l’aula de darrera el Casal dels Àvis hem visitat la basílica de Magenci de Roma, a partir d’una  vedute de Piranesi; hem fullejat facsímils del Llibre de Kells; hem conegut l’escultura Lucrècia de Campeny, hem visionat l’obra de Klein de body art. Vam visitar la Batalla de Tetuàn, de Fortuny. Però també ens hem dedicat a conèixer artistes per entendre millor les seves obres. Ho vam  començar amb la Marta Ballvé, Premi  Centelles 2012. Després amb Pep Ricart. Normalment, primer  fem un comentari en brut; i en un altre moment, ens documentem  o convidem a l’artista. Solem analitzar una sola obra.  Però si anem a una exposició, com  vam fer amb en  Musach o amb la de’n Labarta, fem un pica pica, a partir d’una tria subjectiva, però que permeti tenir una visió completa.  El grup és normalment petit. Sessions de 3, 5, com a molt 10 persones. Fins ara.
Aleix Art
Sessió d'Écfrasis dedicada al Ñay, en el moment
del descans i reaproximació a l'obra de l'artista
La sessió que vam dedicar ahir a l’obra del Ñay seleccionada i present a la Col·lectiva va  ser un pèl diferent. Vam tenir un auditori  d’unes 15  persones, entre amics, familiars i coneguts  de l’obra de l’Ignasi Arañó. Molts desconeixen la dinàmica dels comentaris. Així que el paper del guia de la trobada va ser com el d’un  professor que  intenta explicar, però deixa que les frases les acabi l’alumnat, estirant-els-hi una mica la llengua. La presència d’alumnes avantatjats i també el gel que es va trancar, sobretot després d’una mitja part que va permetre  remirar de prop l’obra, van anar esponjant la trobada i van dotar-la de bones observacions i reflexions compartides i sucoses.
Es van abocar les primeres experiències positives del Ñay i els anys de formació. Els inicis a Medicina. Del pas de l’obra d’estudi a l’obra més personal,  situada en la recerca d’un camí entremig de la figuració i l’abstracció. Això ho vam veure latent en les obres de les casetes on també se’ns  remet a la idea de lloc. Es va parlar de temporades familiars a Garrigàs, a St Pol o a Caldetes, que desprès seran les que surten a l’obra.  Es va comentar el fet de que una obra aparentment acabada, el Ñay la podia tornar a atacar més tard –sembla que és el cas  del  paisatge barceloní amb la fullaraca blava-. 
Tot i el risc d’estar analitzant una  selecció subjectiva, és  evident que el Ñay està tant en les marines com en les obres de transfons més oníric. Amb l’obra del fons vermell amb la dona estirada i la barca de pescadors ens vam adonar del respecte de l’artista per la mitologia clàssica. El Mediterrani, de fet és un leitmotiv, i com a tal està dotat de molta literatura i significats. Però en les obres més recents el interès del pintor sembla estar més en capturar les qualitats llumíniques, les tonalitats de blau, l’atmosfera i el paisatge. Elements que el  Ñay va anar tendint a simplificar i a abstraure en taques i composicions cada cop més minimalistes. 

Varietat

Aleix Art
Vista nadalenca i centellenca feta per l'Ignasi Arañó. La pintura ha de tenir els seus anys, perquè els voltants del Marçó vell,
visibla la dreta, encara no estan urbanitzats. La pintura va ser nadala de l'Ajuntament un any i, més tard, el 2011, va participar a l'exposició dels 300 anys de l'església parroquial. El pintor la va donar a la rectoria qui la conserva actualment. Manté l'interès del Ñay per les vistes horitzontals, la idea panoràmica i la captura de certs ambients llumínics i atmosfèrics.

En general, va sorprendre la varietat de temes i recursos que en Ñay havia desplegat i també hi van haver paraules per descobrir darrera les pintures més fosques i també en les més recents, un artista esperançador.  Una ànima pacífica, atenta a la bellesa, a la capacitat de suggerir: les coses que semblen altres coses. Un artista infatigable. Un excel·lent dibuixant. Un artista, que vam dir s’auto-infravalorava, però en canvi no va parar mai d’atacar el paper o la tela. Una obra, per tant, pròpia, genuïna, en constant revisió, que ens ha quedat congelada perquè la  gaudim i no oblidem al seu autor.
Amb aquesta sessió d’ÉcfrasisXXI vam finalitzar el programa d’activitats paral·leles a l’exposició Col·lectiva. La mostra encara es podrà veure fins el dia 17 d’agost. És encara un tema verd, però hi ha possibilitats que les obres petites de l’exposició, les de 25x25cm, que són les que es  vinculen amb el tema del “país pel futur” es puguin veure, una setmana  més tard al Figaró, en el context d’una fira d’art que hi fan i de la seva festa major. Ho concretarem si la resta d’artistes accepta la proposta i si ens entenem amb els organitzadors de Figa Art.






dissabte, 9 agost de 2014

COL·LECTIVA 2014: ACTIVITATS PARAL·LELES

Tasts amb futur


Fotos: Aleix Art

Montse Uràn del Rebost de la Montse, comparteix  receptes i consells culinaris 
en un taller amb quinze assistents,  en el context de la Col·lectiva Aleix Art’14. 
La mostra encara es podrà veure fins el 17 d’agost

Foto: Aleix Art/Rosa Montañà
Centelles. Dansa,  joieria, cuina. Les activitats paral·leles aboquen la Col·lectiva, cada cop més a un caire interdisciplinar. Mirar, dialogar i fer palpable que la creativitat esta viva i que l’obra acabada pot tenir un llarg recorregut.
Ahir va ser el torn dels tasts gastronòmics del Rebost de la Montse. Montse Uràn va  fer un pas endavant en els seus tallers. Mig provats els cursets en petit comitè, als fugons de casa seva, la Montse ahir va exposar-se davant  15 curiosos. I no és el mateix escriure en un blog d’abast insospitat, que dirigir-se directament a una gent present i atenta . Però l’assistència  va ser activa, receptiva i agraïda. Una dels participants ens va ressaltar, positivament, que el fet de reunir-se persones tant diverses, de diferents  edats, per compartir, li produïa bones vibracions i li feia reviure la costum, tant catalana, de reunir-se al voltant de la taula. En el nostre cas, demostrant que gastro-nomia i la costum tenen un bon futur en el nostre país. 

Vam estar al voltant de la taula, però no pas ben bé entaulats. Fins  a les postres, al cap d’una hora llarga, no vam posar les cadires per descansar les cames. La Montse Uràn demanava atenció per desglossar els secrets de les seves receptes i sobretot els contrastos de sabors i textures que són els colors i pinzellades. Algú després em va dir  que era una cuina d’elaboració assequible. Vol estona i paciència, però és una cuina oberta, sense grans secrets i que si es segueixen les instruccions, es tenen manetes i  gust, es pot aconseguir fer a casa.
Capella de gustos
El tast va seguir l’esquema d’un  menú: entrants, primers, segons i postres. Brioix d’ànec, puré de porro amb cruixent de pernil, eriçó de bacallà, croqueta de sípia bruta, culant de patata amb botifarra i graixons, mousse de xocolata, etc. A la matèria prima del plat, la Montse ens hi feia afegir un contrast en forma de salsa, oli o trossets d’aliments més  cruixents. La professora ens feia olorar els recipients per endevinar els condiments, a vegades inusuals. A la capella han quedat algunes receptes del curs i segur que, si no avui, aviat, les podreu consultar al blog del Rebost de la Montse.
La base sòlida del tast va anar acompanyada de vins blanc i negre, de cellers catalans i també  de ratafia centellenca. En  resum vam gaudir d’una  estona culinària molt entretinguda i que sospito haurà generat bons feedbacks entre els assistents i a la mateixa Montse que pot veure reforçada i incrementada la seva passió, en forma, per exemple, de nous cursos i –segur-, receptes més entusiastes al seu blog.
Les activitats paral·leles arriben avui dissabte a la seva conclusió amb una jornada de debat i comentari entorn a les obres de l’Ignasi Arañó, que formen part de la Col·lectiva. 
Una sessió d’écfrasis, d’especulació, observació a la que s’han  convidat persones properes a l’artista homenatjat i també altres experts i amants de la pintura. Després fins el  dia 17, podreu acabar de gaudir de la Col·lectiva amb tranquil·litat i coneixent noves presències com la resta de la col·lecció Meisou de Sílvia Valencian i les receptes de la  Montse. 
Foto: Aleix Art/ Ramon Xuriach
Nou skecthcrawl al MIAU de Caldes
La proposta d’Aleix Art, d'un segon sketchcrawl 
a Caldes de Montbui, en motiu de la Mostra 
d’Art Urbà –MIAU-, ha estat seleccionada de nou.
En aquesta reedició del recorregut de dibuix urbà, 
s’accentuarà l’atenció a les activitats pròpies 
de la trobada d’artistes que  fan intervencions 
als carrers, safareigs o horts de la vila termal: 
performance, instal·lacions, dansa, etc. L'edició
d'enguany del MIAU serà el 20 de setembre
Divendres, dia 15, Mare de Déu d’Agost,, obrirem com si fos un diumenge, al mati i a la tarda.












dijous, 7 agost de 2014

COL·LECTIVA 2014: ACTIVITATS PARAL·LELES

Joies per deixar-se anar


Totes les fotos: Aleix Art

Centelles. Avui ha estat el dia de la presentació de la col·lecció de joieria de Sílvia Valenciano, responsable del taller Recién Llovido. No ho deixo per dissabte, perquè s’acumularan els raports de les activitats de la Col·lectiva i cada una té la seva importància.

Les  joies, millor posades: collarets, anells, arracades. La Sílvia ha convençut a dues amigues seves perquè fessin de models i  es posessin les seves peces i les ensenyessin al públic. Hi ha bàsicament tres colors, fruit de la combinació de diferents esmalts i metalls. La col·lecció Meisou és fruit de  la praxis recent de Valenciano en el món de la ceràmica. La col·lecció és fruit d’això i també  de la peça que l’artista va preparar per l’exposició “Obrim els ulls”, del juny passat, un esplèndid arbre fet de fulles de ceràmica, individualitzades. Les fulles sortien de motllos de guix, que al seu torn eren negatius de fulles reals.

De les fulles al fang

La col·lecció de joieria que s’ha presentat avui és relaciona també amb aquests motllos. Però aquí la Sílvia hi ha cercat la utilitat “portable”. Una utilitat que en aquestes peces estava una mica minimitzada per deixar espai a la creativitat sense fronteres. Són com esbossos fets volum. 
La idea és que  després d’aquestes peces més “expressives”, se’n farà la versió més lleugera i assequible. Per tant el què tenim a l’exposició i que avui s’ha presentat i incorporat són prototips exclusius. Referents de noves joies, que la Sílvia vol seriar en petites quantitats i que permetrà incorporar altres metalls més nobles, com la plata.
Dades  d’aquesta gènesis creativa, veure, tocar, els prototips i també algunes versions més portable; així com preguntar i demanar, ha estat el menú de la presentació d’avui que ha aplegat unes dotze persones. Les activitats paral·leles, la tònica, és animar a una desena de persones. La d’avui de moment és la que ha anat millor en quan a assistència i també ha generat bons feedbacks. La Sílvia ja s’apunta a una altra presentació l’any vinent.  Veurem demà divendres, amb la Montse Uràn si es compleixen unes expectatives similars.




   

dijous, 31 juliol de 2014

COL·LECTIVA 2014: ACTIVITATS PARAL·LELES

Danses amb Nou Estil


Aleix Art
Pili Vila, a la dreta, acompanyada per la 
seva sòcia a Nou Estil, la Marta Ribera, 
que avui feia 20 anys. Demà a partir de les  
7 ballaran a la capella de Jesús.
Centelles. Aquest divendres tindrà lloc la primera de les activitats paral·leles previstes per la Col·lectiva d’enguany. Com l’any passat, el privilegi serà per la dansa. L’interès  mutidisciplinar del blog es demostrarà amb aquesta art del moviment, que em va descobrir fa uns anys la Zenda. Enguany serà a càrrec de Pili Vila i les seves companyes de l’estudi Nou Estil. 
Amb la Pili trobem un ventall molt variat d’estils que ensenya en el seu gimnàs i que es fa palès en la moderna propaganda –potser la més treballada del nostre poble-, que cada setembre es publicïta a Centelles: hip hop, dansa clàssica, oriental. etc. Nou Estil és un dels gimnasos i estudis de dansa de més fort arrelament a Centelles. No només per la varietat de cursos i la demanda que tenen, amb una clientela d’edats transversals, sino per la seva participació en  altres esdeveniments populars de la vila. La Pili i el seu equip, igual que la Zenda, respiren per la dansa i per capturar l’espai amb el moviment del seu cos.
A les 7 de la tarda d’aquest divendres podrem veure dues ballerines movent-se rítmicament, amb vestits elegants i airosos. Música orientalitzant i ètnica. La Pili s’ha obert a explicar una  mica el transfons de la dansa, el seu sentit i filosofia, per comentar i raonar els seus passos fets d’emocions estudiades. Una mica com una petita sessió d’Écfrasis dedicada a la dansa.
La possibilitat d’oferir aquest tast de dansa demostra també l’arrelament de la dansa al nostre poble, en el si dels gimnasos presents o de les persones que aboguen per practicar aquest art. La Laura Marsal, de qui fa poc parlàvem en una entrevista al blog Crònica de Centelles, també col·labora actualment amb Nou Estil.
Altres activitats:

Les activitats paral·leles de la Col·lectiva continuaran dissabte, al matí, d’11 a 1, amb una sessió de  comentari de les obres d’art, amb la participació del públic assistent i d’alguns artistes. El dijous 7  hi haurà la presentació de la col·lecció de joieria Meisou, preparada pel taller Recién Llovido,en exclusiva per a aquesta exposició. Divendres hi ha el taller de cuina del Rebost de la Montse, pel qual convindria fer una inscripció prèvia (5€).

dijous, 24 juliol de 2014

COL·LECTIVA ALEIX ART 2014:



































Exposició col·lectiva amb artistes citats al blog Aleix Art, entre agost 2012 i 2013. Tema: un país pel futur. Arts: pintura, dibuix, escultura, llibres d'art, joieria, etc. Artistes: Marta Ballvé, Marta Calvo, Cris Curto, Nuri Manent, Roser Oduber, J.L. Pascual, Jaume Puigdomenech, Josep Maria Rosselló, Núria Segura, Montse Urán, Núria Vall, Joan Vall, Carles Vergés. Artista convidat: Recién Llovido. La mostra dintre la mostra: Ignasi Arañó, Ñay. Activitats paral·leles.

Inauguració el dissabte, 26 de juliol de 2014, a les 7 de la tarda, a la capella de Jesús, Centelles.



SPONSORS
AJUNTAMENT DE CENTELLES      DORSERAN    LA SAGRERA   BIÉS OSONA  

ASSESSORIA PUIG      TERRYTOWEL s.l.         PISCA

COL·LABORADOR

LA DROGUERIA


diumenge, 20 juliol de 2014

EXPOSICIÓ AL CACiS

Maria Picanyol, ceràmica amb el bosc de la infantesa

Fotos: Aleix Art



Calders/Centelles. Quina casualitat: fa uns mesos una Maria de Centelles treia relleus d’escorces d’arbres amb làmines de fang, apretant-les amb força contra el tronc. Vèiem els resultats en  l’exposició de pintura i ceràmica  d’Adults, a la capella de  Jesús.  Ahir la ceramista d’Artès Maria  Picanyol presentava  una exposició amb la mateixa  idea al Centre  d’Art Contemporani i Sostenibilitat El Forn de Calç, de Calders.  A vegades  les idees estan a l’aire i més  d’un les recull sense que s’hagin de  conèixer. Hi ha casos famosos. Potser  heu  sentit a parlar de les teories evolucionistes  de  Charles Darwin i en canvi desconeixeu les similars, paral·leles i contemporànies conclusions d’Alfred Russel Wallace.
Placa porcellana amb fulles estampades i fornejades.
El fons també és una planxa de fang negre.
Entre  artistes és molt difícil ser original, ser el primer. Les avantguardes, milers anys d’història, un planeta molt creatiu,  han fet molta feina. L’important em sembla que està ara en la lectura que cada creador fa, el treball i els resultats que s’inciten i la recepció. La Maria Picanyol,  la d’Artés, és  ceramista  de tota la vida. Per fer les obres inèdites, pensades per l’exposició al  Cacis, crec que  ha fet un pas endavant. La seva obra “anterior”  ens  la recorda dues  peces d’aire més oníric,  instal·lades entre els arcs de pedra del forn, a l’exterior. Són escultures exemptes. Ja són arbres o troncs, però barregen altres solucions ocasionades  per altres interessos potser més literaris. Per arribar a les peces  centrals de l’exposició, a les noves,  pensades i  fetes  expressament, la  Maria s’ha passejat de nou  pels  boscos de la seva infantesa i ha cercat la manera que aquell entorn quedés recollit  a la seva  obra, de la manera més natural. Un imput  que respon  en bona mesura  a  les  “exigències” del Cacis que  sobreviu al mig dels boscos del Moianès com a pol de creació i divulgació artística centrada en el respecte i conservació de l’entorn natural. Roser Oduber és la mestressa d’aquest centre,que té una programació estable anual. Tot i el seu  aparent aïllament,  és fàcilment visitada per veïns i forasters que volen participar.  Tenen artistes en  residència, fan  campus  per  xavals ara  a l’estiu. L’enllaç: http://www.cacis.cat

Maria  Picanyol treballa amb fang refractari destinat a forn d’alta temperatura. Ha agafat un bon tros d’aquesta argila i s’ha anat dedicant a treure negatius de  les  escorces d’arbres: una noguera, un pi, etc. També ha agafat fulles  i branquillons i  els ha  apretat contra planxes  de porcellana. No només això: ha deixat branquetes  amb fulles  d’aquestes sobre la  planxa  blanca i ho ha  posat a coure tot al forn. A milers de graus de temperatura, la porcel·lana s’ha cuit i la fulla ha deseparegut. Però en el  procés  de  transformació  ha  deixat anar algunes  propietats,  com uns  components òxids que han  donat  tonalitats ataronjades al voltant de la posició  original. Això ha donat com a resultat unes planxes  de porcellana amb una gran marca de la  branca  al centre i tot de relleus de formes fitomòrfiques, amb tocs acolorits i vitrificats. La mateixa artista creu  que això es  déu a l’alt contingut de ferro en el sòl de la zona.  Aquestes  planxes de  porcellana  d’alquimista i els  motllos de fang són com el quadern d’esbós del dibuixant. Són el treball de camp de la Maria, que els  mostra  com a peça escultòrica, amb tota la poètica que emana de la textura, tonalitats i formes. 
Però  els motllos de les escorces  d’arbre han servit a l’artista per fer altres obres: pressionant-hi  a sobre  noves  planxes de porcellana, ha extret dels motllos primers noves  peces,  que  en són nous positius i que permeten donar  forma  a peces que  poden  arribar a  tenir un sentit més utilitari –com plats-, però que  per la Maria  no deixen  de  ser noves escultures. Peces per contemplar.  Els motllos de fang es mostren  sense esmaltar. Els  positius de porcellana porten una capa d’esmalt  transparent. Com melmelada. Picanyol  ens indica que es  tracta de components  xinesos.
L’obra de negatius  i positius és la primera part de l’exposició. Les planxes  de porcellana, la  segona. La  tercera  part no és menys important: es la més  visible, perquè es tracta de  quatre troncs fets de de fang. Cada tronc està construït per cilindres que tendeixen a aprimar-se a mesura que s’alcen i que guarden una solució de continuïtat, amb cada part. 
Una artista que també ha exposat al CACIS 

i que coneixem
prou és la  Marina Berdalet.  
Fa uns dies, a començament
de juliol, va comunicar que agafava 
el cotxe amb el
seu home i que se n'anaven 
a Pontevedra. La missió
era  muntar  una exposició 
conjuntament amb Mercedes
Cabada, amb qui d'entrada 
sembla que plàsticament
també  hi manté una curiosa afinitat. 


Maria Picanyol ha treballat cada tronc, amb fang refractari de dos colors –dintre els tipus blanc, roig i  negre-, que sàviament mescla i treballa per donar forma  lineal a escorces. No són escorces amb un relleu agut, sino  que són estrucutres  líneals que s’entrellacen o taques escampades o, també, topos que donen  una visió pictòrica i poètica de la columna vertebral  dels arbres. El tronc dels  topos és potser la que recorda la vessant més literària de l’obra  de Picanyol. Però  els altres  també evoquen històries: sequeres, gotes  d’aigua, els camins de les formigues, etc.

En resum: ens  trobem al Cacis amb una bona proposta artística, que bé val una visita, per disfrutar amb les possibilitats del fang i valorar la natura, amb una nova mirada. No tinc visió retrospectiva sobre l’obra de Maria Picanyol, però m’ensumo  que aquesta seva retrobada amb els boscos de la infantesa li poden obrir camins  creatius fascinants. 



































dilluns, 14 juliol de 2014

TREBALLS D'ESTIU (I)

Porcellana fina


Fotos: Aleix Art

Centelles. Des de fa varis estius, els  juliols acostumo  a fer algun curset. Primer els de gravat amb la Fina Tuneu, a Tona i des de l’any passat amb la Marta Postico al seu taller de Sant Pau. És la guinda al curs. Com els “cinc minuts més” al llit dels diumenges. Ambient distés, un lloc  diferent  i coses noves: aquest cop la Marta ens ha fet tocar i experimentar amb la porcellana. Pasta fangosa de color blanc. La del secret llargament guardat pels tallers de la Xina i que el segle XVIII es va “redescobrir” a  França. De Limoges prové  la pasta que va sostentar el poder de la Madame de  Pompadour . Però també hem tocat una  pasta d’origen australià, més fosca –com gelat d’avellana-, i amb unes altres propietats. 
Faltarien moltes  més hores de treball, per saber quines qualitats té aquest  material com el  fang, però més difícil d’obligar i com un xiclet. La Marta al principi ens deia: cerqueu fer superfícies  fines i  veureu com  la porcellana té propietats translúcides. Però és tant fràgil! Qui ha volgut també ha pogut donar color amb uns esmalts,  fer formes  a partir de motllos de guix amb porcellana líquida. Tot  plegat  ha sigut un tast, un rosar la punta del iceberg. Faltaria una major dedicació i estudi de les possibilitats.  Però ha sigut un bon taller. A més ha motivat a un bon  nombre d’alumnes, sobretot tasta-olletes joves i amb diferents orientacions professionals, que troben en el fang un aliat per crear formes, textures i fer volar la imaginació.

Matèria accessible

En el taller de quatre sessions, hi hem estat alguns dels alumnes del curs anual. Però s’hi han apuntat tot un altre grup de persones, atretes per la novetat del material. Ja ens agradaria veure  tota aquesta gent reapuntada al curs trimestral,  que darrerament costa  tant d’arrencar per falta d’inscrits. A porcellana vam començar dos grups i n’han  acabat sent tres, d’entre sis i vuit persones cada un. La Marta no volia tampoc aglomeracions i s’han  hagut d’ampliar horaris: dimecres al matí i la tarda i dijous al matí.
Un  taller accessible i amè, relaxant. La profe deixa fer,  només orientant,  amb paciència. Per això era important ser pocs, dintre de tenir més mans. La  Marta  ja coneix una mica més la porcellana.  Potser recordareu la seva obra exposada a la Col·lectiva Aleix  Art de l’any passat, amb les tasses  blanques acabades amb filaments  negres.  La Marta  ja domina molt més l’ús del torn. Però a nosaltres també ens  ho ha anat  deixant  provar.  Tot  un experiment pels qui normalment  confiem amb  les mans.  Dimecres que ve  ho acabarem de  comprovar tots. Serà  l’últim dia. No quedarà  gaire marge per fer i refer peces, però ho aprofitarem fins al final. Les  peces de  porcellana  sembla  que s’assequen més ràpid i la Marta ja  va poder coure alguns treballs del inici.

És habitual  que en aquests cursets,
els companys porten coses per picar.
La Roser Cruells va portar unes galetes,
que es fa ella,
molt bones d'espelta i xocolata amb taronja.
En va acabar fent bossetes per tots, per
emportar-nos a casa.
La  ceràmica obliga uns temps  que superen  les  ganes de treballar al taller i xoquen amb altres obligacions del mes d’agost.  Fa uns anys ja dedicava  un article en aquest mateix blog, a  la mateixa professora de ceràmica i  esmentàvem el  seus  moments difícils  per dedicar-se  plenament en el seu art. No ha  canviat tot molt,  però crec  que  el fang guanya adeptes. La  Marta té un bon potencial com a professora.  Crec que seria una bona iniciativa si els del Taller d’art –destinat als menuts-,  fessin un  salt qualitatiu i creessin  una autèntica escola d’art a Centelles, com  tenen,  per exemple  a  Caldes  o a La Garriga. L’art ha  perdut posicions  socials  -s’esmenta molt poc en els mitjans de comunicació, a part de festivals de música o  teatre-, però realment continua  sent un refugi  de necessitats  i curiositats.  











dimarts, 8 juliol de 2014

FINESTRES

Noèlia Marin explora Centelles

Centelles. Aquest dissabte, 5 de juliol, vam canviar les obres de les Finestres d’El Trabuc. Hi hem tingut les ceràmiques de l’Olive Pur i ara hi tenim les fotografíes de la Noèlia Marín. Ambdues recent adoptades a la vila centellenca. La Noèlia viu a la Plaça Major, prové de Vilassar de Mar, és fotògrafa professional. El que realment li agrada és la fotografia d’autor: quan pot viatge o passeja càmera en mà. A la Festa del Pi, va guanyar un segon premi al concurs d’enguany. Ara ens redescobreix racons amagats del nostre poble, que  per ella són nous. Els mira per primera vegada. A la Noèlia li agrada que surti alguna  persona, en trànsit, present a la captura, que ajuda a entendre la dimensió de l’espai.
La Noèlia també ha viatjat a la India, a París. Això és com la punta de l’iceberg. Es podrà veure a aquestes finestres de la cafeteria del Carrer Socors, fins a mitjans d’agost.

La protagonista de les Finestres d'aques mes ens ha enviat  un text propi que ens parla del seu treball i se'ns presenta una mica més. Aviat trobareu el mateix material imprés en paper en el butlletí especial  que trobareu al Trabuc mateix.  Podeu aprofitar  per fer-hi un te o provar els famosos croissants de xocolata. 


CARRERS DE CENTELLES

Noèlia Marín. Des que vaig venir a viure a Centelles el 2013 la seva màgia i la seva gent em va captivar. És per això que a principis del 2014 vaig començar aquest nou projecte, i que avui dia segueixo ampliant, fotografiant les seves festivitats i llocs que encara estic descobrint.

L’exposició que es presenta fins el 15 d'agost al Bar el Trabuc  a la plaça Major és una petita col·lecció de 9 imatges en sèpia, il·lustrant un recorregut pels diferents carrers de Centelles, situats al centre de la vila. El Portal, el Carrer de Sant Cristòfol, Carrer de Santa Anna, call de les Puces. Un passeig on la gent passen a ser protagonistes, formant part de la imatge, i on la perspectiva lineal juga un gran paper donant-li profunditat a les fotografies. En aquesta selecció també he inclòs alguns llocs d'interès històric, Mas Vinyoles, Molí de l'estrada, Cercle de les bruixes: a través del moviment creat amb la càmera represento el misteri i la màgia d'un dels punts místics de Centelles i mostrant amb nitidesa la seva disposició circular
.



Més informació:
http://cronicadecentelles.blogspot.com.es/2014/03/fitxem-artistes.html







dissabte, 5 juliol de 2014

CENTENARI DE VINYOLI A CENTELLES

El poeta d'Abelone inspira al Sarrate més conceptual

Pintura i muntatges poetico-teatrals conformen l'exposició homenatge al poeta, 
que s'ha  preparat a Centelles i es podrà veure a la Capella de Jesús des d'avui  fins el diumenge 20 juliol, 
quan es presentarà el muntatge "La Paraula", dirigit per Montserrat Grau

Fotos: Aleix Art




Centelles. Ara a les 7 de la tarda s’inaugura  a la Capella de Jesús una mostra de Jordi Sarrate dedicada a la poesia de Joan Vinyoli. L’any passat va tocar Espriu,  ara  Vinyoli també  en motiu del respectiu centenari del  seu naixement. El dia de donar llum va ser dijous passat, 3 de  juliol, que a Barcelona es feia  un espectacle. A Centelles, aquell dia, Sarrate i els col·laboradors estaven  muntant l’exposició, que  també serà cau de recital i muntatges dramatitzats.
En l’apartat purament  artístic, Sarrate ens  aproxima  una selecció d’obra pretèrita i nova. La més antiga testimonia l’apropament a l’obra del poeta, ja sigui per satisfer muntatges dramatico-poètics o per respondre a la seva intepretació visual dels versos. Els poemes d’El Cant d’Abelone o del Llibre d’Amic, són el principal material de treball, abans i ara. Fa més de  trenta anys ja es va fer un muntatge, aprofitant la familiaritat de Sarrate amb el poeta i amb això altres persones de Centelles, reforçaven el seu paper actiu en la represa cultural dintre els anys de la dictadura franquista.
A la Capella trobareu dibuixos i col·lages que ens  proposen una  visió del personatge d’Abelone. Però  Sarrate ha représ la seva capacitat interpretativa, per fer noves  obres que trenta  anys  després dels primers quadres vinyolians, inclouen  els  ingredients que l’artista ha anat afegint a la seva maleta biogràfica:  una manera de pintar amb aiguada, dominiada per tons blaus i de gammes càlides. S’ha fiançat l’ús de materials trobats, com el mirall i les planxes de les vies. 
Però també  hi ha  enfocaments diferents respecta l’obra espriuenca de Sarrate. Sota l’obra de Vinyoli, trobem  un Sarrate menys  teatral, més purament pictòric i conceptual:  formes geomètriques simples, sobre grans fondos de colors,  ens evoquen una poesia que segons  Joan Margarit, amic i estudiós de Vinyoli, ja van anar madurant una visió filosòfica, des de posats més religiosos fins a d’altres més metafísics. Les obres mida foli, poden tenir una finalitat més utilitaria. Pertanyen a l’época de  les grans empreses divulgores de textos i obra gràfica. Les peces  del  2014, són pintures de gran format, dedicades  totes elles a  raonar una poesia.

L’exposició que s’inaugura avui es completarà amb tres muntatges. A  la inauguració, Lluís Solà evoca el poeta. El diumenge 13, a  les 7, Sarrate dirigeix Gemma Reguant i Ramon Vila en la reedició dramàtica del Llibre d’Amic i els Cants d’Abelone.  El diumenge, 20, últim de l’exposició, es presenta  el muntatge entorn l’obra i la vida de Vinyoli, “La paraula”, dirigit per Montserrat Grau  i amb l’actuació d’Arnau  Casanovas,  Laura Cruells, Laura Marsal, Albert Prat i Jusi Ruiz. Em vaig a dutxar, perfumar i posar la camisa!  


Aleix Art

dijous, 26 juny de 2014

TRIO DE GRAVADORS AL TEMPLE ROMÀ

Vidal, Colet i Permanyer: molt més enllà de les ruïnes


Aleix Art
Colet, Vidal i Permanyer al Temple  Romà, 
la tarda de la inauguració de l'exposició
Vic/ Centelles. Experimentar. Als artistes ens agrada potinejar. En aquella obra hi ha una barreja estranya entre la tinta negre fruit de transferir una fotografia i sectors de fons  negre, estampat sense remordiment mitjançant la pressió d’una  fusta. Sembla  ajustat, estudiada la posició,  però un i altre procediment es barregen i el tot resulta com una fotocòpia mal feta. L’artista ens parla de ciutats en ruïnes, però  veiem  més aviat com castells reconstruïts amb parts discordants. Hi ha racons i espais arquitectònica, miradors, parets, columnes... però  no són ben bé  les ruines romanes de Piranesi, encara  que domini  el negre.  Són gravats que  l’artista porta a la seva bola fins a l’abisme que  talla la comunicació. Els camps  de colors –taronges, rogencs- no estan posats per enlluernar,  sino per provar. El resultat desil·lusiona d’entrada, però fa ja uns dies que dono voltes mentalment a les formes dels  grans gravats, combinació de serigrafia i xilografia, obra d’Antoni P. Vidal. Tres gravats d’aquest tipus estrany es mostren  a l’exposició  tripartita que acull fins  el  20 de juliol el  Temple Romà de Vic:  obra de Vidal,  Neus Colet i Rosa Permanyer. Una mostra que  porta  molt de temps esguardant-se i que ha permès als  gravadors, tot i llurs múltiples activitats, preparar-la i dedicar-hi obra nova inèdita. A  Permanyer ja la coneixem més. La  retrobem amb els seus fotogravats estampats sobra fons de planxes de  ferro,  entintades vermelles. Negre, blanc, vermell: retrobem els  seus  colors però detectem la reforçada presència  de l’arquitectura i l’urbanisme.

Els més “nous”

Aleix Art

Aquest proper dissabte, s'inaugura
a  Cadaqués, la 34ena edició
 del Mini-Print.
Hi ha centenars d'artistes gravadors 
seleccionats,  per les seves 
petites estampes
de qualsevol tècnica que  faci ús d'una 
matriu. Paral·lelament es faran
les sis petites exposicions dels guanyadors
del  2013.
Podeu saber i veure coses al web:
http://www.miniprint.org/

Colet i Vidal són artistes relativament poc tractats en aquest blog. Vidal vaig cronificar-lo fa uns anys  per una exposició a Lleida sobre els ponts que atravessen la capital del Segre. Però  era  tant diferent! Aquí,  al  Temple  Romà, hi trobem un treball més salvatge, més despreocupat de  l’afecta bonicó.  Potser llimant l’error, però  per això amb el seu què, que com deia abans, es manté  digerint-se dintre la matèria gris.
Neus  Colet  és una artista que  l’anem coneixent de mica  en  mica. Participa amb altres projectes col·lectius amb  Permanyer, com el grup Empremtes. Al  Temple, Colet ens vol parlar també  de ruïnes. Però, per  mi que cerca un altre tema. La  juxtaposició d’una forma regular,  perfecte, lineal amb un fons paisatgístic i d’orografia irregular. Ella vol parlar d’aqüeductes i de les restes de civilitzacions, però és  com si  volgués  versionar el monòlit negre de  “2001,  una odissea de l’espai”,  i escampar  les seves estructures  metafísiques pel territori.
En tots tres casos l’experimentació  no  descuida  una  presentació acurada  i pulcre de  les estampes,  que  troben  una bona continuació en els tres llibres d’artista que completen la mostra.           

dimecres, 18 juny de 2014

MOR EL PINTOR IGNASI ARAÑÓ

La barca ha salpat


Centelles. Aquesta nit a les 9 del vespre ens ha deixat l’artista centellenc Ignasi Arañó. Jove, se li ha complicat una malaltia imperdonable, amb molta rapidesa, . Pintor,  professor d’art al Institut Pere Barnils de Centelles, professor també a l’Escola Massana, ens ha deixat una extensa obra amb multitud de temes i etapes que serà  un gran llegat per no oblidar el seu nom. Tímid i reservat, no defugia el debat entorn a la seva obra i l’art en general.

La seva pintura parla del seu jo: paisatges marins desèrtics on cerca l’ambigüetat entre els plans de l’horitzó i franges cromàtiques. Dones d’esquena a la platja, que com un voyeur tímid recreava en les seves teles i fustetes. Paisatges familiars: Centelles, el Montgrí. Va anar desenvolupant un estil de "taca gasiva”, que podia deixar espais en blanc. Com l’estil expressionista de’n Musach –veure article anterior-, però portat a un extrem més existencialista. Però parlem d’una sola  etapa i caldria evocar també altres etapes anteriors de caire més surrealista o de traducció de visions interiors. Era un creador incansable, que trigarem el seu temps a digerir i a comprendre, igual com el seu buit es farà sentir entre els seus i els pròxims. Descansi en pau. 

L'enterrament serà demà divendres, 20 de juny, a dos quarts de quatre, a l'església parroquial de Centelles. La Capella Ardent estarà instal·lada al Tanatori centellenc.

El 2008 vaig escriure-li la següent  ressenya per una exposició, a Amics de Centelles:

Síntesis 

Ignasi Arañó desenvolupa el seu tema característic de dones a la platja. Des dels apunts «in situ» avança cap a terrenys més interessats pels volums i la síntesi, en un procés que l’artista qualifica de realisme o abstracció conceptual.

Darrera aquest tema, a més d’un interès formal, hi trobem una evocació de records i una reflexió sobre l’individu. La majoria de pintures representen figures femenines d’esquena, descansant o esperant soles, assegudes a la vora de la platja. Temes que no tenen una geografia concreta i que poden esdevenir tant a Barcelona com a Brighton.

Aleix Mataró Garriga
Centelles, 19 de juliol de 2008


dimecres, 11 juny de 2014

JOSEP MUSACH

El pintor revisa setanta anys

Totes les fotos: Aleix Art
Josep Musach, parlant dels seus primers dibuixos



Centelles. L’altre dia a la tele es queixaven del prop apreci general per la Cultura, però acte seguit van posar la caràtula dels sports i es van posar en aquest tema. No podrien fer el mateix amb les muses i parlar de pintura, escultura, dibuix, gravat?
Els anys de formació passen  per dibuixar moltes models
o provar els pinzells amb temes propers, que acabarant
sent leit-motiv.
Centelles, dissabte, 7, a les  7 de la tarda: un bon  grup de gent s’aplega a l’entrada del Marçó vell. Esperen ansiosos per entrar a veure l’exposició de Josep Musach. El gran pintor, artista degà, mestre de mestre, promotor de grans iniciatives –com el puzle-, ha fet una tria de les obres dels seus 70 anys de carrera per presentar una retrospectiva. Una mostra limitada per les dimensions del Marçó, però que per això mateix resulta suficient per copçar les línies mestres i els grans temes que han  preocupat a l’artista centellenc: la figura, sobretot el retrat. El paisatge, sobretot el centellenc. Bodegons. Hi ha obra corresponent als anys de formació: dibuixos de model,  primeres pintures. En una làmina hi podem veure dibuixos d’infant intuïtiu, juntament amb d’altres dirigits per un bon mestratge.
En aquest dibuix, Musach es revela com un  bon
dibuixant urbà, amb tinta. 
A l’entrada hi ha un dibuix d’una model del que en destaca especialment el retrat del rostre i la mirada. Aquesta capacitat de captura  de l’expressió la retrobarem en d’altres retrats que l’artista ha dedicat al seu entorn familiar. Aquests dibuixos són amb  llapis o carbonet. La mostra testimonia també la versatilitat de Musach amb diferents tècniques: a la sala del mig hi trobem un grup de dibuixos amb tinta xina. El que és una vista urbana em sembla d’una qualitat excepcional. Pel  domini del traç i la capacitat sintetizadora per explicar l’ambient.
A prop d’aquest n’hi ha un parell que el mateix artista el qualifica d’abstracte. Però casi amb un aire despectiu: són dibuixos de fa cinquanta o seixanta anys. En Musach no ha tornat  mai més a una abstracció pura. Però en canvi sí que la seva pinzellada s’ha anat convertint més en taca. Els bodegons dels anys acadèmics són  pulcres, precisos, carnosos. 
Les vistes centellenques de Musach guarden cert
parantiu amb les de Labarta. Però Musach
acusa més els volums i aplana els colors.
En les vistes del passeig i sobretot en l’obra darrera, és la superposició  de taques el que ho explica tot. Per culminar l’exposició, Musach a preparat un conjunt de quatre quadres, dedicats a la línea de montanyes dels entorns de Centelles. Cada quadre representa un racó característic –Puigsagordi, Montseny, Tagamanent, Castell de Sant Martí. Els tons de cada un tenen una variant que es correspon amb una idea de les estacions de l’any. Tons apastal·lats, de cert aire serigràfic: és a dir, són paisatges fets amb forma de colors plans, sense volums ni sombrejats. I amb aquest aspecte taquejat, sense ser especialment expressionista, que Musach ha anat perfeccionant i que d’alguna manera s’ha convertit en el seu segell distintiu.

En els últims anys ens  hem  acostumat a veure en Musach passejant pel poble, casi com un veí anònim més. Però a la seva espatlla i si hom té l’oportunitat de revisar els arxius,  es retroba l’embranzida  d’un pintor que  va arribar a tenir cert prestigi entre els artistes catalans de la post-guerra. La seva pintura és hereva  de la que podien fer un Labarta o també Francesc Domingo o Josep Amat. En el fons de tot la gran influència que s’hi entreveu és Cezanne. Musach és com un neo-cezennià que ha portat la seva obra cap a terrenys més expressius, fins al punt que en els quatre quadres  de les estacions s’acosta perillosament a l’obra d’un Rothko, malgrat la disparitat dels punts de partida. 
Musach normalment defuig que se'l compari amb
l'abstracció, però si volguessim darrera aquestes
pintures dels entorns orogràfics de Centelles, ben bé
hi podem veure les franges de colors que feia  Rothko.
En tot cas, distingim en  l’obra  de Musach l’estil d’un home que s’ha arriscat i ha tingut el cuquet d’anar investigant, amb franquesa, el seu camí pictòric.  L’actual exposició del Centre d’art el Marçó vell és tota una lliçó d’art, per la constància i els anys dedicats a la recerca del “jo artístic”. Es podrà veure fins el 20 de juliol.